La clau són els indecisos...

Aquest cap de setmana, el President Mas va tornar provocar un terratrèmol en el món sobiranista, proposant a l'ANC i Òmnium que facin una llista i que ell estava a disposició d'aquestes entitats per ser-hi, vaja, que l'anomenada "llista de país" ja no la faria ell sinó que l'haurien de fer les entitats sobiranistes AMB ell. Tota una patata calenta de grans dimensions que passa irresponsablement a les entitats, immerses ja en la preparació de la campanya "Ara és l'Hora".
Mas ja provocà un terratrèmol polític en la seva famosa conferència post 9N, quan va proposar la llista del President, amb tots els partit diluint-s'hi. Llavors, com ara, no n'havia parlat amb ningú, no es basava en cap acord previ i ho feia públicament. Ara ha fet el mateix, saltant-se l'acord de full de ruta pel 27S, signat per CDC, ERC, AMI, Òmnium i ANC, i no n'ha parlat ni amb ANC ni amb Òmnium. Curiosament antics membres del secretariat nacional com Jaume Marfany, Pere Pugès o Toni Morral són els que s'hi han apuntat ràpidament. Quina diferència amb el silenci respectuós amb el nou secretariat de la Carme Forcadell...
L'èpica d'una llista única pel Sí, topa amb la realitat d'un sobiranisme plural en l'espai polític (CDC, ERC i CUP), amb una societat complexa on podem trobar independentistes votant Podemos i ICV (els del Si, se puede! menystinguts per Mas en la mateixa conferència) i no independentistes votant CiU. No s'hauria de simplificar l'oferta electoral independentista i sobretot, cal salvaguardar la transversalitat de les entitats sobiranistes, per donar cabuda a totes les sensibilitats polítiques. A més, els partits contraris a la independència no faran una llista única, ni els del NO-NO ni els de la dita tercera via (més aviat de "Encuentros en la Tercera Fase"), i no ho faran perquè, entre altres coses, els votants de Podemos no votarien mai una llista amb gent del PP...

Gràfica de Sergi Castanyé (@sergicastanye), on es pot veure dels possible votants de cada partit què en pensen de la independència

Tampoc cal obviar que CDC, el partit de Mas, està en procés de refundació, en cercles convergents parlaven, des de feia setmanes, de la conferència de Molins de Rei de l'altre dia com el tret de sortida de la refundació convergent. Veient el contingut de la mateixa s'entén per on anaven els trets...
El problema és si centrem la victòria independentista del 27S en la victòria del candidatura on vagi Artur Mas. La victòria de l'independentisme del 27S serà el de la suma dels escons de les candidatures a a l'entorn de CDC, ERC i la CUP. No és qüestió de personalismes, oi? I el President Mas faria bé de no abonar el terreny personalista fent afirmacions com que plegarà si no guanya ell les eleccions del 27S, perquè ell és un capital polític que el procés no se'n pot despendre.
El que hauria de fer el món de CDC és no mirar tant de reüll a ERC (perquè a la CUP, no ho fan) i intentar que la candidatura d'UDC no sigui capaç d'atreure el votant sobiranista indecís davant les amenaces apocalítptiques sobre el procés que llança La Vanguardia, per cert, el diari del grup comunicatiu que cuida més el govern actual de la Generalitat.
Perquè la clau de la victòria són atreure cap a les opcions pro-independentistes als votants independentistes que estarien disposats a votar a formacions no independentistes i a tots els indecisos, ja portin corbata, portin samarreta o camisa sense corbata, i aquí és on trobem el gran encert de diferents candidatures independentistes que puguin donar resposta a tot l'espectre polític en clau social.
I emulant el "It's the economy, stupid!" de Clinton, m'atreveixo a dir, "Són els indecisos, estúpid!"

Articles relacionats:
Andreu Barnils: Les tres idees de bomber d'Artur Mas
Roger Palà: Si Artur Mas no guanya les eleccions s'acaba el procés sobiranista
Xavier Mir: Intent de contestar i rebutjar sense menystenir la proposta del MHP Mas

A 100 dies pel 27S, Junqueras crida a una Aliança per la República Catalana

Avui falten 100 dies per les eleccions catalanes del 27S, unes eleccions plantejades com a plebiscitàries per qui les convoca, el president de la Generalitat Artur Mas, i assumides com a tal per les altres dues forces sobiranistes, ERC i la CUP.
Segons el full de ruta signat per CDC, ERC, ANC, Òmnium i l'AMI, si d'aquestes eleccions en resulta una majoria independentista, s'iniciarà un procés polític i constituent de 18 mesos que desembocarà en la proclamació de l'Estat Català, ja sigui acordat amb l'Estat Espanyol o no.
Ja fa temps, després del 9N, que es parla d'aquestes eleccions plebiscitàries que han de substituir la consulta negada per l'Estat Espanyol. Just després del procés participatiu exitós, amb més de 2 milions de catalans votant sobre la independència, es va començar a parlar de com configurar en ofertes electorals unes eleccions catalanes plebiscitàries, on havia de quedar clara la posició dels partits respecte la independència. Segurament els del Sí, ho faran molt evident, els del No (versíó No o Sí-No, segons la preginta del 9N) segurament no ho explicitaran, ja que des d'ICV fins al PP i Ciutadans neguen la naturalesa plebiscitària d'aquestes eleccions. Però si les forces independentistes van amb un punt comú i clar pel Sí i guanyen, el procés per la independència serà un fet.
I avui Oriol Junqueras ha escrit un article a l'Ara on posava damunt la taula la seva proposta electoral, amb la creació de l'Aliança per la República Catalana, amb ERC de pal de paller, però oberta a personalitats i als sectors sobiranistes d'esquerres.
Aquesta candidatura formarà part del SÍ, amb les altres dues del centra-dreta liberal a l'entorn dels independentistes de CiU i centrada amb la figura del President Mas; i la de l'esquerra alternativa a l'entorn de la CUP. Tres opcions que facilitaran que ningú deixi de votar independència per motius d'eix ideològic i donant cobertura a tot l'aspectre ideològic de cara el procés constituent a partir de les plebiscitàries, si guanyem...

Oriol Junqueras: Cap a una Aliança per la República Catalana (Diari ARA)

Charlie Hebdo, gihadisme i islamofòbia

Aquests dies estem sobresaltats pels actes violents d'activistes islamistes a la República Francesa, iniciats en l'atac i la massacre a la redacció de la publicació satírica Charlie Hebdo, amb l'assassinat d'autors gràfics de la publicació i d'agents de policia, inclòs un de rematat a sang freda al mig del carrer, per part dels germans Kouachi.
Està clar que aquests islamistes radicals actuen en nom de l'Islam, però que de cap manera representen a la majoria de musulmans que viuen a Europa. Malgrat aquesta realitat, les forces islamofòbes europees, cada cop més creixents al nostre vell continent, atien el relat de l'islam violent i agressiu contra els valors liberals i democràtics europeus. Els dos extrems busquen la dialèctica entre els seus relats de conflicte enfront dels cristians neocolonials per una banda i per l'altra dels musulmans violents, agressius i expansius.
L'auge del conflicte entre occident i el món islàmic sorgeix de la fi del món bipolar de la Guerra Freda i del triomfant poder únic americà, de tall imperial. El seu intervencionisme internacional topa sobretot en el món musulmà i es troba davant seu antics protegits de Washington, com els integristes afganesos i o el mateix Bin Laden, entrenat i finançat per fer la guerra contra el comunisme a Afganistan.
Enmig d'aquest procés geostratègic global, l'augment de la immigració a una puixant Europa envellida i assedegada de mà d'obre jove i de l'enquistament de comunitats culturals estanques en ciutats com París o Londres sumat a l'esclat d'una crisi econòmica mai vista, fa que hi hagi qui busqui en les essencies identitàries i religioses referents sòlids davant l'esvaïment del benestar material.
Des del terrorisme internacional rampant que representa Al Qaida, es fan cops a Occident, en els seus diferents cors palpitants (Nova York, Londres, Madrid, el trio de les Açores, dels aliats que van envaïr Iraq), mentre que els americans i els seus aliats feien caure règims hostils a l'obertura dels seus mercats i de la seva submissió i provocaven el caos de guerres civils, sense rastre de cap victòria liberal-demòcrata musulmana, la promesa de l'intervencionisme imperial de Bush fill.
Iraq, Líbia, Síria, tres exemples d'aquest caos de l'intervencionisme occidental en el món musulmà. Curiosament tres règims no islamistes, i que la intervenció occidental obre les portes al poder o li apropa molt a forces integristes islàmiques, sovint violentes. L'Estat Islàmic n'és un clar exemple...
Els extremistes europeus, com el Front Nacional o l'UKIP, abonaran el discurs islamòfob davant un islamisme radical, intransigent i violent que continuarà sacsejant la pau als estats occidentals i intentarà obtenir una base territorial sòlida que substitueixi, a la fi, el santuari que suposava l'Afganistan dels Taliban; això és l'Estat Islàmic.
És interessant, per entendre l'estratègia a Europa de l'Islamisme violent i integrista, llegir sobre Al-Suri, ho podeu fer en aquest article de Vilaweb: Al-Suri: un hispano-sirià al capdavant del nou gihadisme: Base territorial pel gihadisme internacional i guerra civil a Europa entre musulmans i no musulmans. Això només pot passar amb el triomf de l'Estat Islàmic i si a Europa els frontistes islamòfobs i els islamistes radicals i intransigents s'apoderen del relat hegemònic en el vell continent.

Estiu de Sobiranistes VII: La sobirania restringida dels europeus i d'Ucraïna

Com cada any, intento mantenir viva la sèrie d'article/apunts al bloc sota el títol "estiu de sobiranistes" (o similar). Malgrat pugui semblar que l'article va sobre la nació catalana, no sempre és així, i aquest any, el del Tricentenari i el de la consulta, com ja se n'ha escrit molt i millor del que ho podria fer jo, deixo el meu estiu de sobiranistes per una altra dimensió, la europea, comptant Europa fins els Urals (fins al Mar d'Azov, em val).
Internacionalment, aquest estiu estem tenint dos punts calents, Ucraïna i el Pròxim Orient, amb la guerra a la república ex-soviètica per una banda i el Califat de l'Estat Islàmic expandint-se i els atacs a Gaza per l'altra.
Em centraré amb el cas ucraïnès, on s'han succeït en els darrers mesos uns fets que han portat a fer caure un president, Ianukovitx, a través d'una revolta popular a la capital, Kiev, on els territoris de l'est i el sud de la república ucraïnesa, amb majoria russa s'ha revoltat i ha demanat, primer, una reforma federal d'Ucraïna, i després la independència previ pas a la unió amb Rússia. Qui ha fet tot el trajecte fou Crimea, territori històricament rus (amb permís dels Tàrtars) que Kruschev va cedir a la seva Ucraïna soviètica durant el seu mandat (1950/60).
Vist des de l'òptica occidental, és a dir a través dels mitjans "oficials" (siguin públics o privats) i els portaveus governamentals, el conflicte es redueix a un president corrupte i titella de Putin, deposat pel poble ucraïnès per establir una millor democràcia i integrar Ucraïna en la família europea i atlantista (del Mar Negre a Los Ángeles!) i alliberar-lo de les urpes de l'ós rus, que imposa a la força la revolta a l'est i sud d'Ucraïna i invadeix i s'annexiona Crimea. Ja només queda veure a TV3 el mapa de les agressions imperialistes russes pel món post-soviètic (Transdniester, Abkhàsia, Ossètia del Sud... i Nagorno Karabakh -sic!- sense analitzar el com i perquè hi ha aquests conflictes i quin paper hi té Rússia en tot plegat) per veure la vilesa intrínseca de Rússia. L'amença asiàtica a Europa...
Si busquem informació alternativa al "oficial" o bé mitjans russos, trobarem altra tipus de propaganda o informació que aquí no arriba, com els grups d'extrema dreta al govern "revolucionari demòcrata" de Kiev, de grups d'aquests com el Pravy Sektor (Sector Dretà), amb parafernàlia neo-nazi va dirigir les "autodefenses" en la revolta contra el president Ianukovitx a la Plaça Maidan i com després van crear grups paramilitar que van actuar i actuen a les regions rebels, els contactes de senadors republicans americans amb els grups extremistes, els lligams entre Merkel i Khlitxko, un líder de Maidan ara alcalde de Kiev; agressions falses i televisades com a reals, extremistes ucraïnesos que cremen vius prop de 50 persones a la pro-russa Odessa, etc.
Però algú es pregunta perquè va començar tot plegat? Simplificant, Ucraïna és molt diversa, amb majoria russa a est i sud, i que tendeixen a sentir-se identificats en l'imaginari col.lectiu de l'àmbit soviètica, molt proper a Rússia i obertament oposats a la OTAN, i la UE ni fu ni fa. A l'Oest trobem territoris amb una identitat nacional ucraïnesa molt forta i un sentiment anti-rus (anti-soviètic), molt fort. Són territoris recuperats als ans 40 per la URSS, que no van viure els anys de la creació de l'Estat Soviètic sinó directament els anys d'Stalin. Igual que Kiev i el centre són territoris a favor d'una major integració amb Europa, però en aquesta part més central, no es rebutja tant l'espai ex-soviètic i si que es rebutja (si més no abans del conflicte armat a l'Est) l'OTAN, majoritàriament.
Ucraïna ha estat des del 1991, dissolució de la URSS un país neutral, que havia de formar part del cordós sanitari de Rússia respecte la OTAN, cada cop més petit davant les queixalades atlantistes a l'Europa de l'Est i en repúbliques ex-soviètiques com les Bàltiques i, fallidament, Geòrgia.
La revolta de Maidan, s'encen quan el corrupte Ianukovitx es desdiu de signar un acord d'associació amb la UE, per signar-ne un amb Rússia i la Unió Aduanera Euro-Asiàtica. I quan Ianukovitx ha de triar entre Europa o Rússia, Ucraïna es trenca i més quan els revolucionari imperants empren una retòrica xovinista anti-russa i parlen d'integració a la OTAN.
Quin és l'objectiu de Rússia en el conflicte, recuperar a Ucraïna per l'esfera d'influència històrica, russa, o com a mínim, blindar la neutralitat ucraïnesa a través d'una federalització de la república amb dret a veto de les regions per grans acords com serien la integració a la UE o la OTAN. I pel mig es "recupera" Crimea...
I, ara després d'una guerra oberta entre les tropes governamentals i dels rebels de les Repúbliques Populars de Donetsk i de Luhansk (autoproclamades en diuen els mitjans catalans i, suposo, occidentals) amb més de 2000 morts segons la ONU (2000! en bona part civils) i amb un avió comercial misteriosament abatut, els EUA han impulsat al costat de la UE un seguit de sancions a Rússia, econòmiques i comercials que han suposat un seguit de mesures i sancions russes a la UE i els EUA.
I amb aquest intercanvi de sancions en una guerra comercial entre occident i Rússia, els pagesos, entre ells els catalans, es fa palesa la submissió europea respecte els interessos americans. Va ésser el posicionament dels americans, atiant l'anti-russisme de països com Polònia, que va fer que les tesis més extremistes a Maidan s'imposessin a les més pactistes (com la de l'abans esmentat Khlitxko), apadrinades per Merkel. Els EUA han imposat els falcons en aquest conflicte que trenca els vincles comercials en un dels mercats emergents per Europa, Rússia, a més de desestabilitzar de forma greu la frontera oriental de la UE.
Quina ironia del destí, quan els mitjans i els opinadors parlen de la desgràcia d'Ucraïna, amb una sobirania restringida, com a mera peça d'un tauler d'escacs rus, resulta que Ucraïna també és una peça del taulell a mans dels EUA, una peça més al costat de la UE i dels pagesos com a peons.

El darrer apunt sobre Ucraïna i el paper de Putin, era l'inici del conflicte: "El 2013, com el 2009, el gas apuntala el poder internacional de la Rússia de Putin"

Estiu Sobiranista (2002)
Estiu de Sobiranistes II (2003)
Estiu de Sobiranistes III: Europa, Iraq i Gibraltar (2004)
Estiu de Sobiranistes IV: El caos còsmic post-Pujolista (2007)
Estiu de Sobiranistes V: Olimpiades, el Cauques i finançament (2008)
Estiu de Sobiranistes VI: Gibraltar (2013)

Oriol Papell, el millor homenatge la victòria.

L'Oriol ens ha deixat, per sorpresa, i massa d'hora, als 31 anys. Li ha fallat el cor, l'òrgan del seu cos que sobresortia més d'ell, amb permís del seu riure, generosos i apassionats els dos.
Com diu el Dani Mallén, se n'ha anat un tio com cal.

Company de militància i sobretot de lluita, per les llibertats nacionals i per la justícia dels nostre poble. També vam compartir hores de riures compartits, onerosos, emfàtics, escandalosos. Crec que amb ell vaig passar les millors dues hores de l'Acampada Jove, parlant de política a través de l'humor i les seves imitacions fantàstiques! 

L'Oriol tenia el do de gents, la felicitat que traslladava als grups ens rejuntava. Felicitat i lluita, ambdós casos abrandats. També era valent, mostrant-se com era, com pensava i com vivia.

El record de la teva cara somrient, de mirada inquieta, ens reconfortarà en la teva enyorança.

Oriol Papell has marxat sense viure des de primera l'arribada al somni compartit amb tants d'altres patriotes. El millor homenatge serà la victòria. El dia que llancem al vent, lliure, la nostra ensenya victoriosa el record de molts serà per tu.

Una abraçada al teu marit, la família i a tots els companys de partit. 

