De camàlics i convergents

Joan Tardà va formular una de les frases que ha definit millor el què ha estat ERC des de la crida dels independentistes a ERC que van fer sectors independentistes a finals dels 80: “ERC és el camàlic de la història (de l’independentisme)”. Tardà va raonar que ERC ja fa temps que ha formulat els posicionaments independentistes, el dret a decidir, el dèficit fiscal, el concert econòmic, els peatges... Tots aquests plantejaments ara ens semblem molt normals i quotidians, però ens hauríem de fer creus que fa no molts anys, qui els formulava era un extraterrestre en la Catalunya bonhomiosa.
 Tardà parlava de camàlics per fer més comprensible el terme d’avantguarda, de les formacions polítiques que arrosseguen i fan virar els processos històrics, sense una posició hegemònica i normalment sense aconseguir uns rèdits electorals de la tasca de camàlic. Fins i tot el contrari. Si Tardà s’enorgulleix de formar part dels camàlics de la història, els líders de CiU es vanaglorien de ser els interpretadors de la voluntat majoritària de la societat catalana i actuar segons aquesta, per tal d’ostentar el poder.
Així que el joc històric entre ERC i CiU de les darreres dècades, ha estat el d’arrossegar els posicionaments de la societat catalana cap a postulats nacionals i sobiranistes, sinó independentistes, per part dels republicans, per tal de forçar a adaptar-se a aquest sentiment que esdevé majoritari a CiU. El cas del concert econòmic és paradigmàtic, ERC ha picat pedra per inserir el dèficit fiscal i la necessitat d’un concert econòmic en l’agenda del país, i CiU es va acabar presentant en les eleccions per derrotar els governs d’esquerres, on hi formava part ERC, amb la bandera del concert econòmic, reanomenat pacte fiscal.
La qüestió actual, és que podem veure que el pacte fiscal serà una via ràpidament amortitzada per la sordesa espanyola i que ara Artur Mas haurà de decidir si es veu capaç i valent per donar resposta al clam més majoritari de justícia que reclamen els catalans, que cada cop el relacionen més a les llibertats nacionals (llegim independència).

Publicat a Nació Digital

La Marató: caritat o justícia?

A mi, com segurament a la majoria de catalans que ho han vist a la televisió, m’ha impactat l’anunci de La Marató de TV3 contra la pobresa. Veure un nen, persones grans, joves i de mitjana edat al voltant de cinc cadires, quan ells en són sis, disposats a jugar a un macabre joc de la cadira, que quan pari la música un d’ells quedarà exclòs, és un plantejament molt emotiu i dur.
Amb aquest anunci, TV3, la televisió pública, és a dir amb el suport dels poders públics catalans, encara una Marató que segur que serà ben exitosa, com totes les que han fet. Fins ara se centraven sobretot amb maratons televisives per captar finançament per la investigació de malalties. La solidaritat dels catalans finançava part d’aquestes investigacions. El moment en què mostraven el marcador amb els diners recaptats era un dels moments emblemàtics del show televisiu solidari.
Ara bé, el plantejament de La Marató contra la pobresa em crea un rebuig perquè la trobo injusta. La pobresa no es soluciona amb solidaritat, en tot cas se'n pal·lien els seus efectes. Hi ha diversos casos de moviments socials que actuen contra els efectes de la crisi i encaren els efectes d’aquesta en forma d’exclusió social i pobres a base de la caritat i la solidaritat. Cal reconèixer la gran tasca del voluntariat i dels moviments socials, però les institucions públiques han d’anar més enllà.
Però la pobresa, que afecta al 20% dels catalans, com la crisi que vivim té un origen de responsabilitat i l’origen del problema rau en la injustícia i els abusos, i la solució radica en la justícia. Estem vivint un moment en què es lamina capa a capa l’estat del benestar i la redistribució de la riquesa a través d’uns serveis públics que van des de la sanitat, a l’assistència social, però també en l’educació i en d’altres, com el transport públic, polítiques d’accés a l’habitatge, polítiques actives d’ocupació o eines de reinserció social com el PIRMI, que permeten el desenvolupament de la ciutadania en la nostra societat, sense deixar ningú pel camí. Estem colgant el poble català a l’empobriment i al risc d’exclusió ara i pel futur. Davant l’anunci de La Marató, no hauríem de centrar els esforços a solucionar la manca d’una cadira, sinó en saber on és i qui la té, i disposar-la a la societat.
Només un apunt, l’any passat La Marató de TV3 va recaptar gairebé 9 milions euros, el nou president de Bankia va ser indemnitzat per sortir del BBVA amb 69 milions euros. Un altre: el frau fiscal a Catalunya és de 16.000 milions d'euros anuals.

