Ahir la política catalana, i més concretament la independentista, va viure un nou episodi del desencontre entre formacions independentistes.
Davant unes eleccions amb tints plebiscitàries i constituents, però que no són realment ni una cosa ni l'altra, era molt difícil aconseguir una candidatura única. Primer perquè part de l'independentista, la CUP, se'n va excolure ja d'inici. Després perquè es va fer a llum i taquígraf, més amb una voluntat exhibisionista que de negociació profunda; i, finalment, per les presses: s'havia d'obrir i tancar la negociació en un dia.
Si aquestes eleccions fossin a l'entorn només d'un sí o un no tot hauria estat molt fàcil, perquè tots els partits reunits i l'autoexclòs estan pel sí a la independència, ara i després de les eleccions. Però com ja he dit aquestes eleccions no són plebiscitàries. Són unes eleccions que en sortirà un Parlament que haurà d'impulsar o no un referèndum que haurà de preguntar o no si Catalunya vol ser un estat independent, un estat sobirà o fins i tot hi ha algú (ICV) que vol demanar si vol ser un estat federat a Espanya (sic).
Serà un Parlament que marcarà o no el tempo d'un procés d'emancipació nacional, si serà o no un procés a velocitat de la llum o a la d'un cargol, si s'aprofundira o no, més o en menys mesura, en les polítiques d'austeritat o de creixement. I el partits ahir reunits no tenen perquè està d'acord en tots aquests aspectes, tenint en compte que és més que provable una àmplia majoria (tant de bo no absoluta) de CiU, que encara més que enterrar la Puta i la Ramoneta l'haurien d'haver incinerat, no fos cas...
Quan en el debat públic previ a la cimera, hi havia qui volia bastir una opció d'esquerra sobiranista amb sectors polítics i electorals del desencís produït per un PSC enquistat en la pròpia supervivència orgànica, temorós del PSOE dominant, hi havia dirigents d'altres formacions presents en la cimera que rebutjaven, ja no la incorporació de socialistes díscols, sinó els votants socialistes sobiranistes!
Davant d'això, i sense comptar els interessos partidistes (de tots) en quan situar personal a les llistes, quina opció d'acord estratègic es podia arribar?
La unitat pre-electoral en democràcia està sobrevalorada, la unitat post-electoral està minusvalorada. La unitat només pot ser el resultat d'un acord profund i amb visió estratègica, llavors sí que és possible i real(ista). El que cal és bastir unes opcions diverses, que no busquin el canibalisme entre opcions independentistes, sinó l'expansió electoral de l'independentisme. I llavors aprofundir en un consens nacional que porti a bon port l'opció de preguntar clara i explícitament si la ciutadania catalana vol tenir un estat propi independent (recalco, independent) o no. I això, malgrat la fallida cimera d'ahir, és possible aonseguir a partir de les eleccions del 25N. I tant!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada