El compromesso storico català per la llibertat

Em faré meves les paraules del ja president, de nou, Artur Mas, que estem en un moment històric que molta gent fa anys que somniava; després de la signatura del Pacte de la Llibertat, entre CiU i ERC, Catalunya encara un procés per exercir el dret a decidir sobre la independència.
 El tradicional escepticisme de l’independentisme polític, fruit de saber-se carregat de raons però no amb prou força parlamentària fins aquesta legislatura, on els vots explícitament independentistes sumen 74 diputats (una àmplia majoria absoluta), feia que hi haguessin dubtes d’un acord sobre la consulta, que havia d’anar acompanyat d’un acord de mesures fiscals per pal·liar les retallades, no arribaria a bon port. Però hi ha arribat i ja tenim un compromís per una consulta pel 2014 i les mesures fiscals suara esmentades.
Aquest acord ha estat realitzat pels dos principals grups del Parlament català, el principal de la dreta, CiU, i el principal de l’esquerra, ERC. Un compromís històric, un pacte d’estat que m’agrada veure’l similar al Compromesso Storico de la convulsa Itàlia de finals dels 70, entre la democràcia cristiana d’Aldo Moro i el PCI de Berlinguer, avortat per l’assassinat del primer per part de les Brigades roges d’extrema esquerra (per algú, finançades en aquell moment per la CIA, per tal de boicotejar aquest acord al marge de la lògica de la Guerra Freda).
Hem de ser conscients de la fortalesa i la legitimitat democràtica que representa per l’independentisme aquest compromís històric, que ens ha de fer abandonar l’escepticisme per la capacitat que té el nostre poble per encarar el camí cap a la llibertat nacional. Seria frustrant que fossin forces i col·lectius favorables al dret a decidir (encara que no siguin independentistes) els que facin descarrilar el procés per partidisme de vol gallinaci extemporani al moment històric que vivim, no només des del punt de vista eminentment nacional, sinó també democràtic, perquè el que plantegem és si el poble català és un actor històric i sobirà amb capacitat de decidir el seu procés vital en la història de la humanitat.
El Compromesso Storico català ha de ser des d’on parteixi el procés que ens ha de portar a la llibertat i ha d’estar obert a la incorporació d’altres formacions polítiques, això vol dir generositat entre partits i lleialtat amb el procés polític, és a dir, sentit d’estat, d’Estat català.

Publicat s Nació Digital

Wert el conqueridor (i Montoro l'asfixiador)

José Ignacio Wert s'ha convertit en l'ariet de la política uniformitzadora del nacionalisme espanyol rampant, és el porta estendard del nacionalisme espanyol aznarista que apunta a la fractura social catalana com a antídot a l'exercici del dret a decidir dels catalans. Quan Wert apunta a la llengua a les escoles, sap perfectament el què fa, sap que la societat catalana s'ha relligat com a un sol poble a través d'un consens lingüístic a l'entorn del català com a llengua nacional, sense que això suposi una hostilitat ni una marginació del castellà.
Però a més d'atacar aquest consens nacional català a l'entorn de la llengua, Wert també aplica el seu dogma en què se suposa que l'independentisme català s'inocula en la quitxalla a través de la llengua a l'escola, així com a través d'un adoctrinament en les aules a través de la història. No descobrim res si afirmem que l'escola transmet uns coneixements en base a un context, en base a una cosmovisió. Però darrera tota educació, sobretot, hi ha uns objectius pedagògics de transmissió i creació de coneixements. Wert s'erigeix en un ministre d'Ensenyament que el que menys l'importa és l'educació dels nens catalans sinó l'adoctrinament nacional d'aquests, practicant (o volent practicar) una tasca política sotmesa la idea nacionalista espanyola, amb la missió d'esborrar la consciència nacional d'un poble, un obstacle per la idea d'Estat nació espanyol de l'aznarisme, una idea cada cop més hegemònica a Espanya.
Però si Wert avança en el front educatiu i lingüístic, Montoro es mou en les penombres tot asfixiant econòmicament les institucions catalanes, aprofitant la clau de la caixa per debilitar Catalunya, malgrat el preu social i econòmic que suposa pels catalans. La mà de la Mocloa que apreta el nostre coll, no ens vol morts, sinó prou dèbils i desesperats perquè sols observem el curt termini.
L'autonomisme és caduc, i Wert i Montoro protagonitzen els embats dels qui en volen fugir, precisament amb eines que permet els sistema autonòmic. Els catalans només ens en podrem sortir davant aquests embats si les nostres institucions superen psicològicamnet el marc autonòmic. El procés cap a l'exercici del dret a decidir, ens porta a un xoc de trens de legitimitats nacionals, uns tenim la democràcia i els altres les estructures d'estat, amb la Constitució al davant. L'objectiu del nacionalisme espanyol governamental és asfixiar les nacions, com la catalana, en la decadència de l'autonomisme, esdevenint aquest una trampa fatal si no en sabem fugir ja.

Publicat a Nació Digital

Vots de la il·lusió, la indecisió i la indignació

Il·lusió, indecisió i indignació són tres factors que han influït en la campanya electoral d'unes eleccions sobrevingudes pel tsunami polític que ha representat l'11 de Setembre farcit d'estelades i de càntics i consignes a favor de la independència de Catalunya.  Respecte en d'altres eleccions, és de sobrevalorar que els electors es plantegen, en bona part, qui dóna resposta en major mesura al factor d'il.lusió que determinarà el seu vot, a diferència del mal costum de buscar quina opció desil·lusionarà menys a hom. Hi ha bona part de la ciutadania, molt representada en la manifestació de l'11 de Setembre, que els il·lusiona l'horitzó de crear un nou país.

També és de destacar la gran indecisió davant l'urna i les paperetes de vot. Quina posar? Qui hagi voltat, escoltat i observat en actes de campanya, en paradetes d'informació de partits, haurà vist que hi havia gent que demandava informació, que cercava respostes. Persones atentes a discursos i a explicacions, allunyant-se de l'adhesió per se. No recordo que mai els partits haguessin prestat tanta atenció a la porció dels indecisos com en aquestes eleccions. Tampoc mai havia vist un nombre tant gran d'indecisos sense voluntat d'abstenció. La mare de les batalles d'aquestes eleccions és la seducció d'aquests indecisos per part dels partits. Uns vots altament reflexionats i que seran molt exigents amb els partits beneficiats. Però compte, bona part d'aquesta indecisió també és fruit del discurs que ha volgut inocular la por en bona part de la societat catalana.
Finalment, hi ha la indignació, que és polièdrica, però que empelta col.lectivament, creant un gruix solidari en la indignació, o millor dit, les indignacions. Perquè d'indignacions n'hi ha vàries, que podríem classificar-les amb la del grup de la indignació socioeconòmica, la nacional i la que existeix vers les institucions. Possiblement la indignació nacional és la que en aquestes eleccions haurà aconseguit trobar la seva vàlvula d'escapament en aquestes eleccions. No de bades són unes eleccions emmarcades en clau nacional, on el dret a decidir i la independència ha estat el marc de referència del debat. No per això, però, s'ha d'oblidar de la indignació per la situació econòmica i per les mesures dels poders públics davant aquest escenari (llegim retallades). En el marc d'un debat públic eminentement nacional, és tota un incògnita el pes en la decisió final del vot que tindrà aquesta indignació social.
Més fàcil de llegir i preveure és la conseqüència de la indignació vers les institucions, concretament les polítiques: l'abstenció, el vot en blanc, el vot nul, o bé per formacions que no han participat de les decisions polítiques de la última dècada, ja sigui per no obtenir representació o bé per no haver volgut participar en comicis durant aquests anys.
Tres factors que toparan, que s'anul·laran o bé es complementaran per dibuixar el Parlament elegit el 25 de novembre. Ja que estem en reflexió: jo reflexiono que el millor vot és del que no te'n penedeixis al cap de quinze dies, són unes eleccions massa singulars com per equivocar-se amb el vot.

