Quan els pensaments superflus es trobaven en el punt de fusió de la crema cafetera que sura damunt de la tassa, va obrir-se la porta del Cafè. Un home calb va entrar i va aguaitar les taules buscant una taula amb cadira buida. La va descobrir cap al fons, enmig de dues altres taules, una amb una jove estudiant que portava uns auriculars sense fils ostentosament roses i grans, que feia xarrups llargs tot inserint el seu llarg nas dins la tassa amb una infusió amb excessiu perfuma d'aromes. Malgrat la llargada del seu nas, no se l'arribava a mullar mai. A l'altra taula, hi havia un grup de jubilades repentinades i retintades, les quals parlaven sorollosament, segurament perquè els timpans ja començaven a grinyolar en excés. També reien sorollosament, era la seva manera de mostrar la voluntat de mantenir-se vives i felices en un món que cada cop entenien menys i les entenia menys, així com es fa amb els estrangers que no es parla el seu idioma, cridaven pensant que així se les entendria millor en el seu riure.
L'home calb es va asseure en la taula enmig d'aquells dos universos inconnexos. Va mirar amb escepticisme al seu voltant, finalment va fitar fixament al cambrer de darrere la barra que es feia l'orni, des de la mandra d'haver de servir cafès, pastes, infusions i entrepans. Finalment, el client, des de la taula, va fer espetegar els dits de la mà dreta alçada lleugerament alçada. Va haver de repetir la maniobra dues vegades més, fins que el cambrer ja no va poder esquivar més la seva encomana.
Ell va seguir tots aquests moviments i maniobres de l'home calb, perquè des del primer moment havia reconegut aquella mirada dura i la pell endurida per haver vist la Història en primera persona i per haver-la digerida des de l'exili físic i ideològic per després explicar-la negre sobre blanc.
Fent xarrups curts i reiterats al seu cafè, no va deixar d'observar el calb, que semblava aïllat de tot el que l'envoltava, com si estigués protegit per una aura mística. Quan el cambrer li va portar una tassa que treia fum i un entrepà de formatge, ja tenia un bitllet preparat a la mà, no volia haver de tornar a cridar l'atenció a aquell cambrer tant ronso que ja havia costat déu i ajuda que li demanés i portés una mica de teca i beure per esmorzar.
De cop i volta el cor va accelerar els seus batecs, que eren tan intensos que ressonaven per tot el seu cos, des del cap fins a la punta del dit gros del peu esquerre. La respiració també es va agitar, va posar lentament la mà dins la cartera i rebuscant tot palpant el paperam que hi havia dins en va treure un llibre, EL llibre. El va prendre amb les dues amb fermesa i va llegir movent els llavis el títol. Va alçar la mirada lentament i les va clavar amb l'home calb que mastegava movent excessivament la mandíbula. Potser era el fet que tenia la barbeta lleugerament sortida, que a més li arquejava la boca.
Ràpidament va tornar a ficar la mà dins la cartera per tal de treure alguna cosa que escrivís. Va descartar el retolador per la pissarra i es va quedar amb el corrector de tinta vermella. Va agafar el llibre, es va aixecar amb emoció i es va acostar cap a l'home calb. Gairebé no hi va pensar, perquè l'instint li deia que si s'ho rumiava gaire, acabaria desistint a cercar la signatura mitòmana. Es va atansar a l'home calb mentre aquest bevia de la tassa, que li tapava la cara deixant al descobert aquells ulls escèptics que es van clavar en l'individu que caminava directa a ell llibre en mà. Va deixar d'absorbir el beuratge, però va mantenir la tassa a la boca que li servia per amagar davant l'escrutini del seu voltant uns renecs xiuxiuejats en txec.
- Senyor Kundera, sóc un admirador seu, no el voldria molestar, però em podria signar aquest llibre, sisplau? Sempre el porto amb mi el rellegeixo en les estones perdudes per tal que no siguin tant perdudes.
L'home calb, encara amb la tassa davant la boca, se'l va quedar observant mentre internament estava dins una cruïlla entre la felicitat de veure que el reconeixen i l'odi del qui li espatlla l'esmorzar anònim en una ciutat de províncies occidental. Va baixar lentament la tassa i va deixar al descobert un nas ple d'escuma marronosa del cafè amb llet que volia simular insultantment un capuccino.
Ell es va quedar glaçat, no podia deixar de mirar aquell punt rodó que coronava la punta del nas de l'escriptor. Va quedar tant garratibat, que l'home calb li va haver d'arrencar el llibre i el corrector vermell de les mans per tal d'escriure un text que després va sotasignar. Li va retornar el llibre acompanyat d'un comiat en francès. Kundera va haver de fer un moviment amb la mà a l'aire perquè ell entengués que ja podia i que havia de marxar. Ell va fer mitja volta amb el llibre apretat al seu pit, no va dir ni gràcies ni adéu. Va deixar el llibre dins la cartera i es va posar el corrector vermell a la butxaca de l'americana de pana. De reüll va mirar de nou el nas brut de l'home calb, el qual no era gens conscient d'aquell detall entre grotesc i humiliant. Aquella escuma marronosa no li deixava veure res més, tenia l'atracció d'un forat negre còsmic. Va fugir, més que marxar, de la cafeteria, deixant un bitllet de deu a la taula sense esperar que ningú li tornés el canvi.
Un cop a fora i després d'haver caminat fins a un banc en un parc ple de coloms decrèpits, va seure i es va decidir a obrir el llibre i llegir què li havia escrit. "Optimismus je opium lidu! Zdravý duch páchne idiocií. Ať žije Trockij! Ludvík". La cita fatídica que planava en la novel·la "La broma". Tenia una dedicatòria en txec, escrita a mà pel mateix Milan Kundera en persona, era vigília de Sant Jordi. Hauria d'haver estat tot plegat un fet insuperable, però la seva expectativa d'una inimaginable trobada amb Kundera va quedar absolutament anorreada per la imatge patètica de la punta del nas plena d'escuma marronosa. El mite havia caigut en una broma de mal gust del destí a través de l'escuma marronosa d'una tassa cafetera.
Sentia que la vida estava en una altra part, immortal i que tenia a les mans un llibre que mai seria del riure i de l'oblit, perquè mai podria oblidar aquell nas ple d'escuma marronosa, aquell nas brut de l'home que porta en la seva esquena el segle XX i les seves contradiccions. Se sentia com un amanat rídicul enmig d'un vals d'un adéu al mite de la seva vida, executat amb densa lentitut. Tot plegat estava amarat d'una insuportable lleugueresa del ser del fan literari.
