Cagu'm el Pare Noel

La religió és un dels pòsits culturals de les civilitzacions i les festes de Nadal, que ara iniciem, en són un exemple. Malgrat que el Nadal, Sant Esteve, els Reis (L’Epifania) tenen un origen clarament religiós, l’expressió social contemporània nadalenca abasta a la gran majoria de la societat, però sols per un reduït nombre de persones representa un esdeveniment espiritual i de ritual religiós. Més aviat sembla que el ritual sigui més de consum comercial i de trobada familiar, que res més.
Ara bé, no podem oblidar que tot plegat és una expressió cultural, des del nucli original religiós d’aquests dies fins al consum comercial i gastronòmic i, com tots sabem, la cultura forma part de la nostra identitat i que, com aquesta, és evolutiva, canvia al llarg del temps. Un exemple és l’hegemonia comercial en l’expressió nadalenca, que ha desplaçat en bona part la dimensió eminentment familiar i, ja no diguem, la religiosa.
Però a més, en el Nadal, també hi trobem el xoc de cultures (no parlem del xoc de civilitzacions apocalíptic de Huntington), concretament el xoc entre l’expansiva i fins ara triomfant cultura anglosaxona enfront la resta, en el nostre cas, la mediterrània, llatina i en bona part catòlica. El paradigma de la “intrusió” anglosaxona és l’hiperconsumisme i la introducció d’un home barbut i vestit de forma bastant còmica, que viu a l’Àrtic i que té com a nom Pare Noel. Aquest senyor barbut i panxacontent està desplaçant un element propi d’aquestes contrades com és el Tió, l’entregat en el sofriment tros de llenya que a base de cops de bastó expulsa de dins seu diferents regals, abans torró, ara fins i tot Play Stations.
Campanyes d’agitació cultural com el de “Cagu’m el Pare Noel”, són campanyes reactives (que no reaccionàries) envers la substitució cultural, que representa l’expulsió del nostre tió, de la nostra expressió cultural davant la irrupció d’un Pare Noel, vestit amb els colors dictats per la Coca Cola.
La convivència de cultures sempre enriqueix, fins i tot Lenin va veure com sorgia dins seu l’esperit internacionalista al conviure en les seves festes l’avet de Nadal (introduït per la seva mare protestant) amb els rituals ortodoxes propis de la Mare Rússia. Però una cosa és l’aportació i la suma, l’altra és la substitució cultural, així que només em queda una cosa a dir: “Cagu’m el Pare Noel!”

Publicat a Nació Digital

Garibaldi als Països Catalans

Itàlia és un dels grans estats europeus, que va ser fundat a finals del segle XIX, després d’una estratègia expansiva del regne del principat del Piemont i de l’empenta revolucionària encarnada en els camises roges de Garibaldi, eclosionant en el Risorgimento italià. Enfront tenien dues de les cases més immobilistes  com eren els Borbons (al sud) i els Habsburg (al nord), a més de flirtejar amb l’excomunió papal de Roma. Tot un repte.
Tot plegat, va funcionar en l’establiment de l’estat italià únic per la unió dels interessos del Piemont burgès i per la rauxa democràtica (i armada) garibaldiana, però aquesta doble ànima de la unificació italiana va conviure fins que Garibaldi va entregar Nàpols, Calàbria i Sicília al rei del Piemont, Víctor Manuel II, esdevenint aquest el primer rei del nou regne unificat d’Itàlia. I aquí, amb l’adveniment de la supremacia piamontesa i l’enretirada dels garibaldians, comença el principi d’Il Gatopardo, de “canviar-ho tot, perquè tot segueixi igual”. Els interessos piemontesos i les seves aliances amb les classes dirigents preexistents (arcaiques!) de tota Itàlia van ser els motors de la creació de l’estat nacional italià.
Més enllà dels carabinieri, la RAI, el Calcio i l’Azzura, poca cosa més hi ha que teixeixi Itàlia. Malgrat que des d’una visió superficial es pot pensar que la nació italiana està completa, la realitat és que la península de la bota és una de les nacions més descohesionades, cultural, social i econòmicament.
Si fem un cop d’ull als Països Catalans, veiem que poca cohesió política hi ha, però el pòsit cultural, econòmic i en bona part social (més normalitzat del que pot semblar) existeixen i conformen una base històrica. Enfront, no cal dir-ho, hi ha un estat immobilista econòmic i nacionalment com és l’espanyol.
El projecte polític fusterià encara és vigent, però si sols ens movem per interessos socioeconòmics, a la piemontesa per dir-ho d’alguna manera, no ens en sortirem. Primer perquè la Catalunya piemontesa no té la fortalesa suficient i segon perquè malgrat aconseguir-ho, la nació catalana seria incompleta, com la italiana.
Tal com vaig escoltar del savi i patriota Lluís Solà, la independència necessita un somni més enllà dels plets en finançament. Aquest somni és la llibertat, i jo hi afegeixo la justícia; dos horitzons que de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó qualsevol voldria abraçar, sobretot en temps de caigudes de gegants com els del capitalisme infal·lible i els estats democràtics i del benestar, a cops de retallades i d’imposicions polítics al marge de la sobirania popular.
Els Països Catalans sols faran camí eminentment pel sender garibaldià, però no sols pel piemontès.

Publicat a Nació Digital

Crisi de dretes, premi per les dretes

Vivim temps de descomposició dels consensos socials i polítics establerts durant la segona meitat del segle XX en els estats d’Europa. Veiem com s'està esberlant l’estat del benestar de bona part d’Europa i com el capitalisme financer fa escac a bona part de poders públics i, en alguns casos, escac mat situant elements lligats a aquests poders financers (Goldman Sachs, per exemple) al capdavant d’institucions com el Banc Central Europeu o fins i tot davant governs com l’italià o el grec.
En aquest context, que no sembla que hagi de millorar (per la majoria) en els propers temps, unes eleccions, com les viscudes el passat 20 de novembre, haurien d’haver estat un punt d’inflexió, on la majoria ciutadana busqués una solució per la majoria.
Els resultats han estat, en l’Espanya castellana (a excepció de Sevilla), les Balears, València, Navarra i Galícia una marea blava d’una dreta abocada a la victòria per manca de contrincant. A Catalunya, la dreta nacionalista catalana s’ha imposat, en un resultat històric i, a Euskadi, Amaiur, coalició de l’esquerra independentista, s’imposa per sobre del PNB, PSE i PP.
Curiós, a primera vista, que en una crisi que ens hi ha situat el capitalisme financer desbocat i que ens hi colga l’especulació pura i dura respecte el deute públic, els ciutadans investeixin majoritàriament a les forces dretanes com a solucionadors dels problemes. Cal recordar que, a més, fou el PP qui amb la Llei del sòl inicià una de les etapes més florides de l’economia especulativa de tota la història espanyola.
A Catalunya, potser enlluernats per l’ambivalent pacte fiscal s’ha donat una confiança electoral a CiU, malgrat les retallades que condueixen a un nou model de polítiques públiques de l’estat del benestar. Els líders de la federació nacionalista, però, s’han afanyat a dir que la ciutadania ha legitimitat les retallades. El segon que han fet, en boca del mateix Duran, ha estat tirar aigua al vi del pacte fiscal (algú havia dit concert econòmic?). I, finalment, Artur Mas ha anunciat més retallades i pujades d’impostos no redistributius, on tothom paga per igual.
I les esquerres? Doncs ara paguen l’aigualiment de la seva perspectiva en la praxi (i en el discurs) que han patit durant els anys de bonança. Ara, o estan absolutament descol·locats per ser còmplices de la profunditat de la crisi, com el PSOE, o pateixen la manca d’una proposta alternativa real al discurs únic imperant des vaporització dels poders públics, de retallades lineals i, per què no, de baixades d’impostos redistributius.
Hi ha vida més enllà del neoliberalisme?

