Estat Islàmic (ISIS): Síria, capital París (II)

Una de les reaccions davant l'animalada terrorista de París va ser contraposar els valors republicans francesos de llibertat, igualtat i fraternitat a l'extermisme, i a les xarxes corria un vídeo que era un fragment de "Casablanca", on els francesos residents en aquesta ciutat colonial francesa entonaven la "Marsellesa" enfront dels cants dels nazis.

La República europea davant la barbàries extremista nazi a Casablanca. Aquest fragment és una gran metàfora de la reacció occidental respecte el terrorisme d'ISIS (o Daesh, l'Estat Islàmic d'Iraq i Síria):

a) posar èmfasi en els valors (teòrics?) democràtics i liberals d'Europa
b) la invisibilitat dels marroquins musulmans, que realment són els qui viuen a Casablanca.
El punt "a", es podria rebatre davant l'evidència del tracte als refugiats de la guerra de Síria, que s'amunteguen en les fronteres perifèriques de la UE, davant murs de policies, militars o de filats punxants. Quins valors de llibertat, igualtat i fraternitat hi ha en aquesta reacció respecte els qui fugen de l'horror del conflicte sirià? I quins valors de fraternitat hi ha en les manifestacions a Polònia o Hongria o en la mateixa Alemanya, per exemple, contra l'acollida de refugiats?

Marxa a Polònia contra l'acollida de refugiats (http://razon.com.mx)

El punt "b" es constata amb la consternació per les morts franceses, però en l'oblit de les morts perpetrades per ISIS al Pròxim Orient. No hem d'oblidar que la gran majoria de morts d'ISIS són musulmans.
La invisibilitat dels musulmans arriba fins i tot en el seu assassinat.
Però no només és la invisibilitat dels morts, també ho es en bona part la del conflicte sirià, d'una gran complexitat i amb un paper bastant galdós per part d'Occident, l'avantguarda del qual s'hi troba França.
És normal que un senti més empatia pel sofriment del més proper, culturalment (els catalans sentirem més empatia per un finès que no pas per un algerià, malgrat que Algèria està a tocar del nostrepaís i el finès al Cercle Polar Àrtic). Però quan s'invoca la universalitat dels valors liberals, s'hauria també de tenir una visió universal dels conflictes. I ara, apareix amb tota la cruesa el conflicte sirià al cor d'Europa.
La capital de Síria ha deixat de ser Damasc per ser París, des d'on els europeus vivim el conflicte en aquest país del Pròxim Orient. Des d'on els europeus vivim la maldat d'ISIS, la de crear terror per emergir conflictes civils. Una maldat que viuen en el dia a dia de Síria (i no només quan decapiten periodistes occidentals).

www.elconfidencial.com

La derrota més gran per ISIS, que obriria la via per la derrota total, seria la d'acabar amb la invisibilitat de les seves víctimes a Síria i Iraq (i Nigèria, i Mali, i...), que la resposta fos des d'una perspectiva de la globalitat del conflicte, i potser el primer que cal fer és una rectificació de les polítiques portades a terme a la regió des dels governs occidentals, que hauria de comportar la fi de l'avituallament d'armes d'ISIS i trencar les vies d'exportació del seu petroli (que només poden sortir pel nord o pel sud, on hi trobem estats musulmans aliats d'Occident).
Plorem els morts de París, deixem d'invisibilitzar les víctimes a Síria (i al Líban, i a Nigèria, i...), i si París ha esdevingut la capital de Síria, que els europeus ens puguem sentir orgullosos de les decisions que es prenguin a partir d'ara.