Publicat a Nació Digtial

Bankia, els miserables poderosos

De Bankia, ja podem dir que és el símbol de la crisi econòmica financera de l’Estat Espanyol, aportant tots els elements que han portat a l’economia espanyola en el sotrac capitalista més gros de la història.
Només recordar la imatge de Rodrigo Rato, frustrat delfí d’Aznar i ministre espanyol impulsor de la febre del totxo, i a José Luís Olivas, fugaç president valencià, de transició entre el Zaplana de Terra Mítica i el Francisco Camps dels vestits enjudiciats (i no inculpats), acordant la fusió de Caja Madrid i de Bancaja, fa feredat. Polítics que fan de banquers. L’altre cara de la moneda dels banquers de Goldman Sachs i Lehman Brothers que fan de polítics. Polítics financers i financers polítics que han portat a la ruïna una economia desbocats en l’especulació immobiliària i que seguidament desmantelles l’estat del benestar de mitja Europa. Endogàmia que fa tuf de casta.
Com a ciutadà, és humiliant veure que tot plegat se salva amb diners públics, nacionalitzant la part central de Bankia (per segurament tornar-la a vendre, ningú es planteja cap alternativa...), i indemnitzant a un Rato dimissionari, quan més que cobrar diners per la seva marxa, potser el que hauria de fer és pagar, davant la justícia.
Els poders polítics establerts a la Moncloa, juguen amb el xantatge de deixar sense estalvis a molts clients de Bankia, per no deixar caure el banc, però no demanen responsabilitats a ningú. Que diferent el tracte entre els desnonats i els alts directius de la banca... I no oblidem que qui substitueix a Rato és un tal José Ignacio Goirigolzarri, que en el seu moment va cobrar 57 milions d’euros per sortir del BBVA!
A hom li queda un regust terriblement amargant veient com la democràcia constitucional i europea en què vivim, té les mans de mantega davant abusos tant grans de gent tant poderosa. Queda la sensació d’impunitat dels poderosos, dels miserables poderosos.

Publicat a Nació Digital

Gràcies Pep!

Pep Guardiola es va acomiadar en un partit contra l'Espanyol dels aficionats culés, posant punt i final a una etapa històrica i brillant com a entrenador del Futbol Club Barcelona.
En Pep ens ha portat a guanyar 3 lligues, 2 Champions, 1 (o dues) Copes del Rei, 2 Mundials de Clubs, 2 Supercopes d'Europa i 3 Supercopes d'Espanya, però sobretot ens ha dotat d'un joc que ha ratllat la perfecció tècnica i tàctica, innovador, brillant i eficaç. Tot en quatre anys.
A dalt, teniu dos vídeo del dia del comiat, el del comiat en sí, el del desplagament de la pancarta a l'inici del partit i el de la última "sardana" del Pep i dels seus jugadors i col.laboradors.
I aquí teniu un apunt que vaig fer sobre la seva pugna amb Mourinho (l'anti-Guardiola): Mourinho Vs Guardiola, la pel.lícula...