El 2013, com el 2009, el gas apuntala el poder internacional de la Rússia de Putin

Fent una mica d'endreça a l'ordinador, he trobat un article que vaig publicar el 2009 a l'Esquerra Nacional, la revista d'ERC. L'article era sobre els conflictes oberts entre la Rússia de Putin i Ucraïna i Geòrgia. Amb la primera república ex-soviètica, Rússia va fer servir el gas com a arma, en la segona, va fer les armes de foc per contrarestar la il.luminació bel.licista del president georgià de llavors.
En el tram final de l'any, hem vist com Kiev, la capital d'Ucraïna, s'inundava de manifestant pro-europeus davant la retirada del seu govern de la taula de negociacions amb Brusel.les per retornar a la taula de negociacions amb Moscou per tal d'integrar Ucraïna en la Unió Aduanera Euroasiàtica, que abasta bona part de l'esfera geogràfica de la URSS.
Els manifestants habituallats de banderes ucraïneses i europees (també alguna d'ultranacionalista de partits parafeixistes) esperaven que els europeus de la UE posessin tota la carn a la graella perquè Ucraïna signés un acord d'associació amb la UE. No va ser així, qui sí que ho va fer va ser Putin, amb una rebaixa del costa del Gas, acordat amb el president (pro-rus) Ianukovitx. Immediatament les manifestacions es van anar desinflant, així com l'interès de Brusel.les i de les televisions occidentals.
El Gas és, i era ja en el 2009, l'arma amb què relligava la seva inflència imperial la Rússia de Putin. Va guanyar llavors i ha tornat a guanyar ara.
Podeu llegir l'article referit anteriorment: La Guerra Freda de l'energia

Algunes notícies sobre el conflicte intern a Ucraïna sobre la UE i la Unió Aduanera Euroasiàtica:
Tots els articles referents a la Unió Aduanera de la revista Sputnik
RIANovosti: Medvedev: "Ucraïna podria seguir els passos de Grècia i Xipre si s'associa amb la UE"
Rusia Today: Rússia lluita per integrar Ucraïna a la Unió Aduanera
CIDOB: Nicolás de Pedro: "La Unió Aduanera ¿Integració Euroasiàtica o resurgir neoimperial rus?"
El País: "Ucraïna es debat entre dos mons"
324.cat: "Enèsima manifestació de l'oposició ucraïnesa"
El Periódico: "Rússia abarateix el gas i inverteix 15.000 milions € a Ucraïna"
Extramurs.cat: "Ucraïna dóna un cop de porta a la UE"

Ressenya sobre "Il Divo", de Paolo Sorrentino (2008) (El9Nou)

Si "La Ala Oeste de la Casablanca" era una visió optimista de la política dels EEUU, on el President Barlett i els seus assessors troben els desllorigadors davant desafiaments morals enfront la realpolitik, "Il Divo" és una visió de la política a través d'Andreotti, des del pessimisme tenyit d'ironia en què la progressia italiana observa la política de la corrupció i la Mafia, de la Itàlia de Tangentopolis.
Retrat d'un polític ambiciós, envoltat d'interessats que li reporten vots, d'uns electors humils que se'ls guanya amb caritat paternal i una classe dirigent endogàmica i corrupte, també ens deixa escenes memorables com el d'un passeig nocturn d'Andreotti, acompanyat de guardaspatlles, tal ballet del Bolshoi sota la pluja, o la d'un sopar de la facció andreottista, tal el Sant Sopar, així com també grans frases d'Andreotti com "jo ja sé que no sóc gaire alt, però no veig gegants al meu voltant", parlant dels seus rivals polítics. 
Ah!, i una banda sonora genial.

(El 9 Nou)

Síria: molta geopolítica i poca ètica

L'afer sirià ha obert de nou una dialèctica dins el món occidental polartizada, movent-se en el blanc i el negre pur. Hi ha els que estan a favor d'una intervenció militar que castigui un "règim genocida" i els que s'oposen a "l'imperialisme americà" i dels seus aliats. Bé, també hi ha es que creuen que la resposta a la violència no és mai la violència.
El Pròxim Orient és un escenari ple de matisos a cada racó, on fer un anàlisi de bons i dolents és molt complicat. Si ampliem la mira a tot el món islàmic encara és més complexe, sobretot quan es fa amb unes lents que il.luminen l'escenari amb les tonalitats dels interessos extra-islàmics, des d'un prisma occidental, o fins i tot des del prisma soviètic en temps de Guerra Freda.
La creació i existència d'Israel ha marcat la geopolítica de la zona des de la segona meitat del segle XX. Les reserves de petroli i de gas també. També els interessos de les potències de la Guerra Freda. Però a més d'aquestes circumstàncies hi trobem les conjuntures internes, els equilibris (o desequilibris) entre sectes musulmanes (sunnisme, xiísme, salafisme, wahabisme, etc), el respecte (o no) de les minories cristianes, conjuntura construïda, en bona part, pel pas del colonialisme europeu del XIX i el XX.
Trobem intervencionisme d'europeus i americans en els països musulmans amb la creació d'Israel, en l'ocupació franco-anglesa del Canals de Suez, amb el cop d'estat organitzat per la CIA contra el primer ministre esquerrà de l'Iran Mossadeq, a favor d'un autòcrata que va alimentar les files de la revolució islàmica de Jomeini. També trobem l'ocupació soviètica de l'Afganistan de suport al règim local socialista, enfront dels mujaidins integristes finançats per la CIA (allà hi lluitava Osama Bin Laden... finançat i armat per la CIA!). Trobem als americans i francesos armant a Saddam Hussein perquè faci la guerra a l'Iran de Jomeini (prèviament va gasejar els kurds iraquians, sense cap oposició de Washington ni París) i trobem els americans signants aliances de ferro amb les monarquies absolutes i islamistes del Golf Pèrsic i aliances de París i Washington amb governs autoritaris del Magreb.
L'Iraq ha viscut diferents episodis d'armes contra occident, guerra triomfant i brillants dels aliats occidentals contra els iraquians (ja no feia la guerra a l'Iran anti-americà de Jomeini) que havien ocupat el petit regne de Kuwait (i aliat dels EEUU). Posteriorment, després de l'atemptat d'Al Qaida contra les Torres Bessones (Bin Laden, abans aliats dels americans contra la URSS, ara enemic número 1 de Washington) va tenir lloc la desgraciada guerra d'ocupació d'Iraq liderada pels EEUU, Gran Bretanya i... l'Espanya d'Aznar, a més de l'ocupació de l'Afganistan governada pels islamistes radicals després de la caiguda del règim socialista dels 80 i lloc clau pel pas de gaseoductes per Centre-àsia. Van parlar d'armes de destrucció massiva (mai confirmades), però la veritat és que Iraq ja feia temps que estava en la llista negre americana de l'Eix del Mal.
Quan les primaveres àrabs, les potencies occidentals van deixar caure a desgana els aliats autoritaris de Tunisia i Egipte (i perquè no podien fer res més si no era justificar un bany de sang inassumible per les seves respectives opinions públiques) i van ajudar militarment a fer caure a l'incòmode Gadaffi de Líbia. Més tard els occidentals s'han adonat que els opositors més populars i organitzats eren els islamistes i han anat guanyant les eleccions i aplicant els seus programes. A Egipte els liberals s'han aliat amb l'exèrct de Mubarack i els salafistes (radicals islamistes) per fer caure el govern legítim i islamista dels germans musulmans, amb el suport explícit d'occident i d'Israel.
I el cas de Síria, on trobem un règim autoritari laic, peça central fins ara al Pròxim Orient i en el trencaclosques del Líban, amb una oposició majoritàriament formada per islamistes i minoritàriament per elits liberals, està al punt de mira (literalment) d'occident. La justificació de l'ús de la violència és la pressumpta utilització d'armes químiques de l'exèrcit d'Al-Assad a la població civil. El règim sirià també acusa als rebels d'utilitzar-ne. S'hagin usat o no armes químiques, el que és cert és que des d'occident es van llançar globus sonda a l'opinió pública  per actuar a favor dels rebels (armar-los, bombardejos selectius) que no van tenir una bona resposta. Ara, davant la possibilitat d'una justificació ètica i moral per l'ús de les armes, no volen ni esperar a una resolució de l'ONU si es verifica l'ús d'armes químiques per part de Damasc. I podríem afegir-hi els interessos de Turquia com a potència emergent, la milícia xiita de Hezbolah al Líban, Israel, Iran...
Molta geopolítica i poca ètica...

Estiu de Sobiranistes VI: Gibraltar

Una escalada de tensió diplomàtica està enverinant les relacions hispano-britàniques fruit de la roca de Gibraltar. Una roca que és una de les principals pedres a la sabata del patriotisme espanyol més mesetari, d'aquest nacionalisme espanyol que s'esgargamella reclamant l'espanyolitat de Gibraltar mentre que s'irrita patrioterament quan el Marroc reclama la marroquinitat de Melilla, Ceuta i Canaries. Un nacionalisme carrincló, gairebé tant com algun look britànic de sandàlies i mitjons que ostenten els andalusos britànics de Gibraltar.
Però tot plegat fa un tuf de cortina de fum que no s'aguanta. Perquè la marcada de paquet militarista espanyola o es fa per delitris de grandesa (llegir Aznar i Perejil) o per enarborar banderes rojigualdas a manca de futbol i davant alguna incomoditat pels governants (llegir cas Bárcenas, comptant que la crisi econòmica és inamagable).
I els brtànics no s'han estat d'entrar en aquest joc de xoc de sobiranies, a Cameron no li deu anar malament per guanyar punts a les enquestes i reforçar el sentiment nacional britànic. Potser fins i tot en els escocesos, que no tingueu cap dubte que no sentiran cap tipus d'empatia per la gesticulació espanyola.
Que ningú pateixi, això és una febrada (intencionada) d'estiu (i post compareixença de Rajoy pel cas Bárcenas), hi haurà verborrea patriotera i algun submarí pel mig (britànic, que senfonsen... no com d'altres!).
No és la primera vegada que hi ha focs d'artici diplomàtics amb Gibraltar com a cortina de fum per tapar vergonyes, com també hi ha cortines de fum més bèsties que aquesta de Gibraltar. Només cal recordar les operacions militars de Clinton just quan estava fins al coll amb l'afer Lewinsky (bombardeig a l'Iraq, Sudan i a l'Afganistan, just en moments -no d'íntims, sinó públics- clau de l'afer).

*Recupero el post sota el títol d'Estiu de sobiranistes que havia escrit fa anys, cada estiu. No me n'he pogut estar després de veure el sainet gibraltareny que el govern espanyol ha iniciat aquests darrers dies.Els anteriors de la sèrie són:
Estiu Sobiranista (2002)
Estiu de Sobiranistes II (2003)
Estiu de Sobiranistes III: Europa, Iraq i Gibraltar (2004)
Estiu de Sobiranistes IV: El caos còsmic post-Pujolista (2007)
Estiu de Sobiranistes V: Olimpiades, el Cauques i finançament (2008)

La presó de la constitucionalitat autoritària*

Si un dels referent intel·lectuals del republicanisme actual, Philip Petit, afirma que el republicanisme és el govern que no exerceix el seu poder a través de la dominació i Antonio Gramsci, pensador italià, assegurava que l'hegemonia no s'aconseguia sols a través del domini i la imposició sinó a través de la direcció i del consens, podem afirmar que l'Estat espanyol i la seva classe dirigent està a les antípodes del republicanisme polític de la llibertat entre iguals i que l'hegemonia política de l'Espanya autonòmica bastida damunt la transició espanyola, el bipartidisme i l'autonomisme català i basc, se li escola entre els dits la Catalunya que ja ha esdevingut sobirana.
Sí, ho heu entès bé, sobirana. Sinó què coi va ser la Declaració de Sobirania catalana que va fer el Parlament tot just encetada la legislatura actual amb el suport de CiU, ERC i ICV? Doncs això, fou una declaració política en ferm que legitimava democràticament (el Parlament és el representant elegit democràticament pel poble) el procés sobiranista per exercir el dret a decidir sobre la independència de Catalunya. Aquella declaració va ser de caire eminentment polític, però obria de factoun procés constituent que alterava l'ordre jurídic de la Constitució. Aquesta alteració la viuen en algun moment qualsevol procés polític que transformi l'ordre establert. Fou així durant la transició espanyola, fou així durant l'emancipació de les nacions de l'Europa oriental i dels moviments nacionals de descolonització. També fou així en la proclamació de la República. No és tant estrany el que fem els catalans.
I ara, el Tribunal Constitucional espanyol admet a tràmit la demanda del Govern espanyol contra la declaració sobiranista i la suspèn. Ho pot fer? Jo crec que sí, perquè és una declaració al marge dels límits constitucionals i que d'ella emanarà tot el procés jurídic per fer la consulta o per emprendre les alternatives sobiranistes (des de les eleccions plebiscitàries fins a la declaració unilateral). Ara bé, si la voluntat de Madrid és aturar el procés català s'equivoquen de totes totes, ja que accions autoritàries com aquesta no fan res més que trinxar encara més el consens autonòmic que es va trencar ja per l'acció del Tribunal Constitucional a l'Estatut votat pel poble català. I el conflicte obert pel TC ja no té aturador, perquè si la sentència del tribunal garant de la fe constitucional espanyola és contrària a la declaració, la reacció serà de més intensitat independentista. Si afirma la no anticonstitucionalitat de la declaració serà una legitimació constitucional del procés sobiranista i voldrà dir reforçar el sobiranisme. I sí es queda quiet i no es pronuncia, la sensació serà d'obstruccionisme al Parlament català i a la democràcia catalana.
Aquestes mesures autoritàries, sumades a les iniciatives lingüicides de Wert i del govern aragonès i balear, a l'asfixia financera de Montoro, al corredor Mediterrani que passa per la Meseta, a l'anticatalanisme ranci de Monago (abans era Rodríguez Ibarra...) i a purgues universitàries per motius ideològiques (cas de la catedràtica de Georgetown, Clara Ponsatí, purgada pel ministre Margallo independentista), no fan res més que allunyar al català mitjà del consens autonòmic espanyol i cada cop som més els que estem disposats i anhelem dipositar un "sí" en una urna responent a la pregunta de si volem una Catalunya independent.
L'Estat espanyol fa servir la Constitució de presó, no com un marc de convivència de forma lliure i justa. Això legitima el procés sobiranista català, fins i tot la seva unilateralitat si cal. Les constitucions no serveixen de murs en la història, el camí és nostre, ara cal fer-lo.