Publicat a Nació Digital

#Eurotecnocràcia

Tots sabem que la crisi profunda que patim té un origen clar en l'especulació financera, que l'origen del caos socioeconòmic d'avui i del demà té com origen en els espais de decisió del capital financer.
Curiosament, però, a excepció de casos aïllats com la remota i petita Islàndia, els plats trencats no els paga qui ha creat la crisi, sinó la ciutadania, ja sigui directament o través del desmantellament del sector públic. Tot plegat, amanit per una onada de desprestigi a la política, hora guanyat a pols per la inoperància d'aquest a l'hora de donar resposta a la crisi (plantant cara a qui l'ha creada), hora induïda per certs discursos populistes.
Jo crec, i ho he escrit, que l'única eina que tenim les classes populars per defensar-nos i lluitar pels nostres drets, és la política, l'antipolítica i l'apolítica sempre anirà contra els nostres interessos.
Ara, a Europa, entrem en una etapa d'avenç de l'apolítica a través de la col.locació de tecnòcrates en governs d'estats europeus com Grèca i Itàlia, per tal d'aplicar receptes de reducció del sector públic, del dèficit públic i de... l'atur! Merkozy, sembla que són els injectadors d'aquesta medicina tecnocràtica, però a més hi ha un denominador comú en aquests tecnòcrates: els nous primers ministres italià i grec, Monti i Papadimos, respectivament, són homes Goldman Sachs, consultora protagonista, ves per on!, de la manipulació dels comptes grecs per tal que aquest país entrés a l'Euro, tal com ha dit Sanuy a RAC1. Empreses com Goldman Sachs són el braç armat de l'especulació financera, ni més ni menys. Per cert, Goldman Sachs també té un dels seus homes al Banc Central Europeu: Mario Draghi.
La tecnocràtització no és res més que una funcionarització dels governs, però sense oposicions públiques, menyspreant la voluntat popular (cap d'aquests tecnòcrates ha estat votat) i responent a uns interessos boirosos. Per ser generosos. Ernest Folch parla fins i tot de cop d'estat.
La UE està deixant de ser el far de llibertat i democràcia en què es va erigir, per ser eminentment l'Europa del capital, sinó de Goldman Sachs.
Per acabar, un twit preocupant de Pau Canaleta: Si els tecnòcrates fallen (...)


Hashtags de twitter: #eurotecnocracia #goldmansachsocracia

La unitat nacional de Duran

Les eleccions del 20N venen condicionades per una situació crítica a nivell econòmica i a punt d’explotar a nivell social. Veiem les propostes i veiem com s’ha fet de malament, i albirem el pitjor que ve. PSOE (amb un PSC engolit) i PP, passat i futur espanyol.
N’hi ha un que vol ser el tercer en discòrdia, un que es presenta com una tercera via entre les dues cares de la mateixa moneda que són populars i socialistes: aquest és Duran i Lleida. L’home que es vanta de salvar Espanya i l’home que s’autoerigeix com a representant dels catalans. De tu, de mi i de la resta dels 7 milions que vivim en aquest país nostre. Però en Duran i Lleida té alguns problemes, i aquest és que el seu partit és un partit català, d’obediència catalana i no és l’únic. Així que, començant per això darrer, el monopoli de la catalanitat política és fals. I acabant amb el primer, un partit català mai no pot ser una tercera via espanyola, perquè a CiU no el voten més enllà de les circumscripcions catalanes.
Malgrat tot això, en Duran ha posat damunt la taula un govern de concentració nacional. L’última versió de pidolar un ministeri; amb això, en Duran evoluciona satisfactòriament, però mai acaba de quallar. I altre cop en Duran té un problema, o potser el té CiU.
Catalunya viu en una crisi, igual que bona part del món capitalista, però a més està sostenint un rescat econòmic d’Espanya des de fa dècades amb l’espoli fiscal que patim els catalans. A això, cal sumar-hi els darrers embats espanyols contra l’Estatut i contra la llengua. Tranquils, en vindran més. Problema econòmic, problema fiscal i problema nacional. Amb aquest escenari, caldria preguntar a Duran si en comptes d’un govern de concentració nacional a Espanya, amb CiU, no caldria una unitat d’acció nacional dels diputats catalan(iste)s.
És una qüestió d’identificació nacional. I aquí, potser, és d’on plora la criatura: jo no tinc clar que la nació de Duran sigui la catalana. I amb això, CiU és qui té un problema.

Publica a Nació Digital, podeu trobar la resta d'articles aquí

El Conde de Godó llegeix Gramsci

Ramon Barnils (wiki) deia que Catalunya no serà independent fins que La Vanguardia no hi estigui a favor. De moment, l’ensenya del Grup Godó no està per la labor, ni el mateix grup en sí. Ara bé, els mitjans de comunicació del Grup Godó estan esdevenint un lobby de pressió i d’influència emergent i que somnia amb l’hegemonia i, en el camí de la cerca del somni, no escatima esforços.
Pels qui diuen que el Barça és més important que la Generalitat (exhonorable conseller inclòs), el Grup Godó té una estratègia clara per l’status quo socialculé, que no és res més que Sandro Rossell i el seu Barça es dediquin a guanyar títols i emprenyar poc l’oasi català, intercanviant el lema popular de “Més que un club” pel crematístic “la pela qatariana és la pela”. No és debades que l’arxienemic del sandrisme, l’histriònic Laporta, hagi rebut fins al carnet del Caprabo a les tribunes del Conde de Godó, amb un desplegament més eficaç que el de la Flota Invencible, car aquella es va enfonsar abans de tocar terra.
Pels qui encara creuen que la Generalitat és important per a les nostres vides quotidianes, el Conde de Godó també ens té preparades les seves legions de tertulians i editorials en defensa de l’executiu català, sigui el Puig que neteja la plaça de Catalunya amb porres o sigui el conseller de les mútues privades i les seves tisores. Si cal, fins i tot es dota del servei de guardaespatlles en forma de tertulians que assoten companys d’antena si s’atreveixen a contradir el conseller de les Mútues durant una entrevista (memorable Sanchis/Barbeta vs Galdón a Can Basté).
Però l’hegemonia no sols pot venir de la comunicació: necessita el capital (que no li deu faltar al Conde, com tampoc als seus amics) i el braç polític. Quan en Duran, l’home de Florentino Pérez a Madrid, diu que es retallarà TV3, a ningú no li estranya que Terribas apunti a interessos privats per desmantellar la joia de la corona de la normalització del català a casa nostra. L’ombra de Godó plana pels estudis de Sant Joan Despí.
Godó ha llegit Gramsci, i sap que el poder emana de l’hegemonia a l’hora de relatar la realitat, sigui al Barça, a la política o a l’ambulatori de Sant Guim de Lluçà. Si Gramsci (wiki) aixequés el cap...


PD: Aquest article va ser publicat a Nació Digital, podeu trobar els altres meus articles aquí o  en la pàgina al Facebook de la meva columna d'opinió a Nació Digital

Catalunya espanyola, autonomia tutelada

En la meva darrera columna a Nació Digital, vaig reflexionar sobre la tutela que té l'autonomia catalana, una tutela econòmica, jurídica i política, que fa que l'ens autonòmic català, sigui més una descentralització administrativa que un ens de sobirania catalana.
Ara que la CiU de Mas ha iniciat l'anomenada Transició Nacional, s'ha d'entendre que haurem de transitar cap a, com a mínim una autonomia política, amb pòsit de sobirania. O no?
Podeu llegir la columna: Catalunya espanyola, autonomia tutelada

