En l'homenatge a Segimon Serrallonga, Jaume Ayats ens va explicar que "El cant dels ocells" és una cançó que va néixer com a cançó popular de joia per l'arribada de l'Arxiduc Carles, en la Guerra de Successió, a Barcelona. La lletra que ens van oferir el mateix Ayats i Sebastià Bardolet no deixava cap dubte: era un "himne" antiborbònic! Després ha anat evolucionant fins a ser... una Nadala.Posteriorment, Pau Casals (wiki), segurament el millor intèrpret de "El cant dels ocells" en violoncel, es va declarar nacionalment català, fill d'una gran nació oprimida, just abans d'interpretar la peça suara esmentada. Tot en seu de l'ONU.PS: hi ha un contuberni catalano-maçònic a l'ONU? mireu sinó aquesta imatge en la web dels Estats Units: http://www.america.gov/un-declaration.html
Avui, com cada any, s'ha fet l'homenatge a Segimon Serrallonga, Fill Predilecte de Torelló, poeta i intel.lectual de referència. L'homenatge l'organitza l'Aula Segimon Serrallonga i l'ha presentat Berta Faro.
Enguany l'acte ha voltat a l'entorn de l'interès per la música que tenia Serrallonga. Primer, l'ètnograf musical Jaume Ayats, de l'UAB, ha exposat el paper de la música popular en la societat. En el passat, com a via de comunicació de successos i de plantejar vivències. Ayats ha fet un paral.lelisme amb la televisió actual.
En el present, Ayats, n'ha denucniat una tendència de "lirisme fleuma" a l'hora d'encarar la música popular i de tradició oral.
Per acabar la primera part, Ayats, amb el tenor i pedagog musical, Sebastià Bardolet (el meu professor de música en la infància més tendre al Carme de Manlleu) han cantat quatre cançons populars i, Ayats, ens ha explicat el sentit real i l'origen d'aquestes cançons, que han estat "Caterina de Lió", sobre la violència de gènere; "Els estudiants de Tolosa", una cançó propagandística del Regne Francès, en un conflicte amb la ciutat occitana; "El cant dels aucells", una cançó en honor a l'Arxiduc d'Àustria, i "Els Segadors", una música que tenia una lletra que els segadors que baixaven als camps en temps de sega i que es va fer servir per una lletra patriòtica per cridar a les armes als rebels catalns enfront la Monaqruia Hispànica en la Guerra dels Segadors.
Finalment, Joan Rubinat, pianista torellonenc, ens ha deleitat en un seguit de peces del mestre Mompou.
Un acte realment brillant, que serveixper mantenir (i refermar) la memòria del nostre Segimon Serrallonga.
Ahir va ser el dia de Sant Jordi, segurament el dia més català de tots, perquè sumem la cultura i el romanticisme, tot amb un aire patriòtic implícit i en dia laboral. El còctel ens porta a la Diada, més viscuda que el Dia Nacional, l'11 de Setembre.Com ja fa uns anys, em toca viure la Diada de Sant Jordi a Barcelona.Els primers anys visitava les Rambles i després feia un tram de la Rambla Catalunya. Enguany, però, ho vaig reduir a la Rambla Catalunya i en un recorregut restringit. Quina massificació!!Va ser una mica frustrant, sincerament. En cap moment vaig poder tenir un d'aquells instants íntims amb els llibres de les parades, per poder-los tocar, llegir en diagonal quatre pàgines. Mirar títols, portades, curiositats,... aquest any res, sols esquivar persones, globus de la Casa Gran del Catalanisme i venedors de roses que t'assaltaven amb ofertes supereconòmiques i amb una causa molt justa al darrera (em ser totes les necessitats dels caus d'escoltes de Barcelona i tots els viatge de fi de curs també de totes les escoles de Barcelona).Caram quin estrès! Si seguim així, al final els únics llibres que es vendran seran els d'autoajuda i de relaxament...PS: Com cada any he viscut debats físics i virtuals sobre la necessitat o no, sobre la idoneïtat o no, d'establir St. Jordi com a dia festiu. Seria la millor opció pels del sector turístic de la costa... i potser aquell dia els venedors de cocos ("Al riiiiico cocoooooooo!") també vendrien llibres!
Avui és Sant Jordi, així que toca regalar una rosa a qui estimes i, a mi, m'agrada regalar llibres i lectures. Bé, a vegades no sé si m'agrada més anar a comprar els llibres o regalar-los...
La rosa ja la regalaré a qui li toqui i de llibre... bé, als qui llegiu aquest bloc us deixaré l'enllaç a un conte escrit per un tal Gica Casamare (per llegir més contes, cliqueu aquí). És curt i espero que us agradi.
Gica Casamare:
Pietro Vierchowood i una orella
(Relats en català)
A vegades, un està en el seu lloc i de cop i volta veu com la situació fa un gir i hom es troba a l'altra banda.Avui li ha passat al periodista de Torelló Guillem Rico, que estava cobrint la visita de la Consellera Serna i de cop i volta ha passat de ser oient a ser oït.Quan se li ha regalat, a la Consellera Serna, uns busts dels gegants de Torelló, li hem passat la patata calenta al Guillem, que a més de periodista és membre de la colla gegantera de Torelló (i més coses!).
Cal dir que pels que som sovint gravats, fotografiats i controlats per la premsa, situar al periodista sota els focus té la seva gràcia...
Podríem dir que hem vist materialitzada la societat líquida i multidimensional i multidentitària en el Guillem, ara periodista, ara geganter, ara altre cop periodista, però sempre Guillem... quines coses!Bloc d'Esquerra: Visita de la Consellera de Treball en temps de crisiOsona.com: Fotos de la visita de la Consellera Serna a Torelló
Tothom té dret a crear un partit, només faltaria.En la meva opinió, però, crear un partit independentista nou, com l'insinua Joan Carretero, líder de Reagrupament, anatemitzant el fet d'entrar en un govern (que no sigui independentista) i trencar la força parlamentària de l'independentisme és portar l'independentisme en un cul-de-sac.Només un gran crisi política a l'estil italiana dels 90 (que va destruir el sistema de partits vigents per la corrupció d'uns i la caiguda del Mur de Berlín pels altres) podria portar a la ciutadania a donar suport a un partit nou i amb voluntat aïllacionista. Llavors, a Itàlia, no va ser la Lega Nord (wiki) qui va ser hegemònic (ni al nord) si no Berlusconi (wiki), és a dir, mitjans de comunicació i poder econòmic. I és que si l'independentisme català a patit d'alguna cosa ha estat de suport d'algun grup comunicatiu potent i de part del poder econòmic (com podria ser en el seu moment el Banc d'Escòcia, ara en mans de l'estat britànic).No albiro una gran crisi del sistema de partits, més enllà d'un abstencionisme cada cop més homologable a moltes democràcies consolidades. Sí, és així de trist...Sense aquests dos elements, la influència mediàtica i el poder econòmic, cap partit nou pot aspirar a construir una formació amb voluntat d'esdevenir hegemònica a curt o mitjà termini. Sols podrà a aspirar a ser un grup minúscul, que pugui esdevenir un petit lobby parlamentari, a l'estil Ciutadans.I si això succeeix, haurem de passar balanç de quants diputats independentistes hi haurà al Parlament, de moment n'hi ha 21. Un nou partit farà augmentar aquests diputats?
Clar, que de moment, Carretero, sols ho ha insinuat...
Vaig rebre un sms dient "històric". M'havia autoimposat unes vacances reals, així que no havia anat a la conferència de Joan Puigcercós, "L'esquerra que decideix".Després va sonar el mòbil, un altre company em va dir que sí, que havia estat impressionant. Josep Lluís Carod-Rovira va anunciar que feia un pas enrera i donava suport a Puigcercós perquè lideri Esquerra en les properes eleccions.Mesos de negociació després d'un congrés nacional tens i mogut havia donat, a la fi, resultat. Ara Esquerra era més unida i més forta. I pel que per molts és important: Polònia haurà de canviar la línia argumental sobre Esquerra...L'endemà, el divendres, vàrem fer el sopar de la República d'Esquerra Osona, tothom estava realment content, el pas fet per Carod era realment un fet que ha d'estabilitzar el partit. No vol dir que ara Esquerra sigui un partit monolític (mai ho ha estat, ni als 30, ni durant la dictadura, ni dirant la transició, ni durant els 80 ni els 90), però hi havia un consens ampli.Però ja el mateix divendres a la nit, corria el rumor que Carretero anunciaria el dia següent que creava un nou partit.L'endemà tothom va poder llegir que Carretero advoca per una "pataforma" electoral independentista, ni de dretes ni d'esquerres, independentista. No creu que cap partit actual doni resposta a l'independentisme social d'avui.Joan Carretero, líder del sector crític de Reagrupament, deu creure que ja no pot sumar a l'esquerra nacional (i independentista) que és Esquerra Republicana de Catalunya. Les minories són importants, poden sumar i reforçar.Realment, després que Carretero retirés la seva esmena a la totalitat en el darrer Congrés del partit, vaig tenir al miratge que Carretero exerciria una oposició constructiva dins d'Esquerra. No és així. És una llàstima, però la vida continua i la lluita també!Bloc de Saül Gordillo: Maduresa a EsquerraBloc de Joan Ballana:El repte d´EsquerraBloc de Ferran Casas: Carretero busca pisArticle de Joan Carretero: Patriotisme i dignitat (Avui)PS: Hi ha un article que vaig escriure a La Veu d'Esquerra que parlava de valors, crec que ara és un bon moment per rellegir-lo. Els valors són el que importen
