L'altre dia vaig visitar Perpinyà, capital del Departament dels Pirineu Orientals, de la República Francesa. Per mi, és la capital del Rosselló i de la Catalunya Nord, la part més septentrional del meu país que va acabar a mans de França després del Tractat dels Pirineus, que posava fi a la guerra per la independència del Principat, al segle XVII, anomenada Guerra dels Segadors.La catalanitat perpinyanesa és escassa i la que hi ha és d'un folclorisme asfixiant, molts caganers, senyeres a llocs insospitats i burros als cotxes (cap CAT). Diuen, però, que la reconscienciació catalana en terres roselloneses va a més.
Aquest any, Perpinyà ostenta la capitalitat cultural catalana, ho indicaven pocs cartells vermells. Res més. Segurament hi ha activitats, però seran puntuals i conjunturals. Tant de bo m'equivoqui.
Òbviament el català trobat va ser zero, a excepció de rotulacions i guies per a turistes. En canvi el castellà si que hi és present en cambrers, treballadors d'oficines de turisme i en museus.
La ciutat és una capital de províncies, lluny de l'epicentre parisenc. Sense brillantor, i en el cas del centre antic, em va fer pensar en el barri lisboeta d'Alfama, bressol dels fados. Brut, decadent, pudent i deixat del tot.
Perpinyà, la catalana (tal com s'agrada presentar a sí mateixa la ciutat), hi ha sortit perdent amb França. Ha estat maltractada per l'oblit del jacobinisme republicà, a excepció dels monuments als caiguts per França.
No vaig notar per enlloc que França estimi Perpinyà, i no entenc com és que Perpinyà encara estima França.
4 comentaris:
A Perpinyà el catalanisme és un souvenir, així de clar i així de trist.
Salut
Ostres Jordi!
Doncs aquest estiu jo també hi vaig anar. La qüestió és que estàvem parlant amb uns amics, pensant que ningú ens entenia, i una noia que estava per allà aprop tot plegat es va posar a riure pel que havíem dit!
Llavors ens va fer una mica de guia per allà. Li vam preguntar què tal el català per allà, i ens ho va dir que estava sota mínims. Que ella havia anat a una esola bressola; però que en general, no hi havia massa ningú que el conegués...
Vaig ser-hi també, fa un mes. La seva catalanitat m'ha semblat sempre més aviat una mirada queixosa al nord que no pas una abraçada al sud. El català, és cert, es limita a algun treballador de l'Oficina de turisme.
El teu judici sobre la ciutat em sembla massa sever. Les carreteres i la seva senyalitzacíó són de primera i el finançament del poder local també. Em sembla una bona opció per passar-hi un cap de setmana o un dia d'hivern.
La definicií del JRoca em sembla molt encertada sobre la catalanitat de Perpinyà.
Òria, crec que et mereixes un premi per haver trobat la catalanoparlant de Perpinyà! hahahahaha és broma. Fora humor negre. Jo no vaig trobar ningú que em parlés ni un borrall de català. Però sóc optimista de mena... així que crec que alguna cosa millorarà, sobretot perquè espero que els rosellonesos vegin que essent tots europeus (espanyols i francesos -així és com ho veuen!-) el seu futur és català, o no serà...
Ferran, ni quan sóc una mica pessimista no ens posem d'acord! segur que al Perpinyà mitjà està molt net i ben senyalitzat (venint de Catalunya, no costa gaire pensar que està ben rotulat, a casa nostra és fatal!), però al casc antic les pudors i la deixadesa no me les neguis!
Publica un comentari a l'entrada