Estat d'excepció a Catalunya

L’estat d’excepció és una opció que poden usar els governs, a través de la qual es limiten i suspenen alguns drets i lleis. Normalment se’n fa ús en un moment de desestabilització molt gran o en situacions d’ocupació d’un territori per la via militar o en un escenari de revolta. Les dictadures l'usen indiscriminadament per mantenir l’ordre a partir de la força i l’abús d’autoritat.
Podem observar que l’estat d’excepció ignora el cos legislatiu fins i tot constitucional, afectant així, com suara hem dit, els drets dels ciutadans. En els darrers anys, Espanya, respecte Catalunya, s’ha dedicat a practicar un domini a partir de la ignorància de la llei ja aprovada, més enllà dels compromisos. Un cas flagrant és el de la disposició addicional tercera de l’Estatut, que no s’ha respectat mai malgrat ser llei, malgrat formar part del cos constitucional de la sacrosanta Constitució espanyola.
Ja deia en el seu moment Trias Fargas que el centralisme espanyol utilitzaria l’asfixia econòmica per torpedinar la Catalunya autònoma. Car no podem ignorar l’espoli fiscal permanent com a eina de laminació del benestar i el progrés econòmic dels catalans, que comporta una laminació de la construcció nacional a partir de la cohesió social i el dinamisme econòmic.
Amb la crisi, l’espanyolisme irredempt veu una oportunitat, que és la del desmantellament de les estructures polítiques, però també socioeconòmiques, dels catalans. El més greu és que el catalanisme governant, diguem-li per prudència, diguem-li per seguidisme obcecat del pensament únic de l’austeritat que predica Berlín, diguem-li per la deriva neoliberal de CiU, sigui còmplice d’aquest estat d’excepció que Espanya imposa subtilment a Catalunya.
Espanya no embat Catalunya amb la Guàrdia Civil ni amb l’exèrcit, ho fa amb les finances. Comença a ser hora que el catalanisme governamental posi ja fil a l’agulla en establir la ruta d’emancipació nacional en la ja desgastada, per vaporosa i emboirada transició nacional.

Publicat a Nació Digital

Visca la República Catalana

El 14 d’abril de 1931 a la Plaça Sant Jaume es proclamava la República, la catalana per Macià i la República a seques per part de Companys. Ambdós encarnaven el republicanisme catalanista i d’esquerres que es trobava sota les sigles d’un nou partit, Esquerra Republicana de Catalunya, que s’havia imposat en les eleccions municipals de feia pocs dies.
La ciutadania barcelonina s’havia concentrat massivament a la Plaça Sant Jaume per viure les proclames que posaven fi a un sistema monàrquic decrèpit i corrupte, sostingut per una dictadura parafeixista i militarista. L’estat era d’eufòria i alegria, es despertava l’esperança d’un món més just on Catalunya reapareixeria com actor històric i polític després d’un llarg hivern colgat per una Espanya messetària i unitarista.
Malgrat que Macià va proclamar la “República Catalana dins una Federació de Pobles Ibèrics”, pocs dies després aquesta república efímera deixava pas a una nova institució, la Generalitat de Catalunya, que havia de ser l’eina de govern autonòmic dels catalans. Una de tantes solucions fracassades a l’encaix català dins de l’Estat espanyol. L’unitarisme i centralisme republicà espanyol va desembocar en els Fets d’Octubre del 34, on va reaparèixer la República Catalana confederada als pobles ibèrics, però que el resultat fou la dissolució de l’autonomia catalana i l’empresonament del govern dels catalans.
Pocs anys després un cop d’estat dels militars, aliats amb el catolicisme integrista i els feixistes espanyols, va acabar en la guerra civil espanyola i l’ocupació militar de Catalunya, sotmesa, amb voluntat d’aniquilació com a nació dins de l’Espanya franquista. El catalanisme es va aglutinar en l’oposició al franquisme i va abraçar, majoritàriament, amb fruïció l’autonomia en el marc de la monarquia espanyola de Joan Carles I, successor elegit per Franco.
Aquesta autonomia, com l’Estat espanyol autonòmic ha arribat al seu col·lapse i l’encaix de Catalunya es torna a veure avortat, mostrant-nos que la naturalesa espanyola és de nació unitària i no de nació de nacions, com històricament el catalanisme la volia veure, tal un miratge que amagava la possibilitat independentista.
81 anys després de la proclamació de la República Catalana per Macià, el catalanisme està deixant pas a marxes forçades l’autonomisme, obviant el federalisme per utòpic per abraçar la via sobiranista. Ja no hi ha el somni de la República com a horitzó polític de justícia i llibertat al costat dels pobles ibèrics. Ja no hi ha lema similar a “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”, que respongui als anhels dels catalans.
Ara la justícia social i la llibertat nacional té nom i cognom: República Catalana (independent i amiga dels pobles del món).
Publicat a Nació Digital

