De la vida i de la mort. Als meus avis

Fa unes hores escrivia sobre la mort de la Maria Rosa Collell, de la mare de família, de la regidora i de la consellera comarcal.

Tot just fa uns minuts, m'acaben d'anunciar que algú ha partit i ens ha deixat. És la meva àvia.

Fa temps que vaig descobrir que la lletra és una bona companya en moments de trasbals interior, ajuda a ordenar i a canalitzar el neguit.

Amb la mort de la meva àvia ja no em queda cap avi. Primer va ser l'Eudald, després el Joan i després la Quimeta. Ara, la Trini.

Amb ella, se'n va una generació de la meva família, una generació de la meva vida. Una mostra que la vida avança inexorable.

La mort és una conseqüència de la vida, possiblement és el que li dona sentit. El fet que s'acabi fa que la valorem com un bé preuat. I ho és, en tant que única. Perquè jo crec que només existeix la vida: res abans, res després. Però és tant impressionant i irrepetible que és genial, malgrat les dificultats que hi puguin haver.

El contracte que ens lliga a la vida és la seva fi.

Després queda el llegat i el record. La família i els amics que hereten part del qui se'n va. Moments compartits, genètica, sentiments i somnis.

Amb la partida de l'àvia Trini recordo als altres avis, que formen part de mi per sempre, i ella també ho farà. Ja ho fa.

Dono gràcies, però, per haver pogut fer somriure i haver pogut acaronar al seva cara fina abans de la fi, fa tot just dos dies.

Ara només tinc ganes de captar la seva memòria i la resta d'avis, perquè el seu llegat visqui, com a mínim, mentre jo ho faci. És el què els hi dec, com a mínim, ja que gràcies a la seva existència jo existeixo i puc gaudir d'aquest bé únic que és la vida.

Fa temps, per una mort d'una persona molt estimada per persones molt estimades vaig escriure: Adéu, me'n vaig amb les orenetes