Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Maragall. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Maragall. Mostrar tots els missatges

divendres, 17 de juliol del 2015

L'eina que tenim per fer la independència, #JuntsPerGuanyar

Junqueras i Romeva.  Foto: www.20minutos.es
Personalment jo m'he posicionat davant l'escenari de les eleccions plebiscitàries perquè els diferents partits polítics independentistes es presentessin per separat, obrint els seus espais propis (centre dreta nacionalista CDC, esquerra popular ERC i esquerra anticapitalista CUP) per tal d'arribar al màxim de votants possibles, donant resposta a la complexitat de la societat catalana. S'hauria hagut de pactar un punt comú al programa amb el camí a fer per fer la independència i presentar-se, amb el que es deia, una marca paraigua (Ara és l'hora, per exemple). El model eslovè de DEMOS.
Com ja he escrit, la clau per guanyar el plebiscit són els indecisos, els independentistes que voten altres opcions que CDC, ERC i CUP, gent que votaria independència, però que ara ha de votar un partit (o coalició de partits amb entitats) diferent al que han fet normalment.
La meva aposta no era una aposta tacticista, partidista, etc., per ser militant d'ERC, sinó que ho feia mirant dades de comportament electoral. És més, tot indicava que en aquest escenari, qui guanyaria les eleccions seria Artur Mas i CDC. El que compta, però és sumar majoria absoluta de diputats i, pel que diuen, també més del 50% dels vots.

Artur Mas

Després d'un trajecte, a vegades en forma de sainet del Pitarra, llarg i tortuós des que Mas va convertir la consulta del 9N en un procés participatiu, les tres forces polítiques independentistes han anat fent el camí amb més revolts dels que realment hi havia, signant acords com els acords27s.cat, que Mas deixa en paper mullat, amb conferències i contraconferències, amb pinces d'una banda i l'altra per fotre al del mig, amb girs argumentals plens de tensió dramàtica... i amb les entitats com ANC i Omnium renunciant a imposar un acord amb uns paràmetres mínims, sovint per les pressions externes, com ara, per exemple, els d'antics membres del secretariat nacional de l'ANC pressionant per terra, mar i aire per imposar les seves idees...
Tot plegat ha tingut un desllorigador que els historiadors valoraran (valorarem) segons el resultat final del procés, que té alguns pecats originals que esperem que no acabin de pesar més del compte.

Carme Forcadell i Muriel Casals. Foto: www.lavanguardia.com

Ara ja tenim llista unitària de CDC, ERC, Omnium i ANC, que pel que primer serveix, és per cohesionar el sobiranisme, acabant amb un debat de desgast que es feia insostenible a menys de 3 mesos per les eleccions.
Ara tenim una llista amb un cap de llista com Raül Romeva, ex-eurodiputat per ICV (ara que ICV s'alinea amb Podemos), que obre l'escletxa per tapar la via d'aigua de pèrdua de vots que suposava una llista que facilités que el plebiscit del 27s per la independència el convertissin uns i altres amb el plebiscit sobre Mas, a l'estil de Trias a Barcelona que tant malament va sortir a l'encara CiU. Romeva pot, si es sap jugar bé les cartes, donar resposta a la realitat que l'independentisme creixent a Catalunya està desplaçat a l'esquerra.
Romeva pot fer que el 27s, Josep Termes, l'historiador que va impulsar la tesi que la base real del catalanisme és popular i no burgesa,  i desmuntar la tesi de Soler-Tura que el catalanisme és burgès, un escenari que s'instil·la en la simplista i falsa dicotomia entra la dreta nacionalista i l'esquerra lerrouxista. La Catalunya dual del pujolisme (de la Catalunya fruit de la Transició), on el catalanisme era la dreta (CiU) i l'esquerra no podia ser catalanista (PSC-PSOE), una Catalunya dual que va trencar el govern de Maragall i que ara ha saltat pels aires amb la decomposició d'un PSC en vies de ser residual, amb més socialistes a fora que a dins, i amb una CiU que ha volat pels aires.
Ara ja tenim candidatura, la liderada per Romeva, acompanyat per Forcadell, Casals, Mas, Junqueras i molts més, al costat la candidatura de la CUP, que no s'hi ha volgut sumar. No era la meva opció, però ara és l'eina que tenim i hem d'anar a per totes! Anem d'anar #JuntsPerGuanyar

dimecres, 17 de febrer del 2010

Ernest Maragall: entre la venjança i les 100 famíles

Hi ha una teoria que diu que a Catalunya històricament han manat 100 famílies, que en la història contemporània s'han situat en els partits dominants, llegim CiU i PSC.
Parlem de gent de Barcelona i de tradició familiar burgesa.
És el que en podríem dir classes dominants del país, en termes clàssics.
Un dels grans impactes psicològics de l'accés al govern del primer tripartit, va ser l'accés al poder de subalterns com ara els de comarques o l'àrea metropolitana. Amb el segon tripartit, amb Montilla al davant, substituint a Maragall, aquesta situació encara s'accentua.
L'estat polític natural per aquesta classe dominant és la sociovergència, implícita (pactes socials i econòmics) o explícita (encara mai editada) amb un govern liderat per CiU i acompanyat pel PSC de Sant Gervasi.
Aquest PSC de Sant Gervasi és el de Maragall i Castells, al que alguns anomenen sector catalanista. Potser és millor dir-ne sector sociovergent.
Segurament el moviment radical en dos passos (conferència i article)en el taulell d'escacs de la política catalana protagonitzat per Maragall (Ernest, wiki) és una barreja entre la venjança (servida freda) per la decapitació del seu germà al front del PSC i un moviment per tallar les ales a un futur govern de subalterns de comarques i de l'àrea metropolitana i on el PSC pactés amb CiU. I això no seria possible amb Montilla (ni amb els montilles) al davant dels socialistes, però sí amb un Castells.
La fórmula de govern tripartit d'esquerres pot agradar o no, però suposa fer trontollar les estructures psicològiques del país amb l'entrada de sectors no dominants (social, econòmic i territorialment) al govern, i a alguns això no li agrada gens i els fatiga.