Un Eliot Ness pel frau fiscal

El govern espanyol ha anunciat un pla contra el frau fiscal, que suposa fer aflorar les rendes no declarades, ja vinguin de fora o de dins l’Estat espanyol, tot aplicant un nou gravamen especial del 10%, el què ve a ser una amnistia fiscal. Així que es passa d’un pla contra al frau a una amnistia fiscal pels fraudulents.
No hi ha dades molt clares, però diverses fonts apunten a què el frau fiscal és superior al 20% del PIB, apropant-se al 25%, deu punts superiors que la mitjana a la UE. Trobem que el 60% del frau fiscal es concentra en empresaris (47%) i autònoms (13%), segons un estudi de l'Institut d'Estudis Fiscals, organisme depenent del Ministeri espanyol d’Hisenda.
Al meu parer, un frau fiscal tant gran no sols té un origen de voluntat delictiva. Podríem dir que la manca de prestigi de les estructures estatals, propi dels estats mediterranis (ho podem veure també amb la importància de les xarxes familiars en l’atenció i l’assistència social, enfront les estatals) sumada a una política fiscal desequilibrada, per dir-ho d’alguna manera, fa que les praxis incorrectes en la fiscalitat per part de petits empresaris i autònoms sigui molt important. I si a Catalunya, país de petits empresaris i autònoms, hi sumem una pressió fiscal més gran sumada al dèficit fiscal, la suma és...
Ara bé, si veiem les principals tipologies de frau fiscal, veiem que hi ha el blanqueig de diners provinent d’accions delictives com el narcotràfic, els paradisos fiscals i llavors les factures falses, trameses d’IVA i el frau fiscal immobiliari. La primera tipologia és plenament i conscientment delictiva en tot el procés. La segona, la dels paradisos fiscals, és una via eminentment a l’abast de grans fortunes. És en aquests actors fraudulents (grans empreses i grans fortunes) on trobem les enginyeries fiscals per cometre el frau fiscal, el gran frau fiscal. És aquí on s’ha de concentrar els esforços en perseguir el qui defrauden.
L’amnistia fiscal de facto de Montoro i Rajoy als fraudulents és una manera de blanquejar diners de grans fortunes, que quedaran impunes en el futur, perquè l’Estat no s’haurà dotat de les eines ni de les lleis necessàries per acabar amb una xacra que es carrega le principi redistributiu de l’estat del benestar, a través de la fiscalitat.
L’Eliot Ness ibèric no perseguiria un Al Capone que es salta la Llei seca, sinó a tots els que submergeixen i evadeixen fortunes.

Publicat a Nació Digital

29M, vaga general?

El dijous 29 de març, hi ha convocada una vaga general davant la reforma laboral del PP. Fent tastets en el meu entorn més pròxim, parant l'orella a bars i botigues, sembla que hi ha dubtes davant de si fer vaga o no.
 Hi ha motius sobretot econòmics, molts dels nostres conciutadans han vist escurçada la seva nòmina, d'altres tenen sensació de desempara davant la mateixa reforma laboral i temen, amb proves fefaents o no, que poden ser objecte de represàlies laborals. No crec en el patró malèfic, que posarà en una llista negra els qui facin vaga, però el temor existeix.
També hi ha qui conduït per la desafecció amb les organitzacions de representació social i política (sindicats i partits), reneguen d'una vaga "sindical", per seguidament despotricar de polítics, xoriços tots.
Finalment hi ha qui no creu que aturant el país s'aconsegueixi res, que no s'arregla res deixant de prestar serves ni deixant de produir.
Però cal fer alguna cosa, no? La comarca, el país i el món que ens trobarem quan hagi passat aquesta crisi serà diferent de com hi vam entrar, ja podeu posar-hi la mà al foc. De moment, ja s'ha engolit el sistema de caixes d'estalvis (i les seves obres socials) catalanes, però el sector financer continua acumulant capital i poder, i de moment gràcies a fons públics. Veiem també com l'estat del benestar que ens havíem dotat, i que encara havia de fer més camí, es va aprimant, amb perill d'entrar en un espiral d'anorèxia pública. I si hi afegim la reforma laboral, podem observar com la precarització del mercat laboral ho tenyeix tot, amb un retrocés en els drets col•lectius, que tants anys de lluites i pactes havia costat.
Baumman diu que vivim en una societat líquida, de realitats, relacions i valors volàtils i en constant moviment que tendeix a la individualització. El vincle solidari entre ciutadans s'evapora paral·lelament a la imposició del capitalisme consumista i especulador que ha explotat al costat de la bombolla immobiliària i de les hipoteques. Desconfiem de partits i de sindicats, que possiblement s'han acomodat, s'ha burocratitzat. Però siguem conscients que en democràcia són els qui ens representen segons la legitimitat que els hi donem.
Hem de reprendre la confiança amb els del nostre costat, no competir per les molles sinó treballar pel pa. Utilitzem les eines que tenim, millorem-les i si cal canviem-les, però la resignació ens fa traïdors a nosaltres mateixos i a les properes generacions, perquè esdevé rendició en el manteniment dels drets col·lectius i compartits i per l'assoliment d'un horitzó més just i benestant.
El 29M, vaga? Jo sí, perquè no em vull rendir ni resignar.