Publicat a Nació Digital

El vot de Carod i Maragall

Ja estem en campanya electoral, en una que desembocarà en unes eleccions històriques, d’aquells que, si ho sabem fer bé, ocuparan pàgines d’or en les cròniques. Unes eleccions que conformaran un Parlament que pot ser constituent de l’estat independent català. Però aquestes eleccions també han de servir per com s’executen les polítiques del dia a dia, perquè les conselleries no es quedaran aturades esperant el dia del referèndum. La majoria parlamentària dissenyarà l’acció de govern i en els moments delicats que vivim social i econòmicament les coses es poden encarar de diverses maneres i aquí és on entren les ideologies. I és que malgrat els anhels nacionals, no podem tapar les retallades, bona part d’elles ideològiques, amb l’estelada. Però com diu la Gemma Calvet, tampoc podem tapar l’estelada amb la denúncia de les retallades com alguns també pretenen per motius electoralistes (o de plantejament polític).
 Per això és important que CiU no tingui majoria absoluta, perquè ja sabem quina agenda social i pressupostària portarà a terme. Però també és important quina serà la força nacional que ha d’acompanyar el partit que totes les enquestes indiquen que guanyarà. I aquí és quan podem observar que en aquestes eleccions també s’hi albirarà el futur polític del país.
Quan Carod Rovira, Romeva i Ernest Maragall fan una conferència parlant de crear un pol polític i electoral d’esquerres que pugui ser alternativa a la dreta catalana, CiU, haurien de reflexionar quina hauria de ser la base des d’on construir aquest pol de progrés, que també es vol que sigui nítidament nacional i a favor d’una Catalunya lliure.
Totes les enquestes dibuixen un escenari on la segona, la tercera i la quart força política estaran molt igualades, ocupant-les ERC, PSC i PP, no se sap encara en quin ordre. I aquest pol de progrés hauria de pivotar entre el PSC (refundat nacionalment i separat del PSOE) o ERC. Carod Rovira, Romeva i Maragall haurien de reflexionar quin és el millor camí per arribar a aquesta esquerra nacional amb voluntat de ser hegemònica. Si fos el PSC tot començaria a partir d’un partit en una dinàmica depressiva i negativa, en caiguda lliure i presa de les contradiccions internes respecte una esquerra nacional amb el PSOE i entre les mateixes elits polítiques del partit (Chacón, per exemple).
L’oportunitat d’impulsar un pol d’esquerra nacional és que ERC pugui ser l’esquerra victoriosa en aquestes eleccions, per tal, de poder articular la futura esquerra nacional des d’una dinàmica positiva i il·lusionant. I, tornant a l’inici, què millor que obrir un període constituent català de consens, que fer-ho amb l’impuls d’una dreta i una esquerra nacional sent les principals forces al Parlament?

Publicat a Nació Digital

El discurs de la por… a què?

La ruïna econòmica, la fi de les pensions, l’expulsió de la UE, la invalidesa dels títols universitaris, la fractura social, el boicot als productes catalans, el conflicte polític... A l’unionisme espanyol només li falta parlar de les awr plagues bíbliques i ja haurà aplicat totes les desgràcies hagudes i per haver a una Catalunya independent. Amb aquest discurs de la por, els líders polítics que són proactius espanyolistes (es facin dir federalistes, autonomistes, regionalistes o falangistes) volen soscavar qualsevol temptació independentista dels que tenen incerteses davant un procés d’emancipació nacional català. No negarem que hi ha incerteses en el procés, fins i tot s’hauria de reclamar una explicació major de com es planteja el camí cap a la llibertat pels qui tenen intenció de liderar el procés.  
Però posats a fer ús de la por, del terror, davant un futur incert, podem parlar de la por a un present encara més incert. La fractura social ja existeix a Catalunya, només cal veure les estadístiques que situen a prop del 20% el nombre de catalans en la pobresa o prop d’aquesta. Només cal veure el nombre d’aturats que ostenta una Catalunya que forma part d’Espanya, després de la incompetència i la incapacitat de fer-hi front per part dels diferents governs espanyols i les estructures espanyoles.
Espanya està dins la UE, però cada cop està més a prop de ser un país pària dins aquesta i si al final es decideix una UE a dues velocitats, amb països membres de primera i de segona categoria, Espanya haurà de començar a posar ciris a la Mare de Déu del Pilar i a peregrinar massivament a Santiago per no estrenar una tercera velocitat.
Als qui estan (estem, encara) en el vaixell espanyol hauríem de començar a patir per la viabilitat i la continuïtat a mitjà termini del sistema de pensions, que el Ministre de Guindos ja ha advertit que perilla, davant la incapacitat d’Espanya a aixecar el cap. I respecte als empresaris catalans, els autònoms i les PIME, però també les grans empreses, quin pitjor boicot pot haver-hi que la manca (deliberada) d’inversió en infraestructures claus pel desenvolupament econòmic (port, aeroport, tren de mercaderies, etc)?
Qui digui que amb la independència tot se soluciona, no dirà la veritat, però si que són certes dues coses: primer, que Espanya s’enfonsa no lliurarà cap salvavides a ningú que hi sigui al damunt, i, segon, que un Estat català podrà concentrar tots els seus esforços i recursos per reflotar social i econòmicament la Catalunya, fins ara autonòmicament espanyola.

Publicat a Nació Digital

Una campanya a l'alçada del moment històric

El 25N són unes eleccions formen part d'un moment històric del nostre país. Després del manifestació més gran mai vista a Barcelona, centenars de milers de catalans van unir-se pacíficament i cívicament sota el clam per la independència de Catalunya. De tots és sabut què ha anat passant des de la magnífica manifestació de l'11 de Setembre.
Ara, encarem unes eleccions, precipitades en el temps perquè amb prou feines s'havia arribat a la meitat de la legislatura, però, necessàries per obrir, si la ciutadania així ho vol, un procés d'emancipació nacional. Les condicions objectives hi són perquè trobem una Catalunya en crisi amb l'Estat Espanyol per l'economia, la llengua, la institució i la democràcia.
Per això cal ser clars i contundents en l'aposta per un estat català. I ERC ho serem. Però també cal escoltar el palpit de la ciutadania, que defuig les picabaralles partidistes per se; ara més que mai hi ha una demanada d'una campanya que defugi les travetes, els dits al ull i l'insult entre el catalanisme.
Aquesta campanya ha de ser neta i afirmativa, mostrant-nos tal com som i el què volem pel nostra país. No es tracta de dir que hom és el més independentista ni el més d'esquerres, sinó de formular unes propostes clares de país. Hem de buscar que la gent ens esculli a nosaltres pel que som, no pel que no són els altres. Defugim el pim pam pum que plantejaran altres formacions. En les últimes eleccions vam rebre estopa per moltes bandes, van ser unes eleccions on els partits independentistes i els d'esquerres miràvem més als altres partits que a la ciutadania. En aquestes no. I per això, des de l'equip de campanya plantejarem una campanya constructiva i afirmativa, i per això tots vosaltres, en tant que electes, membres de les seccions locals i simpatitzants us necessitem.
Són moments històrics i hem d'estar a l'alçada de les circumstàncies. I ho estarem!

Escrit com a Cap de Campanya d'ERC Osona
Esquerra Osona: L'equip de campanya d'ERC Osona es posa en funcionament
Esquerra Torelló: Jordi Fàbrega i Berta Faro candidats de la Vall del Ges a la llista d'ERC

L'espanyolisme ensenya les seves credencials

Després d’un mes de setembre, on l’independentisme va inocular el catalanisme majoritari social i polític, i on hi va haver un esclat cívic i públic per la llibertat dels catalans a decidir que va tenir el seu tret de sortida al Passeig de Gràcia a l’11 de setembre, l’espanyolisme ha mostrat les seves credencials posant amb el 12 d’octubre marcat al calendari. Les casernes militars s’han fet sentir obertament a través d’oficials reservistes, entre passadissos a l’Estat Major espanyol i amb maniobres militars al cel català i a carrers de Barcelona. També al Facebook, amb un anunci extravagant mostrant l’exèrcit com a element d’unitat espanyola.

Des del govern espanyol han aparegut les amenaces d'arruïnar els catalans si aquests decideixen fer els seu propi camí al marge de les fronteres espanyoles. Una ruïna que arribarà davant un Estat espanyol que es disposa, filosofalment (una altra cosa és la capacitat material), a ser agent actiu en l’aïllament dels ciutadans que viuen en les ciutats i pobles catalans, parlin castellà o català, es diguin Vilallonga o González. Si no som espanyols ens volen pobres, aïllats i deprimits. “La maté por que era mía”, un principi nacional de l’espanyolisme governamental. També des de les institucions espanyoles hem sentit amb vergonya aliena com l’expresident extremeny reclamava el retorn forçat del immigrats extremenys a Catalunya i els seus fills i néts. D’això se’n diu deportació forçosa... Un iaia catalana vinguda d’Extremadura li va receptar “morcilla”.

Des del Ministeri d’Educació i Cultura, el ministre Wert, de la factoria FAES, ha posat damunt de la taula el seu objectiu polític vers els infants: l’adoctrinament ideològic i identitari. Nacionalcatolicisme franquista pur i dur. No sé si a més de deportar forçosament infants catalans d’avis extremenys també segrestaran als nens catalans dels pares que no se sentin espanyols. I tampoc podem oblidar el ja recorregut maltractament en les inversions al territori català. Els darrers pressupostos espanyols demostra que l’Estat es retira de Catalunya, a l’espera de la victòria per retornar-hi o de la derrota després de practicar l’estratègia de terra cremada.

