Conferència de l'EYCA. política internacional

La diplomàcia és un art polític que es pot desenvolupar de diferents maneres. Una és la més barruera i simple: la violència i l'amenaça, històricament ha estat la més eficaç, però en el món globalitzat del segle XXI, si més no a Occident, el cop de puny no sol ser l'arma més eficaç a l'hora de reforçar el paper d'un estat o nació en el marc internacional.
Hi ha la versió econòmica de la violenta, però quan es remena gaire coses del mercat globalitzat alguns fonaments comencen a trontollar i dubto que cap governant li agradi la inestabilitat.
També hi ha el de la conxorxa i intoxicació, fent que els veïns es barallin entre ells i que el tercer (l'intoxicador) quedi reforçat. Ara bé, al final sempre se sol pagar, ja sigui perquè es descobreix les males arts de l'intoxicador o bé per l'ona expansiva de la crisi generada.
Hi ha una altra forma que és la de l'aïllament, tipus Birmània. És la diplomàcia del no existir, de no existir per fer el què vulguis dins les fronteres. Normalment l'abús és el què acabes fent dins aquestes fronteres.
Per acabar, hi el poder de la seducció, el de fer les coses ben fetes i voler treballar conjuntament amb el teu entorn: fer les coses i fer-les ben fetes.
Els catalans (i catalanes), com que no tenim armes i últimament (des del 1640!) la pólvora sempre ens acaba socarrimant, descartem la primera opció diplomàtica, com que l'únic recurs natural que tenim els catalans són les ganes de treballar però hem d'importar gairebé tot el necessari per poder treballar produint alguna cosa, no ens podem plantejar la violència econòmica.
En quan a la conxorxa i la intoxicació perquè es peguin els veïns... si hem de fer que es barallin francesos i espanyols, malament i encara acabaríem rebent nosaltres!
L'aïllacionisme no va amb nosaltres, suposo pel fet que Catalunya s'ha anat fent amb trosso d'aquí i d'allà i que sempre hem volgut projectar-nos per entendre'ns i comerciar. La Catalunya mai podrà ser birmana, si més no mentre allà hi manin militars.
Així que ens queda el poder de la seducció i del treballar bé. Doncs així ho hem fet.
Aquest cap de setmana s'ha clos la XXIIIa Conferència de l'EYCA (European Youth Card Association - Associació Europea del Carnet Jove) que s'ha desenvolupat al llarg de tota la setmana.
Catalunya, que no és membre de ple dret de l'EYCA, malgrat que és el govern català qui té tota la responsabilitat i competències en l'expedició del carnet jove a casa nostra i malgrat que 500.000 dels 4 milions d'europeus que tenen carnet són catalans, ha estat l'amfitriona d'aquesta edició, i l'equip del Carnet Jove de l'Agència Catalana de Joventut ha fet una tasca impressionant.
La conferència internacional ha estat important a l'hora de la presa de decisions, com ara l'ampliació a tot Europa de l'ampliació del carnet fins als 29 anys, donant cobertura al nostra +25 i cobrint tota l'edat juvenil de Catalunya.

Però a més, Catalunya ha pogut demostrar que fem les coses ben fetes i que tenim ganes de ser reconeguts amb tota normalitat en l'àmbit de l'EYCA.
En primera persona he pogut palpar que els membres i assistents de l'EYCA han sortit molt contents de la Conferència i de l'estada en el nostre país, sobretot gràcies a tot l'equip del Carnet Jove i de l'Agència Catalana de la Joventut (amb tres persones claus: Julià Fernández, Xavier Castellana i Domènech Ballester) i amb el suport total de la consellera d'Acció Social i Ciutadania, Carme Capdevila, i el secretari de Joventut l'Eugeni Villalbí.
El país també es construeix en aquests àmbits de relació internacionals. I ho hem fet!
.
Informació al portal Jove.cat