N’hi ha un que vol ser el tercer en discòrdia, un que es presenta com una tercera via entre les dues cares de la mateixa moneda que són populars i socialistes: aquest és Duran i Lleida. L’home que es vanta de salvar Espanya i l’home que s’autoerigeix com a representant dels catalans. De tu, de mi i de la resta dels 7 milions que vivim en aquest país nostre. Però en Duran i Lleida té alguns problemes, i aquest és que el seu partit és un partit català, d’obediència catalana i no és l’únic. Així que, començant per això darrer, el monopoli de la catalanitat política és fals. I acabant amb el primer, un partit català mai no pot ser una tercera via espanyola, perquè a CiU no el voten més enllà de les circumscripcions catalanes.
Malgrat tot això, en Duran ha posat damunt la taula un govern de concentració nacional. L’última versió de pidolar un ministeri; amb això, en Duran evoluciona satisfactòriament, però mai acaba de quallar. I altre cop en Duran té un problema, o potser el té CiU.
Catalunya viu en una crisi, igual que bona part del món capitalista, però a més està sostenint un rescat econòmic d’Espanya des de fa dècades amb l’espoli fiscal que patim els catalans. A això, cal sumar-hi els darrers embats espanyols contra l’Estatut i contra la llengua. Tranquils, en vindran més. Problema econòmic, problema fiscal i problema nacional. Amb aquest escenari, caldria preguntar a Duran si en comptes d’un govern de concentració nacional a Espanya, amb CiU, no caldria una unitat d’acció nacional dels diputats catalan(iste)s.
És una qüestió d’identificació nacional. I aquí, potser, és d’on plora la criatura: jo no tinc clar que la nació de Duran sigui la catalana. I amb això, CiU és qui té un problema.
Publica a Nació Digital, podeu trobar la resta d'articles aquí
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada