Conte de la vigília de Sant Jordi

Remenava el cafè amb parsimònia letàrgica. Ben bé no sabia per què sempre el remenava, ja que no hi posava sucre. És ben estrany posar sucre a una amargor que has escollit lliurement. Si tant et molesta el gust amargant, no paguis per beure cafè i demana un refresc saturat de sucre o una tassa de llet condensada.

Quan els pensaments superflus es trobaven en el punt de fusió de la crema cafetera que sura damunt de la tassa, va obrir-se la porta del Cafè. Un home calb va entrar i va aguaitar les taules buscant una taula amb cadira buida. La va descobrir cap al fons, enmig de dues altres taules, una amb una jove estudiant que portava uns auriculars sense fils ostentosament roses i grans, que feia xarrups llargs tot inserint el seu llarg nas dins la tassa amb una infusió amb excessiu perfuma d'aromes. Malgrat la llargada del seu nas, no se l'arribava a mullar mai. A l'altra taula, hi havia un grup de jubilades repentinades i retintades, les quals parlaven sorollosament, segurament perquè els timpans ja començaven a grinyolar en excés. També reien sorollosament, era la seva manera de mostrar la voluntat de mantenir-se vives i felices en un món que cada cop entenien menys i les entenia menys, així com es fa amb els estrangers que no es parla el seu idioma, cridaven pensant que així se les entendria millor en el seu riure.

L'home calb es va asseure en la taula enmig d'aquells dos universos inconnexos. Va mirar amb escepticisme al seu voltant, finalment va fitar fixament al cambrer de darrere la barra que es feia l'orni, des de la mandra d'haver de servir cafès, pastes, infusions i entrepans. Finalment, el client, des de la taula, va fer espetegar els dits de la mà dreta alçada lleugerament alçada. Va haver de repetir la maniobra dues vegades més, fins que el cambrer ja no va poder esquivar més la seva encomana. 

Ell va seguir tots aquests moviments i maniobres de l'home calb, perquè des del primer moment havia reconegut aquella mirada dura i la pell endurida per haver vist la Història en primera persona i per haver-la digerida des de l'exili físic i ideològic per després explicar-la negre sobre blanc.

Fent xarrups curts i reiterats al seu cafè, no va deixar d'observar el calb, que semblava aïllat de tot el que l'envoltava, com si estigués protegit per una aura mística. Quan el cambrer li va portar una tassa que treia fum i un entrepà de formatge, ja tenia un bitllet preparat a la mà, no volia haver de tornar a cridar l'atenció a aquell cambrer tant ronso que ja havia costat déu i ajuda que li demanés i portés una mica de teca i beure per esmorzar.

De cop i volta el cor va accelerar els seus batecs, que eren tan intensos que ressonaven per tot el seu cos, des del cap fins a la punta del dit gros del peu esquerre. La respiració també es va agitar, va posar lentament la mà dins la cartera i rebuscant tot palpant el paperam que hi havia dins en va treure un llibre, EL llibre. El va prendre amb les dues amb fermesa i va llegir movent els llavis el títol. Va alçar la mirada lentament i les va clavar amb l'home calb que mastegava movent excessivament la mandíbula. Potser era el fet que tenia la barbeta lleugerament sortida, que a més li arquejava la boca.

Ràpidament va tornar a ficar la mà dins la cartera per tal de treure alguna cosa que escrivís. Va descartar el retolador per la pissarra i es va quedar amb el corrector de tinta vermella. Va agafar el llibre, es va aixecar amb emoció i es va acostar cap a l'home calb. Gairebé no hi va pensar, perquè l'instint li deia que si s'ho rumiava gaire, acabaria desistint a cercar la signatura mitòmana. Es va atansar a l'home calb mentre aquest bevia de la tassa, que li tapava la cara deixant al descobert aquells ulls escèptics que es van clavar en l'individu que caminava directa a ell llibre en mà. Va deixar d'absorbir el beuratge, però va mantenir la tassa a la boca que li servia per amagar davant l'escrutini del seu voltant uns renecs xiuxiuejats en txec. 

- Senyor Kundera, sóc un admirador seu, no el voldria molestar, però em podria signar aquest llibre, sisplau? Sempre el porto amb mi el rellegeixo en les estones perdudes per tal que no siguin tant perdudes.

L'home calb, encara amb la tassa davant la boca, se'l va quedar observant mentre internament estava dins una cruïlla entre la felicitat de veure que el reconeixen i l'odi del qui li espatlla l'esmorzar anònim en una ciutat de províncies occidental. Va baixar lentament la tassa i va deixar al descobert un nas ple d'escuma marronosa del cafè amb llet que volia simular insultantment un capuccino.

Ell es va quedar glaçat, no podia deixar de mirar aquell punt rodó que coronava la punta del nas de l'escriptor. Va quedar tant garratibat, que l'home calb li va haver d'arrencar el llibre i el corrector vermell de les mans per tal d'escriure un text que després va sotasignar. Li va retornar el llibre acompanyat d'un comiat en francès. Kundera va haver de fer un moviment amb la mà a l'aire perquè ell entengués que ja podia i que havia de marxar. Ell va fer mitja volta amb el llibre apretat al seu pit, no va dir ni gràcies ni adéu. Va deixar el llibre dins la cartera i es va posar el corrector vermell a la butxaca de l'americana de pana. De reüll va mirar de nou el nas brut de l'home calb, el qual no era gens conscient d'aquell detall entre grotesc i humiliant. Aquella escuma marronosa no li deixava veure res més, tenia l'atracció d'un forat negre còsmic. Va fugir, més que marxar, de la cafeteria, deixant un bitllet de deu a la taula sense esperar que ningú li tornés el canvi.

Un cop a fora i després d'haver caminat fins a un banc en un parc ple de coloms decrèpits, va seure i es va decidir a obrir el llibre i llegir què li havia escrit. "Optimismus je opium lidu! Zdravý duch páchne idiocií. Ať žije Trockij! Ludvík". La cita fatídica que planava en la novel·la "La broma". Tenia una dedicatòria en txec, escrita a mà pel mateix Milan Kundera en persona, era vigília de Sant Jordi. Hauria d'haver estat tot plegat un fet insuperable, però la seva expectativa d'una inimaginable trobada amb Kundera va quedar absolutament anorreada per la imatge patètica de la punta del nas plena d'escuma marronosa. El mite havia caigut en una broma de mal gust del destí a través de l'escuma marronosa d'una tassa cafetera.

Sentia que la vida estava en una altra part, immortal i que tenia a les mans un llibre que mai seria del riure i de l'oblit, perquè mai podria oblidar aquell nas ple d'escuma marronosa, aquell nas brut de l'home que porta en la seva esquena el segle XX i les seves contradiccions. Se sentia com un amanat  rídicul enmig d'un vals d'un adéu al mite de la seva vida, executat amb densa lentitut. Tot plegat estava amarat d'una insuportable lleugueresa del ser del fan literari.

Quatre dimensions del terratrèmol polític de Madrid

Un terratrèmol ha succeït en les eleccions a la comunitat autònoma de Madrid, és a dir a l'àrea metropolitana madrilenya, km zero de l'espanyolitat política i mitològica.

La contundent victòria d'Isabel Díaz Ayuso, actual presidenta regional pel PP, gairebé aconseguint la majoria absoluta dels escons de l'assemblea madrilenya i, sumant amb VOX, hi han 89 diputats d'un bloc de dreta extrema (i viceversa) que suposa gairebé una majoria qualificada en els estàndards parlamentaris occidental, vorejant el 54% dels vots. Tot a costa d'uns Ciudadanos que es desintegren i passen de 26 a 0 diputats i d'un PSOE que passa de 37 diputats a 24, empatat en escons però superat en vots per la reeixida escissió de Podemos d'Errejón, Mas Madrid (MM).

