L'eina que tenim per fer la independència, #JuntsPerGuanyar

Junqueras i Romeva.  Foto: www.20minutos.es

Personalment jo m'he posicionat davant l'escenari de les eleccions plebiscitàries perquè els diferents partits polítics independentistes es presentessin per separat, obrint els seus espais propis (centre dreta nacionalista CDC, esquerra popular ERC i esquerra anticapitalista CUP) per tal d'arribar al màxim de votants possibles, donant resposta a la complexitat de la societat catalana. S'hauria hagut de pactar un punt comú al programa amb el camí a fer per fer la independència i presentar-se, amb el que es deia, una marca paraigua (Ara és l'hora, per exemple). El model eslovè de DEMOS.
Com ja he escrit, la clau per guanyar el plebiscit són els indecisos, els independentistes que voten altres opcions que CDC, ERC i CUP, gent que votaria independència, però que ara ha de votar un partit (o coalició de partits amb entitats) diferent al que han fet normalment.
La meva aposta no era una aposta tacticista, partidista, etc., per ser militant d'ERC, sinó que ho feia mirant dades de comportament electoral. És més, tot indicava que en aquest escenari, qui guanyaria les eleccions seria Artur Mas i CDC. El que compta, però és sumar majoria absoluta de diputats i, pel que diuen, també més del 50% dels vots.

Artur Mas

Després d'un trajecte, a vegades en forma de sainet del Pitarra, llarg i tortuós des que Mas va convertir la consulta del 9N en un procés participatiu, les tres forces polítiques independentistes han anat fent el camí amb més revolts dels que realment hi havia, signant acords com els acords27s.cat, que Mas deixa en paper mullat, amb conferències i contraconferències, amb pinces d'una banda i l'altra per fotre al del mig, amb girs argumentals plens de tensió dramàtica... i amb les entitats com ANC i Omnium renunciant a imposar un acord amb uns paràmetres mínims, sovint per les pressions externes, com ara, per exemple, els d'antics membres del secretariat nacional de l'ANC pressionant per terra, mar i aire per imposar les seves idees...
Tot plegat ha tingut un desllorigador que els historiadors valoraran (valorarem) segons el resultat final del procés, que té alguns pecats originals que esperem que no acabin de pesar més del compte.

Carme Forcadell i Muriel Casals. Foto: www.lavanguardia.com

Ara ja tenim llista unitària de CDC, ERC, Omnium i ANC, que pel que primer serveix, és per cohesionar el sobiranisme, acabant amb un debat de desgast que es feia insostenible a menys de 3 mesos per les eleccions.
Ara tenim una llista amb un cap de llista com Raül Romeva, ex-eurodiputat per ICV (ara que ICV s'alinea amb Podemos), que obre l'escletxa per tapar la via d'aigua de pèrdua de vots que suposava una llista que facilités que el plebiscit del 27s per la independència el convertissin uns i altres amb el plebiscit sobre Mas, a l'estil de Trias a Barcelona que tant malament va sortir a l'encara CiU. Romeva pot, si es sap jugar bé les cartes, donar resposta a la realitat que l'independentisme creixent a Catalunya està desplaçat a l'esquerra.
Romeva pot fer que el 27s, Josep Termes, l'historiador que va impulsar la tesi que la base real del catalanisme és popular i no burgesa,  i desmuntar la tesi de Soler-Tura que el catalanisme és burgès, un escenari que s'instil·la en la simplista i falsa dicotomia entra la dreta nacionalista i l'esquerra lerrouxista. La Catalunya dual del pujolisme (de la Catalunya fruit de la Transició), on el catalanisme era la dreta (CiU) i l'esquerra no podia ser catalanista (PSC-PSOE), una Catalunya dual que va trencar el govern de Maragall i que ara ha saltat pels aires amb la decomposició d'un PSC en vies de ser residual, amb més socialistes a fora que a dins, i amb una CiU que ha volat pels aires.
Ara ja tenim candidatura, la liderada per Romeva, acompanyat per Forcadell, Casals, Mas, Junqueras i molts més, al costat la candidatura de la CUP, que no s'hi ha volgut sumar. No era la meva opció, però ara és l'eina que tenim i hem d'anar a per totes! Anem d'anar #JuntsPerGuanyar