dilluns, 29 d’octubre de 2012

El discurs de la por… a què?

La ruïna econòmica, la fi de les pensions, l’expulsió de la UE, la invalidesa dels títols universitaris, la fractura social, el boicot als productes catalans, el conflicte polític... A l’unionisme espanyol només li falta parlar de les awr plagues bíbliques i ja haurà aplicat totes les desgràcies hagudes i per haver a una Catalunya independent. Amb aquest discurs de la por, els líders polítics que són proactius espanyolistes (es facin dir federalistes, autonomistes, regionalistes o falangistes) volen soscavar qualsevol temptació independentista dels que tenen incerteses davant un procés d’emancipació nacional català. No negarem que hi ha incerteses en el procés, fins i tot s’hauria de reclamar una explicació major de com es planteja el camí cap a la llibertat pels qui tenen intenció de liderar el procés.  
Però posats a fer ús de la por, del terror, davant un futur incert, podem parlar de la por a un present encara més incert. La fractura social ja existeix a Catalunya, només cal veure les estadístiques que situen a prop del 20% el nombre de catalans en la pobresa o prop d’aquesta. Només cal veure el nombre d’aturats que ostenta una Catalunya que forma part d’Espanya, després de la incompetència i la incapacitat de fer-hi front per part dels diferents governs espanyols i les estructures espanyoles.
Espanya està dins la UE, però cada cop està més a prop de ser un país pària dins aquesta i si al final es decideix una UE a dues velocitats, amb països membres de primera i de segona categoria, Espanya haurà de començar a posar ciris a la Mare de Déu del Pilar i a peregrinar massivament a Santiago per no estrenar una tercera velocitat.
Als qui estan (estem, encara) en el vaixell espanyol hauríem de començar a patir per la viabilitat i la continuïtat a mitjà termini del sistema de pensions, que el Ministre de Guindos ja ha advertit que perilla, davant la incapacitat d’Espanya a aixecar el cap. I respecte als empresaris catalans, els autònoms i les PIME, però també les grans empreses, quin pitjor boicot pot haver-hi que la manca (deliberada) d’inversió en infraestructures claus pel desenvolupament econòmic (port, aeroport, tren de mercaderies, etc)?
Qui digui que amb la independència tot se soluciona, no dirà la veritat, però si que són certes dues coses: primer, que Espanya s’enfonsa no lliurarà cap salvavides a ningú que hi sigui al damunt, i, segon, que un Estat català podrà concentrar tots els seus esforços i recursos per reflotar social i econòmicament la Catalunya, fins ara autonòmicament espanyola.


Publicat a Nació Digital