Si l’11 de setembre el centre de Barcelona es va col·lapsar sota l’estel de la llibertat de l’estelada, el 12 d’octubre l’espanyolisme s’ha concentrat, sense capacitat de manifestar-se a manca d’efectius, darrera una bandera “rojigualda” que no desprèn amor pels catalans sinó voluntat de domini.

Publicat a Nació Digital

Unitat independentista

Ahir la política catalana, i més concretament la independentista, va viure un nou episodi del desencontre entre formacions independentistes.

Davant unes eleccions amb tints plebiscitàries i constituents, però que no són realment ni una cosa ni l'altra, era molt difícil aconseguir una candidatura única. Primer perquè part de l'independentista, la CUP, se'n va excolure ja d'inici. Després perquè es va fer a llum i taquígraf, més amb una voluntat exhibisionista que de negociació profunda; i, finalment, per les presses: s'havia d'obrir i tancar la negociació en un dia.

Si aquestes eleccions fossin a l'entorn només d'un sí o un no tot hauria estat molt fàcil, perquè tots els partits reunits i l'autoexclòs estan pel sí a la independència, ara i després de les eleccions. Però com ja he dit aquestes eleccions no són plebiscitàries. Són unes eleccions que en sortirà un Parlament que haurà d'impulsar o no un referèndum que haurà de preguntar o no si Catalunya vol ser un estat independent, un estat sobirà o fins i tot hi ha algú (ICV) que vol demanar si vol ser un estat federat a Espanya (sic).

Serà un Parlament que marcarà o no el tempo d'un procés d'emancipació nacional, si serà o no un procés a velocitat de la llum o a la d'un cargol, si s'aprofundira o no, més o en menys mesura, en les polítiques d'austeritat o de creixement. I el partits ahir reunits no tenen perquè està d'acord en tots aquests aspectes, tenint en compte que és més que provable una àmplia majoria (tant de bo no absoluta) de CiU, que encara més que enterrar la Puta i la Ramoneta l'haurien d'haver incinerat, no fos cas...

Quan en el debat públic previ a la cimera, hi havia qui volia bastir una opció d'esquerra sobiranista amb sectors polítics i electorals del desencís produït per un PSC enquistat en la pròpia supervivència orgànica, temorós del PSOE dominant, hi havia dirigents d'altres formacions presents en la cimera que rebutjaven, ja no la incorporació de socialistes díscols, sinó els votants socialistes sobiranistes!

Davant d'això, i sense comptar els interessos partidistes (de tots) en quan situar personal a les llistes, quina opció d'acord estratègic es podia arribar?

La unitat pre-electoral en democràcia està sobrevalorada, la unitat post-electoral està minusvalorada. La unitat només pot ser el resultat d'un acord profund i amb visió estratègica, llavors sí que és possible i real(ista). El que cal és bastir unes opcions diverses, que no busquin el canibalisme entre opcions independentistes, sinó l'expansió electoral de l'independentisme. I llavors aprofundir en un consens nacional que porti a bon port l'opció de preguntar clara i explícitament si la ciutadania catalana vol tenir un estat propi independent (recalco, independent) o no. I això, malgrat la fallida cimera d'ahir, és possible aonseguir a partir de les eleccions del 25N. I tant!

Partits a l'alçada del moment històric

Catalunya ha anat cremant etapes històriques en els darrers anys, primer l'autonomista, després la federalista i finalment la particularista, en paraules d'Almirall, o foralista, en relació a les comunitats forals basques i navarreses i els seus concerts econòmics. Cada etapa s'ha anat fonent a mesura que la marxa històrica la dirigia unes elits polítiques que no han estat a l'alçada dels respectius moments històrics. L'autonomisme es va saturar quan el peix el cove va passar d'una eina per evolucionar l'autogovern a una eina de subsistència política del pujolisme, llançant-se als braços d'Aznar.
El federalisme es va col·lapsar quan l'endemà d'aprovar un estatut de tall federal (asimètric) el partit federalista català, el PSC, es va llançar a Madrid a fer esmenes al text sortit del Parlament i, finalment, el peix al cove més putrefacte es va materialitzar amb l'intercanvi de les retallades a l'Estatut del Parlament, per part de la CiU de Mas, a canvi del suport a CiU per aconseguir la Generalitat, per part del mentider Zapatero. Finalment, la via “particularista” o “foral” s'ha evaporat perquè la contrapart imprescindible en el pacte fiscal ha negat fins i tot la capacitat de preguntar-ho realment. La manifestació massiva a favor de la independència ha fet la resta.
Les vies autonomista, federalista i “particularista” o “foral” també han fracassat perquè en els escenaris bilaterals amb Espanya, ni el PSOE ni el PP de cada moment (els de Felipe, Aznar, Zapatero, Rajoy i Rubalcaba) van estar a l'alçada de les circumstàncies, a l'igual que les forces polítiques catalanes, tampoc. Els primers per voluntat o incapacitat, els darrers per oportunisme i egoisme. Ara encetem l'etapa sobiranista, la d'exercir el dret a decidir. A diferència de les altres etapes, la responsabilitat d'estar a l'alçada del moment històric tant sols recau als partits catalans, perquè ara decidim nosaltres, des d'aquí. Caldrà debat des de la lleialtat, claredat en les propostes i generositats el dia després de les eleccions, dels qui guanyin i dels qui no.
Des d'Espanya ho voldran fer descarrilar, però només ho podran fer si els nostres, els de casa, ho permeten, no estant a l'alçada del moment històric.

Publicat a Nació Digital

#11s2012: punt d'inflexió nacional

No eren poques les veus que deien que l'11 de setembre de 2012 seria un punt d'inflexió en clau nacional. Però no sé si totes aquestes veus eren conscients del que volia dir això. Si realment vam viure un punt d'inflexió vol dir que l'escenari sociopolític ha canviat i que les actituds també han de canviar.
Podem valorar diferents fets que ens poden mostrar que el punt d'inflexió ha reeixit. El primer el vam contemplar in situ o a través de la televisió, tot veient com la gernació més gran concentrada mai a Catalunya es va fusionar en un clam homogeni a favor de la independència, sense matisos malgrat la pluralitat dels protagonistes.
Un altre canvi constatat és que el MHP Artur Mas va obviar l'expressió pacte fiscal en la seva primera intervenció després de l'11 de Setembre, en canvi va parlar d'estat propi. Un altre que també hem pogut constatar és que, l'endemà, el president Mas va dir el mateix a Madrid que el que havia dit a Barcelona el dia anterior, un fet inèdit en els dirigent de CiU fins ara, que amb el pont aeri se'ls aigualia el vi.
I un altre canvi significatiu ha estat el viratge de La Vanguardia, que sense abraçar la causa independentista va expressar sense eufemismes ni matisos que la manifestació de l'11 de Setembre va aclamar la independència catalana. A més, hem pogut veure l'hàbil en posar-se a l'ombra de l'hegemonia José Antich, director de La Vanguardia, afirmar que qui no va ser a la manifestació (que va clamar la independència) estava fora de la centralitat política a Catalunya, criticant el frontisme unionista de PSC al costat del PP. No em puc treure del cap el principi de Ramon Barnils, que Catalunya serà independent quan La Vanguardia sigui independentista.
Amb tots els eufemismes possibles, crec que estem en el camí, que el paradigma ha canviat, ara cal no perdre el rumb, sobretot que no el perdem per ineptitud, egoïsmes propis ni per pusil·lanimitats dels nostres líders.

Publicat a Nació Digital

La degradació espanyola

Vivim temps convulsos, econòmicament i nacionalment. No és cap novetat, és sabut de tothom. Aquests temps convulsos venen amanits per una degradació global de l'Estat espanyol.
Aquesta degradació la podem comprovar en el declivi dels borbons, ja sigui per les malifetes del gendre, per l'ostentació de caces paquidèrmiques, els afers de faldilles o les agressions al servei del propi monarca. També la podem comprovar en l'esclat econòmic de l'Estat, l'augment brutal de l'atur, el rescat de la banca i el col·lapse de les estructures d'estat autonòmic.
Però a més d'aquests aspectes, el Regne d'Espanya viu una espiral de degradació democràtica, que sota paràmetres europeus és realment preocupant. Veure en prime time un programa absolutament revisionista envers la figura del dictador feixista Francisco Franco, línies editorials obertament autoritàries i agressives vers nacions que, de moment, formen part de l'Estat, són una mostra d'aquesta degradació. Ara, a més, hi podem afegir declaracions de militars, acompanyades de soroll de sabres, clamant per l'acció de l'Exèrcit contra el separatisme i perquè s'empresonin alcaldes democràticament elegits per "traición a la Patria".
Amortitzada la fatxenderia espanyola per una economia a base de l'especulació immobiliària, desplumada la gallina dels ous d'or catalana a base d'expoliar-la i marginar-la en inversió, volatitzat el mínim capital internacional que hagués pogut tenir Espanya; ara s'aferren a la Història a través de la degradació democràtica.
I als catalans, què més ens falta per decidir marxar?