Citant la Bíblia al Ple de Torelló

En el Ple de dilluns ens vam trobar amb cinc mocions de PxC. Algunes mostraven poc rigor, desconeixement del poble, oportunisme i populisme, en d'altres buscaven mostrar el que no són (ecologistes o sensibles els temes socials, per a tothom).
Ara bé, n'hi va haver una on vam veure l'autèntica essència de PxC, la seva islamofòbia. Sí, més enllà de l'aversió cap als que han vingut de fora (fins on posem el límit de fora, aquí ja tenim problemes...), hi ha l'aversió al musulmà.
En la moció en contra el conveni bilateral entre els estats espanyol i marroquí (entre d'altres coses, els espanyols residents podran votar a les eleccions locals del Marroc i viceversa), el portaveu de PxC va fer un discurs que ni Sant Joan a l'Apocalipsi va arribar al to emprat pel regidor torellonenc.
Per ell, donar el vot als marroquins és la fi d'occident davant l'amenaça de l'Alcorà i dels imams, i a més, en aquest occident finit PxC ostentarà el govern (d'on, si tot estarà dissolt?), arrebatant el poder (quin?) als botxins d'occident (llegiu els humils regidors de Torelló).
I amb tant to apocalíptic em vaig veure al mig del Ple referenciant la Bíblia, recordant que sí fem una lectura literal de la Bíblia (respectat per la PxC enfront l'Alcorà) llavors jo hauria de ser assassinat per treballar al setè dia de la setmana i el meu cunyat es podria vendre les meves nebodes. Això ho diu la Bíblia, però suposo que no treurem el dret a vot a cap cristià, oi?
Així que menys amenaces alcoràniques, que qui fa lectures literals d'aquests llibres religiosos o és un fanàtic o un oportunista malintencionat. El que no sé és quina de les dues coses és PxC...
Si volem parlar de dret a vot dels immigrats, s'ha d'aprofundir més i s'ha d'emmarcar en una estratègia nacional d'incorporació de la gent que ha vingut a casa nostra als darrers anys. I això, no ho farem ni a cop de creuada ni excloent a col.lectius per pur oportunisme electoralista.

PS: Per cert, crec recordar que el lema de PxC era "Primer els de casa", resulta que els regidors d'aquesta formació a Torelló, han demanat pressupostos per fer activitats a Torelló i tots s'han demanat a empreses de fora de Torelló, cap de casa!

Més informació del Ple de Torelló a www.esquerra.cat/torello

TSJC: nou embat espanyolista. I els catalans, què?

Els partits majoritaris espanyols són capaços de posar-se d'acord per fer una reforma constitucional exprés, que suposo, entre d'altres, limitar l'autonomia de les comunitats autònomes, que per les de tall regional no és cap trasvals, però per les de tall nacional suposa tota una enganyifa.

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha donat dos mesos per liquidar el model lingüístic de Catalunya en l'Educació, un model posat com a exemple arreu del món, a excepció de l'Espanya encarcarada i identitària que fa de la imposició de la llengua castellana una eina d'Estat.

Dos embats més contra el nostra país, quan encara tenim fresc en la memòria la retallada múltiple a un Estatut que va sortir prou reeixit del Parlament de Catalunya i que en cada bugada, amb fotos amb ZP incloses, hem anat perdent llençols.

La resposta de tots els partits com a tals ha deixat bastant a desitjar, cadascú amb la seva responsabilitat, però hem estat incapaços d'articular respostes "d'Estat" (com la reforma constitucional), des de la unitat nacional i per l'interès del país, més enllà dels interessos de lobbies i de partits cosins (sinó germans) espanyols.

L'ofensiva centralista espanyola posa de nou a prova els partits catalans. Com respondrà la CiU governant davant una greu agressió (amb data límit, com amenaça del TSJC) cap a un dels pilars de la (re)contrucció nacional catalana? i la resta de forces? I, sobretot, i el PSC que sempre acaba sucumbint als desitjos del PSOE?

Potser no en som conscients, però la història ens observa.

Nació Digital: Adéu al català vehicular

ABC: El TSJC da dos meses a Enseñanza para implantar el castellano en las escuelas

La Vanguardia: CCC augura la desaparición del actual modelo9 educativo catalán

La Vanguardia: Ultimátum del TSJC a la Generalitat para que el castellano sea lengua vehicular en la escuela

L'Estat del Benestar no és un dret

En la meva darrera columna d'opinió publicada Nació Digital, vaig escriure sobre l'Estat del Benestar. Després de dècades de consolidació a l'Europa Occidental, sembla que sigui ja un dret adquirit, però la crisi i les mesures que imposen organisme com l'FMI o els principals estats de la UE als països amb problemes financers, tendeixen cap a la retirada de la despesa pública, que en algun moment ha de suposar una retirada parcial de l'Estat del Benestar.

Hem de ser conscients que l'Estat del Benestar va ser introduït per primera vegada per l'autoritari canceller prussià Otto Von Bismark com a treva per la lluita de classes i les pulsions revolucionàries de part de la classe treballadora. Una fita per les classes més humils, a canvi d'abandonar la via revolucionària. Siguem-ne conscients de tot plegat en uns moments que es presenten reactius a la despesa pública.

Podeu llegir l'article d'opinió a L'Estat del Benestar no és un dret

Disturibis de Londres, bullanga del selge XXI (#londonriots)

Els fets d'Anglaterra (barris de Londres i Birmingham), de violència urbana, d'assalt a comerços i destrossa de mobiliari urbà, són paradoxalment per estar en ple segle XXI i perquè es fan servir les xarxes socials per organitzar-se, una bullanga pròpia del segle XIX.

Un historiadortant poc sospitós de revolucionari o simplement d'esquerranós, com ara Jaume Vicencs Vives, ens parla de les diferents bullangues a Barcelona de mitjans del XIX, fruits de la frustració social en un sistema polític i social gens porós. D'una corrida de toros fallida se'n podia desprendre l'inici d'un esclat de violència espontània. Òbviament era una reacció desordenada i desorganitzada al sistema establert. En aquell cas, les elits polítiques o les elits de grups subalterns ho podien aprofitar per encetar una acció política de més recorregut, però que no era d'estranyar que la cosa acabés amb bombardejos a la ciutat per les tropes. Però la bullanga era la manera de fer-se escoltar els exclosos.

L'esclat de violència a Tottenham, que després s'ha anat extenent, es va iniciar després de la mort d'un noi negre a mans de la policia. Un fet semblant a la metxa que va encendre les banlieurs parisenques abans de l'adveniment de Sarkozy president. Llavors era el ministre de l'Interior.

Els protagonistes són joves membres de comunitats excloses de la societat, que estan al marge del funcionament del sistema, instal.lats en l'extraradi de les ciutats i del sistema. Sense consciència de classe, però amb consciència d'exclosos, són lumpen.

És per aquest fet que parlar de revolta social és massa pretensiós, perquè no hi ha programa, no hi ha estratègia, no hi ha objectiu. Robar bambes i televisions de plasma no és fer la revolució. Ara bé, titllar de delinqüents als seus protagonistes és ingenu o malintencionat. Sinó, Londres seria la ciutat amb més delinqüents per habitant, que a més s'organitzen a milers!

La lumpenització de part de la societat és el resultat de la manca d'una política ferma en polítiques socials, el desmantellament de l'estat del benestar té com a resultat l'exlcusió i l'exclusió porta a al frustració, sovint acompanyada de violència, física com la que veiem, però també econòmica i social menys evident, com els desnonaments o l'atur permanent.

Un apunt interessant: Sobres els disturbis a Londres

Apunt sobre els disturbis a les Banlieurs: Francesos, tots? De la crema suburbial

#londonriots

Una lectura per aquest estiu: "El gentelman comunista"

A l'Osonosfera, s'ha obert un bloc sobre les biblioteques 2.0, el podeu llegir a http://biblioteques2punt0.blogspot.com.

Hi ha un apartat on alguns blocaires proposen lectures per l'estiu i el Joan, un dels actuals motors de l'Osonosfera i pescallunes com jo, em va demanar que en fes una recomanació.

Normalment, quan em demanen un llibre, jo sempre dic El Mestre i la Margarida, de Bulgakov, una sàtira de la societat soviètica dels anys 20, de l'època de la NEP, a través d'una història màgica, on Satanàs visita Moscou. Entremig podem llegir una versió diferent de la passió de Jesucrist, jo en dic la Passió segons Bulgakov. Crec que donaria per una obre de teatre. Però no puc fer una foto del llibre, perquè li vaig deixar a algú, i allò que passa, que no te'l torna! Així que si algú el té, que me'l torni! sisplau...

Així doncs, que us recomanaré la lectura d'aquest estiu (la principal de 3, sóc dels que llegeix més d'un llibre alhora), és la biografia de Fiedrerich Engels "El gentleman comunista", company de fatigues de Karl Marx. Últimament m'he aficionat a les biografies, són llibres que no deceben (normalment) i si són realment bones, tenen un ritme trepidant, que a més, als qui ens agrada la història, estan farcides de referències al context històric.

Per què Engels, però? primer perquè m'atreuen molt els actors secundaris, que sovint són imprescindibles. I segon, perquè ja està bé de tant pensament únic capitalista, no? Més ara, quan el capital avança especulant contra els mateixos estats que el protegeixen. Fotuts? els de sempre.

PS: per cert, demanen que la foto tingui un entorn estiuenc. Bé, l'he fet al meu lloc de treball estiuenc, la taula del meu menjador, que de moment és l'estiu que em toca!

Assassinar joves polítics per salvar Europa de l'Islam. Anem en compte!

L'assassina de prop d'un centenar de joves laboristes de Noruega, a més de l'intent d'assassinat al Premier d'aquest país escandinau, han deixat perplexa bona part de l'opinió pública democràtica.

Aquest atac a una acampada de joves polítics, personalment, m'ha afectat emocionalment. No m'ha costat imaginar-me les escenes de pànic en un escenari conegut. Com a membre de les JERC jo he participat en l'Acampada Jove de les JERC, un eseveniment polític i lúdic, de "joves festius i combatius". Joventut, festa i militància política.

L'assassí, un fanàtic ultradretà, ha brandat la bandera d'aturar la invasió de l'Islam i del marxisme. Ha justificat l'assassinat a sang freda com un acte polític.

Quan a Torelló hem aprovat una moció de condemna d'aquests fets, he recordat la bandera ultradretana de l'assassí, de l'anticomunisme i l'islamofòbia. No és un tema a oblidar ni a obviar, cal que estiguem alerta davant les agressions (aquest cop radicalment literal) de les idees intolerants i excloents. Així ho vaig manifestar-ho, algú es va incomodar. Si és així, hi ha algú que té un problema, ben gros, i que esquitxa la nostra societat.

3CAT24: Breivik es declara no culpable i diu que volia "salvar Europa dels musulmans"

Article a Nació Digital, de l'etiquetatge en català a l'Estat propi

Aquest dissabte vaig publicar de nou la meva columna a Nació Digital. Vaig escriure sobre les traves
que posa la UE a l'etiquetatge en català, que no fa res més que desprestigiar la llengua catalana com a llengua social al nostre país.
Cada cop és més clar que la UE és l'Europa dels estats i no dels pobles, és per això que per no ser uns europeus de segona, hem d'apirar a ser més que un poble, que una nació i aspirar a tenir un estat propi a la UE.
Podeu llegir el meu article en el següent enllaç: Europa i Espanya com a problema

Fent política des de Catalunya en el marc espanyol I: La Marxa dels Indignats a Madrid

En la política, les accions que es porten a terme poden ser molt honorables i compartides per molta gent, ara bé, hi ha marcs d'actuació que comporten una delimiticació al segment de població per aquí es porten a terme, entenen que la política té com a objectiu actuar en benefici públic.

L'acció política, a més, és pluridimensional. Volguem o no, la gran majoria de les accions polítiques tenen una dimensió nacional, situant aquelles en un marc nacional. I a casa nostra, Catalunya, aquest fet té molta importància en l'impacte vers la ciutadania.

Amb el moviment dels Indignats s'ha posat molt d'èmfasi la seva adscripció nacional, si era un moviment català o bé un moviment espanyol des de Catalunya. Cal descartar que sigui un moviment internacional des de Catalunya, pels fets, no per res més.

És difícil establir un marc únic pels indignats, la seva no volguda definició amb unes fronteres de projecte polític ni cap lideratge, així ho provoca.

Però ara, alguns dels indignats han iniciat una Marxa a Madrid, on diferents indignats de l'Estat Espanyol s'hi dirigeixen per confluir tots a la capital. La seva capital comuna. Així doncs, el marc d'actuació és l'espanyol, ni més, ni menys. Els indigats de Barcelona s'han convertit en el matiex que els de Granada, en indignats d'una capital provincial espanyola. L'#acampadacatalunya es diluirà en l'#acampadasol,

Aquesta és una persa de posició d'adscripció nacional ben clara, d'adscripció al marc nacional espanyol. Ni més ni menys. I qui em vingui amb intenracionalisme, que em digui on és la marxa sobre Atenes dels indignats internacionals.

Foto: Ruta Este, els indignats valencians o del Levante...

Indignats. Cal observar la dimensió social i també la nacional

Aquest apunt és fruit d'un del blocaire torellonenc Joan Ayats (Tenim un problema), que ha fet arran d'un mini debat (intercanvi d'impressions) per part d'alguns osonosfèrics, que m'hi incloc.
L'intercanvi d'impressions osonosfèriques han vingut arran d'aquesta web, per tal de reformar el sistema polític i econòmic de l'Estat Espanyol, la meva resposta ha estat aquest enllaç (també a l'estil Ikea ;), ja que jo no vull reformar l'Estat Espanyol, si no fugir-ne (sí, més que anar-me'n, fugir-ne).
En Joan arriba a dues conclusions arran del moviment dels indignats i els independentistes/sobiranistes/nacionalistes indignats de fa temps:
"1.- És absurd voler fer res a Catalunya sense comptar amb els sectors més de la ceba.
2.- És absurd voler fer creure que la divisió entre nacionalitats separa els bons dels dolents. "
Primer de tot, fer servir el terme "sectors de la ceba" per parlar dels independentistes no em sembla del tot adequat, no crec que jo sigui molt de la ceba ni tampoc que hores d'ara els independentistes catalans siguin els de la ceba (els més identitaris, més nacionalistes, entenc jo, vaja).
Segon, no crec que els catalans que creguin en la reforma de l'Estat Espanyol i els independentistes catalans es divideixin per nacionalitats ni que uns siguin bons i els altres dolents. Clar que potser es referia a aquest article del Carod.
La qüestió que és latent a Catalunya, entre els mateixos catalans, és si podem aconseguir l'encaix amb Espanya o no. La qüestió és que sempre ens ha encaixat Espanya i mai hem estat els catalans qui ens hem encaixat, sobiranament, sense una amenaça més o menys ferma.
El moviment dels indignats, a Catalunya, peca segurament d'ignorar la dimensió nacional del país, centrant-se bàsicament amb demandes d'aprofundiments democràtic i de defensa dels drets socials (habitatge, salut, treball, etc). Ara bé, hi han hagut cosses per assumir el dret a l'autodeterminació de Catalunya i sembla assumir la demanda sorgida de Madrid d'un districte electoral únic.
És curiós que es tingui tant de temor des d'un moviment "revolucionari" al dret als pobles de decidir el seu futur (parlo del català, no del palestí ni el saharaui) i que com a recepta per apropar els elegits als electors, es confii amb un sistema que allunya molt i molt els candidats de la ciutadania.
Crec que qualsevol magnitud revolucionari o de reforma profunda s'hauria de definir, en l'àmbit social i el nacional, en quan els drets és fàcil, crec, sobretot si parlem de justícia i igualtat, justícia pels pobles, igualtat entre pobles. Justícia social i igualtat d'oportunititats.
De moment, simpatitzo amb els indignats quan parlen d'aprofundiment democràtic, però me n'allunya la seva ignorància a la dimensió nacional del meu país i algunes solucions que proposen. I reformar Espanya... encara?
Imatge treta de http://joangraupintura.blogspot.com/

Els indignats al Parlament: Revolució o bullanga?

Avui Catalunya s'ha vist impactada pels fets al Parlament de Catalunya, on els Indignats han encerclat els accessos a l'edifici del poder legislatiu català. Un grup d'aquests indignats han coaccionat a diputats perquè no entressin al Parlament.

Imatges de diputats de tots els partits escortats per la policia, entrant amb furgonetes dels anitdisturbis (llegiu la crònica del Quico Sallés) o bé entrant en helicòpter són d'un gran impacte.

Més enllà o no de si s'està d'acord o no amb els objectius dels Indignats, m'agradaria a aturar-me a reflexionar sobre l'acte d'avui. I repeteixo, no vull reflexionar sobre les idees dels indignats, sinó sobre les formes del moviment.

Hi ha hagut una gran reacció, per part de bona part de la ciutadania, contra les coaccions dels Indignats, basant-se sobretot en dos aspectes: les formes i la seva legitimació per denunciar els sistema parlamentari.

El moviment dels Indignats s'ha mostrat com un moviment d'avantguarda i revolucionari, així és com han actuat. Les seves formes, encara que no la totalitat de la seva estètica les hem vist reproduides en repúbliques de l'est europeu (la revolució de Taronja ucraïnesa, per exemple -a la foto-) i, no cal dubtar-ho, tenen com a referent les revolucions magrebines dels últims mesos. És obvi que els escenaris són diferents, però les praxis tenen la seva semblança.

El moviment dels Indignats, a més, s'ha definit com a moviment d'avantguarda, de minoria que s'estableix com a motor de transformació polític, que lidera la revolució social que diuen protagonitzar. La seva legitimitat són les seves idees, una autolegitimació com a avantguarda

Amb l'acampada a la Plaça Catalunya i amb l'actuació d'avui han posat a la defensiva el sistema democràtic liberal en què vivim, i s'ha demostrat, amb l'acció d'avui, que no sols és estètica, sinó que també hi ha acció.

Ara bé, el què queda per veure és si hi ha lideratge i si hi ha programa i estratègia, sinó tot plegat més que un acte revolucionari haurà estat una bullanga.

PS1: posar al mateix sac a tots els partits polítics del Parlament és infantilisme polític o és voluntat de desprestigiar per constituir una formació política alternativa?

PS2: per què es centra tota la lluita contra un Parlament autonòmic, enlloc d'apuntar al poder financer i al poder polític estatal?

PS3: Què en pensa Arcadi Oliveres. Llegiu aquí, sobre els Indignats, i aquí, sobre els fets del Parlament.

On és l'esperit del 10J?

Fa dies que no feia cap entrada en aquest bloc, la veritat és que la campanya, les eleccions i les post-eleccions municipals han estat bastant bloquejadores, més enllà del diari de campanya.
Avui tampoc no faré un apunt dels que solia fer, però intentaré reprendre la meva activitat blocaire. Aquest cop, però, us vull referenciar l'article que vaig publicar ahir a la meva columna (mòbil, normalment era dimarts, ahir era dilluns i crec que les properes seran en dissabte). Vaig escriure sobre l'auge del poder del PP a Catalunya, que de la mà de CiU ha entrat de ple a la Diputació de Barcelona.
Tot plegat, a través d'un twit, em va fer reflexionar sobre aquest fet, just quan fa un any de la massiva manifestació sobiranista del 10J. On és aquell esperit unitari de la defensa de la nació catalana? I ja no diguem el 13D...
A vegades embla més que l'horitzó nacional que aspirem a Catalunya és més que les forces nacionals algun dia es posaran d'acord per fer un pas en la llibertat del país, que no pas fer aquest pas... I aquí, la reflexió l'hem de fer tots!
Columna a Nació Digital: Els exorcistes de l’esperit del 10-J al poder

Descomposició democràtica. Ressorts de Weimar a Vic

L'alcalde de Vic, Vila d'Abadal fa públics els seus dubtes sobre si agafar l'acta de regidor/alcalde o no. Burgaya del PSC, soci principal del govern de Vila d'Abadal, dimiteix disparant a tort i a dret. Ambdós casos són una reacció a l'avenç de PxC i de l'estancament electoral d'un i la davallada de l'altre.

El partit xenòfob d'Anglada ha entrat en una nova fase, després del seu naixement i el seu primer creixement. Ara es consolida i s'expansiona, entrant en grans ciutats i en pobles mitjans i petits. Ho fa en un context de desafecció vers la política i els dubtes i temors davant la crisi, sobretot en les classes mitjanes.

Malgrat tot, els d'Anglada continuen sent, en general un partit marginal, sense arribar al centenar de regidors. No per això, s'ha de baixar la guàrdia, ja que on eren s'han consolidat i fins i tot han crescut.

Vic, i per extensió Osona, és el primer front electoral davant Anglada. És per això que és preocupant la sensació de descomposició que mostren dos grans partits a la capital osonenca, amb els dubtes creats per Vila d'Abadal i la sortida rancorosa de Burgaya.

Ara són moments d'assumir els resultats i respondre amb fortalesa, lideratge polític i de prestar atenció a tota la gent que el 22M no va participar en una festa de la democràcia que cada cop fa menys gràcia.

Cada cop sento més la comparació entre Vic i Weimar, la ciutat que dóna nom a la República Alemanya, il.lustrada però políticament dèbil, que va ser aniquilada per la dictadura hitleriana. El col.lapse de les dubitatives forces democràtiques i la seva descomposició van deixar via lliure las nazis. Un exemple clar que cal mà ferma i responsabilitat política, si no històrica.

L'estat d'ànim és de derrota davant de PxC, quan no és així, però si les partits democràtics es descomponen i es rendeixen, al final la derrota serà real.

Vídeopost: "Estem preparats. Comptem amb tu"

Debat electoral de Torelló, a El 9 TV

Blocaire en campanya

Durant aquesta campanya escriuré un diari de campanya, on aniré explicant tot el que vagi fent durant aquests 15 dies. El podeu anar seguint, si us interessa al meu bloc d'Esquerra, i recordeu que a www.jordicasalsprat.cat, trobareu totes les meves eines 2.0

Desafecció i abstenció. Qui hi guanya?

Diuen que hi ha desafecció política, que la gent està allunyada de la política, o que els polítics estan allunyats de la gent. Fa temps que es diu.
En les eleccions municipals això s’hauria de notar menys, però hi ha indicis que no té per què.
Des de la ciutadania que rondina, es diu que els polítics van a la seva. Des de la gent que fa política des de les institucions públiques i els partits també rondina que els mitjans posen molta atenció a les notícies negatives que afecten la política. Aquí també hi podríem afegir que els comentaris públics de la ciutadania vers la política i els polítics rau gairebé sempre en la crítica negativa i sovint en la generalització.
Tot plegat, fa que la política del dia a dia, que és l’exercici de la representació que atorguen els vots als grups polítics, passa força desapercebuda o “cansa”.
El discurs anti-polític ha calat, quan la política és la via que tenim els que no som poderosos per intentar transformar les coses. L’antipolítica en els que no som classe dominant és un gol en pròpia porta.
Ara bé, no vull pas fer de Ponç de Pilat i rentar-me les mans en aquest allunyament de la política i de la gent que hi està vers la ciutadania. Alguna cosa haurem fet malament, la qüestió és saber el què i intentar solucionar-ho. Però de cara a les eleccions, ve un primer round de la batalla política. El 22M l’abstenció és una derrota que dura 4 anys. I com sempre, en una derrota, sempre hi ha un vencedor...

PS: Imatge treta de Desafecció política II

Mourinho Vs Guardiola. La pel.lícula...

Diuen que els Barça - Madrid són més que partits de futbol, una pugna entre dues nacions, entre dues grans ciutats. Ho subscric totalment, aquests partits aixequen passions més enllà de la rivalitat esportiva, les victòries es viuen amb una satisfacció que et porten a l'èxtasi i les derrotes a una depressió profunda. No és el mateix perdre fins i tot un trofeu davant grans equips com l'Iner, el Milan, el Manchester Utd o l'Spartak de Moscou, que no pas davant el Madrid.

Darrerament, a més de l'alicient de la rivalitat entre aquest xoc suprafutbolístic i supraesportiu, s'hi ha afegit, amb tints cinèfils la pugna entre Guardiola i Mourinho, la lluita entre el fill pròdig (Guardiola) i el rebutjat (el traductor, que li diuena Barcelona al portuguès, tot mensypreant la tasca tàctica que feia amb Robson i Van Gaal), que ha triomfat a través d'un concepte a les antípodes de l'estil Barça.

