L'Estat del Benestar no és un dret

En la meva darrera columna d'opinió publicada Nació Digital, vaig escriure sobre l'Estat del Benestar. Després de dècades de consolidació a l'Europa Occidental, sembla que sigui ja un dret adquirit, però la crisi i les mesures que imposen organisme com l'FMI o els principals estats de la UE als països amb problemes financers, tendeixen cap a la retirada de la despesa pública, que en algun moment ha de suposar una retirada parcial de l'Estat del Benestar.

Hem de ser conscients que l'Estat del Benestar va ser introduït per primera vegada per l'autoritari canceller prussià Otto Von Bismark com a treva per la lluita de classes i les pulsions revolucionàries de part de la classe treballadora. Una fita per les classes més humils, a canvi d'abandonar la via revolucionària. Siguem-ne conscients de tot plegat en uns moments que es presenten reactius a la despesa pública.

Podeu llegir l'article d'opinió a L'Estat del Benestar no és un dret

Disturibis de Londres, bullanga del selge XXI (#londonriots)

Els fets d'Anglaterra (barris de Londres i Birmingham), de violència urbana, d'assalt a comerços i destrossa de mobiliari urbà, són paradoxalment per estar en ple segle XXI i perquè es fan servir les xarxes socials per organitzar-se, una bullanga pròpia del segle XIX.

Un historiadortant poc sospitós de revolucionari o simplement d'esquerranós, com ara Jaume Vicencs Vives, ens parla de les diferents bullangues a Barcelona de mitjans del XIX, fruits de la frustració social en un sistema polític i social gens porós. D'una corrida de toros fallida se'n podia desprendre l'inici d'un esclat de violència espontània. Òbviament era una reacció desordenada i desorganitzada al sistema establert. En aquell cas, les elits polítiques o les elits de grups subalterns ho podien aprofitar per encetar una acció política de més recorregut, però que no era d'estranyar que la cosa acabés amb bombardejos a la ciutat per les tropes. Però la bullanga era la manera de fer-se escoltar els exclosos.

L'esclat de violència a Tottenham, que després s'ha anat extenent, es va iniciar després de la mort d'un noi negre a mans de la policia. Un fet semblant a la metxa que va encendre les banlieurs parisenques abans de l'adveniment de Sarkozy president. Llavors era el ministre de l'Interior.

Els protagonistes són joves membres de comunitats excloses de la societat, que estan al marge del funcionament del sistema, instal.lats en l'extraradi de les ciutats i del sistema. Sense consciència de classe, però amb consciència d'exclosos, són lumpen.

És per aquest fet que parlar de revolta social és massa pretensiós, perquè no hi ha programa, no hi ha estratègia, no hi ha objectiu. Robar bambes i televisions de plasma no és fer la revolució. Ara bé, titllar de delinqüents als seus protagonistes és ingenu o malintencionat. Sinó, Londres seria la ciutat amb més delinqüents per habitant, que a més s'organitzen a milers!

La lumpenització de part de la societat és el resultat de la manca d'una política ferma en polítiques socials, el desmantellament de l'estat del benestar té com a resultat l'exlcusió i l'exclusió porta a al frustració, sovint acompanyada de violència, física com la que veiem, però també econòmica i social menys evident, com els desnonaments o l'atur permanent.

Un apunt interessant: Sobres els disturbis a Londres

Apunt sobre els disturbis a les Banlieurs: Francesos, tots? De la crema suburbial

#londonriots

Una lectura per aquest estiu: "El gentelman comunista"

A l'Osonosfera, s'ha obert un bloc sobre les biblioteques 2.0, el podeu llegir a http://biblioteques2punt0.blogspot.com.

Hi ha un apartat on alguns blocaires proposen lectures per l'estiu i el Joan, un dels actuals motors de l'Osonosfera i pescallunes com jo, em va demanar que en fes una recomanació.

Normalment, quan em demanen un llibre, jo sempre dic El Mestre i la Margarida, de Bulgakov, una sàtira de la societat soviètica dels anys 20, de l'època de la NEP, a través d'una història màgica, on Satanàs visita Moscou. Entremig podem llegir una versió diferent de la passió de Jesucrist, jo en dic la Passió segons Bulgakov. Crec que donaria per una obre de teatre. Però no puc fer una foto del llibre, perquè li vaig deixar a algú, i allò que passa, que no te'l torna! Així que si algú el té, que me'l torni! sisplau...

Així doncs, que us recomanaré la lectura d'aquest estiu (la principal de 3, sóc dels que llegeix més d'un llibre alhora), és la biografia de Fiedrerich Engels "El gentleman comunista", company de fatigues de Karl Marx. Últimament m'he aficionat a les biografies, són llibres que no deceben (normalment) i si són realment bones, tenen un ritme trepidant, que a més, als qui ens agrada la història, estan farcides de referències al context històric.

Per què Engels, però? primer perquè m'atreuen molt els actors secundaris, que sovint són imprescindibles. I segon, perquè ja està bé de tant pensament únic capitalista, no? Més ara, quan el capital avança especulant contra els mateixos estats que el protegeixen. Fotuts? els de sempre.

PS: per cert, demanen que la foto tingui un entorn estiuenc. Bé, l'he fet al meu lloc de treball estiuenc, la taula del meu menjador, que de moment és l'estiu que em toca!