Estat Islàmic (ISIS): El conflicte sirià i occident (I)
(foto portada: www.cnnexpansion.com)

Estat Islàmic (ISIS): El conflicte sirià i occident (I)

 
Un seguit d'accions terroristes (de terror) es van succeir el passat divendres a París, amb més de 100 morts i encara més ferits. Els atacs els va reivindicar Estat Islàmic d'Iraq i el Llevant (ISIL, ISIS o Daesh en el seu acrònim en àrab), organització terrorista fonamentalista islàmica que se sustenta en un territori, que abasta part d'Iraq i Síria, en tant que Estat (autoerigit en forma de Califat, d'autoritat religiosa de tots els musulmans, a pesar que la majoria d'aquests no el reconeguin).
Les reaccions de solidaritat es multipliquen, escenes de dolor i de la vetlla d'aquest dolor inunden els mitjans occidentals. El vincle emocional amb París és molt gran, un vincle aprofitat per ISIS per inocular el terror arreu d'Occident.

Bashar Al Assad

Però el terror d'ISIS no és nou, és conegut de sobres el comportament sàdic d'aquesta organització sobre mateixos musulmans i minories (i no tant minories) ètniques de la regió de Síria i Iraq,  sobretot xiïtes, yazidites i kurds, així com homosexuals i estrangers presents a la zona, a més dels embats bestials vers el règim de Síria, autoritari i laic dirigit per Baixar Al Assad. Recordem les escenes dantesques de violència extrema, penjades en forma de vídeo i fotografies a les xarxes socials.
Aquesta violència ha provocat una onada de refugiats mai vista a Europa des del final de la II Guerra Mundial, amb centenars de milers de gent que fuig del conflicte de Síria i que ha provocat una reacció a Europa en forma de balles frontereres, com les d'Hongria, fent aflorar la desunió europea intrínseca en el vell continent en cadascun de les crisis i conflictes que hi ha de fer front la UE.
Els atacs a París sembla que farà reaccionar a una a Occident, en la forma més cohesionadora possible, la mà de ferro. Però quin ha estat el paper occidental davant ISIS fins ara?
ISIS és una escissió d'AlQaida a Iraq, una evolució de la organització liderada per Bin Laden i que ha perdut influència des de la seva mort (fins i tot una mica abans). Els americans i els seus aliats van establir un govern titella a Iraq sustentat en la majoria xiïta, a diferència del caràcter sunnita del règim de Saddam Hussein, i aquest govern amb caràcter revanxista fa una política més anti-sunnita que pro-xiïta, fent que la reacció violenta d'AlQaida (i després ISIS), de caràcter sunnita, rebi suport dels sunnites iraquians i fa servir aquesta base popular de trampolí per ocupar i controlar de forma estable un territori que compta amb reserves de petrolis molt importants.

Milicians kurds, "peshmergas"

A Síria, en el moment de les primaveres àrabs, també hi ha moviments de protesta que són reprimits pel règim baasista d'Al Assad i s'aixeca una oposició armada. No hi ha gaires dubtes que els EEUU i els seus aliats occidentals i sobretot de la regió, les monarquies sunnites del Golf, així com Jordània i Túrquia, també sunnites i aliades de Washington, alimenten (i armen) aquesta oposició formada en part per opositors "demòcrates" en l'Exèrcit Sirià Lliure, però que aviat queden minoritzats per grups islamistes com el Front AlNusra, associada a AlQaida, i un incipient ISIS (ambdós acabaran enfrontats entre sí). No per això deixen d'arribar armes a aquesta oposició enfront el règim de Damasc, enemic acèrrim de les monarquies del Golf (Aràbia Saudita, Qatar), d'Israel i inclòs en el famós Eix del Mal de Bush.