Publicat a Osona.com

Un front nacional del segle XXI

L’Estat espanyol es basa en d’immobilisme i la petrificació interpretativa d’una Constitució que gent de bona fe, i de no tanta, van redactar amb les forces vives del franquisme, amb els sabres dels militars ben esmolats i amb el fantasma del dictador ben present.
Ara, tres dècades després d’aquella Constitució veiem com les necessitats dels catalans no troba resposta en un document caduc i que no fa res més que limitar la voluntat de ser. No es pot restar importància al fet que l’autonomisme hagi deixat pas al sobiranisme en l’hegemonia dins el catalanisme. Tot plegat, havent superat un federalisme amortitzat pel centralisme recalcitrant dominant a Espanya.
Aquest sobiranisme, cada vegada es decanta més cap a l’independentisme explícit, fins no fa gaire en mans d’una “minoria radical”. Una decantació de moment verbal, però que tard o d’hora ha de passar a ser de fet. Algun dia arribarà que Pujol, i el pujolisme, per exemple, a més de brandar la bandera de l’independentisme per resignació, aposti fermament per un projecte polític que condeixi el país cap a la independència.
Però el procés perquè l’independentistme sigui hegemònic haurà de superar una realitat social complexa per la composició de la nostra societat. L’independentisme català si vol ser triomfant ha de ser capaç de donar resposta a la realitat del segle XXI. No n’hi ha prou amb la identitat i el relat historicista, vàlids pel segle XX, com tampoc ha de caure en la simplicitat d’un populisme economicista, a l’estil de la Lliga Nord llombarda.
L'independentisme català triomfant és el que ha de saber construir un horitzó on una societat cohesionada socialment i inclusiva identitàriament, sigui capaç d’atreure l’adscripció al projecte de l’estat de la nació catalana en busca d’un millor i més just futur.
Però alerta, hem de compactar aquest front nacional en els àmbits socials, econòmics i polítics davant l’ofensiva unionista que tard o d’hora, també, despertarà a casa nostra.

