Gràcies Pep!

Pep Guardiola es va acomiadar en un partit contra l'Espanyol dels aficionats culés, posant punt i final a una etapa històrica i brillant com a entrenador del Futbol Club Barcelona.
En Pep ens ha portat a guanyar 3 lligues, 2 Champions, 1 (o dues) Copes del Rei, 2 Mundials de Clubs, 2 Supercopes d'Europa i 3 Supercopes d'Espanya, però sobretot ens ha dotat d'un joc que ha ratllat la perfecció tècnica i tàctica, innovador, brillant i eficaç. Tot en quatre anys.
A dalt, teniu dos vídeo del dia del comiat, el del comiat en sí, el del desplagament de la pancarta a l'inici del partit i el de la última "sardana" del Pep i dels seus jugadors i col.laboradors.
I aquí teniu un apunt que vaig fer sobre la seva pugna amb Mourinho (l'anti-Guardiola): Mourinho Vs Guardiola, la pel.lícula...

Pepe o PP

Deia Marx que l'Església era l'opi del poble. Hi ha l'expressió de “panem et circenses”(pa i circ) que resumeix el populisme de l'assistencialisme encarcarat i l'oci alienant per mantenir a ratlla el poble, les classes populars. La contraposició entre la lluita pels avenços en l'espai material, el de la dimensió sociopolítica, sempre ha hagut de lluitar contra l'espai espiritual i contemplatiu que suposa la religió, que es fixa més en després de la vida que com vivim durant aquesta, que, de moment, és l'únic que sabem cert que existeix. També s'ha hagut de fer front a l'alienació del poble, de la ciutadania, a mans de l'oci que entretenen a les masses tot fent oblidar els problemes del dia a dia.
És possible que en les societats occidentals, el consum opiaci que feia referència Marx ja no està tant en els temples religiosos cristians com en els estadis de futbol i sobretot davant les televisions futboleres. A casa nostra, un Barça-Madrid és capaç de paralitzar una ciutat o un país, tots davant el televisor, prenent partit per un dels dos contrincants (amb el permís dels pericos) i identificant-se tribalment amb uns colors i uns jugadors i entrenador, tal soldats i generals heroics dels temps de l'èpica de l'acer i el foc.
No s'allunya gaire de la tesi opiàcia marxiana el fet que la gent pot estar indignada profundament perquè un tal Pepe, corpulent i rasurat, tot vestit de blanc, hagi trepitjat al Leo petitonet i vestit de blaugrana. Les masses indignades s'abraonen a la premsa esportiva o a les seccions esportives de la premsa generalista, devoren els múltiples i perennes programes esportius de televisions i ràdios i es llancen a pujar comentaris, entre la guerra i els crits de justícia universal, en fòrums i webs futboleres.
El futbol, un opiaci marxià que aixeca les masses contra (o a favor) del Pepe, mentre el PP, encorbatat i amb tisores podadores, carrega fiscalment als que omplen bars perquè no poden pagar-se el Plus per veure el Barça al sofà. Mentrestant, deixa ben tranquils els que el poden veure des del seu iot o quarta residència. Les masses criden contra Pepe el destraler, mentre el PP recentralitza i sega l'autonomia, encara curta, i la capacitat de desenvolupament nacional i econòmic i benestar social de Catalunya, que és més que un club (i que dos).
No seré jo qui negui que l'enfrontament entre Barça i Madrid vagi més enllà de l'enfrontament estrictament esportiu, al contrari, és un esdeveniment amb una alta càrrega simbòlica, però simbòlica. I prou. Canalitza il·lusions i frustracions. Els símbols són importants, però sempre que no es converteixin en ídols anestesiants.

Publicat a Nació Digital

Mourinho Vs Guardiola. La pel.lícula...

Diuen que els Barça - Madrid són més que partits de futbol, una pugna entre dues nacions, entre dues grans ciutats. Ho subscric totalment, aquests partits aixequen passions més enllà de la rivalitat esportiva, les victòries es viuen amb una satisfacció que et porten a l'èxtasi i les derrotes a una depressió profunda. No és el mateix perdre fins i tot un trofeu davant grans equips com l'Iner, el Milan, el Manchester Utd o l'Spartak de Moscou, que no pas davant el Madrid.

Darrerament, a més de l'alicient de la rivalitat entre aquest xoc suprafutbolístic i supraesportiu, s'hi ha afegit, amb tints cinèfils la pugna entre Guardiola i Mourinho, la lluita entre el fill pròdig (Guardiola) i el rebutjat (el traductor, que li diuena Barcelona al portuguès, tot mensypreant la tasca tàctica que feia amb Robson i Van Gaal), que ha triomfat a través d'un concepte a les antípodes de l'estil Barça.

Això és una bona base per un guió, oi? En mirem unes seqüències?

De Laporta a Sandro

Una etapa s'ha tancat en el Barça, la de Joan Laporta, la del laportisme.

Ha estat una etapa marcada pels èxtis esportius i per la resituació del Barça en el món global, després dels forat negre de l'era Gaspart.

Però a més, el laportisme ha estat una etapa marcada pel desacomplexament catalanista (del sobiranisme català, millor dit) de la institució més gran de la història, trencant el consens nacionalment conservador en l'exercici de les diferents juntes directives. Un reflex de l'actitud de la burgesia catalana, que és qui ha dominat la cúpula del Barça.

Tampoc cal oblidar que aquest desacomplexament nacional ha vingut de la mà de les ambicions polítiques de Laporta, segurament una cosa no pot anar deslligada de l'altra.

Però al costat dels èxits esportius del desacomplexament nacional Laporta ha tingut obscurs, com ara l'afer del seu cunyat de la Fundació Francisco Franco, la moció de censura (impulsada d'una forma molt oportunista i irresponsable, però seguida per la majoria dels socis votants) i d'estirabots de l'estil de "Al loro" i del "no em toquis".

I, a l'igual que el successor del nuñisme va ser el post-nuñisme (Joan Gaspart), el successor del laportisme ha estat el post-laportisme (crític, però amb origens laportistes), ja que el proper president era peça important en els inicis de l'era Laporta, així com la resta dels altres tres candidats.

Sandro Rossell és el nou president. Em temo que trobarem a faltar el desacomplexament nacional de Laporta que tant enervava a la caverna, i que el Grup Godó s'hagi volcat en fer campanya descarada per Rossell fa preveure que viurem un desacomplexament del "balla sardanes però amaga l'estalada".

En quan a la vesant esportiva Rossell sembla que tingui una solvència inqüestionable, era l'home de la part esportiva dels primers anys Laporta, clar que Gaspart també ho era de l'època Núñez... això ja se sap, si la pilota entra molt bé, si no...

Nació Digital: Que n'aprengui!

El Mundo Deportivo: Rosell, otro que empezó como Pep, de recogepelotas

La Vanguardia: Núñez votó por Rosell y recibió el agasajo de viejos seguidores

La Vanguardia: Rosell: "Quiero un Barça catalán, catalanista y abierto a todo el mundo"

No és crisi per a reis i futbolistes

L'Espanya paradoxal ens colga en el seu magma d'insults a la intel.ligència.
Ens reclamen aprimar el sector públic i prestacions socials com les pensions, ens demanen sortir de la crisi fent que el sector públic renuncii a ser part activa del consum, creant demanda i promovent la producció i la oferta.
Salvem a qui ha provocat la crisi econòmica sense cap contrapartida.
Escanyem els humils retallant l'estat social i mantenim institucions caduques devoradors de recursos econòmics, com la monarquia, i primem a multimilionaris vestits amb pantalons curts en 600.000€ per representar a un estat que té una xifra oficial del 20% d'aturats.
Espanya és crisi i nosaltres mesells, encara... Adéu, Espanya?

Avui.cat: L'Hospital Clínic factura uns 25.000€ per l'estada del rei
Vilaweb: ERC demana suprimir les primes pel mundial, que serien de 14 milions si guanyen
SMS25.cat: La Casa Reial s'estreny el cinturó amb un pressupost anual de "només" 9 milions d'euros
Crònica.cat: La Monarquia Espanyola ens costa 33 milions d'euros l'any
La Vanguardia: Campeones en primas
Article de Jose Maria Font a Nació Digital: Crisi econòmica: és la cultura

Un moment històric

..

