Avui que fa un mes que vam acomiadar el pare, deixo aquí les paraules que vaig llegir en el seu comiat.
"Bon dia a totes i tots els que ens heu volgut acompanyar en el comiat del nostre pare, espòs, avi, oncle, cunyat, amic, company i veí.
En nom també de la mare, de les meves germanes i dels nets i netes, gràcies a tothom pel suport d’aquests dies de vetlla i de comiat i de compartir boniques paraules cap al ell. També els que heu anat demanant al llarg d’aquest camí, que sempre feia baixada. Un camí on el meu pare ha anat deixant llast i mantenint fins al final la seva essència dins seu, la família, la VITRI, les sardanes, les muntanyes i la infantesa a Manlleu.
També volem agrair a les cuidadores d’aquests darrers mesos de Cals Avis, per la seva dedicació, la seva paciència, la seva professionalitat, pels seus somriures, pels copets a l’esquena i, sobretot, per la seva gran humanitat. I també per haver cuidat de la mare. Gràcies.
Voldria adreçar-vos unes paraules.
Unes paraules que busquen canalitzar el dolor, però també un comiat íntim i compartit alhora, que ajudi a encaminar-nos cap el camí que el meu pare voldria que comencéssim a prendre, que és el del record, si pot ser amb un somriure, sempre amb un bri de nostàligia i no ens enganyem, també hi haurà una melangia que sempre traurà el cap, ni que sigui un xic.
El meu pare era fill de la Catalunya popular, de dos orfes de mare, de la Joaquima, la Quimeta, criada al Poble Sec de Barcelona i l’Eudald, emigrat de Castellà de N’Hug des de ben petit, acollit per la seva germana gran, també a Barcelona.
Els seus pares, els meus avis, eren una parella enamorada, com ho demostren els escrits amb dibuixos de la Quimeta i els poemes de l’Eudald, en les cartes que s’intercanviaven quan al meu avi li va tocar anar al front de l’Ebre durant la guerra del 36. O també ho veiem amb fotos en la seva vellesa trobant-se les seves mirades, aturant-se en l’infinit.
La família va marxar a Manlleu en la postguerra més dura. Allà, el pare, va créixer, al costat del Ramon, un cosí que va esdevenir germà, en una vila industrial, amb cicatrius de la guerra i les ombres de la dictadura. No va ser fàcil, però malgrat totes les dificultats, el meu pare sempre parlava amb alegria de la infantesa familiar, sempre amb un somriure. Ell era l’Endalet de Ca la Quimeta, que jugava als carrers de Manlleu.
A mesura que el meu pare va anar fent-se gran, van emergir els diferents eudalds que han anat convisquent en ell i que tots i alguns haureu conegut. L’Eudald muntanyenc, l’Eudald sardanista, l’Eudald que escrivia, l’Eudald de la música, l’Eudald cooperativista, l’Eudald que es preocupava i ajudava a crear eines pels més fràgils, l’Eudald de la VITRI, l’Eudald que ensenyava, l’Eudald espòs, l’Eudald pare, l’Eudald avi.
Un home que entenia la pàtria des del paisatge, la cultura i la seva gent.
Un home que et recitava totes les muntanys que veia en l’horitzó tot resseguint amb la mirada qualsevol serralada nostra.
Un home de cultura que havia heretat la sensabilitat del dibuix de la seva mare Quimeta i la passió de la poesia popular autodidacta del seu pare Eudald. Que va abraçar els passos de les sardanes i alhora una guitarra elèctrica.
Un home solidari i implicat, en el cooperativisme a Manlleu i amb projectes per atendre als més fràgils.
Un home de la VITRI, dels seus companys i companyes de treball, que en trobava i en trobem arreu.
Un home que no cercava el reconeixement individual ni protagonismes, que ha fet que deixés un llegat pels torellonencs com són les nadales il·lustrades dels sardanistes o la girafa del museu de la Torneria. Sempre amb la idea de formar part d’un col·lectiu. Sense sardanes no hi havia les nadales, sense el grup de voluntaris del museu, que ell en formava part, tampoc hi havia girafa.
Però, sobretot, el pare era un home de família. De la que va escollir i de la que li vam venir.
La que va escollir, la seva muller, la mare, la Maria Àngels, que ha pogut veure que el pare també va heretar, de la Quimeta i l’Eudald, la capacitat d’estimar des del primer dia fins al darrer, que podia submergir la tendra mirada en ella mentre s’aturava el temps.
La família que li vam arribar al llarg de la vida, les meves germanes Marta i Mima i jo, i les seves netes i nets, en Ferran, l’Aleix, la Laia, la Mar, la Isona i la Gal·la; també se’ns va entregar amb una intensitat, que sense voler exagerar, crec que és insuperable.
El pare ens estimava encarant les nostres imperfeccions amb el més gran dels efectes i estima.
Tots tindrem el nostre record del pare, de l’Eudald. Deixeu-me que us en digui dos, que són molt meus.
El primer, el meu pare tenia les mans molt grans i els peus molt petits, per la planta que tenia. Les mans grans de grimpar muntanyes i de treballar, els peus petits per artista, bé, això és el que m’agradava pensar.
I un segon record, és que el meu pare tenia una relació complexa amb l’edat. Primer mai s’ha sabut quin dia va nèixer realment, si el 20 o el 21, i, a més, quan li preguntaven l’edat ell sempre deia que era més vell del que era. Un dia em va explicar que ho feia perquè així li deien que es conservava molt bé. El problema és que gairebé mai he sapigut quina era la seva edat real, fins que no veia les espelmes dels aniveraris.
Vosaltres tindreu els vostres records o anècdotes amb ell. Puc dir amb molta seguretat que al meu pare gairebé a ningú li queia malament, així que crec que aquests records seran tots positius i amb estima, com totes les paraules que heu tingut la generositat de transmetre’ns aquests dies.
I vull acabar, precisament amb el record. Hi ha qui creu que amb la mort hi ha una altra vida, una altra existència, una reencarnació. Quins penseu això, feu-ho, teniu una sort que jo no tinc. Però si que crec en la pervivència dels que ens deixen, a través del seu llegat en nosaltres. Que si recordem el pare, si parlem d’ell, si quan observem un dels seus dibuixos de les nadales dels sardanistes, mirem la signatura i el recordem, si recordem alguna mirada sorneguera, si recordem les seves converses pausades i agradables, si el recordem quan resseguim amb la mirada el Cabrerès o el Pirineu, ell perviurà.
Jo el recordaré amb les seves mans grosses acaronant-me."