Publicat a Nació Digital

El Vell i el Nou

Quan es parla de l'inici del XX a la història es sol dir que aquest segle comença després de la I Guerra Mundial i de la Revolució Soviètica, amb la fi d'un món antic i arcaic que va deixar pas un món on emergien noves formes de governar-se, econòmicament i políticament i on l'epicentre històric s'aniria apartant del monopoli europeu exercit per Londres i París i es desplaçava cap a una bipolaritat entre Washington i Moscou, un cop esclafada l'horror nazi. Un món bipolar on dos imperis, dues ideologies i dues filosofies socioeconòmiques s'encaraven arreu del món.
En la última dècada del XX i la primera del XXI hem vist la substitució d'aquest món bipolar per un, primer, dominat per l'occident capitalista i, després, per un món multipolar que veia com es despertava l'orient xinès i que s'encenia un món islàmic aixafat per sàtrapes corruptes i amb un fonamentalisme popular emergent i, sovint, armat. Però en aquesta segona dècada del XXI podem constatar que la crisi de les velles estructures s'aguditza, i veiem com es transforma l'ordre del nostre món, on s'esfondra el capitalisme especulatiu i financer, hegemònic en els darrers feliços anys; on grans països fins ara subalterns com la Xina, la Índia, el Brasil o la Rússia postsoviètica emergeixen a base d'una població àmplia i jove o bé a través de l'exportació de matèries preuades i imprescindibles arreu del món.
Al nostra entorn, veiem com la UE s'oblida del projecte de casa comuna de l'Europa social i es transforma en una Europa al servei de Berlín i les seves exportacions, i on Goldman Sachs marca l'agenda política i econòmica. Veiem un Estat espanyol on trontolla la monarquia, però no bufen aires de llibertat democràtica i de les nacions que de moment hi formen part, sinó que es viuen episodis de violència policial enfront adolescents valencians, es prepara un escenari de desmantellament de part de l'estat del benestar, atacs a la llengua catalana i el tabú, si és que mai ha existit, de la recentralització comença a prendre forma.
I a casa nostra, vivim la crisi de l'autonomisme català, castrat i deslegitimat pel Tribunal Constitucional i asfixiat per un espoli fiscal inassumible per cap país.
El que coneixíem fins ara, s'ha convertit en vell i agonitzant, però el nou, el futur, encara no ha pres forma, perquè les alternatives encara no s'han imposat. Podran els països emergents substituir els EUA i Europa? S'imposaran les tesis més neoliberals i l'esquerra sabrà redefinir-se amb postulats propis? La UE es podrà reconvertir en la casa comuna social dels europeus o acabarà sent el mercat comú alemany? I els catalans, serem capaços de recuperar el nostre propi estat o sucumbirem a l'Espanya centralitzadora? Fins que el nou no substitueixi el vell, estarem en crisi, i si volem formar part del nou, no podem defallir.

Publicat a Nació Digital

D'Atenes a l'IES Lluís Vives

Quan vaig sentir a la ràdio del cotxe quines van ser les mesures d’urgència del govern grec perquè els números li permetessin entrar a forma part de l’euro, gairebé em salto un semàfor en vermell al passeig de Gràcia de Barcelona. En Francesc Sanuy, antic conseller de la Generalitat i home de pocs pèls a la llengua, va explicar com un assessor de Goldman Sachs va dir, entre d'altres coses, al govern conservador de Karamanlis que legalitzessin la prostitució per fer pujar estratosfèricament el PIB. Clar que després de fer pujar el PIB sobre el paper ningú es va dedicar a recollir impostos a les senyores de moral distreta, que diu la senyora Rius. Per cert, l’home de Goldman Sachs era un tal Mario Draghi, actual president del Banc Central Europeu. Ningú, llavors ni ara, va parar atenció al frau fiscal grec, encara més gran, si hi cap, que l’espanyol (on el 75% es concentra en les grans empreses i les grans fortunes).
La setmana passada, Atenes s’encenia i s’ocupaven edificis públics mentre el parlament aprovava una nova bateria de mesures draconianes (no sabem si la paraula realment ve de Draghi) imposades per la UE de Merkozy. Unes mesures de desballestament grec que segurament s’emportarà per endavant a bona part de la ciutadania grega per més d’una dècada.
Europa, com tothom, va mirar cap a una altra banda davant el mal fer del govern grec en l’època de la disbauxa financera i de la utopia de la fi de la història en l’escenari del creixement econòmic perpetu. Llavors, no cal oblidar-ho, el grec, era un mercat gairebé monopolitzat per la fàbrica alemanya, de les últimes fàbriques europees que no han estat arrasades pel mercat laboral del vol d’arròs xinès. Ara, però, que els bancs alemanys es poden pinçar els dits amb el deute grec, cal, per damunt de tot, salvaguardar el pagament d’aquest deute per part d’Atenes.
La cara amable del capital dels feliços anys d’inicis del segle XXI, s’ha de treure la careta del carnaval i posar-se el passamuntanyes dels antidisturbis per fer passar pel boc gros la imposició dels interessos financers i dels consensos socials conquerits durant el segle XX a Europa.
Són temps de colpismes financers, fent caure governs democràticament elegits i imposant-se d’altres amb ministres i caps de governs de Goldman Sachs i similars; de reformes laborals també imposades i de càrregues policials, no per mantenir l’ordre sinó per imposar un nou ordre, ja sigui pegant i detenint herois nacionals grecs com Manolis Glezios o adolescents de l’IES Lluís Vives de València que es queixen contra les retallades que els ha deixat sense calefacció ni paper de WC.