Publicat a Nació Digital

Independència: Algú pensa com ho farem?

En aquest procés independentista en què ens hem endinsat, sembla més pel corrent dels fets històrics que per una estratègia calculada i aplicada meticulosament, es parla molt de com aconseguir una majoria social disposada a posar la papereta del sí i s’agrada molt preguntar-se com serem quan siguem un país independent.
Però entre la tasca evangèlica (per allò de difondre la bona nova) de propagar i engruixir socialment l’independentisme de base i la tasca intel·lectual (o recreativa) de pensar com ha de ser la Catalunya independent, hom hauria de començar a pensar com ho farem perquè hi hagi urnes on la majoria social dipositi la seva butlleta amb el sí, i com ho farem perquè arribem a bon port en la creació de l’Estat català.
Perquè, si després d’una (o més) manis massives per l’Onze de Setembre, hem d’arribar a fer un Sis d’Octubre i proclamar la república catalana, que el resultat sigui millor que la del 34, no? No improvisarem una proclama al balcó de la plaça de Sant Jaume i després esperarem que espontàniament els esdeveniments facin reeixir la tan excelsa tasca d’alliberar nacionalment Catalunya.
Si el 1934, temps bel·licosos i de pólvora tràgicament fàcil, el necessari era comptar amb un bon aliat i un bon grapat d’armes (cosa que res de res, ni l’un ni l’altra), a hores d’ara necessitem uns bons aliats que ens permetin sostenir econòmicament la transició de comunitat autònoma espoliada (i sense hisenda pròpia) a estat independent. Això vol dir bàsicament pagar nòmines de funcionaris, pensions a avis i subsidis a aturats i mantenir la capacitat econòmica mínima als municipis, mentre no aconseguim controlar tots els nostres recursos econòmics.
Algú pensa com ho farem? Esperem que sí...

Publicat a Nació Digital

Neverland: la Catalunya immobilista

Al llarg dels anys, el paternalisme condescendent del catalanisme bonhomiós vers l’independentisme ha anat evolucionant, a mesura que l’autonomisme català s’amortitzava a sí mateix davant l’esguard de la història. Ara, cada vegada hi ha més autonomistes i federalistes que s’inscriuen entre el passatge de la nau independentista, que mai s’ha aturat i que cada cop veu l’horitzó preuat més a prop.
Però això no vol dir que els immobilistes catalans s’hagin enretirat, ans al contrari, cada cop s’evidenciaran més, perquè els seus temors o interessos particulars els fan i faran reaccionar cada cop amb més contundència. Qui té por de madurar, tindrà por a decidir, i bona part de la classe dirigent política, econòmica i social (cada cop menys, sigui dit) pateix d’un síndrome de Peter Pan nacional agut. No debades creuen que podran volar lliures i enfrontar-se a pirates fantàstics tot vivint a Neverland, un nom mai prou ben trobat per la Catalunya immobilista.
Els immobilistes poden ser molt feliços en el seu món de ficció autonomista, on el Principat és una locomotora econòmica d’Europa. Però haurien de començar a entendre que aquesta locomotora l’han anat desmuntant per construir AVE que porten a... enlloc. I aquest és el món real de Madrid i d’Espanya, no hi ha capitans Garfis ridículs i dolentots, sinó una maquinària d’estat nació que ja ha tret l’esporgadora recentralitzadora i que actua des de les institucions, fins a la llengua catalana a la Franja, València i les Illes, passant pels topònims com Maó (ara Mahón).
Però aquests immobilistes, vestits de Peter Pan, complaguts enmig del naufragi espanyol, tal violoncel·listes del Titànic, veuran que restaran sols mentre el poble madura i decideix ser adult i decidir per si mateix, no a partir de la por a fer-se grans, sinó buscant la justícia i la llibertat.

Publicat a Nació Digital

Una treva social per a la independència

El Govern espanyol de Rajoy va decretant autèntics fascicles de cop d’estat institucional en repetits divendres negres. Recentralitza, lamina l’autogovern municipal i autonòmic i desmunta un estat del benestar que encara no havia arribat a la seva màxima expansió. Aquestes decisions són imposades per una Europa que es mou entre l’austeritat calvinista de Merkel i els interessos dels anomenats mercats, que vol dir el capital internacional, que vol dir els poderosos globals que mouen els fils de l’economia global.
Catalunya viu una amenaça doble, un doble embat; el primer a les estructures institucionals i polítiques de la nació, a través de la invasió de competències i de l’estrangulament econòmic. El segon és als drets socials del poble català.
El president Mas i CiU es mouen en l’acció política seguint les seves tesis polítiques d’austeritat (llegiu retallades) per fer contents Europa, però creant un malestar interior creixent. Respecte Espanya, el president català voldria fer-se l’orni fins posar damunt de la taula un pacte fiscal que sembla que pivotarà més en ERC i ICV que en PSC i el PP, de moment. Però la soga econòmica en forma d’espoli fiscal cada cop escanya més.
Mas ha de tenir vista llarga. Si vol ser un mer nom més en la llista de presidents, gris, que només mira la tresoreria per pagar nòmines, s’emportarà el país per endavant, institucional i socialment. Catalunya necessita ja aclarir què passa amb el pacte fiscal, per saber si la transició nacional anunciada per CiU és un camí a la província o un camí a la nació plena. I això no ho decidirà Mas, ni Pujol ni Duran; això ho decidirà el poble català i la seva capacitat de mobilització política. I un cop tinguem el “no” de Madrid (que és el que tindrem), caldrà actuar.
Les condicions objectives ens porten a observar un procés independentista, de ruptura amb un estat caduc i col·lapsat econòmicament. Ara bé, CiU ha d’apagar els carrers, cal una treva social, perquè el consens que sempre reclama Mas, també està en l’àmbit social.
El consens nacional per a la independència necessita als aturats, als autònoms, als dependents i els seus familiars, els funcionaris i els comerciants. Sense poble, no hi ha nació.

Publicat a Nació Digital

l'Antipolítica

En contextos de crisi econòmiques d’un abast de degradació de les condicions socioeconòmiques com la que vivim, sorgeixen opcions en l’espectre polític als marges de l’status quo polític. Aquests apareixen en els diferents extrems polítics. Davant aquest escenari hi ha qui cau en la temptació de situar-se en una equidistància estèril des de l’atal.laia de la presumpta centralitat, quan sovint es tracta de l’immobilisme davant una època d’extinció d’un sistema i l’adveniment d’un de nou, una època amb rèmores injustes del passat i amenaces d’injustícies del futur.
Dibuixar alternatives a un sistema que ens ha portat a la suara esmentada degradació no és ni bo ni dolent per se. Si observem el nostre present, observem que bona part del discurs i/o de la praxi polítiques d’aquests extrems, rupturistes amb l’status quo, tenen un alt component de populisme demagog que pren formes d’antipolítica. Anys de banalització de les dinàmiques a l’entorn de l’interès comú ens han portat al trencament dels llaços solidaris, a l’evaporació de la consciència de formar part de col·lectius (de classe, nacionals, culturals,...) que han deixat l’individu pres d’un individualisme que sols ha fet que ens convertíssim en sardines enmig d’un estol de taurons insaciables. Tampoc cal oblidar que des l’àmbit institucional la desconnexió amb la societat ha estat més gran del desitjable, que sumada a un desinterès de l’implicació de la ciutadania en la política per part de bona part de les elits polítiques i econòmiques han conformat un còctel de difícil digestió social i democràtica.
L’antipolítica ha amarat bona part de les expressions al marge de l’status quo, una antipolítica que podríem afirmar amb contundència que interessa a les superestructures econòmiques, als dits mercats, que dicten el desmantellament de l’Europa social. Perquè la Política, amb majúscules, no pas el joc d’interessos privats o elitistes, és l’única arma que tenen les classes populars no sols per defensar-se sinó per millorar les seves condicions, drets i llibertats.
Tots sabem a què ha jugat l’extrema dreta històricament (a encendre focs socials per apagar-los al dictat dels interessos dels poderosos), però a les opcions alternatives de l’esquerra i democràtiques (també val per a l’independentisme català) se’ls ha d’exigir respecte a la Política, com he dit abans, en majúscula.

