El compromesso storico català per la llibertat

Em faré meves les paraules del ja president, de nou, Artur Mas, que estem en un moment històric que molta gent fa anys que somniava; després de la signatura del Pacte de la Llibertat, entre CiU i ERC, Catalunya encara un procés per exercir el dret a decidir sobre la independència.
 El tradicional escepticisme de l’independentisme polític, fruit de saber-se carregat de raons però no amb prou força parlamentària fins aquesta legislatura, on els vots explícitament independentistes sumen 74 diputats (una àmplia majoria absoluta), feia que hi haguessin dubtes d’un acord sobre la consulta, que havia d’anar acompanyat d’un acord de mesures fiscals per pal·liar les retallades, no arribaria a bon port. Però hi ha arribat i ja tenim un compromís per una consulta pel 2014 i les mesures fiscals suara esmentades.
Aquest acord ha estat realitzat pels dos principals grups del Parlament català, el principal de la dreta, CiU, i el principal de l’esquerra, ERC. Un compromís històric, un pacte d’estat que m’agrada veure’l similar al Compromesso Storico de la convulsa Itàlia de finals dels 70, entre la democràcia cristiana d’Aldo Moro i el PCI de Berlinguer, avortat per l’assassinat del primer per part de les Brigades roges d’extrema esquerra (per algú, finançades en aquell moment per la CIA, per tal de boicotejar aquest acord al marge de la lògica de la Guerra Freda).
Hem de ser conscients de la fortalesa i la legitimitat democràtica que representa per l’independentisme aquest compromís històric, que ens ha de fer abandonar l’escepticisme per la capacitat que té el nostre poble per encarar el camí cap a la llibertat nacional. Seria frustrant que fossin forces i col·lectius favorables al dret a decidir (encara que no siguin independentistes) els que facin descarrilar el procés per partidisme de vol gallinaci extemporani al moment històric que vivim, no només des del punt de vista eminentment nacional, sinó també democràtic, perquè el que plantegem és si el poble català és un actor històric i sobirà amb capacitat de decidir el seu procés vital en la història de la humanitat.
El Compromesso Storico català ha de ser des d’on parteixi el procés que ens ha de portar a la llibertat i ha d’estar obert a la incorporació d’altres formacions polítiques, això vol dir generositat entre partits i lleialtat amb el procés polític, és a dir, sentit d’estat, d’Estat català.

Publicat s Nació Digital

Vots de la il·lusió, la indecisió i la indignació

Il·lusió, indecisió i indignació són tres factors que han influït en la campanya electoral d'unes eleccions sobrevingudes pel tsunami polític que ha representat l'11 de Setembre farcit d'estelades i de càntics i consignes a favor de la independència de Catalunya.  Respecte en d'altres eleccions, és de sobrevalorar que els electors es plantegen, en bona part, qui dóna resposta en major mesura al factor d'il.lusió que determinarà el seu vot, a diferència del mal costum de buscar quina opció desil·lusionarà menys a hom. Hi ha bona part de la ciutadania, molt representada en la manifestació de l'11 de Setembre, que els il·lusiona l'horitzó de crear un nou país.

També és de destacar la gran indecisió davant l'urna i les paperetes de vot. Quina posar? Qui hagi voltat, escoltat i observat en actes de campanya, en paradetes d'informació de partits, haurà vist que hi havia gent que demandava informació, que cercava respostes. Persones atentes a discursos i a explicacions, allunyant-se de l'adhesió per se. No recordo que mai els partits haguessin prestat tanta atenció a la porció dels indecisos com en aquestes eleccions. Tampoc mai havia vist un nombre tant gran d'indecisos sense voluntat d'abstenció. La mare de les batalles d'aquestes eleccions és la seducció d'aquests indecisos per part dels partits. Uns vots altament reflexionats i que seran molt exigents amb els partits beneficiats. Però compte, bona part d'aquesta indecisió també és fruit del discurs que ha volgut inocular la por en bona part de la societat catalana.
Finalment, hi ha la indignació, que és polièdrica, però que empelta col.lectivament, creant un gruix solidari en la indignació, o millor dit, les indignacions. Perquè d'indignacions n'hi ha vàries, que podríem classificar-les amb la del grup de la indignació socioeconòmica, la nacional i la que existeix vers les institucions. Possiblement la indignació nacional és la que en aquestes eleccions haurà aconseguit trobar la seva vàlvula d'escapament en aquestes eleccions. No de bades són unes eleccions emmarcades en clau nacional, on el dret a decidir i la independència ha estat el marc de referència del debat. No per això, però, s'ha d'oblidar de la indignació per la situació econòmica i per les mesures dels poders públics davant aquest escenari (llegim retallades). En el marc d'un debat públic eminentement nacional, és tota un incògnita el pes en la decisió final del vot que tindrà aquesta indignació social.
Més fàcil de llegir i preveure és la conseqüència de la indignació vers les institucions, concretament les polítiques: l'abstenció, el vot en blanc, el vot nul, o bé per formacions que no han participat de les decisions polítiques de la última dècada, ja sigui per no obtenir representació o bé per no haver volgut participar en comicis durant aquests anys.
Tres factors que toparan, que s'anul·laran o bé es complementaran per dibuixar el Parlament elegit el 25 de novembre. Ja que estem en reflexió: jo reflexiono que el millor vot és del que no te'n penedeixis al cap de quinze dies, són unes eleccions massa singulars com per equivocar-se amb el vot.

