dimarts, 9 de juny de 2009

Eleccions europees. A la pell de brau construeixen el mapa electoral espanyol

Al Regne d'Espanya, les eleccions europees van ser plantejades, volgudament o no, pels dos grans partits, PSOE i PP, com una moció de confiança al govern de ZP, en clau interna.
El resultat va ser que el PP va superar els socialistes per 2 diputats. Rajoy i el candidat popular, Mayor Oreja, ho han venut com el primer pas cap a la Moncloa, en un camí recte i fàcil.
El PP obté una victòria territorialment contundent, guanya a totes les comunitats excepte el País Basc, on guanya el PNB, i Catalunya, Aragó, Andalusia, Astúries i Extremadura, on guanya el PSOE.
Les pedres a la sabata dels populars són els bascos i els catalans, on són tercera força política.
Ara bé, els de Rajoy poden estar contents per haver sortit lleugers dels casos de corrupció i espionatge, els presidents autonòmics Aguirre i Camps, han vist com els electors o bé es quedaven a casa o bé els votaven en massa, en especial al valencià, que obté més del 52% dels vots. Els electors de dretes tenen una pell més dura, potser més i tot que alguns dels seus líders...
El PSOE aguanta el xàfec gràcies als vots de la sempre fidel Andalusia, malgrat perdre 5 punts respecte el 2004, i la fidel maltractada Catalunya, que guanya per molt però que perd 7 punts (resultat que els socialistes catalans atribueixen a la manca de paraula de ZP en el tema del finançament).
IU no aprofita la crisi per avançar per l'esquerra al PSOE, com sí que fa Die Linke a Alemanya, ni els soci ecosocialista avança al PSC per allà també, com fan els Verds a França. Cada elecció que passa, l'esquerra parlamentària alternativa al PSOE, perd l'oportunitat d'ocupar un espai que el PSOE s'hi ha establert amb molt populisme ideologista i amb el ventall de la por al PP.
En canvi UPyD, el partit nacionalista espanyol de Rosa Díez, es consolida com una possible tercera via entre PSOE i PP a Espanya. Ha aconseguit treure un diputat i ser present en el Parlament Europeu com també és present al Congrés Espanyol i al Parlament Basc. Així doncs, la tercera via entre dreta conservadora (catòlica i nacionalista) i socialdemocràcia ideologista, no serà el liberalisme sembre frustrat a la pell de brau post-franquista, sinó en el nacionalisme espanyol més excloent.
Al País Basc, és en l'únic lloc on no guany un partit estatal, si no el PNB, situant-se el PSOE i el PP per darrera, i en quarta posició, la llista que va donar suport Otegi, Iniciativa Internacionalista, a pocs vots dels populars i fent un acte de força per reclamar la bandera de l'esquerra abertzale, que li posava en dubte Aralar.
A Galícia, el BNG perd força i guanya PP, com sempre; i a Catalunya ningú no pot estar content.
Unes eleccions europees on el que importava era la política casolana i on la ciutadania s'ha quedat, majoritàriament a casa. Treure'n conclusions és agosarat, però els ànims sí que es veuen afectats.

1 comentari:

Anònim ha dit...

L'autèntic paràsit de la política europea és IC, que viu dels vots dels comunistes per tenir eurodiputat, un tal Romeva.
Perquè no es presenten com el Conh-Bendit francès i arrassa?
Els francesos són bons, els hispànics som el que som