Publicat a Nació Digital

La transició nacional amb el PP (til·la!)

Fa poc més d’un any que em preguntava, en aquesta mateixa secció d’opinió, cap a on anava la transició nacional d’Artur Mas. En un any, les coses es van aclarint, a base de desinflar-ho, sobretot a base de fets.De moment, la transició nacional de Mas ens porta a retallar dràsticament a la línia de flotació de l’estat del benestar, amb unes ànsies de ser els primers de la classe de podar, malgrat saber que mai es reconeixerà ser tant aplicats per allà la Moncloa mentre tinguem la dèria de parlar el català i sentir-nos nació.
Es posa en escac la Corporació de Mitjans de comunicació públics catalans, el pilar bàsic de (re)construcció i normalització nacional en l’era de la comunicació, la joia de la corona del pujolisme. Sembla que el molt honorable Artur Mas empenyora aquesta joia a can Godó.
També tanquem les ambaixades catalanes, que com totes les delegacions diplomàtiques són la veu dels països al món i uns epicentres de relacions econòmiques internacionals, vaja el què es dediquen totes les ambaixades del món, si no és que tens a l’agenda uns enemics de l’eix del mal a qui espiar.
La Catalunya social, el marc comunicatiu català (l’alternativa és TVE, Antena 3 i Tele 5) i les eines d’interrelació internacional i desenvolupament econòmic en un escenari de globalització estan entredit per l’acció governamental de Mas i els seus consellers.
Això és el què té intentar fer una transició nacional amb el PP, amb ministre de Lehman Brothers inclòs; govern del PP que es dedica a salvar als toros, imposar el castellà per damunt les llengües pròpies als Països Catalans, a recentralitzar l’Estat i a provocar vagues generals. Qui sap si el pacte fiscal finalment serà a la baixa perquè la Generalitat no tindrà ni competències. Llavors la til·la, que Oriol Pujol ens va receptar als que tenim pressa, l’hauran de prendre els autonomistes.

Publicat a Nació Digital

Pepe o PP

Deia Marx que l'Església era l'opi del poble. Hi ha l'expressió de “panem et circenses”(pa i circ) que resumeix el populisme de l'assistencialisme encarcarat i l'oci alienant per mantenir a ratlla el poble, les classes populars. La contraposició entre la lluita pels avenços en l'espai material, el de la dimensió sociopolítica, sempre ha hagut de lluitar contra l'espai espiritual i contemplatiu que suposa la religió, que es fixa més en després de la vida que com vivim durant aquesta, que, de moment, és l'únic que sabem cert que existeix. També s'ha hagut de fer front a l'alienació del poble, de la ciutadania, a mans de l'oci que entretenen a les masses tot fent oblidar els problemes del dia a dia.
És possible que en les societats occidentals, el consum opiaci que feia referència Marx ja no està tant en els temples religiosos cristians com en els estadis de futbol i sobretot davant les televisions futboleres. A casa nostra, un Barça-Madrid és capaç de paralitzar una ciutat o un país, tots davant el televisor, prenent partit per un dels dos contrincants (amb el permís dels pericos) i identificant-se tribalment amb uns colors i uns jugadors i entrenador, tal soldats i generals heroics dels temps de l'èpica de l'acer i el foc.
No s'allunya gaire de la tesi opiàcia marxiana el fet que la gent pot estar indignada profundament perquè un tal Pepe, corpulent i rasurat, tot vestit de blanc, hagi trepitjat al Leo petitonet i vestit de blaugrana. Les masses indignades s'abraonen a la premsa esportiva o a les seccions esportives de la premsa generalista, devoren els múltiples i perennes programes esportius de televisions i ràdios i es llancen a pujar comentaris, entre la guerra i els crits de justícia universal, en fòrums i webs futboleres.
El futbol, un opiaci marxià que aixeca les masses contra (o a favor) del Pepe, mentre el PP, encorbatat i amb tisores podadores, carrega fiscalment als que omplen bars perquè no poden pagar-se el Plus per veure el Barça al sofà. Mentrestant, deixa ben tranquils els que el poden veure des del seu iot o quarta residència. Les masses criden contra Pepe el destraler, mentre el PP recentralitza i sega l'autonomia, encara curta, i la capacitat de desenvolupament nacional i econòmic i benestar social de Catalunya, que és més que un club (i que dos).
No seré jo qui negui que l'enfrontament entre Barça i Madrid vagi més enllà de l'enfrontament estrictament esportiu, al contrari, és un esdeveniment amb una alta càrrega simbòlica, però simbòlica. I prou. Canalitza il·lusions i frustracions. Els símbols són importants, però sempre que no es converteixin en ídols anestesiants.

