dilluns, 12 de novembre de 2012

El vot de Carod i Maragall


Ja estem en campanya electoral, en una que desembocarà en unes eleccions històriques, d’aquells que, si ho sabem fer bé, ocuparan pàgines d’or en les cròniques. Unes eleccions que conformaran un Parlament que pot ser constituent de l’estat independent català. Però aquestes eleccions també han de servir per com s’executen les polítiques del dia a dia, perquè les conselleries no es quedaran aturades esperant el dia del referèndum. La majoria parlamentària dissenyarà l’acció de govern i en els moments delicats que vivim social i econòmicament les coses es poden encarar de diverses maneres i aquí és on entren les ideologies. I és que malgrat els anhels nacionals, no podem tapar les retallades, bona part d’elles ideològiques, amb l’estelada. Però com diu la Gemma Calvet, tampoc podem tapar l’estelada amb la denúncia de les retallades com alguns també pretenen per motius electoralistes (o de plantejament polític).
 Per això és important que CiU no tingui majoria absoluta, perquè ja sabem quina agenda social i pressupostària portarà a terme. Però també és important quina serà la força nacional que ha d’acompanyar el partit que totes les enquestes indiquen que guanyarà. I aquí és quan podem observar que en aquestes eleccions també s’hi albirarà el futur polític del país.
Quan Carod Rovira, Romeva i Ernest Maragall fan una conferència parlant de crear un pol polític i electoral d’esquerres que pugui ser alternativa a la dreta catalana, CiU, haurien de reflexionar quina hauria de ser la base des d’on construir aquest pol de progrés, que també es vol que sigui nítidament nacional i a favor d’una Catalunya lliure.
Totes les enquestes dibuixen un escenari on la segona, la tercera i la quart força política estaran molt igualades, ocupant-les ERC, PSC i PP, no se sap encara en quin ordre. I aquest pol de progrés hauria de pivotar entre el PSC (refundat nacionalment i separat del PSOE) o ERC. Carod Rovira, Romeva i Maragall haurien de reflexionar quin és el millor camí per arribar a aquesta esquerra nacional amb voluntat de ser hegemònica. Si fos el PSC tot començaria a partir d’un partit en una dinàmica depressiva i negativa, en caiguda lliure i presa de les contradiccions internes respecte una esquerra nacional amb el PSOE i entre les mateixes elits polítiques del partit (Chacón, per exemple).
L’oportunitat d’impulsar un pol d’esquerra nacional és que ERC pugui ser l’esquerra victoriosa en aquestes eleccions, per tal, de poder articular la futura esquerra nacional des d’una dinàmica positiva i il·lusionant. I, tornant a l’inici, què millor que obrir un període constituent català de consens, que fer-ho amb l’impuls d’una dreta i una esquerra nacional sent les principals forces al Parlament?

Publicat a Nació Digital