Podreu recordar en notícies de la mateixa TV3 sobre Síria com les imatges de les atrocitats del règim de Damasc contra la oposició de "l'Exèrcit Lliure" i la població civil, portaven un anagrama televisiu d'una bandera amb unes franges verda, blanca i negra. Bé, era l'anagrama dels opositors, inclosos AlNusra i ISIS. TV3, com la resta de mitjans occidentals, se servien de material periodístic aportat per aquestes organitzacions... llavors l'enemic a abatre per Occident era Al Assad. EEUU i els seus aliats arriben a bombardejar les tropes regulars de l'exèrcit sirià, quan s'acusa a Damasc de fer servir armes biològiques contra la població civil. Hi ha controvèrsies sobre l'autoria, però.
Però els EEUU i els seus aliats, comencen a bombardejar ISIS. Per què?
ISIS, liderat per AlBagdadi, en tant que Califa, comença a expandir el seu territori i avança cap al Kurdistan iraquià, aliat dels occidentals i on aquest hi han fet milionàries inversions a l'entorn del petroli allà present. És llavors quan es comença a atacar ISIS, per aturar aquest avanç, no per aturar els avanços sobre el règim de AlAssad, on els opositors (ja sabem qui són) rebien ajuda a través de Jordània i Turquia. Teniu presents els pick-up Toyota armats? són un exemple de l'avituallament a aquesta oposició per part dels occidentals, un avituallament que ha acabat en mans de l'ISIS.

Toyotas armats d'ISIS

I en un moment que Damasc semblava agonitzar, Moscou, que compta amb la seva única base naval al Mediterrani precisament a Síria, decideix intervenir contra l'ISIS, amb bombardejos sobre bases, sumministres i armament pesat dels fonamentalistes islàmics. Amb l'acció russa, la guerra entre Damasc i l'ISIS sembla donar un tomb, aquests retrocedeixen, però mantenen consolidada bona part del control territorial i "militar" gràcies a l'exportació de petroli. Les rutes d'exportació semblen clares: només Turquia i Jordània són estats sunnites fronterers amb els territoris de l'ISIS. Ambdós són aliats dels EEUU.
Alhora, Turquia, aliada dels EEUU, comença a reprimir armadament als kurds turcs que ajuden als kurds sirians enfront de l'ISIS.

Caçabombarder Sukhoi rus

Amb les accions militars russes i les primeres derrotes de l'ISIS, la pressió sobre Washington i els seus aliats es reforça, tot indica que amb la unitat d'acció entre occidentals i russos, l'ISIS pot ser derrotat, si més no desmuntat l'Estat que ha aconseguit bastir. Però els EEUU no accepten cap acord si no representa la destrucció d'AlAssad.
I  enmig d'aquest laberint d'aliances ocultes, d'interessos geoestratègics, d'allà de l'enemic del meu enemic és el meu amic, ISIS ataca el cor d'Europa.

Altres articles meus sobre el conflicte a la regió:
Charile Hebdo, gihadisme i islamofòbia
Síria: molta geopolítica i poca ètica
Democràcia àrabi i "realpolitik" occidental?

Com el pragmatisme de l'esquerra abertzale va facilitar l'aprovació del Pla Ibarretxe

Jo no he estat un gran seguidor de la política basca, ni tampoc l'he presa mai com a referència. Crec que cada poble té el seu camí propi en la història i que l'ha d'escriure autònomament. Ara bé, sempre és bo mirar què passa en d'altres indrets en situacions més o menys similars a la que un viu.
Actualment Catalunya està immersa en un procés independentista, en la fase final de la creació de la República Catalana, després d'anys de mobilitzacions i ampliació d'un important consens per la independència (com mai) i encara més gran sobre el dret a decidir). En aquesta etapa, des de l'Estat Espanyol no s'ha donat resposta a la gran majoria (prop de 3/4 partes de la ciutadania) a favor der fer un referèndum sobre la independència, el que ha empès a les forces independentistes (de l'independentisme històric d'ERC i la CUP, i la de nova incorporació de CDC, MES i DC) a encarar la creació d'un nou Estat català des del Parlament. Els federalistes han optat per l'immobilisme d'esperar una reforma constitucional que faciliti el dret a decidir dels catalans (ICV, EUiA, Podemos i UDC), malgrat que a Espanya sols IU i Podemos donen suport a aquest dret a decidir dels catalans, o bé abandonar el dret a decidir (PSC).
I just ara estem en el moment de la constitució del nou Parlament amb majoria independentista (62 diputats de Junts pel Sí -ERC, CDC, MES, DC i independents, i 10 de la CUP), en aprovar una declaració d'inici del procés de creació de la República Catalana i la investidura del President de la Generalitat.
En quan a la constitució del Ple, ja s'ha fet i s'ha elegit a Carme Forcadell (de Junts pel Sí i ex-presidenta de l'ANC) amb els 72 vots independentistes i 5 de diputats d'altres grups (segurament de Catalunya Sí Que es Pot) i la declaració ja compte amb l'acord de Junts pel Sí i la CUP perquè tiri endavant. Però Junts pel Sí no compta amb el suport de la CUP per investir el seu candidat, Artur Mas, i l'aritmètica parlamentària demana que que com a mínim dos diputats de la CUP voti a Mas i la resta s'abstingui, o bé l'abstenció de la CUP i de part de Catalunya Sí Que es Pot (CSQP). Si Junts pel Sí hagués tret un diputat més, amb l'abstenció de la CUP n'hi hauria prou, però no ha estat així.
De moment, la CUP (i CSQP) es mantenen en votar No a Mas, i els primers reclamen un candidat alternatiu, que ha de ser diputat, però cap diputat de Junts pel Sí, a dia d'avui, no es planteja ser alternativa a Mas. I aquest, diu que si no l'investeixen, després dels sis mesos de marge que té per aconseguir els suports necessaris, convocaria unes noves eleccions.

La presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i Antonio Baños, de la CUP (www.elconfidencial.com)

Jo ja he opinat quina seria, per mi, la millor opció, no la repetiré altra volta. El que està clar és que unes noves eleccions no serien positives, ja que suposaria la més que possible fi de la unitat d'acció de l'independentisme, amb una ferida oberta en quan a la confiança mútua i, a més, la base independentista viuria una decepció profunda que podria comportar certa desmobilització.
I ara, tornem al País Basc, tal com apuntava al principi.

Ibarretxe amb Otegi i altres membres
de l'esquerra abertzale (www.20minutes.es)

Al 2004, el lehendakari Ibarretxe, va posar a votació el seu nou Estatut, de tall confederal i que reconeixia el dret a decidir dels bascos, el va impulsar amb els partits que formaven el seu govern (PNB, Eusko Alkartasuna i IU), però l'aritmètica parlamentària basca del moment, obligava a què part dels diputats abertzales, llavors dirigits per Arnaldo Otegi i enquadrats en el grup Sozialista Abertzaleak, hi votessin a favor perquè tirés endavant.
La proposta d'Ibarretxe, coneguda com a Pla Ibarretxe, estava situat en un moment en què ETA era activa i es preveia una possible negociació definitiva entre la organització armada i l'Estat Espanyol.
El grup de l'esquerra abertzale d'Otegi, finalment, va dividir el seu vot entre 3 diputats que hi van votar a favor i 3 que hi van votar en contra. Ho van raonar, segons TV3, dient que valoraven l'autodeterminació, la reforma estatutària i per Euskal Herria (es parlava de les relacions entre tots els territoris bascos), per obrir les portes a un procés de superació del conflicte i portar una pau estable, justa i duradora. En canvi els tres que hi van votar en contra ho van fer contra les imposicions i la falta de claredat i llibertat.
Una acció pragmàtica, facilitant l'aprovació del document sobiranista d'Ibarretxe, però alhora manifestant amb vots les mancances respecte el programa polític de l'esquerra abertzale. No es tracta de practicar el mimetisme amb el País Basc, però potser sí que ens mostra un camí cap a un acord des del pragmatisme en un moment polític clau.

Otegi en Ple parlamentari del Pla Ibarretxe (El País)

El Pla Ibarretxe no va properar a Madrid i el va abortar l'ofensiva judicial contra el món abertzale i il.legalització dels partits de l'esquerra abertzale, que va facilitar la formació d'un govern unionista de PSOE i PP al País Basc, al no tenir suports parlamentaris suficients malgrat guanyar el PNB, al desaparèixer l'esquerra abertzale del Parlament. Però això ja és una altra història...