Això és una bona base per un guió, oi? En mirem unes seqüències?

Conte curt de Sant Jordi

Havia fet un propòsit per aquest Sant Jordi, i era escriure un relats, ficció. Però el calendari electoral s'ha imposat, en forma de drac invencible. Així que recupero un relat curt, ben curt, de fa un temps. Llavors va ser, entre d'altres, un petit homenatge a Gogol.

Si us el llegiu, gaudiu!

PIETRO VIERCHOWOOD I UNA ORELLA

Al costat de Pietro Vierchowood hi havia una orella.
Envoltats pel sacseig del tren, ell mirava per la finestra els camps que passaven a gran velocitat per la finestra. L'orella escoltava música, restava immòbil.
Pietro va moure sense voler el seu braç, tot tocant la companya de viatge, aquesta restà immòbil. Estava ben adormida, tot escoltant, amb un auricular, una dolça veu.
Vierchowood, va clavar la mirada a la finestra, però, ara, no es fixava en els camps sinó que intentava veure el reflex de l'orella. (segueix llegint)

Duran i Lleida, l'unionista

A la columna que escric quinzenalment a Nació Digital, aquest dimarts he escrit sobre un dels personatges de la política catalana més influents del moment, des de Madrid estant.

Líder d'un partit històric, Unió Democràtica de Catalunya, nascut amb voluntat sobiranista (era confederalista) i a favor de la República. Duran no seguiria pas aquest paradigma...

Podeu llegir l'article a Nació Digital: Duran i Lleida, l'unionista

#juntspertorelló, fem xarxa

La filosofia d'acció a la xarxa, a internet, és això, fer xarxa. Diferents persones són nodes que van teixint xarxa.
En la opció que tots sabeus que lidero per les properes eleccions municipals, Esquerra i Junts per Torelló, comptem amb un gran equip humà, alguns dels quals són persones ben actives a internet.
Un cas paradigmàtic és l'Enric Xicoy, periodista i professó universitari a la Blanquerna. Des del seu bloc està creant i llençant a la xarxa continguts de la coalició que ell mateix elabora i difon.
Visiteu el seu bloc Ges Avall, on hi trobareu vídeos (un exemple), apunts i, a partir d'ara, també entrevistes als membres de Junts per Torelló. La primera és la de Toni Cubí, mireu-la aquí.
Un altre cas del treball en xarxa és el twitter, podeu anar seguint (i fent xarxa tot retwittejant) el hashtag #juntspertorelló
Som un grup ben 2.0, per la presència a la xarxa, perquè fem xarxa i perquè volem i som propers. Sona bé, oi? és que comptem amb tu...

80 anys de la proclamació de la República Catalana

50 anys del vol de Gagarin per l'espai: "No hi veig cap déu per aquí dalt!"

Wiki de Yuri Gagarin
La vida en fotos de Gagarin
Yuri Gagarin, una web

Després de les consultes: front cívic i front institucional

Des del 13 de setembre de 2009, quan a Arenys es va fer la primera consulta per la independència, fins el diumenge, que es va fer la darrera onada liderada pel cap i casal, Barcelona, l'independentisme català ha fet un salt social.
L'independentisme ha encetat un nou estadi, el de l'espai cívic, després que hagi transitat per l'estadi més combatiu, el dels grupuscles polítics i intel.lectuals i els dels partits i les institucions.
El nou segle ens porta noves formes d'acció política i nous agents, que segueixen les lògiques de les xarxes socials d'internet, on s'és capaç de crear comunitats d'interès compartit que poden prendre una volada important.
En un altre situació (social, geogràfica i política) trobem els moviments populars al món àrab, que han pres forma ingent des de les xarxes socials d'internet.
Els moviments civils ja són un actor central en les democràcies de principis dels segle XXI, i a casa nostra no en som una excepció.
Ara bé, no podem perdre de vista, però, que vivim en unes democràcies que s'expressen institucionalment a través de la representació política que surt de les eleccions legislatives.
Ni els moviments cívics poden ignorar les institucions democràtiques i representatives ni els partits polítics i les institucions poden ignorar els moviments cívics. I l'independentisme, si vol ser exitós ha de saber conjugar, amb intel.ligència i pragmatisme els dos fronts: el cívic i l'institucional.

Nació Digital: Barcelona decisiva
Vilaweb: Més de 880.000 vots des d'Arenys de Munt
La Vanguardia: El Govern avala las consultas pese a las reticencias de Duran
Ara.cat: La vicepresidenta es nega a confirmar el seu vot contrari a la independència
Avui.cat: Duran asssegura que les consultes no crearàn divisions entre CDC i UDC
El Periódico: Duran considera que la consulta no ha canviat i res i subratlla que CiU només va prometre el pacte fiscal

Del 13D al 10A, consultes per la independència

En la columna que escric cada 15 dies a Nació Digital, he escrit sobre el 13D i el 10A, sobre la primera onada de consultes després de la d'Arenys i la que toca aquest dissabte, una data clau, ja que la ciutat de Barcelona viurà la seva jornada per mostrar la voluntat de poder decidir sobre la independència de Catalunya.

L'article és: Del 13D al 10A

Ahir, l'alcalde de Vic Vila d'Abadal també va escriure sobre la consulta de Barcelona, incitant als barcelonins a votar, tot contraposant-se al seu líder demòcratacristià, Duran i Lleida, ariet de l'independentisme català, des de la seva habitació de 5 (o 6!) estrelles estant... Llegiu l'article aquí.

Som gent ben normal, però compromesos i preparats

Aquest és el vídeo que vam passar durant la presentació d'ahir.
Si voleu llegir com va anar, de moment, podeu mirar-ho a la web d'Esquerra Torelló, però ja us avanço que Gestiomat es va quedar petit!
Gràcies a tots els que m'heu donat ànims i suport, ja sigui en directe o via email, sms o trucada.

Per cert, el pessigolleig es va mantenir fins al final. Bona senyal!

Pessigolleig a l'estómac, per Torelló

En un vídeo que em va fer El 9 TV em van tractar de veterà de la política. Crec que és la primera vegada que em diuen veterà, excepte a les JERC, que més aviat vol dir jubilat...
Diuen que la veterenia és un grau. Per l'experiència, suposo.
La veritat, però, és que aquell pessigolleig a l'estómac, abans de cada Ple municipal o davant qualsevol acte públic del grup municipal, no me n'he desprès. Potser és el respecte cap a la institució màxima de Torelló.
Per mi és un orgull poder servir als meus conciutadans des de l'Ajuntament. Conciutadans de Torelló, d'un poble que em va acollir una tarda de Carnaval de quan tenia 14 anys i feia poc que anava amb vespino (blanc i sense intermitents, inaudit a hores d'ara!).
Vaig sentir-me torellonenc el dia que vaig notar la gallega morriña o la brasilera saudade, l'enyorança en uns vespres universitaris barcelonins. M'agradava passar pel pas de la Sagrera. És curiós, però vaig enyorar concretament això.
Ser de Torelló és un estat d'ànim. Sentir un intangible que relliga el poble i que dóna una energia i una vitalitat especial que es mostra de diferents formes i colors, però on sempre hi ha persones i petits racons del poble.
Aquest divendres al vespre, em presento en públic com a candidat de la coalició d'Esquerra i Junts per Torelló. Ja sento el pessigolleig ara. Encara falten hores, però les formiguetes de l'emoció ja treballen.
Estic preparat? més que mai!

