Els fets condemnables de l'assalt d'uns vaixells amb cooperants i amb ajuda humanitària destinada a la població civil de la Franja de Gaza, em fan constatar algunes coses.
La primera és que el govern d'Israel (no m'agrada diferenciar entre poble jueu i Estat d'Israel, perquè l'Estat el fan els ciutadans) estan presos d'una psicosis d'amenaça que els fa inoperants de cara a resoldre pacíficament un conflicte que li sobren piromans i li manquen bombers.
Difícilment ningú es podrà emparar en el sistema democràtic d'Israel mentre els seus governants es dediquen a assaltar vaixells civils en aigües internacionals. Això és pirateria.
La segona constatació és que la societat catalana s'implica profundament en els conflictes externs, tant profundament que arribem a divisió tant extrema que fins i tot fa que els debats serens siguin estranys en temes com el del conflicte al Pròxim Orient. Ens retreiem uns els altres els excessos del govern israelià i els altres del govern iranià.
Però on és aquest abrandament en el conflicte català amb Espanya, ara que vivim un punt àlgid de la negació de la realitat nacional catalana? On és aquest abrandament davant una crisi profunda i injusta?
Amb això no vull ser equidistant en una acció israeliana, a condemnar obertament, que només fa que avançar en el carreró sense sortida que és l'actual escenari de l'afer palestí/israelià, ni tampoc rebutjo l'activisme cooperant i intel.lectual dels catalans davant aquest conflicte, Catalunya té una llarga tradició solidària i internacionalista, però també existeix el cas català, que el patim, però que sembla que el vivim menys intensament.
Enllaços interessants al respecte:
Vicent Partal: Fa por
Jaume Renyer: De Madrid a Ankara, passant per Barcelona
Roger Tugas: Israel i Palestina: juguem a bons/es i dolents/es?Notícies al respecte:
El9nou.cat: Laura Arau torna a casa (amb vídeo)
1 comentari:
Un article molt lúcid, Jordi. En comparteixo l'opinió. Aquí has estat valent ;)
Publica un comentari a l'entrada