El 2% és el llindar de creixement econòmic en què per sota d'aquest es comença a destruir llocs de treball, és a dir que l'atur augmenta. Això i que als anys 60 i 70 el llindar per entrar al primer món eren els 2.000$ (no hi havia euros llavors!) de PIB/habitant és el que em va quedar d'índex econòmics de la carrera d'Història. Pobre? segurament que sí, però com que la vida és un aprenentatge continuat, doncs anem fent...
Bé, aquest 2% és l'horitzó on l'economia de casa nostra si apropa, crec, inexorablement, i quan hi arribem la crisi serà ja una realitat en moltes llars.
Aquesta crisi que viurem serà la primera en què Catalunya la viurà absolutament immersa en l'era global i és de caire estructural, que afecta i és a causa del tipus d'economia que tenim, basat en el petroli com a energia bàsica i de la construcció com sector productiu central del creixement dels últims anys.
Dos elements, un d'àmbit mundial, el de la dependència del petroli, i l'altre intern, el de la construcció, fruit de l'especulació immobiliària com a inversió per moltes i molts catalans.
No serà una crisi fàcil de superar i que per fer-ho correctament demanda un canvi de paradigma energètic (serà el moment de les energies renovables?) i un canvi de model de productiu.
Segons el Conseller Huguet (bloc i entrevista a RAC-1), que no deixa a ningú indiferent, la crisi és una oportunitat, la que els nostres empresaris apostin per fer un salt qualitatiu en innovació i recerca per ser competitius en l'era global.
Però en tot això, hi ha un factor a tenir en compte. La castració institucional de Catalunya, fruit d'un sistema de finançament insuficient per fer polítiques nacionals d'estratègia econòmica, fiscal i social, que permeti dotar el país d'eines per afavorir el canvi de paradigma econòmic i productiu i teixir i reforçar un estat del benestar més sòlid.
Tenim reptes importants per endavant. Però tenim les eines adients?
PS: Buscant imatge he trobat aquest apunt del bloc d'Arnau Valladares-Esteban.
Imatge: acudit gràfic de El Roto, a El País
3 comentaris:
Hola Jordi,
L'aburriment de les vacances m'ha fet buscar-me al google i he vist que havies enllaçat un dels meus posts.
Simplement volia comentar-te que això que a partir de crèixer per sota el 2% es comencen a destruir llocs de treball no és veritat. No sé qui t'ho va ensenyar a la Facultat però m'agradaria saber-ho.
És veritat que quan menor és el creixement d'un país més probable és que es destrueixin llocs de treball. Però no hi ha cap llei universal que digui que quan es creix per sobre el 2% es crea ocupació i quan l'augment de la producció es inferior, se'n destrueix.
Si una cosa et puc assegurar és que poques lleis universals hi han en l'Economia i si n'hi ha alguna, aquesta no ho és.
Seguiré llegint el teu blog.
Salut.
Hola Arnau,
el primer que et diu qualsevol economista és que no hi ha lleis universals en economia, tal com dius.
Però no sols en l'aula universitària he sentit el tema del 2%, que hom s'ho ha d'agafar com a referència per situar-se, entenent que per destruir llocs de treball no cal a tenir un creixement negatiu, oi?
El teu bloc és molt interessant, per cert.
Salut i gràcies per venir per aquí.
Hola de nou,
Tens raó en això que no cal tenir un creixement negatiu per destruir llocs de treball. Per reduir ocupació n'hi ha prou que una empresa vagi malament.
En tot cas, això del 2% no em convenç gens.
T'agreixo que em diguis que el meu blog és interessant. M'anima a seguir escribint.
Jo aniré llegint el teu, per tant, sobra que et digui que el teu també val la pena.
Arreveure!
Publica un comentari a l'entrada