L'antifeixisme i el Règim del 78

Per entendre la realitat espanyola, a vegades va bé mirar a Itàlia.
La República Italiana va néixer al 1946 després d'un referèndum imposat per les forces anti-feixistes, a l'empara dels aliats occidentals, sobretot dels EE.UU.
El punt de consens del nou règim democràtic italià, era de l'anti-feixisme i sumava tots els resistents al règim feixista de Mussolini, que anava des dels comunistes de Togliatti a la democràcia cristiana, i fins i tot alguns monàrquics.
La lògica de la Guerra Freda, en què Itàlia la van integrar en el bloc atlantista, capitalista, liderat per Washington, va fer, però, que davant la gran força dels comunistes, integrat en el partit comunista més poderós d'occident, el PCI (més que el també poderós PCF de França), el substrat dels resorts del feixisme, mantinguessin la seva flama sobretot en cercles econòmics i a l'entorn de la seguretat (tal com va passar a l'Alemanya Occidental amb el nazisme), però es va mantenir en les ombres d'un sistema que va mantenir l'anti-feixisme el seu punt de consens de la República.
Aquest punt de consens, va excloure de la vida pública les forces reaccionàries i nostàlgiques del feixisme italià, a excepció de la violència terrorista "negra", i la reacció feixista, tal com s'ha esmentat abans, a l'entorn del capital i la seguretat, va sobreviure en moviments o societats secretes com la lògia P2 (Propaganda Due), que va evolucionar del feixisme a l'anticomunisme, fet que va ser tolerat (i en alguns casos premiat) per Washington.

L'aliança Bossi (Lega Nord), Berlusconi i Fini (post Feixista)

No va ser fins a l'esfondrament del bloc soviètic, l'autodissolució del PCI com alternativa de govern i la implosió dels partits de la República fruit de la corrupció d'alt voltatge a través del cas Tangentopolis i de l'operació Mani Pulite, que va parèixer dos pols polítics a la dreta, la Lega Nord i Berlusconi que van trencar amb el paradigma antifeixista de la República, acabant confluint amb el partit post-feixista de Fini.
A l'Estat Espanyol, al sobreviure el règim de Franco a la II Guerra Mundial, com a bastió anti-comunista, amb el suport de l'OTAN, el versió espanyola nacionalcatòlica del feixisme, el Franquisme, va governar durant 40 anys, consolidant i normalitzant en la vida pública les aliances econòmiques i socials amb el règim.
La fi del règim Franquista va ser tutelada exteriorment pels EE.UU. (per integrar l'Espanya post-franquista en el bloc capitalista i atlantista, aturant la força social d'un comunisme que havia estat l'oposició organitzada més forta durant la dictadura) i internament per les forces vives del règim: l'Exèrcit, l'Església i el capital, deixant a banda el búnquer més dogmàtic i poc pragmàtic.
Amb la fi del Franquisme, no hi va haver ruptura, va haver una transició, que va donar nom al període històric.

El Palco del Bernabeu,
com a símbol del capitalisme oligàrquic

La Transició va suposar el pacte entre el règim que caducava i els opositors que van assumir la no ruptura i oblidar-se de la legitimitat democràtica de la República del 1931. Fins i tot el PCE (i el PSUC) va assumir la no ruptura, que volia dir sistema parlamentari pluripartidista, economia capitalista segons estandars europeus, descentralització autonòmica i monarquia (Franco ja havia anomenat Juan Carlos Borbon com a successor), sense posar mecanismes de renovació radical en les estructures judicials, militars i policials. ni assumir principis democràtics, defensats per bona part de l'oposició quan la dictadura, com el del dret a l'autodeterminació dels poble (ni la purinacionalitat d'Espanya).

Ni l'antifeixisme (ni el republicanisme) van ser el punt de consens del nou estatuts quo, el Règim del 78, que sols va renovar, en part, les estructures militars pel gran pes de la reacció franquista que hi pervivia i que provocava un constant soroll de sabres.