Hi ha moments que hom necessita fer una desconnexió, un reset, per tal de reiniciar-se i encara el futur amb energies ordenades i revigoritzades.Amb els canvis necessiten noves forces.Així que he aprofitat uns dies per marxar acompanyat a Cadaqués, gris, ennuvolat, humit i preciós! Com diu la meva mare, Cadaqués és màgic.La següent setmana, és a dir, aquesta que s'acava demà diumenge, he anat uns dies a Besalú, en un hotel al costat de l'església de Sant Vicenç. També hi he anat acompanyat, de llibres (Camaradas, de Robert Service, i El poder dels spin doctors, de Toni Aira) i de l'ordinador sense capacitat de connectar-me a internet.Com que tampoc hi ha gaire bona cobertura, a Besalú, la desconnexió ha estat molt ben aconseguida.Besalú, vila comtal, dels poderosos comtes de Besalú, i precedida per l'establiment del "castrum" visigot, és una vila, entre setmana, perfecte per gaudir de tranquil·litat i d'uns racons de pedres històriques. A més, hi pots trobar racons tranquils on llegir o sols observar com passa el temps i vols espectacularitat sols has d'admirar el pont romànic per on s'entra a la part vella de la vila.I en el final de la desconnexió en Carod fa un pas enrere per donar suport a Puigcercós i enfortir Esquerra, 100 persones participen al sopar de la República a Osona i en Carretero insinua la creació d'un nou partit independentista (encara un altre més?). Benvingut a la realitat!
Besalú, antic pol de poder medieval
La Lluna reflectint-se al mar de Cadaqués
Comença uns dies de festa de debò, sense internet i sense mòbil. Uns dies per escriure i llegir. Per escoltar la remor del mar i recordar velles glòries!Això vol dir que aquest bloc romandrà tancat per vacances. Que ja toca...Us deixaré amb uns vídeos del meu canal youtube: CasalsPrat TVEl primer és un dels més vistos de tots, un vídeo que ens mostra qui és Anglada:El segon és el més vist sobre política municipal, el de la presa de pèl més gran que hem patit els ciutadans de Torelló, la retirada de l'ambulància medicalitzada i les urgències nocturnes:I per acabar, el més vist de tots els que hi ha, el de la meva presentació com a candidat d'ERC a Torelló:
Abans de començar les vacances de desconnexió he pogut acabar Red Horizons, la biografia del cap de l'espionatge de la Romania de Nicolae Ceaucescu (wiki), Ion Mihali Pacepa (wiki).És un llibre apassionant, que a més m'ha servit per practicar l'anglès.El llibre el vaig trobar en una paradeta de llibre de segona mà a Berlín. Una gran troballa!Pacepa era el cervell dels serveis secrets d'espionatge exterior de Romania, una peça clau en el règim comunista. I és que no només l'espionatge era important per temes militars, sinó econòmics. La innovació productiva de la Romania de Ceaucescu es basava en l'espionatge i en aconseguir patents occidentals. Aquestes patents s'aconseguien a través de l'espionatge i, també, a través de la cooperació amb països occidentals.I com s'aconseguia aquesta cooperació, en un context de Guerra Freda, no ho oblidem? Doncs Ceaucescu ho feia a través del "Pla Red Horizon", un pla que buscava tenir una xarxa internacional d'agents d'influència: diplomàtics, polítics i alts executius a nòmina dels serveis secretes romanesos, ben pagats i a vegades gràcies a fotografies compromeses... Aquests agents feien arribar als governs occidentals el missatge que Ceaucescu actuava al marge de Moscou. Els governs occidentals s'ho van creure, amb viatge a EE.UU. inclòs,... fins que Pacepa va desertar! (aquest capítol de la deserció, pel meu gust i interès, Pacepa l'esbandeix massa ràpid i amb na declaració massa gran pels EE.UU., com justificativa vers els americans).El llibre ens mostra un matrimoni Ceaucescu, Nicolae i Elena, obsessionats en el culte a les seves persones.També ens mostra un país on molts ciutadans estaven a nòmina dels serveis secrets i que una xarxa de micròfons monitoritzava el país.Per altra banda, Pacepa ens mostra una direcció política comunista absolutament submisa a Ceaucescu. Aquí, vull recordar el meu viatge a Bucarest, on ens van mostrar la sala de reunions de la direcció del Partit Comunista, on hi havia una taula enorme rodona, tots eren iguals, només que hi havia una cadira d'or... la de Ceaucescu.