Aquestes eleccions tenen un impacte en diferents dimensions, veiem-ne algunes:

La dimensió del govern Sánchez: jugada mestra... fallida

Els estrategues de Pedro Sánchez, des de la Moncloa, calculen (erròniament o no) cada acció que fan i cada oportunitat que se'ls presenta (o forcen que se'ls presenti) per augmentar la força d'un PSOE de Pedro Sánchez que governa en coalició amb un soci incòmode (Podemos) i que depen dels vots al Congrés dels nacionalistes i independentistes bascos, catalans i gallecs. En un escenari de dissolució del bipartidisme clàssic espanyol, Moncloa veu que créixer per l'esquerra facilita perdre per la dreta a costa del PP i C's, que a més començaven a consolidar-se com un bloc postelectoral que permetia configurar majories alternatives on el PSOE havia guanyat en vots, com ara a Madrid. I és en aquesta regió capitalina on els cervells socialistes els semblava veure la baula dèbil del PP (i les aliances amb C's), amb una presidenta excèntrica (Isabel Díaz Ayuso) i poc coneguda a nivell estatal. A més amb l'etiqueta que havia estat escollida perquè el PP havia de perdre les eleccions i serviria de candidata pont i només la casualitat i la (mala)sort havia posat a Ayuso com a presidenta.

Sánchez doncs creia haver descobert la jugada mestra (sic) que el portaria, a través de mocions de censura a traïció per part de C's, a expulsar del poder regional al PP, trencar el bloc PP-C's, apropar C's i deixar de dependre tant de Podemos. Qui sap si tot en vistes de crear una inèrcia positiva que facilités avançar unes eleccions per guanyar-les clarament. El problema és que el passar del paper a la realitat, tot falla. I de la moció de censura a Madrid es passa a unes eleccions avançades amb un candidat socialista amortitzat i una candidata presidenta popular que entregada, tal evita Perón, a un populisme llibertarià acaba arrasant en els resultats deglutint a C's, amortitzant a un PSOE a Madrid i eliminant de la política a Pablo Iglesias líder de l'esquerra alternativa espanyola filla del 15M des de la seva elecció com a Eurodiputat al 2014, esquerra alternativa membre del govern de coalició de Pedró Sánchez.

Ara, Sánchez està inmers en una dinàmica negativa, amb un soci de govern derrotat i ferit (no se sap si de mort) i amb una formació alternativa per arribar a acords (C's) a punt de desaparèixer. Cada cop més dol i desprotegit al Congrés davant una dreta reanimada i una extrema dreta excitada.

 

La dimensió bipartidista: la pugna per l'espai de centredreta

En una Espanya on el seu km 0 irradia (i succiona) a bastament, aquests resultats han tingut un impacte, com mai, respecte a la política estatal espanyola. No hem d'oblidar que les eleccions són un avançament per part d'Ayuso al constatar-se una maniobra del PSOE amb Ciudadanos (C's), fins llavors aliat o soci de govern en les autonomies on governa el PP en minoria (Madrid, Andalusia, Múrcia i Castella i Lleó), per fer caure els governs populars a Madrid i Múrcia, a través de mocions de censura. La primera va ser sortejada amb un avançament de les eleccions per part d'Ayuso, a Múrcia diputats trànsfugues de C's van acabar entrant al govern regional. Aquestes maniobres, maquinades des de Moncloa buscaven arraconar i expulsar dels governs regionals al PP, trencar el bloc PP-C's i alhora assimilar electors del partit taronja. Una estratègia del PSOE de créixer en l'electorat a la seva dreta (i espanyolista) que permetés reforçar-se i així també debilitar la dependència amb Podemos i als partits nacionalistes de Catalunya, Euskadi i Galícia.

El resultat ha estat un fracàs, fracassant les mocions de censura, reforçant les aliances a Andalusia i Castella i Lleó (desautoritzant, des de les estructures regionals, de facto l'estratègia de la líder taronja, Inés Arrimadas), fent que el PP absorbís l'electorat de C's i consolidant (i normalitzant) un nou bloc més a la dreta format pels populars i VOX. A dia d'avui C's s'ha trencat a Múrcia, ha esdevingut residual a Catalunya, on en la passada legislatura va ser la formació més votada, a Euskadi existeix virtualment dins una coalició preelectoral amb el PP, i a Madrid i Galícia no existeixen.

 

La dimensió madrilenya: felicitat en temps de la COVID19

L'hostilitat de Moncloa vers el govern de Madrid ha estat molt evident, fins i tot la posada en escena conjunta de Sánchez-Ayuso amb banderes a dojo, formava part d'un camp de batalla polític a mort. A mort políticament, però amb morts en unes UCI col·lapsades.

L'agressivitat de Sánchez vers Ayuso ha acabat prenent formes de greuge territorial, per l'habilitat de la presidenta de Madrid per assimilar la regió capitalina en la seva figura i el seu govern, amb les seves maneres i decisions alternatives a la mitja espanyola i de les comunitats autònomes. Ayuso, davant la perversa dicotomia economia-salut en el marc de la pandèmia per la COVID19, va fer prevaldre l'economia no restringint l'activitat d'aquesta, que alhora permetia una sensació de normalitat (i d'oci) que en altres indrets de l'Estat Espanyol eren un record (i alhora una fita). Com s'ha vist, els madrilenys no han viscut aquesta realitat com un greuge vers ells, al contrari, la crítica cap a aquestes mesures les han vist com un greuge i com una amenaça a perdre aquesta "normalitat".

També hi podem afegir, com un exemple que simbolitza perfectament aquesta sensació de greuge permanent contra Madrid, l'anunci a bombo i plateret d'un acord (d'intencions) entre PSOE i ERC contra el dumping fiscal de Madrid (que es paguen massa pocs impostos, vaja). Un anuncia que porta el missatge que l'esquerra i els independentistes catalans volen fer pagar més impostos als madrilenys.

Mentre l'esquerra va acabar conformant un front-antifexista, que alimentava la mateixa VOX (que no s'ha vist absorbida per un rampant PP), el PP es situava en una posició de defensora i garant de la "normalitat". Dues polaritzacions, una de democràcia versus feixisme i una altra de restriccions imposades pel govern versus "normalitat" (Comunismo o Libertad), que ha guanyat la dreta.

 

La dimensió de Podemos: El martirologi de Pablo Iglesias

Podemos és fill de la facultat de polítiques de la Complutense i de les places ocupades pels indignats d'un sistema que havia aobcat els feliços anys de la bombolla immobiliària en una crisi habitacional i financera que va escombrar la societat ociosa de principis del segle XX. A Espanya aquest sistema és el del Règim del 78, de la simbiosi del tardofranquisme en l'antifranquisme light, del somni malinencionat de la monarquia republicana que amagava el capitalisme del BOE i la monarquia i monàrquics cleptocràtics tots, monàrquics del Règim del 78 des de partits del règim, als banquers del règim passant pels sindicats del règim.

Brandant un populisme d'esquerres que reivindicava que "somos los de abajo y venimos a por los de arriba", intentant superar inicialment la divisió de dretes i esquerres per arribar a la dicotomia Poble versus casta, Pablo Iglesias es va erigir en el gran líder del moviment alternatiu al Règim del 78 i a punt per trencar tots els consensos de la Transició (parla més del GAL que d'ETA, reconeix el dret a l'autodeterminació i utilitza un discurs lerrouxista identitari a Catalunya, utilitza símbols republicans desacomplexadament, etc), convertint el moviment en partit i, concretament, en un partit a semblança del líder. Absolutament còmode i poderós en l'oposició i la retòrica populista contra el PP i neguitós davant decidir entre cooperar i cogovernar amb el PSOE del Règim del 78.

El trencament amb Errejón per la deriva excessivament reputurista i esquerrana de Pablo Iglesias, sobretot després de l'acord amb IU, provoca un cisme sobretot a Madrid, on esdevé el camapment d'hivern d'Errejón que es resisteix a desaparèixer mentre Podemos va autodissolent-se entre les contradiccions de governar amb un partit del status quo i la virulència dels braços mediàtics d'aquest status quo cap a l'existència de Podemos i Pablo Iglesias (tanto monta, monta tanto). 

Com més poder aconsegueix Podemos més dèbil (per domesticat) es torna. Les eleccions anticipades agafa al partit lila a contrapeu i amb previsió de xafastre electoral, que Iglesias interpreta com a tret de sortida de la fi del partit. I, a més, afegeixo jo, amb el seu antic cofundador de Podemos, Íñigo Errejón, rellançant el seu Mas Madrid (MM) a costa de Podemos, a Madrid. Podemos és un partit madrileny i a Madrid sempre s'hi jugarà a la seva existència. Per això Pablo, que es veu com a amortitzat com a líder electoral del partit a nivell estatal, s'enfunda la capa de l'èpica popular i es llança a una issió martirològica per salvar el partit de la seva desaparició. de Vicepresident espanyol a candidat de la 5a i última força política a l'assemblea madrilenya. Podemos perviu, fins i tot guanyant diputats, però el sorpasso al PSOE finalment l'ha fet Errejón. Però Pablo Iglesias, el màrtir, mort. Qui sap si amb una futura ressurreccio i posterior beatificació laica i popular.

La llegenda animalista (i més) de Sant Jordi, amb les seves conseqüències

Una vegada, fa molts i molts anys, hi havia una ciutat rodejada de boscos ben frondosos amarats de cants d’ocells i els animalons s’hi esmunyien entre arbres o nedant pels rierols on d'altres s’atansaven a calmar les seves ànsies assedegades. 

La gent vivia feliç i amb harmonia amb aquest magnífic entorn, excepte el pastor i la família reial que explotaven ramats sencers de bous, vaques i vedells, demarrans, ovelles i xaiets, i de porcs, truges i garrins. Exprimint mamelles, fent entrecots i bistecs, esquilant llana i preparant costelles per fer a la brasa, i obrint en canal per aprofitar-ho tot.

Un dia, un ésser magnífic, alat i de pell escamada amb un alè càlid pel foc salvatge de l'antigor natural va sobrevolar majestuosament el cel de blau mar tacat de núvols de cotó.

En un vol rasant, la bèstia imperial va engolir dos ramats d’ovins i de bovins, amb el pastor i el kapo caní que feia de capatàs d’aquelles pobres bèsties explotades per l'amo.

Els vilatans, espantats per tal aparició del rèptil volador, van córrer a amagar-se als soterranis de les cases, mentre els soldats del rei llançaven fletxes i llances que rebotaven a la pell dura del drac, sense esquinçar-la, sortosament.

El bell rèptil incinerà d’una alenada a la tropa, per després aterrar amb una perfecte maniobre a la plaça de la ciutat. Amb un veu profunda, heretada dels primers temps de la Mara Naturalesa, digué:

- Si demà no em porteu carn tendre humana, cremaré la vostra ciutat i em menjaré els vostre cossos rostits.

Seguidament, tornà a alçar el majestuós vol i marxà muntanyes enllà.

La veu de tro va ser oïda des de tots els soterranis fins a les més recòndites sales del palau reial. El rei cridà a assemblea per plantejar com procedir. Els fets eren greus, el monarca només convocava a assemblea quan veia que no se'n podria sortir actuant des de la seva suprema autoritat i quan tampoc es veia amb cor de garantir la seguretat dels seus vassalls.

Tots els vilatans van assistir-hi, ben preocupats, per trobar una solució que no podien defugir i que tt indicava que passava per portar al plat a taula del drac a un dels seus veïns.

El conseller major del rei va proposar fer per sorteig qui seria l’àpat humà del drac. La sort es convertiria en mala sort per un vilatà que salvaria la ciutat i la resta de la gent.

Però el club dels animalistes va reclamar col.lectivament que parlés el seu líder, el druida, que digué:

- Amigues i amics, éssers vius de la contrada, per què deixar la responsabilitat a la deesa Fortuna quan el que hauríem de fer és cridar a la deesa Justícia? Us proposo, jo, un insignificant membre de la comunitat de la Mare Naturalesa, que no paguin justos per pecadors i que entreguem als qui maltracten i exploten els nostres companys animals! Que el drac es mengi a la família del pastor, que les carns dels seus infants i la seva dona serà ben tendre, que a més podran acompanyar al seu pare i espòs i al seu col.laboracionista gos a l’aparell digestiu del magnífic drac que ens ve a purificar i retornar l’equilibri entre éssers vius. Si el majestuós drac s'ha menjat solemnament al pastor i al gos, alguna cosa ens vol dir.

La vídua del pastor, esglaiada per aparèixer a la carta del menú del drac, va cridar:

- Nosaltres som servents del rei, el meu marit feia de pastor del rei, que es mengi la família reial!

- Les relacions de poder no són excusa! Tots som responsables dels nostres actes contra els animals!! - digué el druida mentre brandava el seu llarg bastó guarnit amb flors.

El poble, alliberat de ser escollit com a tiberi del rèptil, van assentir sorollosament tantles paraules de la vídua del pastor com les del druida, van apresar la vídua i, seguidament, van córrer a apresar la família reial que va fugir cames ajudeu-me cap al palau. Quan van ser a dins, havent tancat les portes, però, es van adonar que la princesa havia estat apresada per uns soldats que, per assegurar la seva supervivència, s’havien posat a les ordres del druida.

Davant els sanglots desesperats de la reina, el rei va manar enviar un colom missatger a Sant Jordi, perquè els ajudés.

Després d’una nit llarga i trista a palau i de festa pel poble alliberat del destí de ser vianda pel gran drac, va despertar-se el dia amb un sol esplendorós. Amb la princesa i la família del pastor, el qual el dia anterior havia estat engolit pel drac, encadenats. El poble i el druida van esperar que aparegués el drac, que ho féu al migdia. I alhora que feia un magne vol circular damunt de la ciutat, el druida, amb els braços oberts va clamar:

- Aquí tens la nostra ofrena, pren les tendres carns d’aquests pecadors de la naturalesa!

I el drac, amb la boca oberta va fer un vol rasant i va encalçar princesa, esposa i quatre fills del pastor. Seguidament va marxar volant mentre se’ls cruspia.

Els vilatans van començar a ballar i cantar, eren feliços, la majoria per no haver estat cruspits i els del club animalista, amb el druida al davant, per haver fet justícia.

Però la felicitat va durar poc, perquè l’ombra del vol del gran rèptil de pell escamada i ales gegants va cobrir de nou el poble, i aquell ésser de l’antigor, sense tocar a terra, va anunciar que l’endemà tornaria i volia més carn si no volien que se’ls mengés a tots.

El druida va cridar a assemblea i tot el poble es va reunir, mentre de les torres del palau sortien uns renecs del rei condemnant els que havien fet de la seva filla un entremès pel drac i desitjant una mort lenta i dolorosa al druida.

El druida picà a terra tres cops amb el seu bastó, fent callar a la gent atemorida. I digué:

- La deesa Justícia torna a picar la nostra porta amb un encàrrec de la Mare Naturalesa. Què hem de fer?

«El rei tenia raó, hem de fer un sorteig!!!» va cridar algú, per ser seguit per un clamor d’afirmació de la massa, seguits per un «imècils!!!» de la veu reial des de palau.

- Era una pregunta retòrica, capsigrany! - digué el druida, que va ser interromput pel conseller reial que havia esdevingut conseller popular, i digué:

- El druida, amigues i amics, animals tots, ens recorda que cal impartir justícia. I els culpables d’atemptar contra la naturalesa no són només el rei dels ramats i els col.laboradors pastors i la seva família, també ho són els agricultors, els mercaders de carn i els que compren i mengen aquesta carn!

