Cagu'm el Pare Noel

La religió és un dels pòsits culturals de les civilitzacions i les festes de Nadal, que ara iniciem, en són un exemple. Malgrat que el Nadal, Sant Esteve, els Reis (L’Epifania) tenen un origen clarament religiós, l’expressió social contemporània nadalenca abasta a la gran majoria de la societat, però sols per un reduït nombre de persones representa un esdeveniment espiritual i de ritual religiós. Més aviat sembla que el ritual sigui més de consum comercial i de trobada familiar, que res més.
Ara bé, no podem oblidar que tot plegat és una expressió cultural, des del nucli original religiós d’aquests dies fins al consum comercial i gastronòmic i, com tots sabem, la cultura forma part de la nostra identitat i que, com aquesta, és evolutiva, canvia al llarg del temps. Un exemple és l’hegemonia comercial en l’expressió nadalenca, que ha desplaçat en bona part la dimensió eminentment familiar i, ja no diguem, la religiosa.
Però a més, en el Nadal, també hi trobem el xoc de cultures (no parlem del xoc de civilitzacions apocalíptic de Huntington), concretament el xoc entre l’expansiva i fins ara triomfant cultura anglosaxona enfront la resta, en el nostre cas, la mediterrània, llatina i en bona part catòlica. El paradigma de la “intrusió” anglosaxona és l’hiperconsumisme i la introducció d’un home barbut i vestit de forma bastant còmica, que viu a l’Àrtic i que té com a nom Pare Noel. Aquest senyor barbut i panxacontent està desplaçant un element propi d’aquestes contrades com és el Tió, l’entregat en el sofriment tros de llenya que a base de cops de bastó expulsa de dins seu diferents regals, abans torró, ara fins i tot Play Stations.
Campanyes d’agitació cultural com el de “Cagu’m el Pare Noel”, són campanyes reactives (que no reaccionàries) envers la substitució cultural, que representa l’expulsió del nostre tió, de la nostra expressió cultural davant la irrupció d’un Pare Noel, vestit amb els colors dictats per la Coca Cola.
La convivència de cultures sempre enriqueix, fins i tot Lenin va veure com sorgia dins seu l’esperit internacionalista al conviure en les seves festes l’avet de Nadal (introduït per la seva mare protestant) amb els rituals ortodoxes propis de la Mare Rússia. Però una cosa és l’aportació i la suma, l’altra és la substitució cultural, així que només em queda una cosa a dir: “Cagu’m el Pare Noel!”

Publicat a Nació Digital

Garibaldi als Països Catalans

Itàlia és un dels grans estats europeus, que va ser fundat a finals del segle XIX, després d’una estratègia expansiva del regne del principat del Piemont i de l’empenta revolucionària encarnada en els camises roges de Garibaldi, eclosionant en el Risorgimento italià. Enfront tenien dues de les cases més immobilistes  com eren els Borbons (al sud) i els Habsburg (al nord), a més de flirtejar amb l’excomunió papal de Roma. Tot un repte.
Tot plegat, va funcionar en l’establiment de l’estat italià únic per la unió dels interessos del Piemont burgès i per la rauxa democràtica (i armada) garibaldiana, però aquesta doble ànima de la unificació italiana va conviure fins que Garibaldi va entregar Nàpols, Calàbria i Sicília al rei del Piemont, Víctor Manuel II, esdevenint aquest el primer rei del nou regne unificat d’Itàlia. I aquí, amb l’adveniment de la supremacia piamontesa i l’enretirada dels garibaldians, comença el principi d’Il Gatopardo, de “canviar-ho tot, perquè tot segueixi igual”. Els interessos piemontesos i les seves aliances amb les classes dirigents preexistents (arcaiques!) de tota Itàlia van ser els motors de la creació de l’estat nacional italià.
Més enllà dels carabinieri, la RAI, el Calcio i l’Azzura, poca cosa més hi ha que teixeixi Itàlia. Malgrat que des d’una visió superficial es pot pensar que la nació italiana està completa, la realitat és que la península de la bota és una de les nacions més descohesionades, cultural, social i econòmicament.
Si fem un cop d’ull als Països Catalans, veiem que poca cohesió política hi ha, però el pòsit cultural, econòmic i en bona part social (més normalitzat del que pot semblar) existeixen i conformen una base històrica. Enfront, no cal dir-ho, hi ha un estat immobilista econòmic i nacionalment com és l’espanyol.
El projecte polític fusterià encara és vigent, però si sols ens movem per interessos socioeconòmics, a la piemontesa per dir-ho d’alguna manera, no ens en sortirem. Primer perquè la Catalunya piemontesa no té la fortalesa suficient i segon perquè malgrat aconseguir-ho, la nació catalana seria incompleta, com la italiana.
Tal com vaig escoltar del savi i patriota Lluís Solà, la independència necessita un somni més enllà dels plets en finançament. Aquest somni és la llibertat, i jo hi afegeixo la justícia; dos horitzons que de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó qualsevol voldria abraçar, sobretot en temps de caigudes de gegants com els del capitalisme infal·lible i els estats democràtics i del benestar, a cops de retallades i d’imposicions polítics al marge de la sobirania popular.
Els Països Catalans sols faran camí eminentment pel sender garibaldià, però no sols pel piemontès.

Publicat a Nació Digital