Acabar amb el "processisme" del referèndum pactat

Aquest estiu del 2016, el que ha marcat l'equador del mandat de Junts pel Sí a la Generalitat per establir la República Catalana, ens ha portat de nou al referèndum. Un referèndum en estereo, el referèndum pactat amb l'Estat Espanyol i el referèndum no subordinat a la sobirania espanyola sinó a la catalana, el què alguns anomenen RUI (referèndum unilateral per la independència).
Hom pot sentir-se enmig d'una roda de hàmster, que va donant voltes i voltes i no ens movem de lloc (o fins i tot tirem enrere). D'aquesta metàfora en són molt aficionats els que es confronten en un projecte independentista que va guanyar les eleccions del 27S i d'on en sorgeix un mandat independentista, un mandat, però, amb una majoria pírrica (malgrat encara ser majoria).
Del 27S en va sortir un full de ruta que havia de passar per crear unes lleis de transitorietat (de la legalitat espanyola a la catalana) i obrir un procés constituent, que havia d'acabar amb un referèndum sobre la constitució catalana aprovada, refrendant o no la República Catalana. Tot supeditat a què si hi havia una oferta per part de l'Estat Espanyol a fer un referèndum sobre la independència de Catalunya, amb pregunta i resposta clares i tot de caràcter vinculant. Tant la CUP com Junts pel Sí sempre han acceptat aquest fet.

CSQEP (Podemos+ICV-EUiA)
defensors del referèndum pactat al Parlament

Des del món dels Comuns (que inclou ICV i EUiA) s'ha anat remarcant que ells no donen suport a aquest full de ruta perquè els partits independentistes no van guanyar per més dels 50% dels vots (cal recordar que unes eleccions no es voten vots sinó diputats, igual que es van comptar regidors i no vots en les "constituents" del 31 que van desembocar en la República al 31). També esgrimeixen que la força a Catalunya rau en el consens del 80% de ciutadans que estan a favor del dret a decidir i no en el prop del 50% (amunt o avall) a favor de la independència.
I aquest món d'aquest esquerra emergent catalana s'encalla en una equidistància estèril entre l'independentisme i l'unionisme, agafant per bandera el referèndum pactat com a única solució vàlida. Aquí els acompanyen entitats o els sindicats majoritaris com són UGT i CCOO a Catalunya.
Curiós que ells que acusen sovint als independentistes de processistes (de recrear-se en el procés més que en avançar fins a la meta final) han caigut en el processisme del referèndum pactat, ja que en fan única bandera, però sense posar data límit a fer-lo, a més de no comptar amb ningú amb capacitat amb qui pactar aquest referèndum a Espanya.

Els líders de CCOO i UGT a Catalunya

Jo crec que realment la solució més neta i ideal és fer un referèndum pactat i vinculant, seria una via homologable a nivell internacional, però també a nivell espanyol i català. Malgrat tot, crec que si et bloquegen aquesta via, o actues per desbloquejar-la o bé busques un camí alternatiu, en aquest cas la unilateralitat (sigui un referèndum o una declaració d'independència).
Però centrem-nos en la hipòtesis del referèndum pactat. Si és el consens del 80%, doncs és una via que hauria de ser imparable (si tot aquest 80% de Catalunya empeny). Doncs això és el que s'hauria d'exigir al món dels Comuns, sindicats i entitats que estan pel dret a decidir. Marcar una línia d'actuació, un calendari i un objectiu que ens porti al referèndum pactat. això vol dir confrontació (pacífica) amb l'Estat, no descobrirem la sopa d'all si parlem de movilitzacions socials d'envergadura i continuada i lluita en l'àmbit econòmic (els sindicats tenen capacitat de fer vagues generals, es poden fer boicots de consum en sectors estratègics dels lobbies espanyol -per exemple les elèctriques, apagar cada dia 5 minuts la llum-). Pressionar de debò a l'Estat i el seu entorn del capitalisme del BOE (els que han convertit en Felipe Gonzalez en Mr X de l'IBEX i ha muntat un putsch al PSOE).
I si ni així ens en sortim, cal assumir que només queda la via unilateral per construir un Estat propi que respecti principis democràtics tant bàsics com donar la veu al poble.
La qüestió, però, és, està disposat el món dels Comuns i sindicats a liderar al costat dels independentistes una confrontació amb l'Estat sense un no retorn, una lluita per un referèndum pactat que pot desembocar en una independència unilateral en cas de bunkerització espanyola?
És aquí on rau acabar en el mite de la caverna del hàmster del referèndum pactat, és aquí on rau si els processistes del referèndum pactat van de debò.

De memòries històriques, 10 anys després

Avui fa 10 anys, en el meu antic blog, escrivia un apunt sobre la memòria històrica i com a vegades es confrontava la memòria històrica de la Guerra Civil del 36-39 amb la de la Guerra de Successió.

Jordi Guillot, històric d'ICV

Arran dels fets dels últims dies que van començar amb l'anunci de d'Ajuntament de Barcelona d'instal·lar una exposició davant el recinte del Born amb estàtues franquistes, amb un Franco eqüestre inclòs, i de l'espiral de declaracions de gent que forma part de les forces confluents en Barcelona en Comú i del seu soci de govern el PSC, m'ha semblat bé recuperar aquest escrit.

Daniel Mòdol, regidor del PSC a Barcelona

Abans de passar a l'apunt, però, només una reflexió. Conec al comissionat de Memòria Històrica de Barcelona, Ricard Vinyes, va ser (un bon) professor meu (és qui em va fer comprendre Gramsci i la Teoria del Valor de Marx, casi res!), en cap moment m'ha passat pel cap que l'exposició d'escultures franquistes en la via pública tingui res de neofranquisme (només faltaria!), però sí que és un error i una injustícia, quan les reparacions històriques a les víctimes del franquisme no són una realitat. Error o intenció política dels dirigents polítics de l'ajuntament de contraposar dues memòries històriques, la de la Guerra Civil i la Guerra de Successió, amb un identificació naïf en què la primera és la dels d'esquerres i la segona dels nacionalistes. Naïf, injust i pervers...
Però vaja, vull creure que ha estat sols un error i que no jugarien amb la memòria històrica en el replegament estratègic dels Comuns davant el procés d'emancipació nacional.
I ara sí, ja passem a l'apunt de fa 10 anys, Memòries històriques:

"Som en temps de recuperació de la memòria històrica. Hem d’escampar la boira espessa que hi ha damunt un passat, que va ser manipulat, mutilat i disfressat de sotana, camises blaves, de militars, policies i bigotis perfilats, sinistrament estrets damunt uns llavis i sota uns nassos que suportaven unes sinistres ulleres fosques.
(...) Però jo em vull aturar per reflexionar sobre la memòria històrica. Com a historiador, tinc clar que la història la escriuen i reescriuen els vencedors del present. I quan això es fa es posa èmfasis en alguns aspectes i d’altres s’ignoren.
A mi em preocupa que quan es parli de memòria històrica, es contempli una memòria de curta volada, que la memòria històrica del nostre país sigui la de l’oposició a la dictadura franquista i, massa sovint, molt limitat a l’oposició bàsicament del PSUC. Ningú negarà la seva importància, però tampoc cal oblidar d’altres oposicions. 
Però la memòria històrica també hauria de contemplar altres aspectes del nostre passat que expliqui el nostre present. Penso amb la guerra de Successió, amb el tràgic 11 de setembre de 1714 que ens va anorrear com a país sobirà.També podríem parlar de la Guerra dels Segadors o de secessió, que ens dóna el nostre himne, que canta la lluita dels catalans per la seva independència. Llavors, al 1640 també hi lluitava Portugal, que se’n va sortir.La recuperació de la memòria històrica, tinguem-ho clar, és un fet de justícia, però també una acció política. Les víctimes del franquisme necessiten una justícia que se’ls hi ha negat, els demòcrates ho hem d’exigir, però recuperant la nostra memòria col·lectiva no ens quedem aquí."