Publicat a Nació Digital

Una campanya a l'alçada del moment històric

El 25N són unes eleccions formen part d'un moment històric del nostre país. Després del manifestació més gran mai vista a Barcelona, centenars de milers de catalans van unir-se pacíficament i cívicament sota el clam per la independència de Catalunya. De tots és sabut què ha anat passant des de la magnífica manifestació de l'11 de Setembre.
Ara, encarem unes eleccions, precipitades en el temps perquè amb prou feines s'havia arribat a la meitat de la legislatura, però, necessàries per obrir, si la ciutadania així ho vol, un procés d'emancipació nacional. Les condicions objectives hi són perquè trobem una Catalunya en crisi amb l'Estat Espanyol per l'economia, la llengua, la institució i la democràcia.
Per això cal ser clars i contundents en l'aposta per un estat català. I ERC ho serem. Però també cal escoltar el palpit de la ciutadania, que defuig les picabaralles partidistes per se; ara més que mai hi ha una demanada d'una campanya que defugi les travetes, els dits al ull i l'insult entre el catalanisme.
Aquesta campanya ha de ser neta i afirmativa, mostrant-nos tal com som i el què volem pel nostra país. No es tracta de dir que hom és el més independentista ni el més d'esquerres, sinó de formular unes propostes clares de país. Hem de buscar que la gent ens esculli a nosaltres pel que som, no pel que no són els altres. Defugim el pim pam pum que plantejaran altres formacions. En les últimes eleccions vam rebre estopa per moltes bandes, van ser unes eleccions on els partits independentistes i els d'esquerres miràvem més als altres partits que a la ciutadania. En aquestes no. I per això, des de l'equip de campanya plantejarem una campanya constructiva i afirmativa, i per això tots vosaltres, en tant que electes, membres de les seccions locals i simpatitzants us necessitem.
Són moments històrics i hem d'estar a l'alçada de les circumstàncies. I ho estarem!

Escrit com a Cap de Campanya d'ERC Osona
Esquerra Osona: L'equip de campanya d'ERC Osona es posa en funcionament
Esquerra Torelló: Jordi Fàbrega i Berta Faro candidats de la Vall del Ges a la llista d'ERC

Unitat independentista

Ahir la política catalana, i més concretament la independentista, va viure un nou episodi del desencontre entre formacions independentistes.

Davant unes eleccions amb tints plebiscitàries i constituents, però que no són realment ni una cosa ni l'altra, era molt difícil aconseguir una candidatura única. Primer perquè part de l'independentista, la CUP, se'n va excolure ja d'inici. Després perquè es va fer a llum i taquígraf, més amb una voluntat exhibisionista que de negociació profunda; i, finalment, per les presses: s'havia d'obrir i tancar la negociació en un dia.

Si aquestes eleccions fossin a l'entorn només d'un sí o un no tot hauria estat molt fàcil, perquè tots els partits reunits i l'autoexclòs estan pel sí a la independència, ara i després de les eleccions. Però com ja he dit aquestes eleccions no són plebiscitàries. Són unes eleccions que en sortirà un Parlament que haurà d'impulsar o no un referèndum que haurà de preguntar o no si Catalunya vol ser un estat independent, un estat sobirà o fins i tot hi ha algú (ICV) que vol demanar si vol ser un estat federat a Espanya (sic).

Serà un Parlament que marcarà o no el tempo d'un procés d'emancipació nacional, si serà o no un procés a velocitat de la llum o a la d'un cargol, si s'aprofundira o no, més o en menys mesura, en les polítiques d'austeritat o de creixement. I el partits ahir reunits no tenen perquè està d'acord en tots aquests aspectes, tenint en compte que és més que provable una àmplia majoria (tant de bo no absoluta) de CiU, que encara més que enterrar la Puta i la Ramoneta l'haurien d'haver incinerat, no fos cas...

Quan en el debat públic previ a la cimera, hi havia qui volia bastir una opció d'esquerra sobiranista amb sectors polítics i electorals del desencís produït per un PSC enquistat en la pròpia supervivència orgànica, temorós del PSOE dominant, hi havia dirigents d'altres formacions presents en la cimera que rebutjaven, ja no la incorporació de socialistes díscols, sinó els votants socialistes sobiranistes!

Davant d'això, i sense comptar els interessos partidistes (de tots) en quan situar personal a les llistes, quina opció d'acord estratègic es podia arribar?

La unitat pre-electoral en democràcia està sobrevalorada, la unitat post-electoral està minusvalorada. La unitat només pot ser el resultat d'un acord profund i amb visió estratègica, llavors sí que és possible i real(ista). El que cal és bastir unes opcions diverses, que no busquin el canibalisme entre opcions independentistes, sinó l'expansió electoral de l'independentisme. I llavors aprofundir en un consens nacional que porti a bon port l'opció de preguntar clara i explícitament si la ciutadania catalana vol tenir un estat propi independent (recalco, independent) o no. I això, malgrat la fallida cimera d'ahir, és possible aonseguir a partir de les eleccions del 25N. I tant!