La unitat del catalanisme és una idea que que tenim innoculat en l'ADN polític del país. Aquesta unitat, però, s'ha donat en escassos moments històrics i d'una forma efímera. Car, el catalanisme no és res més que la voluntat de defensar els interessos de Catalunya com a poble i, ara, ja obertament com a nació.Ara bé, en el catalanisme hi conviu el federalisme, l'autonomisme i el sobiranisme. En un moment de crisi oberta (obertíssima) entre Catalunya i Espanya, les contradiccions internes dins el catalanisme afloren.
Ja les vam poder veure amb la retallada (primera) de l'Estatut que ara volen acabar de fer l'esquilada final.
He escrit més d'una vegada que la unitat està bé, però unitat per a què?
El catalanisme federalista i autonomista, llegiu PSC, ICV i CiU, han volgut que la resposta unitària sigui la de renovar el Tribunal Constitucional. Aquesta és una resposta políticament adolescent, tal com diu Lluís Pérez Lozano al seu bloc.
El problema és la Constitució Espanyola, és a dir Espanya. Ells es volen tal com es mostren i no conceven per a res una Espanya plurinacional. La nació catalana no és possible dins l'Espanya constitucional (democràtica!).
El catalanisme autonomista vol enquistar-se en un posicionament anti-històric. La història ja ha superat l'autonomisme de fer la viu viu i parlar amb eufemismes. L'autonomisme és un carreró sense sortida, tapiat amb un mur que és la Constitució.
Catalunya i Espanya estan cara a cara essent una contradictòria a l'altra.
Que Catalunya salti el mur és la única solució per nosaltres. I potser per l'Espanya democràtica.
La Vanguardia: Duran alerta de que peligra la España constitucional
La Vanguardia: Moncloa exige lealtad institucional a Castells por anteponer Catalunya a "nuestra vinculación con el PSOE"
Naciódigital: Puigcercós: «A Madrid, ningú agafarà el telèfon»
Naciódigital: Aprovada la resposta del Parlament al TC
12 comentaris:
Els independentistes només feu que fer volar coloms que només porten a la frustració.
Siguem seriosos, els catalans no volem la independència i sense Espanya no seríem res, només un país de camells i puticlubs.
Hola Jordi,
No acabo d'entendre l'argument, repetit per molts independentistes, de que Espanya no accepta la plurinacionalitat de l'estat i que, per tant, lluitar per a aconseguir-la és una pèrdua de temps. El que no acabo d'entendre és: Espanya accepta l'independentisme? Llavors, per què la lluita per un federalisme asimètric és en va i la de la independencia no? No parlem de dues possibilitats igual de negades per l'estat? Com que l'estat no accepta el federalisme asimètric lluitem tots plegats per la independència. Com que l'estat no accepta la independència lluitem tots plegats per un federalisme asimètric... On veus la diferència entre les dues argumentacions? Jo defenso una idea en la que crec, encara que sigui negada per l'estat. Igual que fas tu. No crec que ningú hagi de renunciar al seu model, i més, si tots partim d'una mateixa negació per l'estat.
Per altra banda crec que és un error conceptual (no sé si intencionat o no) el de molts independentistes que parlen de sobiranisme per a referir-se al independentisme. Jo sóc sobiranista! Crec en la sobirania de la nació catalana, però aposto perquè Catalunya posi aquesta sobirania (sense renunciar-ne) al servei d'una idea d'estat plurinacional (amb més d'una sobirania). Tu també ets sobiranista, però apostes per què aquesta sobirania doni lloc a un nou estat. La diferència no està entre federalistes, autonomistes i sobiranistes; sinó entre federalistes, autonomistes i independentistes.
Una abraçada!
Hola Iñaki,
com sempre molt interessants les teves reflexions.
En el cas del per què no cal lluitar per el federalisme perquè Espanya no ho vol i per què sí val la pena lluitar per la independència (malgrat que Espanya no ho vol), és fàcil, perquè per federalitzar-te amb algú l'altre també ha de voler, no? Clar que sempre pots voler-te casar amb la noia que t'agrada, però si ella no li agrades com ets...
En canvi la independència només depen de nosaltres. Si tornem al símil conjugal, no cal pas que els dos membres del matrimoni vulguin separar-se per fer-ho, només que un vulgui... (bé, després hi ha lo dels tancs, no...)