- I els que pesquen també!!! - es sentí des del grup del club dels animalistes.

El conseller, proseguí, acompanyat d’una mirada reconfortada del druida.

- Soldats, vosaltres que heu renunciat a menjar carn – digué picant l’ullet a la soldadesca- preneu presoners a tots els assassins, mercaders i devoradors d’animals, que seran l’aliment que salvarà la nostra ciutat!!

Enmig de crits de terror, els soldats, ajudats pel club dels animalistes, van agafar presoners a tots els veïns del poble, excepte el druida, els seus seguidors i el conseller. Els van encadenar i van fer guàrdia tot el dia i tota la nit, mentre els animalistes feien festa, animats pel druida i el conseller.

L’endemà al migdia, el drac va aparèixer de nou amb els seus cops d’ala majestuosa i va devorar tot el poble encadenat i ofert pel druida.

I mentre menjava amb fruïció els cossos prèviament rostits d’aquella miserable gent, un crit de guerra va trencar la ciutat, un cavall blanc muntat per un cavaller d’armadura de plata adornada per una creu vermella, amb llarga llança s’abraonar contra el drac i li clavà l’arma afilada, fent que el drac, amb la boca farcida de membres d’aquells cossos inerts i rostits, caigués a terra malferit.

El club dels animalistes veient aquella acció tant violenta, llençaren pedres al cavaller, fent-lo caure del cavall blanc, i a l’ordre del druida, al crit de «ha mort un ésser viu!» i contestat per un «i s’aprofita d’un animal equí!» el linxaren amb les mans, ungles, amb més pedres i amb alguna queixalada. El cavaller, conegut com a Sant Jordi, morí enmig d’un bassal de sang, mentre el rei des de palau cridava histèric «desgraciats!».

Durant setmanes, el druida i els seus acòlits van cuidar i curar la ferida del drac, alimentant-lo de fruits del bosc que queien dels arbres del frondós bosc, fins que aquest un dia es va despertar. Mirà el seu entorn, tot esbrinant on era. Es sentia dèbil, tenia gana... d’un cop d’alè fa escalfar el seu dinar, fet de druida i dels membres del club animalista per després cruspir-se’ls. 

Just quan anava afer un plaent rotet després de tant agraït menjar, desenes de llances es clavaren al seu pit i amb múltiples cops de destral li tallaren el cap. Era el conseller i la soldadesca. Van acabar amb aquell drac, a partir d’ara, maligne.

Seguidament, aquests es dirigiren al palau i feren sortir al rei i la seva muller.

- Majestats estan salvats, hem mort el drac i hem acabat amb el druida i la seva patuleia. La ciutat torna a ser seva.

- Me cagum cony! Però si no tinc ciutat ni pastures ni filla!- va dir irat el rei.

- Tranquil sa majestat, tenim un bosc per talar i un gran drac amb una gran pell de rèptil, ara tindrà una ciutat d’indústria forestal i pelletera. Ah! I ara, jo sóc Sant Jordi i aquí comença la meva llegenda i cada any per aquesta data vendrem llibres explicant la meva gesta i regalarem roses per recordar la seva filla. Per cert, els llibres els farem amb els arbres del bosc.

I Sant Jordi va ser recordat per matar un drac, salvar una princesa i una ciutat. I aquesta ciutat va ser rica i pròspera fent paper, venent llibres i bolsos, cinturons i sabates de pell de rèptil. I el rei i l’abans conseller i ara Sant Jordi van ser també pròspers en la riquesa.

I la princesa... doncs això, una rosa per les enamorades.

I conte contat, ja s’ha acabat.

L'antifeixisme i el Règim del 78

Per entendre la realitat espanyola, a vegades va bé mirar a Itàlia.
La República Italiana va néixer al 1946 després d'un referèndum imposat per les forces anti-feixistes, a l'empara dels aliats occidentals, sobretot dels EE.UU.
El punt de consens del nou règim democràtic italià, era de l'anti-feixisme i sumava tots els resistents al règim feixista de Mussolini, que anava des dels comunistes de Togliatti a la democràcia cristiana, i fins i tot alguns monàrquics.
La lògica de la Guerra Freda, en què Itàlia la van integrar en el bloc atlantista, capitalista, liderat per Washington, va fer, però, que davant la gran força dels comunistes, integrat en el partit comunista més poderós d'occident, el PCI (més que el també poderós PCF de França), el substrat dels resorts del feixisme, mantinguessin la seva flama sobretot en cercles econòmics i a l'entorn de la seguretat (tal com va passar a l'Alemanya Occidental amb el nazisme), però es va mantenir en les ombres d'un sistema que va mantenir l'anti-feixisme el seu punt de consens de la República.
Aquest punt de consens, va excloure de la vida pública les forces reaccionàries i nostàlgiques del feixisme italià, a excepció de la violència terrorista "negra", i la reacció feixista, tal com s'ha esmentat abans, a l'entorn del capital i la seguretat, va sobreviure en moviments o societats secretes com la lògia P2 (Propaganda Due), que va evolucionar del feixisme a l'anticomunisme, fet que va ser tolerat (i en alguns casos premiat) per Washington.

L'aliança Bossi (Lega Nord), Berlusconi i Fini (post Feixista)

No va ser fins a l'esfondrament del bloc soviètic, l'autodissolució del PCI com alternativa de govern i la implosió dels partits de la República fruit de la corrupció d'alt voltatge a través del cas Tangentopolis i de l'operació Mani Pulite, que va parèixer dos pols polítics a la dreta, la Lega Nord i Berlusconi que van trencar amb el paradigma antifeixista de la República, acabant confluint amb el partit post-feixista de Fini.
A l'Estat Espanyol, al sobreviure el règim de Franco a la II Guerra Mundial, com a bastió anti-comunista, amb el suport de l'OTAN, el versió espanyola nacionalcatòlica del feixisme, el Franquisme, va governar durant 40 anys, consolidant i normalitzant en la vida pública les aliances econòmiques i socials amb el règim.
La fi del règim Franquista va ser tutelada exteriorment pels EE.UU. (per integrar l'Espanya post-franquista en el bloc capitalista i atlantista, aturant la força social d'un comunisme que havia estat l'oposició organitzada més forta durant la dictadura) i internament per les forces vives del règim: l'Exèrcit, l'Església i el capital, deixant a banda el búnquer més dogmàtic i poc pragmàtic.
Amb la fi del Franquisme, no hi va haver ruptura, va haver una transició, que va donar nom al període històric.

El Palco del Bernabeu,
com a símbol del capitalisme oligàrquic

La Transició va suposar el pacte entre el règim que caducava i els opositors que van assumir la no ruptura i oblidar-se de la legitimitat democràtica de la República del 1931. Fins i tot el PCE (i el PSUC) va assumir la no ruptura, que volia dir sistema parlamentari pluripartidista, economia capitalista segons estandars europeus, descentralització autonòmica i monarquia (Franco ja havia anomenat Juan Carlos Borbon com a successor), sense posar mecanismes de renovació radical en les estructures judicials, militars i policials. ni assumir principis democràtics, defensats per bona part de l'oposició quan la dictadura, com el del dret a l'autodeterminació dels poble (ni la purinacionalitat d'Espanya).

Ni l'antifeixisme (ni el republicanisme) van ser el punt de consens del nou estatuts quo, el Règim del 78, que sols va renovar, en part, les estructures militars pel gran pes de la reacció franquista que hi pervivia i que provocava un constant soroll de sabres.

