divendres, 1 d’abril de 2011

Pessigolleig a l'estómac, per Torelló

En un vídeo que em va fer El 9 TV em van tractar de veterà de la política. Crec que és la primera vegada que em diuen veterà, excepte a les JERC, que més aviat vol dir jubilat...
Diuen que la veterenia és un grau. Per l'experiència, suposo.
La veritat, però, és que aquell pessigolleig a l'estómac, abans de cada Ple municipal o davant qualsevol acte públic del grup municipal, no me n'he desprès. Potser és el respecte cap a la institució màxima de Torelló.
Per mi és un orgull poder servir als meus conciutadans des de l'Ajuntament. Conciutadans de Torelló, d'un poble que em va acollir una tarda de Carnaval de quan tenia 14 anys i feia poc que anava amb vespino (blanc i sense intermitents, inaudit a hores d'ara!).
Vaig sentir-me torellonenc el dia que vaig notar la gallega morriña o la brasilera saudade, l'enyorança en uns vespres universitaris barcelonins. M'agradava passar pel pas de la Sagrera. És curiós, però vaig enyorar concretament això.
Ser de Torelló és un estat d'ànim. Sentir un intangible que relliga el poble i que dóna una energia i una vitalitat especial que es mostra de diferents formes i colors, però on sempre hi ha persones i petits racons del poble.
Aquest divendres al vespre, em presento en públic com a candidat de la coalició d'Esquerra i Junts per Torelló. Ja sento el pessigolleig ara. Encara falten hores, però les formiguetes de l'emoció ja treballen.
Estic preparat? més que mai!

3 comentaris:

JOSEP COMAJOAN ha dit...

Ànims, Jordi! El pessigolleig, tot i que sent molest, diria que és un bon símptoma. Malament rai el dia que no hi sigui...

ISIDRE ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Jordi ha dit...

Gràcies Josep,
crec que el pessigolleig va lligat a l'emoció, a la passió. Quan desaparegui, caldrà pensar-hi.