(*Aquest article està escrit en LAPAO, per si no ho heu notat)

(Publicat a Nació Digital)

La voluntat d'un poble

Amb la frase del títol d'aquest article com a lema de campanya, Artur Mas i CiU es van presentar a les darreres eleccions catalanes. La reacció davant el cartell electoral de Mas, adornat amb el lema i amb un Mas tal Moisès obrint les aigües del Mar Roig, va ser de sorpresa plena d'escepticisme adornada amb somriure sorneguer.
Les formes messiàniques d'un guia del poble cap a la terra promesa eren poc creïbles per una formació política abonada a les tesis de la puta i la Ramoneta. Mesos enrere CDC i, sobretot la UDC de Duran i Lleida no havien assumit les tesis independentistes que van abraçar en les darreres eleccions després de la massiva i històrica manifestació de l'11 de Setembre de 2012, a Barcelona.
Artur Mas i el seu partit no han aconseguit crear confiança total amb la majoria social que ja hi ha a Catalunya a favor de la independència. Es va veure amb els resultats electorals, on els independentistes explícits van sumar 74 diputats, nombre que encara és més gran si s'hi sumen els diputats a favor del dret a decidir d'ICV-EUiA (13 diputats). I aquesta desconfiança no serà pels passos fets per Artur Mas (Declaració de Sobirania al Parlament, creació del Consell de la Transició Nacional, invitació a ingressar els impostos a l'Agència Tributària Catalana, acord amb ERC per fer un referèndum per la independència el 2014, etc), més aviat, la desconfiança ve per la trajectòria autonomista i d'afinitat als poders fàctics econòmics i unionistes (Godó, Fainé, etc) del passat i el soroll que provoquen les declaracions de dirigents de CDC i d'UDC, des de Duran i Lleida fins a Germà Gordó, ambdós tirant aigua al vi sobiranista.
Mas té un gran capital polític: és el president de Catalunya, fet que limita la capacitat d'actuació dels qui fan (o volen fer) trontollar-lo. Artur Mas hauria de tornar a mirar el cartell electoral de les eleccions, tot carrincló ell però molt explícit en el missatge: fer-se seva la voluntat del poble català de portar-lo a la llibertat nacional. La seva força i autoritat li han donat les urnes, la democràcia, i ha d'imposar la voluntat del poble per sobre els interessos d'un partit que veu que el país autonomista que els havia fet guanyar totes les eleccions està canviant. I ja sabem que tot canvi provoca temors als qui han gaudit dels favors de l'statu quo.
Si Mas interpreta que la voluntat del poble és una Catalunya independent (tal com mostra el Parlament) i no una Catalunya convergent (tal com mostra, també, el Parlament), llavors sí que serà capaç de conduir el seu poble. Però per això, ha de ser conscient que haurà d'imposar-se als qui avantposen els interessos de CDC i de UDC i haurà d'abandonar els càlculs partidistes, perquè si assoleix el seu objectiu d'un estat propi pels catalans, ja res serà el mateix, ni la política ni els partits.

Publicat a Nació Digital

No ens podem permetre un president odiat

Ser temut o estimat? Aquest és el dilema tòpic que se li atribueix a Maquiavel, un dels primers assessors polítics de la història, que va intentar marcar el millor camí pels prínceps i governadors italians de la Itàlia renaixentista. A dia d'avui podríem situar el dilema entre el governant que es recolza en l'autoritat rígida, pròxima a l'ordre autoritari, o el líder que busca l'empatia del poble elector, amb la temptació populista ben aprop.
Però si tenia una cosa clara Maquiavel, com qualsevol assessor polític, és que el lideratge d'un governant no es pot sustentar en ser odiat per la majoria. Sentit comú. Amb l'escenari actual d'un país amb un procés d'emancipació nacional iniciat i amb un diluvi en forma profunda crisi social, política i econòmica que li cau al damunt des de fa temps, la complexitat de la gestió de la realitat és enorme. La il·lusió que genera un nou horitzó pot quedar neutralitzada o, fins i tot, aniquilada pel temor i el patiment que provoca la profunda crisi.
Un lideratge que permet un sofriment excessiu i insostenible pel poble, sobretot si és un sofriment que no es veu recompensat per un futur proper i tangible de millora (fer un pas enrere per fer-ne dos endavant, és un lideratge que genera odi. El president Mas, que va resituar el seu nord en la creació d'un estat independent català després de la massiva manifestació independentista de l'11 de Setembre, pot malbaratar la il·lusió majoritària d'un poble que creu que una Catalunya independent, a més de donar resposta a la voluntat dels catalans a governar-nos a sí mateixos, és una de les poques oportunitats de treure el cap de la bassa fangosa i putrefacte de la crisi que patim. Ho pot malbaratar si es queda encallat en retallar i retallar sense prestar atenció en avançar decididament en la consecució de l'estat propi català.
Si la doctrina d'austeritat salvatge de Merkel devora els seus escolanets de la perifèria europea, què pensa Mas que passarà si el seu govern se centre en donar resposta a les mesures asfixiants de mesura que reclament retallades inassumibles pel país? Els catalans tenim una sort que d'altres no tenen: tenim l'oportunitat de crear un nou país. Que el president Mas no malbarati aquest somni convertint-se en un líder odiat pel seu poble.