Manifestació per la unitat d'Espanya
amb Abascal (VOX), Casado (PP) i Rivera (C's)

I ara, al no haver aquest consens fundacional, vivim un auge de l'autoritarisme, el nacionalisme espanyol, el capitalisme oligàrquic lligat a l'Estat i uns discursos d'extrema dreta que prenen la centralitat de la dreta espanyola. Com la Itàlia filla de la irrupció de Berlusconi i el trencament de l'antifeixisme italià, amb una Lega, convertit en un partit identitari nacional, ja no regional del nord, a punt de convertir-se en el partit hegemònic de tota a Itàlia.
El fracàs de la Transició és haver permès el Règim del 78, que ara branda la seva espasa en defensa a ultrança a la monarquia, la unitat d'Espanya i als interessos del capital oligàrquic, a més de la normalització d'un discurs reaccionari i radical contra les minories o els col.lectius minoritzats (dones, independentisme català, immigrants, refugiats, LGTBI, etc).
L'Espanya del Règim del 78 mai podrà ser antifeixista, perquè és massa deutora del franquisme.

Tres veces rebelde

El 8 de març s'ha convertit en una jornada de mobilització massiva a nivell internacional a l'entorn del feminisme, que ha deixat de ser un moviment d'avantguarda, minoritari, si no d'un moviment de masses que ha superat, ja no només les fronteres internes del món femení, sinó de la frontera entre els homes i les dones. Tal com l'ecologisme ja forma part dels plantejaments col.lectius transformadors més enllà dels moviments ecologistes, el feminisme també està penetrant en moviments i col.lectius més enllà del pròpiament feminista.
Enguany, però s'ha creat una controvèrsia per sobre l'ús majoritari del castellà, en detriment del català, en les pancartes i les consignes usades en manifestacions en ciutats catalanes.
Fent un cop d'ull per les xarxes la controvèrsia té una part marginal que menysté la lluita feminista per espanyolista. Però el gruix de la controvèrsia es va centrar en si era de rebut reclamar l'ús del català en les demandes feministes, o no.
Amb una pàtina de cert cosmopolitisme, es menystenia la demanda de l'ús del català ja que tothom és lliure d'utilitzar la llengua que vulgui i que el castellà també forma part de Catalunya. També s'hi afegia que si en una jornada de lluita feminista es posa èmfasi en la llengua és que qui ho fa té un problema, insinuant que aquest problema és de masclisme.
Jo que sóc un ferm partidari de les lluites compartides, que molt bé va il·lustra l'Omnium de Cuixart, crec que s'ha de rebutjar l'esmena a la totalitat per un tema d'ús lingüístic al moviment feminista, però crec que les activistes feministes farien bé de no menystenir les demandes d'un major ús del català en les movilitzacions feministes.
Com no podem restringir el feminisme al món privat i individual i hem de reclamar una transformació col.lectiva en pro de la igualtat entre home i dona, amb l'ús social del català hem de fer el mateix. Tots sabem que pel català no n'hi ha prou amb legislació, sinó que cal un apoderament social i això demana una conscienciació col.lectiva a favor de l'ús social d'aquest a Catalunya. És el mateix que en les demandes d'igualtat del feminisme, tots sabem que no n'hi ha prou amb la legislació, sinó que cal una conscienciació col.lectiva i una actitud en el quotidià.
Si en la lluita antifranquista, el catalanisme s'hagués aïllat i no hagués fet seves les demandes socials i democràtiques, hauria estat un moviment incomplet. Perquè la lluita per la normalització del català, és una lluita contra el domini del nacionalisme espanyol, un dels pilars tant de la dictadura com del Règim del 78, i aquests també responen a uns interessos econòmics i de gènere de domini.
Si som conscients que el masclisme banal, el que codifica la cosificació i la subalternitat de la dona des de la quotidianitat, tal una pluja fina, tampoc hem d'oblidar que la subalternitat del català també es basa en una pluja fina quotidiana sobretot a través d'uns paràmetre de consum que afecta les relacions socials a través de la llengua.
I aquí uns mots que sintetitzen les lluites compartides de la dona, la nació i la classe social, de Maria Mercè Marçal:

A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,

de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Aquesta il.lustració de l'apunt i moltes d'atres a http://martabellvehi.bigcartel.com

Abandonar un somni personal per albirar l’èxit col·lectiu

Quan em vaig establir a Torelló el dia de Carnaval de 1992, no m’imaginava que al cap d’onze anys, al 2003 faria un pas endavant que ha condicionat la meva vida fins a dia d’avui, acceptar ser el candidat a l’alcaldia de Torelló per ERC. No era una decisió que preveia un camí de roses, ja que llavors ERC tenia menys de 500 vots i un regidor i era el darrer partit a l’ajuntament d’un total de cinc, pel camí s’havia quedat el PP.

Tenia un punt de romanticisme, perquè la política o hi poses una mica de romanticisme o es converteix en burocràcia administrativa. Aquelles papallones abans d’un Ple Municipal, encara no han desaparegut

Durant aquests anys he compartit camí amb moltes persones i n’he conegudes encara més, majoritàriament per bé, però també per mal. Així és la vida. També he viscut experiències inolvidables, com ara l’octubre republicà del 2017 a Torelló, el meu pas per les regidories de Comerç i de Seguretat Ciutadana (mai m’ho hauria imaginat), les assemblees de barri, les primeres Nit de Botigues, el Carnaval des del centre de comandament a la Policia Local, els debats amb Miquel Franch, jornades memorables amb PxC titllant-me de «Àngel caigut i déu mitològic» (sic) o quan van treure cartells a favor d’un seu militant que va ser denunciat per pixar en una façana, el dia que em van denunciar a la Delegada del Gobierno Llanos de Luna, els insults taurins en fòrums sudamericans després de presentar una moció antitaurina, el Ple de les consultes populars quan Torelló va ser l’únic ajuntament d’Osona que no hi va donar suport, la nit prèvia al 9N, tallar vies del tren per salvar l’estació, i algunes de dures, com el dolor del Santi, el dia que vaig anar visitar un veí que se li havia cremat el pis, els amos d’un local a on hi havien entrat a robar o acompanyar els veïns quan les grans pluges.

Avui anuncio que poso punt i final a aquesta etapa que ha suposat liderar, a l’ajuntament de Torelló, unes històriques sigles del nostre país com són les d’ERC i des del 2011 sumant-hi els amics i amigues de Junts per Torelló.

Puc dir, també, que poso punt i final al somni de poder fer d’alcalde del meu poble, Torelló, perquè aquest ha estat el més alt i excels objectiu polític que he buscat des que vaig entrar en la política activa. Recordo perfectament la remor que es preguntaven què volia aquell nano de Manlleu presentant-se per ERC, que segur que volia ser diputat. O quan un alcalde em va venir a veure al meu despatx de l’Agència Catalana de Joventut allà al 2008 o 2009 i em va dir que ja no tornaria més a la política de Torelló, que ja havia fet el salt. Curiosament va dir «tornaria» quan mai he abandonat l’ajuntament. Per mi, la política local ha estat sempre per davant. Amb vocació de servei públic al meu poble i als meus veïns i veïnes.

Paradoxalment, faig un pas enrere per cedir el lideratge d’ERC-Junts per Torelló, quan mantinc intactes la màxima il.lusió i les ganes de continuar implicat en la política local. Però Torelló es troba en un moment clau en la seva història, l’estancament en què es troba l’ajuntament els darrers quatre anys ha comportat conseqüències pel poble i els seus veïns, trencant-se consensos i el què és més important, confiances de la ciutadania vers la seva institució pròpia, l’ajuntament.

A Torelló, cal un canvi, ja no només per millorar, sinó per necessitat, i aquest canvi només el pot liderar ERC-Junts per Torelló.

Ara fa quatre anys, molta gent tenia el convenciment que ERC-Junts per Torelló podia sacsejar la política torellonenca i liderar una majoria alternativa. Malgrat pujar de vots i superar la barrera dels 1.000 vots i esdevenir la segona força, ens vam estancar en els tres regidors, per quatre vots. Però no podem ofuscar-nos en els quatre vots que ens van faltar per aconseguir el quart regidor, perquè el problema real va ser que gairebé el 50% dels torellonencs es van quedar a casa el dia de les eleccions. I aquí hi ha el quid de la qüestió.

Si volem aconseguir el canvi que necessita el nostre poble, cal motivar a la gent perquè vagi, com a mínim, a votar. Com vaig dir als meus companys d’ERC en la darrera assemblea, ens hem d’obrir encara més i hem de construir una candidatura de poble. I el primer pas per fer-ho possible és fent jo un pas enrere.

A vegades hom ha d’abandonar els somnis personals per aconseguir els èxits col·lectius, i ara és un d’aquells moments.

El meu compromís polític amb Torelló resta intacte i tindré el paper que les meves companyes i companys decideixin, això sí, amb nous lideratges.

Un agraïment a tots aquells que m’heu acompanyat en aquest camí entre ells al Lluís, el Xevi i la Berta, els que m’heu ajudat, els que m’heu criticat des del respecte, sempre amb ànim de millorar.

I un agraïment especial a la meva família, la meva companya Xènia i filles, Isona i Gal·la, per suportar les meves absències i als meus pares per haver aguantat amb naturalitat una exposició pública del seu fill, que a vegades es tradueix amb fets i paraules desagradables.

Les meves disculpes a qui s’hagi sentit decebut per la meva tasca com a cap de llista d’ERC-Junts per Torelló, però que sàpiga que sempre he actuat segons els principis del bé comú de Torelló i dels principis polítics de la democràcia popular, la igualtat i la llibertat nacional.

I als cínics, als intolerants i als qui fustiguen als més vulnerables, a aquests, cap disculpa i un plaer haver-los, com a mínim, incomodat.

Visca Torelló i Visca Catalunya Lliure!

Crisi europea a la perifèria de la UE. 3 apunts

A continuació podeu trobar els tres apunts que vaig fer sobre la crisi europea en la seva perifèria:

Crisi europea a la perifèria de la UE: Itàlia, la mala salut de ferro que s'agreuja (I)
Crisi europea a la perifèria de la UE: L'Europa de Visegrad (II)
Crisi europea a la perifèria de la UE: Les crisis de les nacionalitats sense Estat propi (i III)

Crisi europea a la perifèria de la UE: Les crisis de les nacionalitats sense Estat propi (i III)

La història del Vell Continent és, en part, la història del pobles que l'han anat conformant al llarg dels segles, i en la conformació dels estats assimilant nacionalitats, formant-se estats en base a nacionalitats o bé convisquent diverses nacionalitats dins unes mateixes fronteres estatals amb més o menys fortuna.
Gairebé alhora que s'incorporaven o s'associaven a la UE repúbliques balcànqies que van éixer de la implosió de Iugoslàvia (fet que la diplomàcia pública i sotterrada d'estats com Alemanya hi van tneir molt a veure), l'independentisme dins a estats de la UE com ara Escòcia i Catalunya vivien un auge sense precedents, no en base identitària, sinó, diguem-ne, instrumental, dotar-se d'un Estat que els sigui eficient, en un context de ciris econòmica i social sense precedents en decenis.
Un independentisme, a més, amb un sentit profundament europeïsta, a l'inrevés que els nacionalsimes i populismes identitaris d'Estat, com ara Hongria, França o Polònia, o en la mateixa Gran Bretanya, on la dreta identitària va impulsar la primera onada del Brèxit.

El Brexit i les nacionalitats del Regne Unit

En el cas escocès, la qüestió es va resoldre democràticament i de forma pactada, amb un referèndum on el No a la independència escocesa va guanyar, després d'una capmanya unionista combinant la por amb promeses (que mai compliran). Una solució pactada, que qui sap si va ser un factor decisiu perquè el referèndum sobre l'eixida del Regne Unit de la UE s'hagués de celebrar. Un referèndum que la dreta identitària va saber jugar amb les contradiccions internes en un Regne Unit on la City de Londres forma una bombolla de capitalisme rampant amb una Anglaterra, sobretot, rural i post-industrial pauperitzada. Si la por a un futur incert va fer que el No (gràcies en bona part al vot de la gent gran) s'imposés a Escòcia, la por a la incertesa del Regne Unit en el marc d'una incerta Europa flagel.lada per la ciris econòmica, les mesures neoliberals i la triple crisi dels refugiats (crisi humanitària, moral i identitària), van fer que el Brèxit (un NO a la UE) s'imposés en el referèndum.
Aquest Brèxit ha tornat a sacsejar les nacionalitats del Regne Unit, molt més europeïstes que Anglaterra, cosa que larva un augment de la crisi de les nacionalitats al Regne Unit, depenent de com queda l'acord del Brèxit.

Repressió policial a l'1 d'Octubre a Catalunya (El País)

En el cas espanyol, si internacionalment era més conegut el conflicte al País Basc, amb ETA com a element troncal, ha estat Catalunya qui en els darrers anys ha plantejat un embat nacional més gran amb l'Estat, primer per reclamar un referèndum pactat sobre la independència i posteriorment encarant des de la unilateralitat (forçada) la celebració d'un referèndum, reprimit amb violència policial, i posteriorment una proclamanció de la República Catalana que ha acabat amb els líders polítics i socials de l'independentisme català a la pressó o exiliats.
L'Estat Espanyol (el Govern, els partits "Constitucionalistes", el Rei, les forces de seguretat i la Justícia) ha respost amb una deriva autoritària i fins i tot nacionalista a l'independentisme català, majoritari electoralment en totes les darreres eleccions catalanes, amb participacions històricament altíssimes. S'ha arribat al punt que fins i tot es posi en dubte la qualitat democràtica espanyola, amb la connivència entre poder polític i judicial com a gran exemple.

Aliats del 155 contra l'independentisme català,
trencats per la moció de censura a Rajoy 

Però si en el front català s'ha arribar a un escenari de repressió i col.lapse, la crisi de la nacionalitat catalana ho portat al front de Madrid la caiguda del Govern de Mariano Rajoy, acorralat per la corrupció sentenciada amb la Gürtel, però que només l'independentisme català (i del PNB, gràcies a la direcció del PNB, condicionada per la crisi catalana del 155, i en contra de l'opinió dels pactistes del Lehendakari Urkullu i del grup parlamentari basc al Congrés) va fer possible que la moció de censura de Pedro Sánchez reeixís, trencant el Front Nacional del 155 (PP-PSOE-C's).
En aquests moments, la persecució judicial als exiliats catalans, amb el President Puigdemont per davant, només fa que quedar més en entredit la Justícia espanyola al veure rebutjadas vegada rere vegada l'extradició dels exiliats en Estats membre de la UE.
A més, el govern de Pedro Sánchez compta amb una limitada majoria per poder tirar endavant projectes legislatius condicionats per la necessitat dels vots independentistes catalans, que si no hi compta hauria de mirar cap a Ciudadanos, que no l'interessa un govern sòlid i llarg del PSOE de Sánchez.
Està clar que Pedro Sánchez ha vlgut llançar un missatge europeïsta a la UE, amb l'elecció de l'ex-president del Parlament Europeu Josep Borrell com a ministre d'Exteriors i la tecnòcrata de la Comisió Europea, la gallega Nadia Calviño, al ministeri d'Economia.

Però com una moneda, tot té una doble cara, només cal veure que l'europeïsme de Borrell queda contradita amb el nacionalisme ultra ("Hay que desinfectar antes que recoser la sociedad" "Si hay 2 millones de independentistas, este país está enfermo", etc.) que ha demostrat i continua demostrant respecte Catalunya ("Catalunya esta al borde de un enfrentamiento civil" i "[Torra] quiere provocar en Cataluña una situación parecida a la de Kosovo").
Espanya és la cinquena economia (quarta amb el Brèxit) de la UE, podria aspirar a ser "centre" de la UE, però s'enquista en ser perifèria si no atura la seva deriva autoritària i soluciona democràticament la crisi de la nacionalitat catalana.