El Ple de Torelló, en pre-campanya

En el Ple d’ahir al vespre, a Torelló, vam viure una escena que va dibuixar, a alguns, somriures i va obrir astoradament els ulls d’altres.
En el punt de la liquidació del consorci turístic Paisatges del Ter, va quedar damunt de la taula que s’havia d’establir una estratègia nova de treball. A soles? amb el Consorci de la Vall del Ges, Orís i Bisaure? amb Osona Turisme? La resposta quedava a l’aire, primer perquè no hi ha estratègia preestablerta i segon perquè l’haurien de dissenyar als qui els hi pertoqui després de les eleccions.
Així ho vam fer els grups de l’oposició, ERC i ICV-CdG, i l’equip de govern, a través del regidor de Turisme, Manel Romans, que és de CiU.
Però curiosament va agafar la paraula un altre regidor de l’equip de govern i no va ser per refermar o reforçar el que havia dit el seu company de govern, sinó més aviat per desmarcar-se’n.
I doncs? El regidor és del PSC, però no n’és el portaveu, n’és el candidat per les properes eleccions i és regidor de Promoció Econòmica. Ha parlat com a PSC, així que ho va fer com a candidat.
Hi ha un savi de la política, un jove vigatà, que em va remarcar un dia: el que importa és la trajectòria. Quin error dels polítics que vulguin i intentin actuar diferent que la resta de mandat. I això, és el que intentat fer el candidat del PSC, desmarcar-se de l’equip de govern del qual en forma part. Perquè en temes de turisme, el regidor de Turisme n’és el portaveu del govern, oi?

Democràcia àrab i «realpolitik» occidental?

Ahir vaig tornar a publicar a la columna de Nació Digital. Ho vaig fer sobre la situació del Magreb, amb les "revolucions" democràtiques, però també sobre els interessos d'occident. No tot és blanc o negre... oi?
L'article el podeu trobar en el següent enllaç: Democràcia àrab i «realpolitik» occidental?
Pàgina al Facebook de la columna a Nació digital

PS: per cert, hi ha algun comentari curiós, sobretot el darrer! Veig que deu seguir els meus blocs de viatges, com aquest.

Entrevista a Angle Obert, El 9 TV

Independència i socialsme

Fa setmanes, va aparèixer a la llum pública que socialistes del Penedès manifestaven per escrit que eren partidaris de la independència de Catalunya. Avui, una socialista osonenca il.lustra, la Dolors Collell, antiga Delegada d'Educació a la Catalunya Central, és notícia a Osona.com perquè ha twittejat que dóna suport als socialistes penedesencs.
El temps ens dirà si són moviments de cara al congrés del PSC de la tardor o si són moviments de caràcter electoral de cara les municipals (la Dolors Collell és parella del candidat del PSC de Manlleu, que es va posicionar en contra de la independència durant el 13 D -podeu mirar un vídeo del "no-debat" arràn d'això al Consell Comarcal) i molts dels socialistes penedesencs són alcaldes.
És sabut que entre l'electorat i dins mateix de cada partit hi ha independentistes, malgrat que aquests partits no ho siguin, com és el cas de CiU, PSC i ICV.
Sóc de la opinió que cap força política en solitari portarà Catalunya a la creació d'un Estat Propi, malgrat que sigui necessari de forces polítiques eminentment independentistes que moguin la centralitat política cap a aquesta opció. ERC ho ha fet en la darrera dècada, concloent amb el col.lapse institucional Catalunya - Espanya, que va eclosionar el 10J. Jo sóc dels que crec que políticament estem més a prop que mai de la indèndència, des de les darreres no-nades republiques catalanes del 31 i del 34 del segle passat.
Ara bé, el necessari és que els partits majoritaris o la majoria de partits parlamentaris (que no és el mateix) assumeixin la tesi independentista, amb l'horitzó clar, però el camí també (ai, aquest camí que sempre s'oblida...). Però de res servirà que es fossilitzin sectors indpendentistes minoritaris en partits que no ho són.
No és el mateix que un partit sigui independentista, que no que tingui independentistes dins seu. Sobretot si són minoritaris. Mireu si no la CiU dels 80 i 90, i, de moment, l'actual.
S'ha de crear un pol polític independentista, amb programa social i econòmic, que pugui portar a la majoria de partits polítics al consens de la via independentista, sent consciens que no tots els partits ho poden acabar assumint. ICV (o no) i CDC és possible que tard o d'hora se sumin a la via independentista. Però el PSC i la UDC de Duran...?

Ramon Barnils, homenot

El meu apunt número 700 en aquest bloc és en homenatge a un dels homenots del nostre país, Ramon Barnils (wiki), perdiodista, patriota i que bregava on fos per la justícia, també la social.
En Barnils era un home que tenia un país al cap i el verbalitzava. Eren temps del pujolisme hegemònic, que arribava a censurar programes de tele (recordem el Persones Humanes) i de ràdio, on en Vendrell, en Monzó i en Barnils en van ser víctimes.
Personalment vaig connectar amb el pensament del Barnils a través del setmanari El Temps (podeu trobar articles seus a la web de Contrastant) i en la tertúlia radiofònica "Postres de Músic". I, en persona, va ser per primera vegada en unes jornades de les JERC a Manlleu, on va etzibar que Catalunya seria independent quan La Vanguardia ho fos (activament o passivament). Quan es va presentar l'edició en català, vaig pensar en ell.
Com també el dia que vaig sentir a Saül Gordillo, en un sobretaula parlant del projecte de l'ACN, una agència de notícies, a la fi, nacional. Era així com en Barnils creia que ens havíem de mostrar el món i explicar el món als catalans.
No puc oblidar, tampoc, la seva aparició en la pel.lícula "El complot dels anells", de Bellmunt, on feia de diputat.
Avui fa deu anys de la seva mort. És un homenot a recordar.

Web del grup de periodistes Ramon Barnils
Ara.cat: Deu anys sense Ramon Barnils
Nació Digital: Barnils reneix a la xarxa 10 anys després de la seva mort
Biel Barnils: No se'l podia comprar
Saül Gordillo: Ramon Barnils i l'agència nacional

... i recorda, si twitteges (o piules) sobre en Barnils, utilitza el hashtag (o etiqueta) #barnils

Jo, segons El 9 TV

La unitat de l'independentisme i els interessos de les elits

Cada dos dimarts publico una columna d'opinió a Nació Digital, avui publico el 15è, és sobre la unitat independentista, que tant se'n parla i tant poc es practica. Pot ser que sigui per els interessos restringits dels qui busquen la seva quota de poder?
El podeu llegir i comentar a La unitat independentista i els interessos de les elits
Podeu trobar tots els articles a la pàgina del Facebook de la meva columna a Nació Digital.

Torelló s'omplirà de guapes....?! Les senyoretes (i els homenots)

Web del Carnaval: Senyoretes i homenots

Avui, Pullassu!

Avui toca Pullassu! Saludarem al Margalef (buuuuh!), mirarem si s'aparella amb la Fortiana la Marrana (que no podrà), gaudirem de l'energia de la Guita Tita i beurem apòzema i menjarem entrepà de la p...a del Margalef.

Web del Carnaval de Torelló: Pullassu (entreu-hi, val la pena!)

Vídeos de l'any passat:

De La Vanguardia Española a La Vanguardia en català

(L'enyorat) Ramon Barnils afirmava que serem independents el dia que La Vanguardia fos independentista (o no si posés d'esquena).

Aquest dilluns, a Vic, es va presentar l'edició en català de La Vanguardia (i aquí la versió catalana), una edició que no vol ser una traducció de la versió espanyola, però que poc o molt ho haurà de ser, dic jo... perquè compartiran continguts. Potser és que la castellana també serà una versió parcialment traduïda.

El fet que el diari del Grupo Godó, del Conde homònim, tingui una edició en català és un gran pas per la nostra llengua. No podem ignorar que és el diari més llegit del nostre país.

Ja s'han aixecat veus hostils a La Vanguardia, bàsicament per desavinença amb la línia editorial (monàrquica, liberal conservadora i autonomista ). Però que la "rivalitat" no ens encegui, perquè llavors serem uns sectaris. En visió de país, el que es va presentar a l'Atlàntida de Vic va ser un gran avenç pel país i la nostra llengua (i ara també la del José Antich i el Conde Godó).

Senyores i senyors, que La Vanguardia va ser capaç d'editar-se a les dues Espanyes durant la Guerra Civil! que ara surti en català vol dir que el català ja compte pels més pragmàtics i tot.