Publicat a Nació Digital

La confusió catalana

En els darrers temps vivim una situació en la qual sembla que el procés sobiranista està desestabilitzat, que les declaracions d'una banda i de l'altra sotmeten el procés a un grau d'estrès que comença a crear la sensació que tot plegat trontolla i perilla d'esfondrar-se. La manca d'un plantejament netament favorable al dret a decidir, postautonomista, per part de la major part dels partits sobiranistes, començant pel partit de govern, que semblen ignorar que l'Estat ja ha deixat anar els gossos de presa i que ja ha començat l'embat contra Catalunya, amb una asfixia financera calculada i una intoxicació contra les institucions polítiques més que evidents, fa que amb qualsevol sotrac tot trontolli massa.
Tenim un govern que continua optant a ser l'alumne avantatjat en les mesures d'austeritat (llegim retallades) imposades per Madrid (sí, els que ens asfixien financerament), posant difícil el desenvolupament del Pacte de la Llibertat amb ERC i que dóna ales al tacticisme polític i les maniobres de desgast al govern de partits opositors que s'inclouen en el bàndol sobiranista, si més no de paraula. A més, l'acció del govern (o el plantejament d'acció) comporta més enuig que il·lusió a la ciutadania, sense deixar clar l'horitzó de la consulta que és el tronc central d'aquesta legislatura. Si a més hi sumem el paper galdós del duranisme (vull pensar que a UDC no tothom està per fer descarrilar el procés), posant en solfa tots els seus tenors i sopranos a l'hora d'entonar el cant de la confusió respecte la consulta, llavors ens trobem amb un escenari de confusió tan gran que és capaç de generar dubtes i mals entesos fins i tot amb tot una presidenta d'Òmnium Cultural.
Sembla que el paradigma sobiranista encara no ha impregnat la política institucional catalana, aquesta és als llimbs entre l'autonomisme i el sobiranisme, essent conscient de l'amortització de l'etapa autonomista, però mantenint actituds que defugen el rupturisme amb un Estat xantatgista que t'amenaça en l'asfíxia i la fallida si vols exercir la democràcia per decidir quin és el camí a seguir. Sí es continua així, l'única cosa que pot passar és l'escissió interna del sobiranisme i la desmobilització popular. Potser a alguns ja els hi va això, però no ens podem resignar a observar-ho amb la indignació tan soferta en què els catalans tenim la tendència a recrear-nos. Possiblement la manca d'estat propi ha afavorit un gruix d'estadistes important, i això propicia una política en 140 caràcters i de declaracions darrere declaracions i de cops d'efecte partidista, que ha estat el pa de cada dia dels darrers anys. Només un lideratge fort, és a dir, que sàpiga quadrar els seus i que sàpiga mantenir ferm el rumb marcat, pot impedir que a la mínima sotragada ens ofeguem en un got d'aigua.
Senyors, seriositat i responsabilitat! Necessitem lideratges que es creguin el país i el procés, que siguin capaços de ser dignes del moment històric, aparcant càlculs electoralistes i partidistes, perquè si en la legislatura de la consulta aquesta no esdevé, el partit de govern i els partits sobiranistes deixaràn orfes als votants que han donat una majoria ja no sobiranista, sinó independentista que tenim al Parlament.
Alguns diuen que la consulta i la independència generen incerteses, però mantenir-nos a Espanya no en crea, al contrari, en aquest cas hi ha la certesa que Espanya se'ns emporta inexorablement amb ella cap al naufragi polític, social i econòmic on s'ha situat. Davant aquesta certesa, no cal afegir dubtes des de dins el sobiranisme, si no el viatge a Ítaca acabarà naufragant en un mar de dubtes.

Publicat a Nació Digital

ANC, motor cívic cap a la independència

La lluita política per la recuperació de la democràcia i l'autogovern en els darrers anys del franquisme es va aixoplugar sota l'Assemblea de Catalunya, on membres de partits i ciutadans implicats en la lluita compartien un projecte sota el lema de "Llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia" (alguns hi afegien el dret a l'autodeterminació). Aquell moviment va saber copsar la majoria del catalanisme i va ser el catalitzador central de seva lluita política. Tenia uns objectius clars que eren els que l'esmentat lema, punt de trobada dels seus membres, que un cop caiguda la dictadura i recobrada la Generalitat i la democràcia, sota una monarquia parlamentària (en bona part tutelada per l'exèrcit i actors del franquisme, com el mateix Suárez) l'Assemblea va dissoldre's i va donar llum a una societat civil i a un sistema de partits propi del país.
En un moment de transició, ara ja no cap a la recuperació de l'autogovern i la democràcia, sinó cap a l'exercici del dret a decidir sobre la independència, va aparèixer l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) amb la voluntat de catalitzar la cada cop més àmplia majoria independentista de Catalunya. Els partits en sí no formen part activa de l'ANC, així que aquesta ha de conviure amb els partits, a més de les institucions pròpies del país, des dels ajuntaments fins a la Generalitat. Així doncs la dinàmica cívica de l'ANC ha de conviure amb les dinàmiques dels partits i les institucions nacionals.
Les dues assemblees suposen uns baluards per les causes nacionals d'un i de l'altre moment històric, perquè tenien un caràcter transversal, sinó unitari, i tenien un component de base civil que les fa difícils d'anorrear. Aquesta fortalesa, però també comportava i comporta la temptació de manipular-la en beneficis particulars dels partits i l'amenaça per l'estat franquista llavors i l'Estat espanyol actual, fet que comporta que una diana enorme se situï damunt d'aquestes assemblees.
Amenaces internes i externes del procés que vol liderar (o coliderar) l'ANC, amenaces que cal que aquesta sàpiga esquivar mantenint-se ferma en la lleialtat als principis i objectius fundacionals, el de l'alliberament nacional del nostre país, des del consens actual de l'independentisme.
Avui es celebra una assemblea general de l'ANC, una organització cabdal pel procés històric que vivim i que té la voluntat explícita de tenir data de caducitat, que no és altra que la proclamació de l'Estat català. L'ANC té i tindrà tants enemics com imprescindible és per fer el camí cap a la independència, així com també té i tindrà tants enemics com més clara sigui la seva total independència respecte els partits polítics. Poca broma!
El camí no és ni serà fàcil, però apassionant i engrescador segur que sí. I l'ANC ha de mantenir el seu caràcter transversal i ferm com a motor que és del procés nacional d'emancipació.

