Abandonar un somni personal per albirar l’èxit col·lectiu

Quan em vaig establir a Torelló el dia de Carnaval de 1992, no m’imaginava que al cap d’onze anys, al 2003 faria un pas endavant que ha condicionat la meva vida fins a dia d’avui, acceptar ser el candidat a l’alcaldia de Torelló per ERC. No era una decisió que preveia un camí de roses, ja que llavors ERC tenia menys de 500 vots i un regidor i era el darrer partit a l’ajuntament d’un total de cinc, pel camí s’havia quedat el PP.

Tenia un punt de romanticisme, perquè la política o hi poses una mica de romanticisme o es converteix en burocràcia administrativa. Aquelles papallones abans d’un Ple Municipal, encara no han desaparegut

Durant aquests anys he compartit camí amb moltes persones i n’he conegudes encara més, majoritàriament per bé, però també per mal. Així és la vida. També he viscut experiències inolvidables, com ara l’octubre republicà del 2017 a Torelló, el meu pas per les regidories de Comerç i de Seguretat Ciutadana (mai m’ho hauria imaginat), les assemblees de barri, les primeres Nit de Botigues, el Carnaval des del centre de comandament a la Policia Local, els debats amb Miquel Franch, jornades memorables amb PxC titllant-me de «Àngel caigut i déu mitològic» (sic) o quan van treure cartells a favor d’un seu militant que va ser denunciat per pixar en una façana, el dia que em van denunciar a la Delegada del Gobierno Llanos de Luna, els insults taurins en fòrums sudamericans després de presentar una moció antitaurina, el Ple de les consultes populars quan Torelló va ser l’únic ajuntament d’Osona que no hi va donar suport, la nit prèvia al 9N, tallar vies del tren per salvar l’estació, i algunes de dures, com el dolor del Santi, el dia que vaig anar visitar un veí que se li havia cremat el pis, els amos d’un local a on hi havien entrat a robar o acompanyar els veïns quan les grans pluges.

Avui anuncio que poso punt i final a aquesta etapa que ha suposat liderar, a l’ajuntament de Torelló, unes històriques sigles del nostre país com són les d’ERC i des del 2011 sumant-hi els amics i amigues de Junts per Torelló.

Puc dir, també, que poso punt i final al somni de poder fer d’alcalde del meu poble, Torelló, perquè aquest ha estat el més alt i excels objectiu polític que he buscat des que vaig entrar en la política activa. Recordo perfectament la remor que es preguntaven què volia aquell nano de Manlleu presentant-se per ERC, que segur que volia ser diputat. O quan un alcalde em va venir a veure al meu despatx de l’Agència Catalana de Joventut allà al 2008 o 2009 i em va dir que ja no tornaria més a la política de Torelló, que ja havia fet el salt. Curiosament va dir «tornaria» quan mai he abandonat l’ajuntament. Per mi, la política local ha estat sempre per davant. Amb vocació de servei públic al meu poble i als meus veïns i veïnes.

Paradoxalment, faig un pas enrere per cedir el lideratge d’ERC-Junts per Torelló, quan mantinc intactes la màxima il.lusió i les ganes de continuar implicat en la política local. Però Torelló es troba en un moment clau en la seva història, l’estancament en què es troba l’ajuntament els darrers quatre anys ha comportat conseqüències pel poble i els seus veïns, trencant-se consensos i el què és més important, confiances de la ciutadania vers la seva institució pròpia, l’ajuntament.

A Torelló, cal un canvi, ja no només per millorar, sinó per necessitat, i aquest canvi només el pot liderar ERC-Junts per Torelló.

Ara fa quatre anys, molta gent tenia el convenciment que ERC-Junts per Torelló podia sacsejar la política torellonenca i liderar una majoria alternativa. Malgrat pujar de vots i superar la barrera dels 1.000 vots i esdevenir la segona força, ens vam estancar en els tres regidors, per quatre vots. Però no podem ofuscar-nos en els quatre vots que ens van faltar per aconseguir el quart regidor, perquè el problema real va ser que gairebé el 50% dels torellonencs es van quedar a casa el dia de les eleccions. I aquí hi ha el quid de la qüestió.

Si volem aconseguir el canvi que necessita el nostre poble, cal motivar a la gent perquè vagi, com a mínim, a votar. Com vaig dir als meus companys d’ERC en la darrera assemblea, ens hem d’obrir encara més i hem de construir una candidatura de poble. I el primer pas per fer-ho possible és fent jo un pas enrere.

A vegades hom ha d’abandonar els somnis personals per aconseguir els èxits col·lectius, i ara és un d’aquells moments.

El meu compromís polític amb Torelló resta intacte i tindré el paper que les meves companyes i companys decideixin, això sí, amb nous lideratges.

Un agraïment a tots aquells que m’heu acompanyat en aquest camí entre ells al Lluís, el Xevi i la Berta, els que m’heu ajudat, els que m’heu criticat des del respecte, sempre amb ànim de millorar.

I un agraïment especial a la meva família, la meva companya Xènia i filles, Isona i Gal·la, per suportar les meves absències i als meus pares per haver aguantat amb naturalitat una exposició pública del seu fill, que a vegades es tradueix amb fets i paraules desagradables.

Les meves disculpes a qui s’hagi sentit decebut per la meva tasca com a cap de llista d’ERC-Junts per Torelló, però que sàpiga que sempre he actuat segons els principis del bé comú de Torelló i dels principis polítics de la democràcia popular, la igualtat i la llibertat nacional.

I als cínics, als intolerants i als qui fustiguen als més vulnerables, a aquests, cap disculpa i un plaer haver-los, com a mínim, incomodat.

Visca Torelló i Visca Catalunya Lliure!