Publicat a Nació Digital

De camàlics i convergents

Joan Tardà va formular una de les frases que ha definit millor el què ha estat ERC des de la crida dels independentistes a ERC que van fer sectors independentistes a finals dels 80: “ERC és el camàlic de la història (de l’independentisme)”. Tardà va raonar que ERC ja fa temps que ha formulat els posicionaments independentistes, el dret a decidir, el dèficit fiscal, el concert econòmic, els peatges... Tots aquests plantejaments ara ens semblem molt normals i quotidians, però ens hauríem de fer creus que fa no molts anys, qui els formulava era un extraterrestre en la Catalunya bonhomiosa.
 Tardà parlava de camàlics per fer més comprensible el terme d’avantguarda, de les formacions polítiques que arrosseguen i fan virar els processos històrics, sense una posició hegemònica i normalment sense aconseguir uns rèdits electorals de la tasca de camàlic. Fins i tot el contrari. Si Tardà s’enorgulleix de formar part dels camàlics de la història, els líders de CiU es vanaglorien de ser els interpretadors de la voluntat majoritària de la societat catalana i actuar segons aquesta, per tal d’ostentar el poder.
Així que el joc històric entre ERC i CiU de les darreres dècades, ha estat el d’arrossegar els posicionaments de la societat catalana cap a postulats nacionals i sobiranistes, sinó independentistes, per part dels republicans, per tal de forçar a adaptar-se a aquest sentiment que esdevé majoritari a CiU. El cas del concert econòmic és paradigmàtic, ERC ha picat pedra per inserir el dèficit fiscal i la necessitat d’un concert econòmic en l’agenda del país, i CiU es va acabar presentant en les eleccions per derrotar els governs d’esquerres, on hi formava part ERC, amb la bandera del concert econòmic, reanomenat pacte fiscal.
La qüestió actual, és que podem veure que el pacte fiscal serà una via ràpidament amortitzada per la sordesa espanyola i que ara Artur Mas haurà de decidir si es veu capaç i valent per donar resposta al clam més majoritari de justícia que reclamen els catalans, que cada cop el relacionen més a les llibertats nacionals (llegim independència).

Publicat a Nació Digital

La Marató: caritat o justícia?

A mi, com segurament a la majoria de catalans que ho han vist a la televisió, m’ha impactat l’anunci de La Marató de TV3 contra la pobresa. Veure un nen, persones grans, joves i de mitjana edat al voltant de cinc cadires, quan ells en són sis, disposats a jugar a un macabre joc de la cadira, que quan pari la música un d’ells quedarà exclòs, és un plantejament molt emotiu i dur.
Amb aquest anunci, TV3, la televisió pública, és a dir amb el suport dels poders públics catalans, encara una Marató que segur que serà ben exitosa, com totes les que han fet. Fins ara se centraven sobretot amb maratons televisives per captar finançament per la investigació de malalties. La solidaritat dels catalans finançava part d’aquestes investigacions. El moment en què mostraven el marcador amb els diners recaptats era un dels moments emblemàtics del show televisiu solidari.
Ara bé, el plantejament de La Marató contra la pobresa em crea un rebuig perquè la trobo injusta. La pobresa no es soluciona amb solidaritat, en tot cas se'n pal·lien els seus efectes. Hi ha diversos casos de moviments socials que actuen contra els efectes de la crisi i encaren els efectes d’aquesta en forma d’exclusió social i pobres a base de la caritat i la solidaritat. Cal reconèixer la gran tasca del voluntariat i dels moviments socials, però les institucions públiques han d’anar més enllà.
Però la pobresa, que afecta al 20% dels catalans, com la crisi que vivim té un origen de responsabilitat i l’origen del problema rau en la injustícia i els abusos, i la solució radica en la justícia. Estem vivint un moment en què es lamina capa a capa l’estat del benestar i la redistribució de la riquesa a través d’uns serveis públics que van des de la sanitat, a l’assistència social, però també en l’educació i en d’altres, com el transport públic, polítiques d’accés a l’habitatge, polítiques actives d’ocupació o eines de reinserció social com el PIRMI, que permeten el desenvolupament de la ciutadania en la nostra societat, sense deixar ningú pel camí. Estem colgant el poble català a l’empobriment i al risc d’exclusió ara i pel futur. Davant l’anunci de La Marató, no hauríem de centrar els esforços a solucionar la manca d’una cadira, sinó en saber on és i qui la té, i disposar-la a la societat.
Només un apunt, l’any passat La Marató de TV3 va recaptar gairebé 9 milions euros, el nou president de Bankia va ser indemnitzat per sortir del BBVA amb 69 milions euros. Un altre: el frau fiscal a Catalunya és de 16.000 milions d'euros anuals.

Publicat a Nació Digtial

Bankia, els miserables poderosos

De Bankia, ja podem dir que és el símbol de la crisi econòmica financera de l’Estat Espanyol, aportant tots els elements que han portat a l’economia espanyola en el sotrac capitalista més gros de la història.
Només recordar la imatge de Rodrigo Rato, frustrat delfí d’Aznar i ministre espanyol impulsor de la febre del totxo, i a José Luís Olivas, fugaç president valencià, de transició entre el Zaplana de Terra Mítica i el Francisco Camps dels vestits enjudiciats (i no inculpats), acordant la fusió de Caja Madrid i de Bancaja, fa feredat. Polítics que fan de banquers. L’altre cara de la moneda dels banquers de Goldman Sachs i Lehman Brothers que fan de polítics. Polítics financers i financers polítics que han portat a la ruïna una economia desbocats en l’especulació immobiliària i que seguidament desmantelles l’estat del benestar de mitja Europa. Endogàmia que fa tuf de casta.
Com a ciutadà, és humiliant veure que tot plegat se salva amb diners públics, nacionalitzant la part central de Bankia (per segurament tornar-la a vendre, ningú es planteja cap alternativa...), i indemnitzant a un Rato dimissionari, quan més que cobrar diners per la seva marxa, potser el que hauria de fer és pagar, davant la justícia.
Els poders polítics establerts a la Moncloa, juguen amb el xantatge de deixar sense estalvis a molts clients de Bankia, per no deixar caure el banc, però no demanen responsabilitats a ningú. Que diferent el tracte entre els desnonats i els alts directius de la banca... I no oblidem que qui substitueix a Rato és un tal José Ignacio Goirigolzarri, que en el seu moment va cobrar 57 milions d’euros per sortir del BBVA!
A hom li queda un regust terriblement amargant veient com la democràcia constitucional i europea en què vivim, té les mans de mantega davant abusos tant grans de gent tant poderosa. Queda la sensació d’impunitat dels poderosos, dels miserables poderosos.

Publicat a Nació Digital

Gràcies Pep!

Pep Guardiola es va acomiadar en un partit contra l'Espanyol dels aficionats culés, posant punt i final a una etapa històrica i brillant com a entrenador del Futbol Club Barcelona.
En Pep ens ha portat a guanyar 3 lligues, 2 Champions, 1 (o dues) Copes del Rei, 2 Mundials de Clubs, 2 Supercopes d'Europa i 3 Supercopes d'Espanya, però sobretot ens ha dotat d'un joc que ha ratllat la perfecció tècnica i tàctica, innovador, brillant i eficaç. Tot en quatre anys.
A dalt, teniu dos vídeo del dia del comiat, el del comiat en sí, el del desplagament de la pancarta a l'inici del partit i el de la última "sardana" del Pep i dels seus jugadors i col.laboradors.
I aquí teniu un apunt que vaig fer sobre la seva pugna amb Mourinho (l'anti-Guardiola): Mourinho Vs Guardiola, la pel.lícula...

Estat d'excepció a Catalunya

L’estat d’excepció és una opció que poden usar els governs, a través de la qual es limiten i suspenen alguns drets i lleis. Normalment se’n fa ús en un moment de desestabilització molt gran o en situacions d’ocupació d’un territori per la via militar o en un escenari de revolta. Les dictadures l'usen indiscriminadament per mantenir l’ordre a partir de la força i l’abús d’autoritat.
Podem observar que l’estat d’excepció ignora el cos legislatiu fins i tot constitucional, afectant així, com suara hem dit, els drets dels ciutadans. En els darrers anys, Espanya, respecte Catalunya, s’ha dedicat a practicar un domini a partir de la ignorància de la llei ja aprovada, més enllà dels compromisos. Un cas flagrant és el de la disposició addicional tercera de l’Estatut, que no s’ha respectat mai malgrat ser llei, malgrat formar part del cos constitucional de la sacrosanta Constitució espanyola.
Ja deia en el seu moment Trias Fargas que el centralisme espanyol utilitzaria l’asfixia econòmica per torpedinar la Catalunya autònoma. Car no podem ignorar l’espoli fiscal permanent com a eina de laminació del benestar i el progrés econòmic dels catalans, que comporta una laminació de la construcció nacional a partir de la cohesió social i el dinamisme econòmic.
Amb la crisi, l’espanyolisme irredempt veu una oportunitat, que és la del desmantellament de les estructures polítiques, però també socioeconòmiques, dels catalans. El més greu és que el catalanisme governant, diguem-li per prudència, diguem-li per seguidisme obcecat del pensament únic de l’austeritat que predica Berlín, diguem-li per la deriva neoliberal de CiU, sigui còmplice d’aquest estat d’excepció que Espanya imposa subtilment a Catalunya.
Espanya no embat Catalunya amb la Guàrdia Civil ni amb l’exèrcit, ho fa amb les finances. Comença a ser hora que el catalanisme governamental posi ja fil a l’agulla en establir la ruta d’emancipació nacional en la ja desgastada, per vaporosa i emboirada transició nacional.