També se'ns mostra un matrinomi Ceaucescu que no accdepta cap crítica (ni cap dicidència), irascible i que si cal usen tot l'aparell estatal per contrarrestar la seva set de càstig o venjança.Un petit apunt anecdòtic: Ceuacescu, com Stalin, tenia una sala de cine privada on hi veia pel.lícules americanes, al romanès li agradaven les els films policíacs.El llibre també parla de la política exterior de Ceaucescu, que es basava en l'operació "Red Horizon" i també en l'objectiu d'aconseguir el Nobel de la Pau per l'acció de Ceaucescu a Orient Mitjà, que es basava en fer el doble joc entre els palestins i els israelians i àrabs moderats.Un llibre altament interessant, com ja he dit, una gran troballa a Berlín.
Després d'una filtració monumental, avui Zapatero ha anunciat la remodelació del seu govern, amb la creació d'una tercera Vice-presidència per relacions amb les Comunitats Autònomes i municipis i amb canvis de competències de diferents ministeris.ZP ho ha justificat escudant-se en la crisi, encara que no s'enten gaire alguns cessaments com el de Bernat Sòria (Sanitat) o la de Cabrera (Cultura) o de Magdalena Alvárez (i olé!) lligats al context de crisi.L'entrada de Chaves (Vice-president tercer i responsable de relacions amb les comunitats autònomes), del número 2 del PSOE José Blanco (ministre de Foment) i de Trinidad Jiménez, dona de confiança de ZP dins el PSOE a Madrid i a nivell estatal, és per reforçar el perfil de partit PSOE en el govern espanyol.També en sobresurt el canvi de Solbes, un home esgotat (i espremut fins al màxim), que serà substituit per Elena Salgado, la dona de les transferències interminables del nou Estatut. Una dona austera, gris i de llarga trajectòria al PSOE.Aquests canvis es circumscriuen en un context de manca d'una majoria estable al Congrés espanyol, després del Frente Nacional a Euskadi, de la crisi institucional amb Catalunya i per uns mesos que es presenten durs pel govern espanyol.Dubto que treure a Solbes serveixi per estovar al PP, dubto que posar d'interlocutor a Chaves (l'últim felipista) i treure a Magdalen Álvarez serveix per estovar els catalans i dubto que la PSOEbunkerització del govern sigui la millor solució per ZP, que té com a objectiu aprovar els propers pressupostos.PS: només una idea em ronda pel cap, possiblement es vol potenciar a Trinidad Jiménez per Madrid posant-la de ministra, però el fet de nomenar Blanco com a ministre és una manera d'apartar-lo de l'aparell socialista després de la derrota a Galícia?Enric Juliana: ¿Quiere el califato andaluz tutelar a Zapatero?
Quico Sallés: Treball en equip
Enric Marín: Símptome de debilitat
El divendres passat es va obrir oficialment el Túnel de Bracons, una infraestructura que ha d'unir dues comarques veïnes que fins ara vivien d'esquenes: Osona i la Garrotxa.Va ser una posada de llarg de pes, amb el President de la Generalitat al capdavant.El Túnel de Bracons i l'eix Vic - Torelló - Olot han tingut la seva contestació i controvèrsia en els darrers anys. Contestació, sobretot a la Garrotxa, contra l'impacte ambiental de la carretera. Controvèrsia, per les dimensions de la via (3 o 4 carrils) i per qui realment en farà ús, si camions pesats col.lapsaran la nova carretera. I per les controvèrsies dins el primer tripartit per tirar endavant o no l'obra. Fins i tot Joan Saura va dir que si ell estigués en un govern "mai" es faria aquesta carretera... com ens recorda Albert Bardolet, de CiU.Crec que el túnel té les seves coses positives, sobretot per comunicar les dues comarques, que en sortiran beneficiats sobretot les famílies, el turisme i les petites i mitjanes empreses, que podran obrir la seva activitat econòmica a la comarca veïna, sense que el transport sigui un sobrecost excessiu.Els meus dubtes són sobre l'equibri impacte ambiental - dimensions de la via de comunicació, l'equilibri entre el nostre entorn i la seguretat.Les dimensions de la via, amb tres carrils em fa pensar massa amb l'eix Vic - Girona, i no em fa gens de gràcia. Tothom coneix els perills que comporta aquesta carretera...Malgrat tots els dubtes, crec que Bracons és una oportunitat per Osona, la Garrotxa i sobretot per Torelló, que guanya una centralitat mai coneguda.Què hi diu en Marc Alberch: Àudio1 i Àudio2
Osona.com: Fotos i vídeo: Osona i la Garrotxa ja estan enllaçades pel túnel de Bracons
