Un front nacional del segle XXI

L’Estat espanyol es basa en d’immobilisme i la petrificació interpretativa d’una Constitució que gent de bona fe, i de no tanta, van redactar amb les forces vives del franquisme, amb els sabres dels militars ben esmolats i amb el fantasma del dictador ben present.
Ara, tres dècades després d’aquella Constitució veiem com les necessitats dels catalans no troba resposta en un document caduc i que no fa res més que limitar la voluntat de ser. No es pot restar importància al fet que l’autonomisme hagi deixat pas al sobiranisme en l’hegemonia dins el catalanisme. Tot plegat, havent superat un federalisme amortitzat pel centralisme recalcitrant dominant a Espanya.
Aquest sobiranisme, cada vegada es decanta més cap a l’independentisme explícit, fins no fa gaire en mans d’una “minoria radical”. Una decantació de moment verbal, però que tard o d’hora ha de passar a ser de fet. Algun dia arribarà que Pujol, i el pujolisme, per exemple, a més de brandar la bandera de l’independentisme per resignació, aposti fermament per un projecte polític que condeixi el país cap a la independència.
Però el procés perquè l’independentistme sigui hegemònic haurà de superar una realitat social complexa per la composició de la nostra societat. L’independentisme català si vol ser triomfant ha de ser capaç de donar resposta a la realitat del segle XXI. No n’hi ha prou amb la identitat i el relat historicista, vàlids pel segle XX, com tampoc ha de caure en la simplicitat d’un populisme economicista, a l’estil de la Lliga Nord llombarda.
L'independentisme català triomfant és el que ha de saber construir un horitzó on una societat cohesionada socialment i inclusiva identitàriament, sigui capaç d’atreure l’adscripció al projecte de l’estat de la nació catalana en busca d’un millor i més just futur.
Però alerta, hem de compactar aquest front nacional en els àmbits socials, econòmics i polítics davant l’ofensiva unionista que tard o d’hora, també, despertarà a casa nostra.

Publicat a Nació Digital