En quan al sobiranisme/independentisme... suposo que també ets sobiranista, però és que els federalistes espanyols (que volen una federació espanyol, vaja) de Catalunya són els primers de posar el damunt de la taula la diferència entre federalistes i sobiranistes.
La terminologia sobiranista en el llenguatge polític de les nacions sense estat va guanyant pas, sobretot per influència dels quebecesos "sobiranistes".
Posats a parlar dels mots i el seu significat, la diferència entre el federalisme i el confederalisme, és que el segon el fan parts sobiranes, el primer en canvi són estats que cedeixen sobiranament la seva sobirania.
Així que potser jo sóc independentista i tu confederalista, i ambdós sobiranistes ;)
Senyor Iñaki amb qui coi es vol federar vostè? jo només sento el vent més enllà de l'Ebre. I a vegades ploure.
Casals només us vull felicitar per ho que heu fet al parlament no firmant la tonteria aquesta del tribunal.
Canya als espanyols i als sociates i convergents de torelló
UMITAT?....ONDE? ONDE?....
JUGANT.....
Home Jordi, això de que la independència només depen de nosaltres no ho acabo de veure clar del tot. Espanya nega la plurinacionalitat de l'estat igual que nega el dret d'autodeterminació
Quant a federealisme/confederalisme, tot i reconèixer les meves simpaties pel model confederal, jo em reconec com a federalista. Sóc partidari de cedir sobirania a una entitat supranacional més gran (estat espanyol o preferentment un hipotètic estat europeu). Però, primer: la sobirania és meva (i desprès la cedeixo), segon: sóc jo qui cedeix la sobirania (de manera voluntària), tercer: com que la sobirania és meva, si l'encaix dins d'aquesta entitat supranacional no m'acaba d'agradar sempre puc exercir la meva sobirania per a decidir que la meva nació en faci un altre us.
Jo vull un estat federal on es reconeguin totes les sobiranies de les nacions que el formen (federalisme asimètric) i un estat federal que reconegui el dret d'autodeterminació de les nacions que el formen. Però el model és federal (amb cessió voluntàtia de una part de sobirania) i no confederal.
Pensem que el federalisme no és una manera única d'organitzar un estat. Hi ha tants model com estats federals (i algun d'ells radicalment diferents entre sí). El model canadenc o el suís tenen diferències entre si, i són radicalment oposats a models com l'alemany o el dels EUA. I és que cada model federal es correspon a una realitat nacional diferent. Jo ja sé que molts federalistes espanyols (i algun de català) tenen al cap només una descentralització administrativa de l'estat (tipus el federalisme alemany), són els que neguen l'existència de més d'una sobirania nacional a l'estat. Però també som molts el que defensem una altre model de federalisme.
El debat, en tot cas, donaria per a fer un llibre...
Salut!
Anònim que "vas jugant" la ironia decau... però en aquest úlim comentari has estat bé, si és que la M de uMitat no ha estat un error...
Carles, no es tracta de fotre canya, sino de treballar per Torelló des dels nostres plantejaments. Però gràcies pels ànims.
Iñaki, OK ets federalista (però Suïssa és una Confederació -helvètica-;).
I sí, la independència només depèn de nosaltres, la indendència si es pot es pacte amb qui et separes, si no, la prens. Bé, llavors queda allò dels tancs...
És que per la teva via, sols ens queda una reforma constitucional, és adir, una reforma que contempli el dret a l'autodeterminació i això... ostres, de debò que ho creus possible? O fas com molts de CiU que diuen que és un horitzó que saben que mai s'hi arribarà?
Per altra banda, perquè tenques el teu federalisme a Espanya? perquè no a la Península Ibèrica? o el Sud d'Europa? o Europa?
- Efectivament, Suïssa és originariament (el seu nom així ho indica) una Confederació (Helvètica), tot i que succesives reformes constitucionals han anat abandonant el confederalisme i canviant-lo per un model molt més federal.
- Al meu anterior comentari dic que "preferentment" m'estimaria més cedir part de la meva sobirania a un "hipotètic" estat europeu (UE).
- Sí, crec que es pot aconseguir. De fet, el 1978 es va encetar una via que no passava massa lluny, però Tejero, la LOAPA i el 'cafè per a tots' s'ho van carregar
Publica un comentari a l'entrada