Publicat a Nació Digital

Visca la República Catalana

El 14 d’abril de 1931 a la Plaça Sant Jaume es proclamava la República, la catalana per Macià i la República a seques per part de Companys. Ambdós encarnaven el republicanisme catalanista i d’esquerres que es trobava sota les sigles d’un nou partit, Esquerra Republicana de Catalunya, que s’havia imposat en les eleccions municipals de feia pocs dies.
La ciutadania barcelonina s’havia concentrat massivament a la Plaça Sant Jaume per viure les proclames que posaven fi a un sistema monàrquic decrèpit i corrupte, sostingut per una dictadura parafeixista i militarista. L’estat era d’eufòria i alegria, es despertava l’esperança d’un món més just on Catalunya reapareixeria com actor històric i polític després d’un llarg hivern colgat per una Espanya messetària i unitarista.
Malgrat que Macià va proclamar la “República Catalana dins una Federació de Pobles Ibèrics”, pocs dies després aquesta república efímera deixava pas a una nova institució, la Generalitat de Catalunya, que havia de ser l’eina de govern autonòmic dels catalans. Una de tantes solucions fracassades a l’encaix català dins de l’Estat espanyol. L’unitarisme i centralisme republicà espanyol va desembocar en els Fets d’Octubre del 34, on va reaparèixer la República Catalana confederada als pobles ibèrics, però que el resultat fou la dissolució de l’autonomia catalana i l’empresonament del govern dels catalans.
Pocs anys després un cop d’estat dels militars, aliats amb el catolicisme integrista i els feixistes espanyols, va acabar en la guerra civil espanyola i l’ocupació militar de Catalunya, sotmesa, amb voluntat d’aniquilació com a nació dins de l’Espanya franquista. El catalanisme es va aglutinar en l’oposició al franquisme i va abraçar, majoritàriament, amb fruïció l’autonomia en el marc de la monarquia espanyola de Joan Carles I, successor elegit per Franco.
Aquesta autonomia, com l’Estat espanyol autonòmic ha arribat al seu col·lapse i l’encaix de Catalunya es torna a veure avortat, mostrant-nos que la naturalesa espanyola és de nació unitària i no de nació de nacions, com històricament el catalanisme la volia veure, tal un miratge que amagava la possibilitat independentista.
81 anys després de la proclamació de la República Catalana per Macià, el catalanisme està deixant pas a marxes forçades l’autonomisme, obviant el federalisme per utòpic per abraçar la via sobiranista. Ja no hi ha el somni de la República com a horitzó polític de justícia i llibertat al costat dels pobles ibèrics. Ja no hi ha lema similar a “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”, que respongui als anhels dels catalans.
Ara la justícia social i la llibertat nacional té nom i cognom: República Catalana (independent i amiga dels pobles del món).
Publicat a Nació Digital

Un Eliot Ness pel frau fiscal

El govern espanyol ha anunciat un pla contra el frau fiscal, que suposa fer aflorar les rendes no declarades, ja vinguin de fora o de dins l’Estat espanyol, tot aplicant un nou gravamen especial del 10%, el què ve a ser una amnistia fiscal. Així que es passa d’un pla contra al frau a una amnistia fiscal pels fraudulents.
No hi ha dades molt clares, però diverses fonts apunten a què el frau fiscal és superior al 20% del PIB, apropant-se al 25%, deu punts superiors que la mitjana a la UE. Trobem que el 60% del frau fiscal es concentra en empresaris (47%) i autònoms (13%), segons un estudi de l'Institut d'Estudis Fiscals, organisme depenent del Ministeri espanyol d’Hisenda.
Al meu parer, un frau fiscal tant gran no sols té un origen de voluntat delictiva. Podríem dir que la manca de prestigi de les estructures estatals, propi dels estats mediterranis (ho podem veure també amb la importància de les xarxes familiars en l’atenció i l’assistència social, enfront les estatals) sumada a una política fiscal desequilibrada, per dir-ho d’alguna manera, fa que les praxis incorrectes en la fiscalitat per part de petits empresaris i autònoms sigui molt important. I si a Catalunya, país de petits empresaris i autònoms, hi sumem una pressió fiscal més gran sumada al dèficit fiscal, la suma és...
Ara bé, si veiem les principals tipologies de frau fiscal, veiem que hi ha el blanqueig de diners provinent d’accions delictives com el narcotràfic, els paradisos fiscals i llavors les factures falses, trameses d’IVA i el frau fiscal immobiliari. La primera tipologia és plenament i conscientment delictiva en tot el procés. La segona, la dels paradisos fiscals, és una via eminentment a l’abast de grans fortunes. És en aquests actors fraudulents (grans empreses i grans fortunes) on trobem les enginyeries fiscals per cometre el frau fiscal, el gran frau fiscal. És aquí on s’ha de concentrar els esforços en perseguir el qui defrauden.
L’amnistia fiscal de facto de Montoro i Rajoy als fraudulents és una manera de blanquejar diners de grans fortunes, que quedaran impunes en el futur, perquè l’Estat no s’haurà dotat de les eines ni de les lleis necessàries per acabar amb una xacra que es carrega le principi redistributiu de l’estat del benestar, a través de la fiscalitat.
L’Eliot Ness ibèric no perseguiria un Al Capone que es salta la Llei seca, sinó a tots els que submergeixen i evadeixen fortunes.

Publicat a Nació Digital

29M, vaga general?

El dijous 29 de març, hi ha convocada una vaga general davant la reforma laboral del PP. Fent tastets en el meu entorn més pròxim, parant l'orella a bars i botigues, sembla que hi ha dubtes davant de si fer vaga o no.
 Hi ha motius sobretot econòmics, molts dels nostres conciutadans han vist escurçada la seva nòmina, d'altres tenen sensació de desempara davant la mateixa reforma laboral i temen, amb proves fefaents o no, que poden ser objecte de represàlies laborals. No crec en el patró malèfic, que posarà en una llista negra els qui facin vaga, però el temor existeix.
També hi ha qui conduït per la desafecció amb les organitzacions de representació social i política (sindicats i partits), reneguen d'una vaga "sindical", per seguidament despotricar de polítics, xoriços tots.
Finalment hi ha qui no creu que aturant el país s'aconsegueixi res, que no s'arregla res deixant de prestar serves ni deixant de produir.
Però cal fer alguna cosa, no? La comarca, el país i el món que ens trobarem quan hagi passat aquesta crisi serà diferent de com hi vam entrar, ja podeu posar-hi la mà al foc. De moment, ja s'ha engolit el sistema de caixes d'estalvis (i les seves obres socials) catalanes, però el sector financer continua acumulant capital i poder, i de moment gràcies a fons públics. Veiem també com l'estat del benestar que ens havíem dotat, i que encara havia de fer més camí, es va aprimant, amb perill d'entrar en un espiral d'anorèxia pública. I si hi afegim la reforma laboral, podem observar com la precarització del mercat laboral ho tenyeix tot, amb un retrocés en els drets col•lectius, que tants anys de lluites i pactes havia costat.
Baumman diu que vivim en una societat líquida, de realitats, relacions i valors volàtils i en constant moviment que tendeix a la individualització. El vincle solidari entre ciutadans s'evapora paral·lelament a la imposició del capitalisme consumista i especulador que ha explotat al costat de la bombolla immobiliària i de les hipoteques. Desconfiem de partits i de sindicats, que possiblement s'han acomodat, s'ha burocratitzat. Però siguem conscients que en democràcia són els qui ens representen segons la legitimitat que els hi donem.
Hem de reprendre la confiança amb els del nostre costat, no competir per les molles sinó treballar pel pa. Utilitzem les eines que tenim, millorem-les i si cal canviem-les, però la resignació ens fa traïdors a nosaltres mateixos i a les properes generacions, perquè esdevé rendició en el manteniment dels drets col·lectius i compartits i per l'assoliment d'un horitzó més just i benestant.
El 29M, vaga? Jo sí, perquè no em vull rendir ni resignar.

