La presó de la constitucionalitat autoritària*

Si un dels referent intel·lectuals del republicanisme actual, Philip Petit, afirma que el republicanisme és el govern que no exerceix el seu poder a través de la dominació i Antonio Gramsci, pensador italià, assegurava que l'hegemonia no s'aconseguia sols a través del domini i la imposició sinó a través de la direcció i del consens, podem afirmar que l'Estat espanyol i la seva classe dirigent està a les antípodes del republicanisme polític de la llibertat entre iguals i que l'hegemonia política de l'Espanya autonòmica bastida damunt la transició espanyola, el bipartidisme i l'autonomisme català i basc, se li escola entre els dits la Catalunya que ja ha esdevingut sobirana.
Sí, ho heu entès bé, sobirana. Sinó què coi va ser la Declaració de Sobirania catalana que va fer el Parlament tot just encetada la legislatura actual amb el suport de CiU, ERC i ICV? Doncs això, fou una declaració política en ferm que legitimava democràticament (el Parlament és el representant elegit democràticament pel poble) el procés sobiranista per exercir el dret a decidir sobre la independència de Catalunya. Aquella declaració va ser de caire eminentment polític, però obria de factoun procés constituent que alterava l'ordre jurídic de la Constitució. Aquesta alteració la viuen en algun moment qualsevol procés polític que transformi l'ordre establert. Fou així durant la transició espanyola, fou així durant l'emancipació de les nacions de l'Europa oriental i dels moviments nacionals de descolonització. També fou així en la proclamació de la República. No és tant estrany el que fem els catalans.
I ara, el Tribunal Constitucional espanyol admet a tràmit la demanda del Govern espanyol contra la declaració sobiranista i la suspèn. Ho pot fer? Jo crec que sí, perquè és una declaració al marge dels límits constitucionals i que d'ella emanarà tot el procés jurídic per fer la consulta o per emprendre les alternatives sobiranistes (des de les eleccions plebiscitàries fins a la declaració unilateral). Ara bé, si la voluntat de Madrid és aturar el procés català s'equivoquen de totes totes, ja que accions autoritàries com aquesta no fan res més que trinxar encara més el consens autonòmic que es va trencar ja per l'acció del Tribunal Constitucional a l'Estatut votat pel poble català. I el conflicte obert pel TC ja no té aturador, perquè si la sentència del tribunal garant de la fe constitucional espanyola és contrària a la declaració, la reacció serà de més intensitat independentista. Si afirma la no anticonstitucionalitat de la declaració serà una legitimació constitucional del procés sobiranista i voldrà dir reforçar el sobiranisme. I sí es queda quiet i no es pronuncia, la sensació serà d'obstruccionisme al Parlament català i a la democràcia catalana.
Aquestes mesures autoritàries, sumades a les iniciatives lingüicides de Wert i del govern aragonès i balear, a l'asfixia financera de Montoro, al corredor Mediterrani que passa per la Meseta, a l'anticatalanisme ranci de Monago (abans era Rodríguez Ibarra...) i a purgues universitàries per motius ideològiques (cas de la catedràtica de Georgetown, Clara Ponsatí, purgada pel ministre Margallo independentista), no fan res més que allunyar al català mitjà del consens autonòmic espanyol i cada cop som més els que estem disposats i anhelem dipositar un "sí" en una urna responent a la pregunta de si volem una Catalunya independent.
L'Estat espanyol fa servir la Constitució de presó, no com un marc de convivència de forma lliure i justa. Això legitima el procés sobiranista català, fins i tot la seva unilateralitat si cal. Les constitucions no serveixen de murs en la història, el camí és nostre, ara cal fer-lo.

(*Aquest article està escrit en LAPAO, per si no ho heu notat)

(Publicat a Nació Digital)