Estat d'excepció a Catalunya

L’estat d’excepció és una opció que poden usar els governs, a través de la qual es limiten i suspenen alguns drets i lleis. Normalment se’n fa ús en un moment de desestabilització molt gran o en situacions d’ocupació d’un territori per la via militar o en un escenari de revolta. Les dictadures l'usen indiscriminadament per mantenir l’ordre a partir de la força i l’abús d’autoritat.
Podem observar que l’estat d’excepció ignora el cos legislatiu fins i tot constitucional, afectant així, com suara hem dit, els drets dels ciutadans. En els darrers anys, Espanya, respecte Catalunya, s’ha dedicat a practicar un domini a partir de la ignorància de la llei ja aprovada, més enllà dels compromisos. Un cas flagrant és el de la disposició addicional tercera de l’Estatut, que no s’ha respectat mai malgrat ser llei, malgrat formar part del cos constitucional de la sacrosanta Constitució espanyola.
Ja deia en el seu moment Trias Fargas que el centralisme espanyol utilitzaria l’asfixia econòmica per torpedinar la Catalunya autònoma. Car no podem ignorar l’espoli fiscal permanent com a eina de laminació del benestar i el progrés econòmic dels catalans, que comporta una laminació de la construcció nacional a partir de la cohesió social i el dinamisme econòmic.
Amb la crisi, l’espanyolisme irredempt veu una oportunitat, que és la del desmantellament de les estructures polítiques, però també socioeconòmiques, dels catalans. El més greu és que el catalanisme governant, diguem-li per prudència, diguem-li per seguidisme obcecat del pensament únic de l’austeritat que predica Berlín, diguem-li per la deriva neoliberal de CiU, sigui còmplice d’aquest estat d’excepció que Espanya imposa subtilment a Catalunya.
Espanya no embat Catalunya amb la Guàrdia Civil ni amb l’exèrcit, ho fa amb les finances. Comença a ser hora que el catalanisme governamental posi ja fil a l’agulla en establir la ruta d’emancipació nacional en la ja desgastada, per vaporosa i emboirada transició nacional.

Publicat a Nació Digital