Publicat a Osona.com

Un front nacional del segle XXI

L’Estat espanyol es basa en d’immobilisme i la petrificació interpretativa d’una Constitució que gent de bona fe, i de no tanta, van redactar amb les forces vives del franquisme, amb els sabres dels militars ben esmolats i amb el fantasma del dictador ben present.
Ara, tres dècades després d’aquella Constitució veiem com les necessitats dels catalans no troba resposta en un document caduc i que no fa res més que limitar la voluntat de ser. No es pot restar importància al fet que l’autonomisme hagi deixat pas al sobiranisme en l’hegemonia dins el catalanisme. Tot plegat, havent superat un federalisme amortitzat pel centralisme recalcitrant dominant a Espanya.
Aquest sobiranisme, cada vegada es decanta més cap a l’independentisme explícit, fins no fa gaire en mans d’una “minoria radical”. Una decantació de moment verbal, però que tard o d’hora ha de passar a ser de fet. Algun dia arribarà que Pujol, i el pujolisme, per exemple, a més de brandar la bandera de l’independentisme per resignació, aposti fermament per un projecte polític que condeixi el país cap a la independència.
Però el procés perquè l’independentistme sigui hegemònic haurà de superar una realitat social complexa per la composició de la nostra societat. L’independentisme català si vol ser triomfant ha de ser capaç de donar resposta a la realitat del segle XXI. No n’hi ha prou amb la identitat i el relat historicista, vàlids pel segle XX, com tampoc ha de caure en la simplicitat d’un populisme economicista, a l’estil de la Lliga Nord llombarda.
L'independentisme català triomfant és el que ha de saber construir un horitzó on una societat cohesionada socialment i inclusiva identitàriament, sigui capaç d’atreure l’adscripció al projecte de l’estat de la nació catalana en busca d’un millor i més just futur.
Però alerta, hem de compactar aquest front nacional en els àmbits socials, econòmics i polítics davant l’ofensiva unionista que tard o d’hora, també, despertarà a casa nostra.

Publicat a Nació Digital

El Vell i el Nou

Quan es parla de l'inici del XX a la història es sol dir que aquest segle comença després de la I Guerra Mundial i de la Revolució Soviètica, amb la fi d'un món antic i arcaic que va deixar pas un món on emergien noves formes de governar-se, econòmicament i políticament i on l'epicentre històric s'aniria apartant del monopoli europeu exercit per Londres i París i es desplaçava cap a una bipolaritat entre Washington i Moscou, un cop esclafada l'horror nazi. Un món bipolar on dos imperis, dues ideologies i dues filosofies socioeconòmiques s'encaraven arreu del món.
En la última dècada del XX i la primera del XXI hem vist la substitució d'aquest món bipolar per un, primer, dominat per l'occident capitalista i, després, per un món multipolar que veia com es despertava l'orient xinès i que s'encenia un món islàmic aixafat per sàtrapes corruptes i amb un fonamentalisme popular emergent i, sovint, armat. Però en aquesta segona dècada del XXI podem constatar que la crisi de les velles estructures s'aguditza, i veiem com es transforma l'ordre del nostre món, on s'esfondra el capitalisme especulatiu i financer, hegemònic en els darrers feliços anys; on grans països fins ara subalterns com la Xina, la Índia, el Brasil o la Rússia postsoviètica emergeixen a base d'una població àmplia i jove o bé a través de l'exportació de matèries preuades i imprescindibles arreu del món.
Al nostra entorn, veiem com la UE s'oblida del projecte de casa comuna de l'Europa social i es transforma en una Europa al servei de Berlín i les seves exportacions, i on Goldman Sachs marca l'agenda política i econòmica. Veiem un Estat espanyol on trontolla la monarquia, però no bufen aires de llibertat democràtica i de les nacions que de moment hi formen part, sinó que es viuen episodis de violència policial enfront adolescents valencians, es prepara un escenari de desmantellament de part de l'estat del benestar, atacs a la llengua catalana i el tabú, si és que mai ha existit, de la recentralització comença a prendre forma.
I a casa nostra, vivim la crisi de l'autonomisme català, castrat i deslegitimat pel Tribunal Constitucional i asfixiat per un espoli fiscal inassumible per cap país.
El que coneixíem fins ara, s'ha convertit en vell i agonitzant, però el nou, el futur, encara no ha pres forma, perquè les alternatives encara no s'han imposat. Podran els països emergents substituir els EUA i Europa? S'imposaran les tesis més neoliberals i l'esquerra sabrà redefinir-se amb postulats propis? La UE es podrà reconvertir en la casa comuna social dels europeus o acabarà sent el mercat comú alemany? I els catalans, serem capaços de recuperar el nostre propi estat o sucumbirem a l'Espanya centralitzadora? Fins que el nou no substitueixi el vell, estarem en crisi, i si volem formar part del nou, no podem defallir.

Publicat a Nació Digital

D'Atenes a l'IES Lluís Vives

Quan vaig sentir a la ràdio del cotxe quines van ser les mesures d’urgència del govern grec perquè els números li permetessin entrar a forma part de l’euro, gairebé em salto un semàfor en vermell al passeig de Gràcia de Barcelona. En Francesc Sanuy, antic conseller de la Generalitat i home de pocs pèls a la llengua, va explicar com un assessor de Goldman Sachs va dir, entre d'altres coses, al govern conservador de Karamanlis que legalitzessin la prostitució per fer pujar estratosfèricament el PIB. Clar que després de fer pujar el PIB sobre el paper ningú es va dedicar a recollir impostos a les senyores de moral distreta, que diu la senyora Rius. Per cert, l’home de Goldman Sachs era un tal Mario Draghi, actual president del Banc Central Europeu. Ningú, llavors ni ara, va parar atenció al frau fiscal grec, encara més gran, si hi cap, que l’espanyol (on el 75% es concentra en les grans empreses i les grans fortunes).
La setmana passada, Atenes s’encenia i s’ocupaven edificis públics mentre el parlament aprovava una nova bateria de mesures draconianes (no sabem si la paraula realment ve de Draghi) imposades per la UE de Merkozy. Unes mesures de desballestament grec que segurament s’emportarà per endavant a bona part de la ciutadania grega per més d’una dècada.
Europa, com tothom, va mirar cap a una altra banda davant el mal fer del govern grec en l’època de la disbauxa financera i de la utopia de la fi de la història en l’escenari del creixement econòmic perpetu. Llavors, no cal oblidar-ho, el grec, era un mercat gairebé monopolitzat per la fàbrica alemanya, de les últimes fàbriques europees que no han estat arrasades pel mercat laboral del vol d’arròs xinès. Ara, però, que els bancs alemanys es poden pinçar els dits amb el deute grec, cal, per damunt de tot, salvaguardar el pagament d’aquest deute per part d’Atenes.
La cara amable del capital dels feliços anys d’inicis del segle XXI, s’ha de treure la careta del carnaval i posar-se el passamuntanyes dels antidisturbis per fer passar pel boc gros la imposició dels interessos financers i dels consensos socials conquerits durant el segle XX a Europa.
Són temps de colpismes financers, fent caure governs democràticament elegits i imposant-se d’altres amb ministres i caps de governs de Goldman Sachs i similars; de reformes laborals també imposades i de càrregues policials, no per mantenir l’ordre sinó per imposar un nou ordre, ja sigui pegant i detenint herois nacionals grecs com Manolis Glezios o adolescents de l’IES Lluís Vives de València que es queixen contra les retallades que els ha deixat sense calefacció ni paper de WC.

Publicat a Nació Digital

La transició nacional amb el PP (til·la!)

Fa poc més d’un any que em preguntava, en aquesta mateixa secció d’opinió, cap a on anava la transició nacional d’Artur Mas. En un any, les coses es van aclarint, a base de desinflar-ho, sobretot a base de fets.De moment, la transició nacional de Mas ens porta a retallar dràsticament a la línia de flotació de l’estat del benestar, amb unes ànsies de ser els primers de la classe de podar, malgrat saber que mai es reconeixerà ser tant aplicats per allà la Moncloa mentre tinguem la dèria de parlar el català i sentir-nos nació.
Es posa en escac la Corporació de Mitjans de comunicació públics catalans, el pilar bàsic de (re)construcció i normalització nacional en l’era de la comunicació, la joia de la corona del pujolisme. Sembla que el molt honorable Artur Mas empenyora aquesta joia a can Godó.
També tanquem les ambaixades catalanes, que com totes les delegacions diplomàtiques són la veu dels països al món i uns epicentres de relacions econòmiques internacionals, vaja el què es dediquen totes les ambaixades del món, si no és que tens a l’agenda uns enemics de l’eix del mal a qui espiar.
La Catalunya social, el marc comunicatiu català (l’alternativa és TVE, Antena 3 i Tele 5) i les eines d’interrelació internacional i desenvolupament econòmic en un escenari de globalització estan entredit per l’acció governamental de Mas i els seus consellers.
Això és el què té intentar fer una transició nacional amb el PP, amb ministre de Lehman Brothers inclòs; govern del PP que es dedica a salvar als toros, imposar el castellà per damunt les llengües pròpies als Països Catalans, a recentralitzar l’Estat i a provocar vagues generals. Qui sap si el pacte fiscal finalment serà a la baixa perquè la Generalitat no tindrà ni competències. Llavors la til·la, que Oriol Pujol ens va receptar als que tenim pressa, l’hauran de prendre els autonomistes.

Publicat a Nació Digital

Pepe o PP

Deia Marx que l'Església era l'opi del poble. Hi ha l'expressió de “panem et circenses”(pa i circ) que resumeix el populisme de l'assistencialisme encarcarat i l'oci alienant per mantenir a ratlla el poble, les classes populars. La contraposició entre la lluita pels avenços en l'espai material, el de la dimensió sociopolítica, sempre ha hagut de lluitar contra l'espai espiritual i contemplatiu que suposa la religió, que es fixa més en després de la vida que com vivim durant aquesta, que, de moment, és l'únic que sabem cert que existeix. També s'ha hagut de fer front a l'alienació del poble, de la ciutadania, a mans de l'oci que entretenen a les masses tot fent oblidar els problemes del dia a dia.
És possible que en les societats occidentals, el consum opiaci que feia referència Marx ja no està tant en els temples religiosos cristians com en els estadis de futbol i sobretot davant les televisions futboleres. A casa nostra, un Barça-Madrid és capaç de paralitzar una ciutat o un país, tots davant el televisor, prenent partit per un dels dos contrincants (amb el permís dels pericos) i identificant-se tribalment amb uns colors i uns jugadors i entrenador, tal soldats i generals heroics dels temps de l'èpica de l'acer i el foc.
No s'allunya gaire de la tesi opiàcia marxiana el fet que la gent pot estar indignada profundament perquè un tal Pepe, corpulent i rasurat, tot vestit de blanc, hagi trepitjat al Leo petitonet i vestit de blaugrana. Les masses indignades s'abraonen a la premsa esportiva o a les seccions esportives de la premsa generalista, devoren els múltiples i perennes programes esportius de televisions i ràdios i es llancen a pujar comentaris, entre la guerra i els crits de justícia universal, en fòrums i webs futboleres.
El futbol, un opiaci marxià que aixeca les masses contra (o a favor) del Pepe, mentre el PP, encorbatat i amb tisores podadores, carrega fiscalment als que omplen bars perquè no poden pagar-se el Plus per veure el Barça al sofà. Mentrestant, deixa ben tranquils els que el poden veure des del seu iot o quarta residència. Les masses criden contra Pepe el destraler, mentre el PP recentralitza i sega l'autonomia, encara curta, i la capacitat de desenvolupament nacional i econòmic i benestar social de Catalunya, que és més que un club (i que dos).
No seré jo qui negui que l'enfrontament entre Barça i Madrid vagi més enllà de l'enfrontament estrictament esportiu, al contrari, és un esdeveniment amb una alta càrrega simbòlica, però simbòlica. I prou. Canalitza il·lusions i frustracions. Els símbols són importants, però sempre que no es converteixin en ídols anestesiants.

Publicat a Nació Digital

Fraga i l'espectacle de la desmemòria

Fraga ha mort. Després d'una vida lligada a la política i, no ho oblidem, al franquisme. Perquè és franquisme el que teixeix el fet que el 1968 Fraga digués que "Cataluña, la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantas veces como sea necesario" i el que es va dir, 40 anys després que "a los nacionalistas se les tendría que colgar de algún sitio", apuntant directament a ERC i Joan Tardà.
Ara, amb Fraga sentirem lletanies sobre el seu paper clau en la Transició, sense que ningú posi en dubte la Transició mateixa. Llegirem i sentirem elgois possibilistes al paper de Fraga en la democràcia espanyola, tal com es va fer amb Samaranch, pel seu paper d'eficaç buròcrata olímpic a Barcelona.
Fins i tot, trobarem terceres vies, equidistants entre els franquistes i part de l'oposició anti-franquista, com ara els comunistes o els anarquistes. Una equidistància repugnant, perquè hom no es pot sentir còmplice a marxistes, llibertaris, liberals o cristians demòcrates, però mai, mai, es pot ser equidistant entre botxins i víctimes d'un regim parafeixista. I Fraga, per molt "moderat" o "aperturista" que li diguessin, estava amb els botxins, dins el govern i l'ordre establert dels botxins, amb les mans tacada de sang fins l'últim moment.
Avui, es torna a repetir el grotesc espectacle de la desmemòria.

Chacón com a símptoma

Diuen que els partits polítics s’organitzen segons el model de societat i d’organitzar-la en què es basen els seus plantejaments polítics. Així, podem veure com CiU, com a partit nacionalista català que és no té cap lligam amb cap partit espanyol, com ICV, estableix aliances de tall confederal amb IU, com el PP s’estableix a Catalunya com a secció regional del PP espanyol i com ERC abasta tots els territoris dels Països Catalans.
El PSC s’autodefineix com a federalista espanyol, aglutinant els federals catalans (males llengües diuen que són els únics federalistes de l’Estat espanyol). Això fa que els socialistes catalans estableixin una relació federal amb el PSOE, no essent una federació més dins el partit espanyol (com la murciana o l’andalusa) si no com a partits sobirans federats, on el PSC participa dels òrgans del PSOE, però no a la inversa.
Davant el congrés del PSOE per escollir els nous (o no tant nous) dirigents, hi ha una candidata catalana, Carme Chacón, que ha fet carrera política bàsicament a Madrid i a l’ombra de Zapatero, arribant a esdevenir ministra de Defensa. Ella ha estat qui ha tret els millors i els pitjors resultats liderant la circumscripció de Barcelona pels socialistes. En l’època zapaterista, sobretot la primera, més federalista i més progressista, ni que fos per estètica, Carme Chacón era anomenada “Carmen” pels Bono i companyia, per la vella guàrdia messetària del PSOE. Però ara, quan aquesta es presenta per secretària general del PSOE, es pot sentir al seu cap de campanya anomenar-la “Carmen”, mentre que els seus oponents l’anomenen, ara, “Carme”.
Ja en el seu moment, Josep/José Borrell, de La Pobla, va arribar a guanyar unes primàries per ser el candidat a la presidència del govern dins el PSOE, però com a militant a Madrid. Ara, Carme/Carmen Chacón es presenta per liderar el PSOE i ho fa des d’Almeria i no des d’Esplugues, però a més mercadeja amb el seu nom. És lamentable utilitzar els orígens o els noms i cognoms com a arma política, però si ho fa un mateix encara més.
Aquest és el federalisme espanyol, on no hi caben els joseps ni les carmes, ni els d’Esplugues ni els de La Pobla. Però a algú li estranya?

Publicat a Nació Digital

2012, any de transicions

El 2012 el plantejo com un any d'aprofundiment en la transició, una transició que no s'inicia enguany, sinó que ja la venim fent des de fa mesos o anys.
Una transició és la nacional, i no la planificada pel president Mas, sinó per la transició nacional que es va iniciar en la redacció d'un nou estatut que va suposar un xoc de legitimitats, la del poble català enfront les estructures constitucionals espanyoles. Un escenari que ha portat a l'ensorrament electoral dels qui van protagonitzar el xoc de legitimitats des del govern (els partits d'esquerres, independentistes i federalistes) i que ha portat al Palaru de la Generalitat a una CiU amb un discurs més sobiranista que mai, parlant de Transició nacional i de Pacte fiscal, en principi en la línia del concert econòmic.
Una segona transició és la socioeconòmica, fruit d'una crisi econòmica que ha portat al col.lapse al sistema capitalista especulatiu dels dolços anys de la sortida i entrada al segle XXI. Una crisi que ha afectat a la ciutadania hipotecada i expulsada dels seus llocs de treball davant el tancament del fluxe creditici en el marc d'un sistema basat en l'endeutament privat.
Tot plegat ha fet que emergeixi el poder ocult dels "mercats" en forma de tecnòcrates i d'empreses financeres que juguen en un nou tipu d'especulació: el dels deutes sobirans dels estats, regions i ciutats. I juntament a l'emergència dels "mercats" hi ha la de l'ensorrament dels estats com a pilars sòlids en el seu paper de fonaments socioeconòmics. L'estat del benestar està esdevenint una nova espècia líquida dels temps de Baumann en què vivim. El desmantellament de l'estat del benestar s'està fent en nom del sistema, el del capitalisme per uns ("els mercats") i el de l'estat del benestar per a d'altres (societat). Però amb ministre de Goldman Sacks i Lehman Brothers emergint per Europa, un jas'imagina per on van les coses, oi?
En aquesta transició, també hi podem trobar o no, una transició cap noves formes de participació política, només depèn de com s'acaba plasmant l'efecte dels "indignats" en l'àmbit de l'activisme i de les estructures polítiques. Pot ser que la "indignació" sigui un símptome de l'esgotament d'una democràcia acomodatícia que no sap donar respostes als embats dels "mercats". Una desconnexió social entre estructures polítiques i societat que l'únic que fa és que la capacitat de resposta social i política davant una crisi tant injusta com l'actual, sigui nul.la, marginal o segmentada. Fins i tot pot ser paradoxal.
Clar que també pot ser que els Mayas la clavéssim i el 2012 transitem cap a la fi...