dijous, 1 d’octubre de 2009

Una crisi política d'harmonia: la socialdemocràcia (i d'altres)

Foto: Steinmeier, líder derrotat de l'SPD
Fa unes setmanes vaig escriure sobre la crisi de la socialdemocràcia, com a esquerra hegemònica europea (Podria dir l'esquerra: cogito ergo sum?). Aquests dies n'ha escrit el Jordi Aranda en un bon apunt en el seu bloc (Quelcom que grinyola a la socialdemocràcia europea).
Els resultats desastrosos de l'SPD, els socialdemòcrates alemanys, en les darreres eleccions (els pitjors resultats des del 1949) fa que aflori amb més contundència la crisi socialdemòcrata.
És curiós que la pèrdua de vots de la socialdemocràcia no va en favor dels partits de centre dreta, amb els quals es barallen per un virtual centre polític.
Els vots que abandonen els del puny i la rosa van a partits que estan a la seva esquerra (Die Linke o Verds a Alemanya, o el Bloco d'Esquerda o als comunistes a Portugal) o a la seva dreta (liberals del FDP a Alemanya).
Una moderació en la praxi política que trenqui l'harmonia en els supòsits ideològics dels partits pot provocar això, que es tingui fugues d'electors propis (no dels que fluctuen el seu vot sense una adscripció real a cap partit) cap als que troben a faltar l'essència del seu vot en la posada en pràctica o bé els que poden caure en la temptació de votar algú igual o més moderat quan tingui més prestigi o credibilitat.
Fugues de votants per motius ideològics que es poden sumar als de la credibilitat.
La qüestió és que això no té per què passar sols a la socialdemocràcia, també li ha passat en altres moments a demòcratacristians o liberals, però no sols podem fer aquest anàlisi en l'eix dreta-esquerra, en països on existeixi l'eix, diguem-ne, "nacional" això també pot passar.
L'èxit polític és l'harmonia entre comunicació i acció política, però també entre l'harmonia entre els supòsits ideològics i l'acció política.
PS: Que l'esquerra faci d'esquerra, un article que vaig escriure fa anys