Abans d'acabar, però, no voldria fer una petita reflexió sobre el fet de presentar l'edició en català del diari a Vic. Tal com reflexionava en Josep Comajoan al Twitter, es va buscar la capital de "la Catalunya catalana" per semblar més catalans? o és que busquen una edició pels de poble (en català) i una pels de ciutat (en castellà)?

Ja m'està bé que comptin amb la gent de comarques per fer presentacions nacionals, però per quan alguna presentació de tipus econòmic o científic a Vic?

Dos articles sobre el tema:

Jordi Font a Nació Digital: "La Vanguardia" en català

Josep Comajoan al bloc d'ESCAAC: Puix que parla català, vejam què diu

Els aires revolucionaris arriben a Torelló!

Ahir els vents de revolta de la ribera meridional del Mediterrani van arribar a Torelló, el XXXIIIè Rei Carnestoltes va fer un cop d'estat i va acabar amb el consistori de Torelló. Ara, la República de la Barrila s'ha instaurat a Torelló.

Si hi ha algú per allà dalt, que ens agafi confessats... ;)

Ep! i Per Carnaval no tot s'hi val, a passar-ho bé sense passar-se!

Comença el Carnaval (amb civisme, sisplau)

Aquest dilluns comença la setmana de Carnaval de Torelló. És un dels esdeveniments centrals del nostre poble, un dels pilars principals de l'expressió de la nostra identitat col.lectiva com a poble, que mou multitud de persones, no només en les activitats públiques, sinó també durant tot l'any, des de les colles carrossaires i tots els que preparen les seves disfresses, passant per totes les entitats que organitzen els diferents actes.

En els darrers anys han emergit certes tensions, durant la festa amb certes persones incíviques i sovint lligades al consum excessiu de l'alcohol.

Els mateixos torellonencs (i sobretot els que participen i organitzen la festa) som els més interessants perquè no vagi a més. Els incivics no ens poden prendre el Carnaval.

L'Ajuntament, amb la complicitat actives de les entitats organitzadores dels actes, carrossaires i les AMPA, ha impulsat la campanya "Per Carnaval tot s’hi val? Passa-t’ho bé sense passar-te!", que busca una actitud cívica davant la festa, on tots els participants es facin corresponsables del bon esdevenir de la festa. Es fa en el marc del Pla de Barris.

La campanya és fonamentalment de sensibilització i tendeix al treball comunitari. Això, tal com ja li he traslladat a regidors de l'equip de govern, demana paciència, perquè els resultats no seran a curt termini. Temps i paciència.

I ara, a gaudir de la festa, amb civisme!

Ràdio Ona: Presenten la campanya "Per Carnaval tot s’hi val? Passa-t’ho bé sense passar-te!"

Canal Taronja: Presentació de la campanya ‘Per Carnaval tot s’hi val? Passa-t’ho bé sense passar-te’

Bloc tancat, com a queixa del tancament de TV3 al País Valencià

Aquest bloc ha romangut els darrers dies tancat, en queixa pel tancament de tv3 al País Valencià, fet succeït la setmana passada, imposant un silenci a la televisió de Catalunya per coacció imperativa de la Generalitat valenciana en mans de Paco Camps, un home fet a base de populisme regionalista blaver i de trajos a mida.
Aquestes darreres setmanes hem vist com governs autoritaris tancaven internet. Passava a la riba sud del nostre mar. Ara, a la nord, es tanca una televisió. Xé! però no passa res...
Vídeo de Vilaweb amb reflexions des del País Valencià
En Josep Maria Diéguez ha escrit un apunt molt afilat, fet amb "la ràbia al cos". Llegiu-lo aquí.

Un altre fi d'etapa: 6 anys treballant pel país i els joves a la Secretaria de Joventut

En l'últim sospir del divendres passat, vaig tancar una etapa que segur que marca la meva existència, em van comunicar que acabava la meva responsabilitat a la Direcció General de Joventut, abans Secretaria (per això l'etiqueta).

Han estat sis anys, el primer terç del qual com a tècnic de Salut Jove i posteriorment com a responsable directiu com a Director de Programes i en l'últim terç com a responsable de la Secretaria de Joventut a la Catalunya Central.

Per mi ha estat un orgull haver pogut treballar pel meu país des del govern de la Generalitat, malgrat gairebé és políticament incorrecte pensar en positiu dels governs d'esquerres i catalanistes dels darrers 7 anys.

He viscut moments emocionants com els de la creació de l'Agència Catalana de la Joventut, al costat del Juli i els xavis, així com amb l'Eugeni. L'Agència és una eina, que ben utilitzada és molt bona eina per impulsar polítiques de joventut a casa nostra.

Com a Director de Programes, vaig poder impulsar línies polítiques clau pels nostres joves i la seva emancipació, com ara la creació del programa d'Emprenedoria, la cobertura nacional de les Xarxa de Borses d'Habitatge, la signatura de l'Acord de Mesures d'Ocupació Juvenil o la creació de les primeres Oficines Joves i el disseny del seu model: treball en xarxa i adaptable a cada territori, basat en la base d'una informació juvenil amb una xarxa àmplia per tot Catalunya.

En cultura sobresurt la consolidació d'una Sala d'Art Jove amb un model reconegut pel sector (amb premi inclòs), en suport amb els joves creadors. També s'han quedat als calaix alguns projectes dissenyats relacionats amb els bucs d'assaig, per exemple, o en la creació d'un servei d'assessorament i orientació escola - treball. La crisi ha fet estralls amb els pressupostos, i només a cultura...

També és positiu el fet de consolidar-se de programes com el de promoció de la salut jove, d'interculturalitat (vídeo), de participació i de cooperació.

En relacions internacionals també he pogut treballar amb acords amb el Quebec, Flandes o Uruguai.

Tampoc és ignorable la feina feta en negociacions amb altres departaments i altres institucions, tot un món de sigles polítiques i dinàmiques pròpies, locals i sectorials.

En quan a la feina feta a la Catalunya Central, m'ha deixat un molt bon sabor de boca sobretot el que s'ha fet al Berguedà, amb la creació d'una borsa d'habitatge comarcal i la creació de la figura del tècnic compartit, que està suposant un revulsiu per diferents municipis.

Aquesta figura també s'ha creat al Bages i al Bisaura, a més de consolidar el de l'Anoia.

I a Osona, en podem destacar al creació d'una Oficina Jove (vídeo), amb seu a Vic i amb una xarxa de complicitats nombroses, amb més de 20 punts d'informació i 3 borses jove d'habitatge. Ara cal consolidar-la.

I si em permeteu, estic especialment orgullós del conveni signat amb la UVic.

Han estat anys d'acció política des del govern del meu país, temps de creixement personal i d'aprenentatge permanent, gràcies als bons i als mals moments, on he pogut treballar i conviure amb molta gent que tots m'han aportat alguna cosa, normalment bona.

Tampoc puc, ni vull, ignorar la feina feta per tot l'equip de la Secretaria com l'aprovació de la Llei de Polítiques de Joventut, la redacció de les bases del nou Pla Nacional de Joventut o el tomb social del Carnet Jove i de la Xarxa d'Albergs.

Estic content de la feina feta i orgullós d'haver servit el país i la seva gent. I això ningú m'ho prendrà.

Tots els apunts sobre la Secretaria de Joventut i sobre joves, en aquest bloc.

PS: en la retina de la memòria també hi romandrà l'haver donat el premi Joventut del Sona 9 als Manel, haver conegut Gaspart Espuña, haver-nos autotitllat de gilipolles Marco Marchionni i un servidor, haver estat entrevistat al programa del Basté, haver acompanyat al Juli a la compareixença al Parlament, l'esmorzar 2.0 amb autèntics cracks, la brillant conferència del Carnet Jove Europeu que es va fer a Barcelona, constatar que Romania té dues agències de joventut (sic) in situ, el dia que van elegir Xavier Castellana membre del buró del Carnet Jove Europeu, la Setmana de la Joventut a Manresa i escoltar el final d'un partit del Barça amb la ràdio del cotxe oficial del Secretari, amb les portes obertes i rodejat de joves, hereus i pubilles a Seva.