Ser conscient que es viu un moment històric és viscut per un servidor amb una serenitat amb veu ronca, amb el record de molta nicotina, amb la transformació de Cristiano Ronaldo (de Pilota d’Or a quinqui), de moltes abraçades de belles, vells i nous coneguts, de les riallades malicioses tot veient la tertúlia esportiva d’Intereconomia (algú va arribar a dir que el Barça ho ha guanyat tot sense emoció i que així no val la pena!!!! huas!) i, sobretot, amb el record del gran Hleb enfundat amb la bandera del barça! Tots érem un, tots som un!
El meu avi em parlava dels Barça de Kubala, el meu oncle del de Cruyff. Jo he viscut el Dream Team, el del bon Ronaldinho i el de la Triple Corona: tot un privilegi!
Podrà tornar el dualisme catastrofisme/eufòria culé o bé que haguem guanyat l'autoestima de la resta de grans clubs europeus. Pot ser una cosa o una altra, però aquest moment històric ningú ens l'arrabassarà.
Aquest és un post d’un fet històric, viscut més enllà d’uns seguidors d’un Club, viscut pel sentiment d’un poble (amb permís dels pericos). Visca el Barça i Visca Catalunya (lliure, òbviament)!

Sport: Veni, Vidi i Vinci!

Sport: El quinto triplete de la historia

Mundo Deportivo: Les fotos del Barça - Manchester

Avui: Copa, Lliga i ... Champions

La Vanguardia: Cristiano dice que el Barça no mereció superar al Chelsea

La Vanguardia: Ferguson: "Esta noche ganó el mejor equipo"

Nació Digital: Champions, Champions, Champions !!

Som un!

Som els que roseguem bufandes, som els que masteguem les ungles, som els que cridem a la tele, som els que encenem una cigarreta, som els que diem uiiiiiiiii!, som els que diem nooooooooo!, som els que encenem una altra cigarreta, som els que diem eeeeeeeeeeh!, som els que reneguem ben fort!, som els que encenem encara una altra cigarreta, som els que mengem pizza, som els que ens mirem de reüll amb patiment, som els que diem gooooooooool!, som els que vivim el Barça, som els que no ens agrada el Mardrid, som els que ens abraçem i votem, som els que cantem a la televisió perquè som els que no hem anat a Roma, som nosaltres. Som un!

Xiulada, copa, lliga i champions!

..

El primer títol ja ha caigut, el primer d'una temporada que com a mínim és impressionant i que pot arribar a ser històrica.
Com també històrica ha estat la xiulada a l'himne espanyol mentre el rei saludava amb cara de circumstàncies. A TVE, han emès l'himne en diferit...
Si voleu reescoltar la xiulada, que portarà cua, cliqueu en aquest enllaç.
Això sí, va ser emocionant veure com van viure la derrota l'afició bilbaïna i amb quina esportivitat es van comportar les dues aficions i els dos equips n cop acabat el duel.
Dues aficions, dos clubs, dos pobles... i una xiulada!
Sport: Barça rey de copas
La Vanguardia: El Barça de Guardiola empieza a forjar su leyenda
Avui: Triplet en marxa

..

La xiulada segons TVE...

Una Copa sense espanyols

La passió feta carn (pàlida), suor i pilota

..

Quin encongiment de cor, quantes cigarretes aixafades apagant-les per encendra'n d'altres.
Quants renecs en forma de sospir i quants renecs en forma de renecs.
Ni el millor guionista de suspens hauria aconseguit un partit tant emocionant i vibrant. Amb 10 jugadors i en el temps afegit, amb un gran Valdés salvant-ho tot excepte l'impossible xut d'Essien.
Quines ganes de fer abraçades, saltar, cridar, com en Guardiola a la banda, com els jugadors damunt de l'heroi de Stamford Bridga, Andrés Iniesta... uf, quin partit londinenc!
I ara... a Roma! La ciutat eterna per un equip etern.
Sport: Kaiserslautern II
El Mundo Deportivo: Un iniestazo y para Roma
Vilaweb.cat: Un golàs d'Iniesta en l'últim sospir classifica el Barça per a la final de Roma

La caiguda d'un mite: el 5

Ha caigut un mite, el número 5.
5 gols, una maneta. El 0 a 5 de Cruyff jugador i el 5 a 0 del Cruyff entrenador.
Amb una mà ja no n'hi ha prou, ara necessitem un dit més per mostrar el rostre del nou mite: el 6!
Web del F.C. Barcelona: El futbol és així
Web del Real Madrid: Demasiado líder: El Madrid Cayó con la cabeza bien alta
i si m'ho permeteu... cliqueu a BOQUES i veureu les últimes paraules (fins ara) de Schuster.