Crisi europea a la perifèria de la UE: L'Europa de Visegrad (II)

A la part oriental, on els estats que va absorbir la UE provinents del bloc socialista fins a principis dels 90, s'ha configurat un pol iliberal, que rebutja els principis liberals i abraça un nacionalisme conservador, que sovint pren formes extremistes i autoritàries. La Polònia dels Kacsinsky (ara només un) i la Hongria d'Orban, són l'avantgaurda d'aquesta Europa nacionalista i conservadora, on la inaculació del desprestigi de les tesis socialistes o acapitalistes, van deixar barra lliure per les dretes nacionalistes en unes societats que no s'han recuperat mai de la teràpia de shock neoliberal que els hi van aplicar amb el desmantellament de les estructures socialistes.

Viktor Orban, líder hongarès

Aquesta realitat, la podem veure perfectament amb el comportament electoral a Alemanya, on a la part oriental (com també així la part oriental de Berlin) la força dels ex-comunistes (en alguns llocs són primera força) i de l'extrema dreta és superior a la part occidental.
Aquesta és l'Europa de Visegrad  que ha passat d'unir forces per accelaerar la seva integració a la UE a ser un front conservador i nacionalista dins a la UE, que a més ha passat de ser el primer front d'hostilitat amb Rússia, a fer-hi manetes, per horror d'uns centres de poder europeus cada cop més russòfobs. I la Rússia de Putin ho aprofita per expandir el seu Euroasianisme (nacionalisme, religiositat identitària i poder centralitzat i autoritari).

Els caps de govern dels Estats de Visegrad

Conegudes són les reformes constitucionals a Polònia i Hongria, restringint drets polítics o fins i tot laminant la separació de poders de l'Estat, en contraposició als mandats demòcrata-liberals que imperen des de la seva fundació la UE.
A Txèquia, el Trump o el Berlusconi txec (un multimilionari posat a la política amb un discurs nacioanl-populista) està en camí d'esdevenir el president del govern de la República centre-europea en coalició... amb els socialdemòcrates... i amb el suport necessari dels comunistes!!! I és que el marc polític imposat a l'antic espai d'influència soviètic, de substituir el comunisme pel nacionalisme, porta a què fins i tot algunes esquerres adoptin programes nacionalistes i identitaris per oposar-se a l'establishment que representa, actualment, Brussel·les.

Manifestació anti-musulmana a Polònia

Una onada ultra-conservadora, en l'econòmic i amb el social, reaccionària democràticament i embolcallada amb un identitarisme xenòfob, on l'Islam és l'enemic intern i extern que cohesiona nacionalment.
Per posar dades damunt la taula, a Polònia, al 2015, hi havia un 1,63% d'immigrants, i d'aquests més de la meitat són ucraïnesos, alemanys i bielorrussos). A Hongria, també al 2015, hi havia menys del 5% d'immigració, i d'aquests més de la meitat són Romanesos, serbis i alemanys.
Tot això demostra que aquest identitarisme xenòfob és una eina de control social i polític, que l'Europa dels Estats no és capaç de plantar cara, perquè en moments claus com en la crisi dels Refugiats, tots (TOTS) els Estats van desmoronar-se davant la calumnia, la por i les falses amenaces que suposava l'acollida de refugiats.


Crisi europea a la perifèria de la UE: Itàlia, la mala salut de ferro que s'agreuja (I)

Crisi europea a la perifèria de la UE: Itàlia, la mala salut de ferro que s'agreuja (I)

La Unió Europea no se li posa bé la segona dècada del segle XXI, condicionada per la crisi econòmica financera debastadora, que va pauperitzà les classes populars i mitjanes i va esquerdar la capacitat financera dels Estats, posant en entredit l'Estat del Benestar, una senya d'identitat com a democràcia liberal que tenia Europa respecte, per exemple, els EE.UU.
Després d'ensurts per l'auge de l'extrema dreta o els populisme en el nucli de la UE, llegim Alemanya, França i Holanda, i superada la paralització institucional a Bèlgica, la perifèria de la UE està situada en una crisi política i/o identitat europea, amb els valors que es presuposa a la Unió.
Publicaré un seguit d'apunts sobre diferents crisis que viu la UE en la seva perifèria.

Beppe Grillo i Di Maio, el cap de cartell i home fort dels Grillini al govern italià

La República Italiana sorgida de la II Guerra Mundial i les conseqüents reformulacions republicanes fins als nostres dies, s'ha caracteritzat per una inestabilitat institucional molt gran, amb multitud de governs efímers, alguns d'hores, a excepció dels governs Berlusconi als 90s i al segle XXI, amb una barreja de populisme neoliberal que va passar d'òpera a farsa.
Amb la crisi financera i l'auge del poder d'institucions paladines del Capital i no democràtiques, com el FMI, cau el darrer govern Berlusconi i s'entra en la deriva de l'Europa postmoderna dels governants tecnòcrates que ningú ha votat, amb la conseqüència d'obir les portes de bat a bat als populismes i a l'extrema dreta, que s'aprofitaran de la crisi on persisteix, en ficar-se ells solets, l'esquerra reformista italiana, entre els deliris cesaristes i les ganivetades dels millors temps del Fòrum Romà .
En les darreres eleccions, l'establishment de la UE demana socors a Berlusconi (a qui havien defenestrat) per aturar el populisme dels Grillini (moviment populista a l'entorn de l'humorista Beppe Grillo). I l'esquerra és presa de la no mort política del seu anterior líder, el cesarista florentí Matteo Renzi.

#HemTancatElsPorts el twitt de Salvini anunciant la mesura anti-refugiats

El resultat és una victòria dels Grillini (Moviment 5 Estrelles), basada en la victòria al Mezzogiorno, i amb l'auge preeminent de la Lega, que va camí de convertir-se en el partit de referència de la dreta (dura) a Itàlia, no només al nord. Ambdues formacions es posen d'acord, amb el fil conductr de l'antieuropeïsme liberal i amb el consentiment de la xenofòbia leguista, per part dels Grillini (que tampoc li fan fàstic). Ai, las! Però el President de la República, amb els poders que té (pocs, però contundents) veta el nomenament del candidat a ministre d'Economia (per euroescètic radical), el que provoca la renúncia del candidat a President del Consell de Govern dels Grillini i la Lega.
El President de la República, Sergio Mattarella, un demòcrata cristià que es va sumar a opcions progressistes (comú a la Itàlia post-Tangentopolis), decideix encarregar govern a un tecnòcrata del FMI, Carlo Cottarelli, que ni ha estat votat i a més qui ha guanyat les eleccions, que precisament representa l'oposat a Cottarelli i el FMI.
Experts en política italiana apunten que va ser una mesura de força per resituar els Grillini i la Lega en la formació del nou govern, relaxant l'euroescepiticisme. També parlaven d'una estratègia dels leghistas per forçar noves eleccions on es considera que aquests esdevindrien el gran partit italià, desbancant els Grillini. 
Finalment s'ha fet govern i els primers passos de la Lega, amb el ministre anti-euro a govern, però en segona línia, és reforçar la vessant anti-immigratòria en la figura del seu líder i flamant ministre de l'Interior Matteo Salvini (wiki en italià).
Sigui com sigui, l'euroescepticisme ja ha format govern a la quarta economia (tercera amb el Brèxit) de la UE. No va ser ni a França ni a Holanda, ha estat a Itàlia.

D'hiperventilats i processistes

Tinc la capacitat que amb un termini de temps reduït em diguin hiperventilat i processista. Òbviament, parlem de política catalana.

És curiós que el debat polític intra-sobiranista es mogui en l'arma llancívola de la paraula amb voluntat de ser pejorativa, establint una etiqueta que desqualifica a l'interlocutor (avortant una actitud dialèctica per fer sorgir una síntesi que millori la situació prèvia al debat).

És curiós, també, que en la dialèctica entre independentistes la classificació en l'actitud de l'interlocutor pesi més que el seu argument. Amb això vull dir que és més important classificar com a hiperventilat o processista a l'interlocutor que escoltar (i entendre) els seus arguments.

Després de la República Catalana no nada de l'octubre, aquesta dialèctica dins l'independentisme s'ha mogut en els pantans de la simplicitat (o voluntat de simplificació), és per això que les etiquetes porten a fer judicis apriori, no cal saber què diu el teu interlocutor sinó si se l'identifica com a hiperventilat o processista.

Però com l'energia, aquesta identificació també es transforma. Els dos grans espais polítics independentistes, el que representa el tradiconalment món convergent que ha anat evolucionant fins a Junts per Catalunya/PDeCAT i el que representa ERC, han anat essent assenyalats com a processistes o hiperventilats de forma canviant.

Fa gràcia quan sents a un (neo/post)convergent dir que ERC és una força processista o a alguns d'ERC dir als (neo/post)convergents que són uns hiperventilats. Ai, almas de cántaro... que diuen en castellà.

Suposo que és la tradició faccionalista que ha estat gairebé motor de la història dels catalans. Potser no podem evitar haver d'escollir entre nyerros i cadells. I ara no sabria dir si ser hiperventilat és ser nyerro o cadell...

No sé si és el millor adoptar aquesta dialèctica etiquetadora, simplificadora i, perquè no dir-ho, menyspreadora, en un moment històric d'embat (encara, oi?) amb l'Estat, després d'haver viscut glorioses jornades com l'1 i el 3 d'octubre, amb l'eclosió de sobirania popular més gran a Europa occidental des de dècades ençà.

El gran què de la «revolta dels somriures» era l'actitud. Això és la complicitat, la solidaritat, la fraternitat que ens ha permès sortejar aquests faccionalisme congènit dels nyerros i cadells que tenim els catalans.
No crec, com va dir aquell, que ningú amb dos dits de front es pensés que amb el somriure guanyaríem. Però, el somriure ens fa més forts. Somriguem-nos i siguem capaços de debatre el millor camí sense desqualificacions, perquè sense complicitats no podrem fer LA República Catalana.

L'independentisme ha fet caure el govern dels Piolins. Somriguem!

El govern Rajoy ha caigut. Ho ha fet amb els vots del PSOE, Unidos Podemos (i confluències vàries), PNB, Bildu i els dos partits independentistes catalans al Congrés, ERC i PDeCAT.
Hi havia rum rum sobre què havia de fer el republicanisme català davant una moció de censura contra Rajoy, però, com a tal, que comportava una candidatura a President, en aquest cas, de Pedro Sánchez, del PSOE.
Encara retronen les paraules "Quim Torra és un racista", dites per Sánchez, en mig d'una coregorafia d'un Bolshoi de dinosaures socialistes (Guerra, Borrell, Zaragoza) ballant al ritme supremacista i racista.

Pedro Sánchez durant la moció de censura

També es té present que el PSOE va ser un col.laborador necessari (si no imprescindible) per aplicar el 155 colpista que va cessar el govern català, amparant la repressió policial i judicial a Catalunya.
Rajoy es va situar a la picota amb la sentència per la trama Gürtel, apostant-ho tot a la incapacitat de posar-se d'acord prous diputats d'una oposició tant eclèctica com la que hi ha al Congrés. Però ha passat.
I això provoca una esquerda molt profunda en el bloc constitucionalista espanyol a Espanya. El front nacional espanyol de PP+PSOE+C's s'esberla en una moció de censura que expulsa al PP de govern, que aparta a C's de l'abraçada de l'ós al votant popular a càmara lenta, parasitant l'espai d'un PP corcat que tenia com a soci preferent el mateix Rivera, cabdill de C's.

Una moció que porta al PSOE a governar de la mà del (encara) outsider de l'establishment espanyol Unidos Podemos, amb els vots de Bildu ("los de la ETA", que diu el popular Hernando), el PNB (que havia tancat tot just fa dies un acord pressupostari que hauria permès a Rajoy surfejar durant dos anys a l'espera d'una millora dels indicadors econòmics) i de l'independentisme català.

Rufian, Tardà i Campuzano

El vot d'ERC i del PDeCAT fa caure el govern espanyol que ha liderat la repressió des d'abans de l'1 d'Octubre, amb presons i exilis inclosos, amb ocupacions d'institucions pròpies i coaccions judicials a ciutadans (no de Ciudadanos).
Els vots de "los separatas" ha fet caure el govern dels Piolins, dels del "A por ellos, oé!". I ho fa en un moment que el republicanisme català no podia sortir del racó del ring i que, de nou, s'està instal.lant en una dinàmica faccionalista amb tinst caïnites.
Amb la implosió del Front Nacional del PP+PSOE+C's, la pugna interna es situa en constitucionalisme espanyol a Espanya.

La repressió policial de l'1 Oct , ordenada pel govern Rajoy

No compto (i crec que ningú en el món republicà hi compti) amb què el PSOE pot encarar una resolució del "conflicto catalan" de manera satisfactòria per la gran majoria dels catalans (poder decidir votant, democràticament, el futur col.lectiu com a país), però com a mínim ha de servir perquè les forces republicanes catalanes agafin aire per recompondre files i estratègies sense la pressió incessant del Front Nacional constitucionalista espanyol, amb tots els resorts de l'Estat, rei inclòs, en línia.
Això és al mínim a què ha d'aspirar l'independentisme català, a desmantellar el clavegueram Estatal, per tal d'encarar una fase on es faci política. Perdó, Política, en majúscules. Una fase més d'un procés polític, el republicà català, que em de tenir voluntat de resoldre (satisfactòriament) sense haver de situar l'horitzó biològicament inabastable, per la majoria de nosaltres, a dues o tres generacions futures.
I somriguem, aquesta és una victòria del republicanisme català. No perquè haguem fet Sánchez president, si no per haver fet caure el govern de Rajoy, Soraya, Zoido i Millo. El govern repressor.

Espanya, aquell país que persegueix colors

Espanya és aquell país on per defensar la seva unitat en el destino y lo universal es persegueix un color, en aquest cas el groc.
El groc és el color que il.lustra simbòlicament la demanda de la llibertat dels presos polítics catalans, que a dia d'avui són Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Cuixart i Jordi Sánchez. Aquests són els presos polítics que romanen a la presó (preventiva, és a dir, sense sentència judicial en ferm). N'han alliberat alguns, però aquests els mantenen a presó perquè podrien cridar a la violència. Això justifica la Justícia espanyola, aquell poder que s'hauria de pronunciar fora dels paràmteres polítics. Hauria, però no és.

Espanya és aquell país que persegueix colors, que prohibeix el color groc al carrer, en la il.luminació de fonts i edificis.
Si persegueixen colors, com no han de perseguir i coaccionar mestres, periodistes, governs legítims, twittaires, alcaldes i programes televisius infantils?
Prohibir colors és entrar en una nova dimensió totalitària, de control social que arriba a la varietat cromàtica que entra en els nostres ulls. I aquesta persecució de colors es fa des de la grisor més patètica possible per una entitat que es vol com a paladina de la democràcia i la llibertat, la Unió Europea. Aqusta persecució de colors es fa amb el silenci massa present dels qui es volen alternativa dels que apliquen la persecució del groc.
El groc ja no només vol dir "llibertat presos polítics!", el groc ja vol dir "llibertat!" a seques, vol dir lluitar contra el totalitarisme de l'Estat Espanyol. El groc és patrimoni de la dignitat democràtica i de país.

VÍDEO Els Mossos impedeixen el pas a unes àvies per portar una bufanda groga
La Junta Electoral de Barcelona prohibeix d’il·luminar de color groc fonts i façanes

(imatge twitter.com/carmecf)