Publicat a Nació Digital

Fraga i l'espectacle de la desmemòria

Fraga ha mort. Després d'una vida lligada a la política i, no ho oblidem, al franquisme. Perquè és franquisme el que teixeix el fet que el 1968 Fraga digués que "Cataluña, la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantas veces como sea necesario" i el que es va dir, 40 anys després que "a los nacionalistas se les tendría que colgar de algún sitio", apuntant directament a ERC i Joan Tardà.
Ara, amb Fraga sentirem lletanies sobre el seu paper clau en la Transició, sense que ningú posi en dubte la Transició mateixa. Llegirem i sentirem elgois possibilistes al paper de Fraga en la democràcia espanyola, tal com es va fer amb Samaranch, pel seu paper d'eficaç buròcrata olímpic a Barcelona.
Fins i tot, trobarem terceres vies, equidistants entre els franquistes i part de l'oposició anti-franquista, com ara els comunistes o els anarquistes. Una equidistància repugnant, perquè hom no es pot sentir còmplice a marxistes, llibertaris, liberals o cristians demòcrates, però mai, mai, es pot ser equidistant entre botxins i víctimes d'un regim parafeixista. I Fraga, per molt "moderat" o "aperturista" que li diguessin, estava amb els botxins, dins el govern i l'ordre establert dels botxins, amb les mans tacada de sang fins l'últim moment.
Avui, es torna a repetir el grotesc espectacle de la desmemòria.

Chacón com a símptoma

Diuen que els partits polítics s’organitzen segons el model de societat i d’organitzar-la en què es basen els seus plantejaments polítics. Així, podem veure com CiU, com a partit nacionalista català que és no té cap lligam amb cap partit espanyol, com ICV, estableix aliances de tall confederal amb IU, com el PP s’estableix a Catalunya com a secció regional del PP espanyol i com ERC abasta tots els territoris dels Països Catalans.
El PSC s’autodefineix com a federalista espanyol, aglutinant els federals catalans (males llengües diuen que són els únics federalistes de l’Estat espanyol). Això fa que els socialistes catalans estableixin una relació federal amb el PSOE, no essent una federació més dins el partit espanyol (com la murciana o l’andalusa) si no com a partits sobirans federats, on el PSC participa dels òrgans del PSOE, però no a la inversa.
Davant el congrés del PSOE per escollir els nous (o no tant nous) dirigents, hi ha una candidata catalana, Carme Chacón, que ha fet carrera política bàsicament a Madrid i a l’ombra de Zapatero, arribant a esdevenir ministra de Defensa. Ella ha estat qui ha tret els millors i els pitjors resultats liderant la circumscripció de Barcelona pels socialistes. En l’època zapaterista, sobretot la primera, més federalista i més progressista, ni que fos per estètica, Carme Chacón era anomenada “Carmen” pels Bono i companyia, per la vella guàrdia messetària del PSOE. Però ara, quan aquesta es presenta per secretària general del PSOE, es pot sentir al seu cap de campanya anomenar-la “Carmen”, mentre que els seus oponents l’anomenen, ara, “Carme”.
Ja en el seu moment, Josep/José Borrell, de La Pobla, va arribar a guanyar unes primàries per ser el candidat a la presidència del govern dins el PSOE, però com a militant a Madrid. Ara, Carme/Carmen Chacón es presenta per liderar el PSOE i ho fa des d’Almeria i no des d’Esplugues, però a més mercadeja amb el seu nom. És lamentable utilitzar els orígens o els noms i cognoms com a arma política, però si ho fa un mateix encara més.
Aquest és el federalisme espanyol, on no hi caben els joseps ni les carmes, ni els d’Esplugues ni els de La Pobla. Però a algú li estranya?

Publicat a Nació Digital