Publicat a Nació Digital

Hugo Chavez, desmuntant la resignació de l'esquerra

Ahir va morir Hugo Chavez, líder del moviment revolucionari de l'esquerra bolivariana de l'Amèrica Llatina. Aquest moviment polític, transnacional, és segurament un dels que més debats ha creat a la dreta i a l'esquerra de l'espectre polític occidental.
En un context de resignació política i socioeconòmica per part de bona part de l'esquerra reformista que l'ha portat a l'estancament i a la por als canvis per part de bona part de la població (fins ara) benestant, un escenari que deixa via lliure al gran capital desbocat i als seus sequaços, arrasant qualsevol senyal d'estructura o eina col.lectiva. Tampoc cal oblidar aquí  la desfeta moral postmoderna de l'individualisme exacerbat que ens porta al menyspreu a la cosa pública que ens porta des del saqueig a les arques públiques fins a la destrossa del mobiliari urbà, per exemple.
Això és el nostre occident autocomplaent fins i tot amb el fang fins al coll. A Sudamèrica, l'escenari, en els millors dels casos (com a Veneçuela) era el d'uns països amb grans desigualtats socials, amb una classe dominant formada per classes privilegiades i una classe mitjana fictícia que era més classe alta que res més, amb una classe subalterna formada a base capes baixes paupèrrimes, analfabetes i desheretades, tots plegats governats per una classe política corrupta i endogàmica en les classes dominants i al dictat dels interessos nordamericans. El govern d'uns en benefici propi.
En alguns països la violència (econòmica i a vegades també armada) del sistema va generar violència guerrillera (com les FARC o la guerrilla sandinista). D'altres vegades l'oposició a aquest sistema classista al servei del capital propi i ianqui sorgia en l'àmbit de l'Església, prenem com a paradigma la Teoria de l'Alliberació.
Chavez, que va caure inicialment en la temptació colpista per canviar el sistema (i va fracassar), va fer una aposta per la via democràtica, sense que això suposés resignar-se a les regles del joc imposades per Wall Street. Va guanyar les eleccions successivament amb el suport de les classes populars i bona part de la intel.lectualitat, així com l'aliança, importantíssima en aquelles latituds (que li preguntin a Allende, sinó), amb l'exèrcit. Li deien populista, perquè utilitzava formes que connectessin amb la majoria popular, analfabeta i alienada del sistema polític del passat, corrupte i de classe.
L'acció de govern de Chavez va seguir la línia d'acció de moviment panamericà (del sud) enfront dels interessos dels EEUU, per una banda, i de polítiques per erradicar la pobresa i l'analfabetisme, així com d'aconseguir el control dels recursos naturals propis, com ara el petroli. Tot amb una política obertament socialitzant. No se'n va amagar en cap moment i fins i tot el seu partit el va batejar com a socialista (de marx, no de socialdemòcrata).
Chavez va influenciar els moviments a Equador i Bolívia, per exemple, reeixits. Cadascú va posar via al bolivarisme des de cada realitat nacional, però trencant amb les limitacions del neoliberalisme imperant. Aquesta sacsejada al sistema que semblava inamovible va posar en entredit l'esquerra pretesament reformista europea, que l'únic que feia era matisa les praxis neoliberals que provenien de l'Atlàntic. Mentre l'economia anava perfecte, no semblava haver cap problema sota el paraigües dels valors consumistes i individualistes que s'inoculava a la societat, però a mesura que es veia que la macroeconomia positiva no revertia en les economies familiars, certs sectors de l'esquerra europea va començar a observar aquell líder que citava a Fidel Castro amb el sant crist al costat, que ara anava amb xandall i ara anava vestit de caqui militar.
Quan la bombolla financera i immobiliària va esclatar, davant la manca de resposta de l'esquerra dominant, les mirades cap a Caracas van augmentar. Això no vol dir que majoritàriament, però l'emergència de propostes d'esquerra que plantegen una alternativa al sistema capitalista neoliberal prenien part de l'embat a la resignació que suposava el bolivarisme.
Ara bé, Europa no és Veneçuela, fer un trasllat mimètic de les polítiques chavistes al vell continent seria erroni, com tampoc s'han aplicat les mateixes polítiques a Bolívia i Equador que a Veneçuela. Només les posades en escena ja es veuen improbables a Europa (la suma de Marx i el crucifix, per exemple). La nostra realitat és la de la destrucció de la classe mitjana (fruit de la destrucció de l'Estat del Benestar i d'una economia al dictat del gran capital), en canvi a sudamèrica la classe mitjana ja era gairebé inexistent i s'havia d'actuar contra la pobresa i la pobresa extrema.
El càncer s'ha emportat a Chavez, a una edat no gaire avançada tot sigui dit i en homenatge als més desconfiats vers els tentacles de Washington. Ara la qüestió és si el projecte bolivarià sobreviurà a la seva mort, si emergirà un altre líder a Veneçuela o no (Correa per exemple, d'Equador). Però el que s'ha demostrat és que democràticament es pot construir un nou país, un nou sistema, enfront dels dictats dels mercats i el gran capital. La resignació ja no és una excusa, ni per la resignada i somnolent esquerra reformista europea.

Us enllaço un apunt interessant del Daniel Mallén, que hi toca molt en la realitat sudamericana: Quatre claus per entendre una mica més qui ha estat Hugo Chavez.