Manifestació per la unitat d'Espanya
amb Abascal (VOX), Casado (PP) i Rivera (C's)

I ara, al no haver aquest consens fundacional, vivim un auge de l'autoritarisme, el nacionalisme espanyol, el capitalisme oligàrquic lligat a l'Estat i uns discursos d'extrema dreta que prenen la centralitat de la dreta espanyola. Com la Itàlia filla de la irrupció de Berlusconi i el trencament de l'antifeixisme italià, amb una Lega, convertit en un partit identitari nacional, ja no regional del nord, a punt de convertir-se en el partit hegemònic de tota a Itàlia.
El fracàs de la Transició és haver permès el Règim del 78, que ara branda la seva espasa en defensa a ultrança a la monarquia, la unitat d'Espanya i als interessos del capital oligàrquic, a més de la normalització d'un discurs reaccionari i radical contra les minories o els col.lectius minoritzats (dones, independentisme català, immigrants, refugiats, LGTBI, etc).
L'Espanya del Règim del 78 mai podrà ser antifeixista, perquè és massa deutora del franquisme.

Tres veces rebelde

El 8 de març s'ha convertit en una jornada de mobilització massiva a nivell internacional a l'entorn del feminisme, que ha deixat de ser un moviment d'avantguarda, minoritari, si no d'un moviment de masses que ha superat, ja no només les fronteres internes del món femení, sinó de la frontera entre els homes i les dones. Tal com l'ecologisme ja forma part dels plantejaments col.lectius transformadors més enllà dels moviments ecologistes, el feminisme també està penetrant en moviments i col.lectius més enllà del pròpiament feminista.
Enguany, però s'ha creat una controvèrsia per sobre l'ús majoritari del castellà, en detriment del català, en les pancartes i les consignes usades en manifestacions en ciutats catalanes.
Fent un cop d'ull per les xarxes la controvèrsia té una part marginal que menysté la lluita feminista per espanyolista. Però el gruix de la controvèrsia es va centrar en si era de rebut reclamar l'ús del català en les demandes feministes, o no.
Amb una pàtina de cert cosmopolitisme, es menystenia la demanda de l'ús del català ja que tothom és lliure d'utilitzar la llengua que vulgui i que el castellà també forma part de Catalunya. També s'hi afegia que si en una jornada de lluita feminista es posa èmfasi en la llengua és que qui ho fa té un problema, insinuant que aquest problema és de masclisme.
Jo que sóc un ferm partidari de les lluites compartides, que molt bé va il·lustra l'Omnium de Cuixart, crec que s'ha de rebutjar l'esmena a la totalitat per un tema d'ús lingüístic al moviment feminista, però crec que les activistes feministes farien bé de no menystenir les demandes d'un major ús del català en les movilitzacions feministes.
Com no podem restringir el feminisme al món privat i individual i hem de reclamar una transformació col.lectiva en pro de la igualtat entre home i dona, amb l'ús social del català hem de fer el mateix. Tots sabem que pel català no n'hi ha prou amb legislació, sinó que cal un apoderament social i això demana una conscienciació col.lectiva a favor de l'ús social d'aquest a Catalunya. És el mateix que en les demandes d'igualtat del feminisme, tots sabem que no n'hi ha prou amb la legislació, sinó que cal una conscienciació col.lectiva i una actitud en el quotidià.
Si en la lluita antifranquista, el catalanisme s'hagués aïllat i no hagués fet seves les demandes socials i democràtiques, hauria estat un moviment incomplet. Perquè la lluita per la normalització del català, és una lluita contra el domini del nacionalisme espanyol, un dels pilars tant de la dictadura com del Règim del 78, i aquests també responen a uns interessos econòmics i de gènere de domini.
Si som conscients que el masclisme banal, el que codifica la cosificació i la subalternitat de la dona des de la quotidianitat, tal una pluja fina, tampoc hem d'oblidar que la subalternitat del català també es basa en una pluja fina quotidiana sobretot a través d'uns paràmetre de consum que afecta les relacions socials a través de la llengua.
I aquí uns mots que sintetitzen les lluites compartides de la dona, la nació i la classe social, de Maria Mercè Marçal:

A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,

de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Aquesta il.lustració de l'apunt i moltes d'atres a http://martabellvehi.bigcartel.com