Digues qui et finança i et diré qui ets

El diumenge vaig veure la pel.lícula La guerra de Charlie Wilson, que explica la tasca portada a terme per part del Congressista demòcrata de Texas, Charlie Wilson, per derrotar els soviètics en la guerra de l'Afganistan dels anys 80.
Més enllà de les ironies del destí, en què els Mujaydins armats i entrenats pels americans van ser l'embrió dels taliban que van fer caure les Torres Bessones, em vull centrar en el paper dels lobbyes en la política americana.
En aquest film basat en uns fets reals, es pot veure com una "finançadora" d'un congressista pot fer actuar el seu finançat segons els seus interessos, que en el cas de la història explicada esdevenen compartits.
En el procés de primàries en els partits demòcrates i republicans, podem veure un sistema molt democràtic i participatiu a l'hora de designar el candidat a la presidència dels EE.UU. Hi ha certa excitació democràtica a casa nostra, sobretot en la figura de Barak Obama, el polític que s'ha erigit en el símbol de la regeneració política de l'Amèrica de l'era post-Bush Jr.
Però el tel.ló d'Aquil.les de la democràcia americana és el poder dels lobbies, que condicionen absolutament els polítics americans fruit de la dependència econòmica de senadors, congressistes, governadors i presidents vers els seus "finançadors".
Si hi ha sort, el polític en qüestió podrà aconseguir uns "finançadors" que acceptin la seva ideologia i el seu program polític.
Per exemple, Hillary Clinton és de les poques polítiques que defensen fer un pas endavant en la cobertura de la salut pública, qui la financen, segur que no són el lobbie de les asseguradores.
Un lobbie o un "finançador" pot facilitar que la sanitat pública avanci als EE.UU., que un congressista treballi per finançar una guerrilla afganesa, que un govern aposti ataqui l'ús del petroli per donar resposta al canvi climàtic i que aposti per l'energia nuclear.
És molt important, a més de saber què proposa i què diu, qui finança la carrera política dels polítics americans.