En Carretero ha dimitit com a líder de Reagrupament. L’han seguit 13 membre més de la direcció i s’han quedat sols 4, entre ells Valdero i Pereira, fins ara molt propers a l’ex-Conseller del govern Maragall i que van ocupar càrrecs també en departament d’ERC a la Generalitat, tant en el de Maragall com en el de Montilla.Hi ha qui parla de crisi interna, de trencament i de futur en entredit de la opció de Reagrupament com a partit i com a candidatura per les properes eleccions catalanes de la tardor. Tot plegat em fa pensar en un episodi que va viure el PSOE a principis dels 80, després de les primeres eleccions.
Llavors el partit hegemònic era la UCD, que partia des d’un recolzament dels votants del centre-dreta i centre-esquerra. El PSOE de llavors comptava a les seves files a militants que volien mantenir les essències socialistes i republicanes del partit històric i un d’altre que creien que s’havia de transformar en un partit socialdemòcrata i desfer-se de les motxilles que el podien allunyar del vot central.
Felipe González es va proposar fer del PSOE un partit homologable a les socialdemocràcies europees i, alhora, aconseguir el control total sobre el partit com a líder indiscutible. Així que en el 28è Congrés del PSOE hi va haver una pugna a l’entorn del marxisme com a referent del PSOE o no.
Després d’un debat que no acabava d’arribar a bon port per Felipe, aquest va dimitir com a líder socialista, sabent-se el líder reconegut per la base socialista. Mesos després, en un Congrés extraordinari, Felipe va tornar com a líder indiscutible i sense oposició interna. El marxisme també va deixar de ser el referent central pel PSOE.
Carretero ha dimitit sabent-se que és l’únic líder reconegut per la seva militància. Fent aquest pas, enmig d’un debat sobre l’elecció dels candidats al Parlament, Carretero aconseguirà tornar com a líder encara més indiscutible (anorreant l’oposició interna) i amb via lliure per imposar els seus candidats. N'hi que diuen "El 80% marxarà si Carretero abandona Reagrupament".
En el partit de la regeneració política també hi ha pugnes pel poder intern. Ja veus.
7 comentaris:
Una molt bona hipòtesi.
I què hi deu dir en Sans, Jordi?
Una bona analogia d'un fet que desconeixia: la dimissió del González. De vegades més val fer un pas enrere per poder-ne fer dos endavant...
SEMBLA SER QUE JA HA TORNAT... Potser que et fagis endevinaire!!!!
Els camins del poder no són inescrutables ;)
Posats a fer treballar la bola de cristall ja veuràs com no serà Laporta que s'aproparà a Reagrupament sinó Reagrupament a Laporta. M'hi jugo un pèsol que farà un partit i un aparell a la seva mida i Reagrupament s'hi fondrà. On quedarà l'assemblearisme i tota l'estructura creada? Qui lo ça... És important subratllar que jurídicament a dia d'avui no són partit, sinó associació, i per tant la jugada seria fàcil.
i tot aquest "cuento" és el que ha d'ajudar a que hi hagi menys desafecció i que la gent no vegi com una cosa aliena la qüestió de la política? ejem... que algú m'ho expliqui!
Publica un comentari a l'entrada