divendres, 14 de gener del 2011

El meu NYC (i V): I els catalans?

El gran Francesc Pujols va dir que els catalans, pel fet de ser-ho, hi hauria un dia que aniríem pel món amb tot pagat. No sé si és per aquest motiu, però és cert que allà on vagis t'hi tribes un català, i això que som poquets.
I òbviament a Manhattan hi havia d'haver catalans, com no!? Normalment van amb família i la motxilla és un element comú, la influència de l'excursionisme suposo.
Un altre aspecte és el de protagonitzar converses amb cambrers hispans un amb anglès (el català) i l'altre en castellà (l'hispà), encara que davant cartes de menjar complexes, s'acaba demanant el què és en castellà i després es continua en anglès. Conclusió clara, cal millorar l'aprenentatge de l'anglès a casa nostra, de ganes n'hi ha, pel que es veu.
Quan vaig ser al Japó, de catalans no en vaig trobar cap, però sí que vaig trobar un restaurant que es deia (diu?) "El racó d'en Takeushi", així, en català, un restaurant de cuina espanyol però que sols feien plats catalans cuinats per un xef japonès, que ni parlava català ni castellà i en prou feines anglès (o li feia vergonya, cosa dels japonesos) i que havia anat a Barcelona aprendre cuina. A NYC, doncs, també havia de trobar un restaurant català. En cinc dies el més semblant va ser el restaurant "Tapas de la Rambla", amb motius gaudinians i... un toro! com no podria ser d'una altra manera. No hi vaig entrar.
Al Time Out hi vaig buscar algun restaurant català, no n'hi vaig trobar cap, però sí una notícia força extensa (no era un breu) d'un restaurant vasc. Emplaçaven al lector a fer el sopar de cap d'any menjant pinchos i gaudir de la llengua euskara (sic).
Però per sorpresa catalana, l'arribada a l'aeroport JFK. El policia de control d'entrada, on et fan una fotografia i digitalitzen les empremtes digitals dels 5 dits de la mà, em va mirar el passaport, la meva cara i em va dir "posa els quatre dits" i llavors "posa el dit gros". Aquestes frases no estan traduïdes, ho va dir en català!
De nom, el policia es deia Sharif, no Soler ni Vilalta. Després ens va negar, a pregunta nostra, que parles català, malgrat que va continuar dient-nos coses en la llengua de Ramon Llull i vam parlar del Gràcia de Barcelona.
Clar, que per fer-ho encara més estrany, l'últim policia abans de sortir de la zona de control del JFK es va acomiadar de mi dient A revedere, en romanès!!!!!
Només un últim apunt al respecte: el policia de l'arribada a Barcelona, com havia de ser es va dirigir a nosaltres en castellà. Quines coses!