Web del col.lectiu Els altres andalusos: El final de les cent famílies?
Ernest Maragall: PSC y Catalunya (l'article d'opinó)
La Vanguardia: Ernest Maragall ve a Catalunya "fatigada" del tripartit y cree que no sumará en las próximas elecciones
Avui
: José Zaragoza: "Quan tens responsabilitat de govern i veus que has comès un error, cal rectificar"

El Periódico: El PSC tanca en públic la crisi i obre el pols entre bastidors

Nació Digital: Carme Capdevila: «El tripartit no ha sabut comunicar-se amb la gent»
PDF amb la conferència del Conseller Maragall (a través de Vilaweb)


dimarts, 3 de novembre del 2009

Desafecció, delinqüents, política, nació, catalans...



La corrupció ha ocupat el debat política a casa nostra.
El supermagistrat Garzón (i no és cap heroi de còmic) va aterrar a Catalunya amb la Benémerita i va ocupar a la capital de la Catalunya real (expressió frívola com la que més) i va emmanillar a dos prohoms del pujolisme triomfants dels 80.
La sociovergència de la Catalunya dual pujolista a la presó a l'espera de judici i enmig d'una investigació profunda.
Presumpció d'innocència i judici públic prematur ocupen l'actualitat d'aquests protagonistes públics de la Catalunya política, dels segle passat o no.
I queda un regust d'intriga de Palerm en busca de l'ormetà les amenaces d'estirar la manta que va iniciar ja fa molt de temps (en realitat 4 anys) Maragall i el 3% i que de moment ha clausurat Pujol.
En una Catalunya frustrada amb la classe política fruit del desencant amb l'avort del salt qualitatiu nacional amb el procés estatutari bord i amb una crisi econòmica que les institucions nacionals (sense pressupostos nacionals) no poden resoldre (ni van poder prevenir).
Frustració política i empastifamenta de corrupció engendren la paraula màgica de la Catalunya post-estatutària: desafecció.
El regionalisme escanya els anhels nacionals i uns (presumptes) delinqüents empastifen la política i provoquen desafecció. Catalunya, catalans...
Nació Digital: Presó

PS: El "Barto" ja ha tancat el seu bloc...
clica aquí

diumenge, 21 d’octubre del 2007

Maragall, Pasqual

Vull fer una aturada per parlar d'un dels personatges clau dels últims 30 o 40 anys: Pasqual Maragall.
Maragall va ser un dels líder del FOC (Front Obrer de Catalunya), un partit antifranquista minoritari però un magnífic planter de polítics bàsicament a l'òrbita del PSC, però també un il.lustre personatge com Miquel Roca i Junyent.
Quan semblava que esdevindria un tecnòcrata socialista, Narcís Serra li va obrir la porta a l'ajuntament de Barcelona, des d'on farai contrapès, més o menys encertat, a Jordi Pujol des de l'altra banda de la plaça Sant Jaume.
Va ser alcalde olímpic i alcalde díscol, per no estar d'acord amb el PSC va deixar l'alcaldia i va començar un exili acadèmic a Roma. El partit no va tardar anar a buscar el fill pròdig per plantar batalla a les últimes eleccions de Jordi Pujol. Maragall va treure més vots però menys diputats i Pujol va poder governar recolzant-se amb el PP de la majoria absoluta d'Aznar.
En el segon intent Maragall es va imposar per vots a l'hereu Artur Mas, i va tenir prou suport parlamentari per fer el primer govern d'esquerres des de la Generalitat Republicana. Va ser l'anomenat Tripartit, govern espectacular, per la feina i per l'espectacle. Va remoure fonaments de l'oasi català i ho va pagar car, el tripartit i Maragall.
El president de l'Estatut del 30-S, al final ho del pactat per Mas i ZP a canvi del seu cap presidencial.
El nét del poeta Joan Maragall, ha estat l'alcalde olímpic i el president del nou estatut, ha estat el líder del PSC que l'ha abandonat dues vegades. L'home que es va voltar d'uns ciutadans que volien el canvi (i que ara ja no el volen). El líder de les ziga-zagues institucionals.
El polític més federalista de l'Espanya que el seu avi li va dir adéu. Potser l'únic federalista d'Espanya... i potser ara ni això, perquè ja no mira Madrid sinó Brusel.les.
Maragall vol treballar pel mediterrani, per l'Euroregió (Països Catalans a l'estil barroc-europeïsta de Maragall), per un nou partit de centre-esquerra europeu (el Partit Demòcrata) i, a la força, haurà de lluitar contra un dels enemics pitjors que es pot trobar un, l'Alzheimer, el major destructor de l'ànima humana.
Maragall: olímpic, heterodox, federalista (espanyol) i nacional (català), alcalde i president, estimat i odiat. Socialdemòcrata i burgès. Valent, agosarat, i impacient (per això no ha acabat gaires coses de les moltes que ha començat). Geni i figura.
.
Saül Gordillo ha dedicat dos apunts a Pasqual Maragall:
.
.
Alguns apunts meus sobre Maragall (em sorprèn la duresa dels meus apunts):