M'he sentit futbolero

Escric pocs apunts sobre futbol i la majoria han estat del Barça, que és més que un club, però sembla fer oblidar que Catalunya també és més que un club...
Gràcies a la grip que llanguideix en la seva mort, dura de pelar, he pogut veure un dels millors partits de futbol que recordo, i sense viure'l des de la passió dels colors blau i granes del Barça.
El principal derbi meridional dels Països Catalans dels últims temps, el València (wiki i web ) VsVilarreal (wiki i web) (l'històric és el València Vs Hèrcules d'Alacant -wiki i web-), ens ha fet reals els partits virtuals de Play Station, on ha passat de tot: gols, pals, penals, parades espectacular, fintes impossibles, grans jugadors. Un 3 a 3 impressionant!
M'he sentit futbolero de nou...

4-0 i debut del primer bielorrús del barça de la història

Aquesta nit he anat a veure el debut oficial del Barça, al Camp Nou, contra el campió de la lliga polonesa, el Wisla Cracòvia (wiki i web). Era el partit d'anada de la prèvia de la Champions League.

Seguint amb la meva excèntrica devoció bielorrussa, vull destacar que Alexander Gleb/Hleb (ara escriu el nom Hleb, fruit de la mala transcripció del cirílic que li van fer en el seu pas per la Bundesliga), va debutar, esdevenint el primer jugador bielorrús a debutar oficialment amb el Barça.

La veritat és que no ha estat un gran debut, al voltant de 15 minuts i jugant de... davanter centre! Josep Guardiola ha demostrat ser un bon deixeble de Cruyff, capaç de posar a Goiko de lateral esquerra (era extrem dret) o Alexanko de davanter centre.

Hleb (wiki) és polivalent, però no tant!

Per cert, 4-0 amb dos gols d'Etoo (ovacionat i conciliat amb el Camp Nou), un d'Henry (també ovacionat) i un de Xavi (únic líder del migcamp ja madur i consagrat).

L'equip pinta bé i compte amb un bielorrús, què més puc demanar?

"En un momento dado", Johan Cruyff m'ha posat la "gallina de piel"

Cruyff (wiki), un mite caigut. Això és el què sento avui al veure com un mite futbolístic, un geni del futbol menyspreant una llengua que no s'ha dignat ni a xapurrejar (tampoc el seu fill) malgrat viure i reviure a Catalunya.

Un geni amb decisions tant espectaculars com eficaces, com per exemple posar a Eusebio (un jugador dièsel en deien) de lateral dret, el millor extrem dret de la lliga anterior, Goiko, reconvertir-lo com a lateral esquerra; fitxar a un desconegut Ivan Iglesias que va ser qui va marcar el cinquè gol del 5-0 al Real Meadrid, i un llarg etcètera. Un geni que, davant la ineficàcia dels marcadors davant un extrem dret com Manolo (Atlético de Madrid) que s'escapava una vegada i un altre del lateral esquerra, decideix jugar sense lateral esquerra perquè Manolo no se li escapi... i va sortir bé!

Només un geni pot guanyar tres lligues seguides a l'últim partit, un dels quals a l'últim minut (Djukic, del Super-Depor, falla el penalty davant González del València).

Però ara, quan el seu assessor Jaume Roures (wiki), capo de MediaPro i productor de la última pel.lícula de Woody Allen (wiki), ha decidit que aquesta última pel.lícula del geni novayorquès (un altre geni!) només tingui versió catalana i original als cines de Catalunya, resulta que Cruyff es despenja amb un menyspreu cap a la llengua de la terra que l'ha adoptat durant les últimes dècades.

En el Bassas li ha dit que no parlaria català a Catalunya Ràdio perquè cal ser més internacional, que potser s'hauria de parlar en anglès en el programa per millorar el nivell dels oients, i que el català és reduccionista perquè si vas a Londres ningú parla català...

Johan, futbol es futbol, no surts d'aquí...

.

Nació Digital: Cruyff va rebutjar parlar en català a Catalunya Ràdio perquè vol «ser internacional