Descens del Voltregà una tragèdia grega

L'altre dia parlava amb en Dani, sobre hoquei (per mi això vol dir sobre patins). Ell va sovint a veure partits del Cerdanyola (web), que ara juga la divisió de Plata.
Jo no sóc un gran seguidor d'aquest esport però m'hi proper. Com a anècdota només dir que el meu pare em va fer aprendre a patinar per veure si tenia habilitats per jugar a hoquei (és dels pocs esports que li agrada). Com podeu imaginar: no jugo a hoquei i no patino...
La qüestió d'aquest apunt, però, és el descens dramàtic i cruel del Voltregà (web). Dramàtic perquè és un equip humil, fet a base gent de casa i a pesar de "l'espoli" constant dels seus millors jugadors. El descens del Voltregà és com si baixés l'Athletic.
Una altra anècdota: el meu primer metge era una ex-estrella del hoquei que havia jugat amb el Voltregà en la seva dècada màgica.
I ha estat un descens cruel perquè just aquest any el seu arxirival, el Vic, ha guanyat la Copa del Rei. Ni en la misèria del rival es poden recolzar els voltreganesos... el déus s'han posat en contra dels del Voltregà...
L'esport és cruel, però també és alegre. Cal fer la feina ben feta i esperem que el Voltregà no es converteixi en un equip que sigui capaç de treure jugadors com el Borregan, però que no estigui consolidat a l'OK lliga, com el Cerdanyola.
L'hoquei al Voltreganès és una cultura, una manera de veure la vida (sembla que la canalla neixi amb patins!), tot un patrimoni.

Europa: Welcome home, President Obama

Barack Obama (wiki), un polític que ha provocat una il.lusió de masses a nivell global, està de gira per Europa. Primer toca la cimera del G20 i després cimera de la OTAN i reunió de la UE.
Obama es trobarà com a casa. L'opinió pública i la publicada van inserir al llavors candidat a ser candidat pels Demòcrates a la presidència dels EE.UU. en el cim de la il.lusió i del canvi. Un canvi que psicològicament anava més enllà de la substitució de Bush Jr. Segurament el seu color de pell hi va tenir molt a dir. Però sobretot el seu "Yes, we can", l'eslogan que vola demostrar que tot era possible.
Obama no és d'esquerres ni de dretes, és transversal, parlava d'un sol poble, una sola nació (l'americana), cosa que vol dir moltes coses. El pensament progre, però, el va assumir com a abanderat dels humils. Els liberals com l'abanderat contra la burocràcia. Hi havia un Obama per gairebé tothom.
A Europa, en estat d'avorriment i envelliment li manca alguna èpica on agafar-se. Sarkozy i Segolene van protagonitzar l'últim acte d'èpica política a Europa, en un mar de grisor gestora.
Obama emociona a Europa, és l'èpica que el vell continent necessita, desitja i no té. Una èpica gens arrauxada, però, que amb el benestar material no s'hi juga!
Una èpica optimista, del que tot és possible i anirà millor. Malgrat la crisi, tot pot anar millor. Yes, we can!
Obama viatja a Europa, un viatge que es sentirà com a casa seva. Obama, a Europa, juga a casa.

Sóc com sóc. Una entrevista

En El 9 Nou de dilluns passat, va sortir una entrevista a la contraportada que em van fer. Us la podeu baixar en format Pdf clicant en aquest enllaç del meu bloc d'Esquerra.
És de la sèria d'entrevistes de preguntes (i respostes) curtes titulades "Sóc així". És d'aquelles entrevistes que pregunten sobre la canço preferida, un personatge històric, quina mania tens, etc.
Jordi Casals: "Tinc la mania d'olorar els llocs quan entro", entrevista a El 9 Nou

Cocktail ZP: espanyolisme al País Basc, CiU a Catalunya

Em vaig equivocar. No serà la primera vegada.
Al final no hi haurà sociovergència basca, Zapatero ha jugat la bassa espanyolista del PSOE i ha pactat amb el PP per fer fora al nacionalisme basc del govern.
Segurament el fet de no dependre d'UPyD, partit netament nacionalista espanyol de Rosa Díez, facilita el pas fet per ZP i Patxi López.
El pacte nacional (espanyol) al País Basc és un pacte anti. No ho és perquè no governi el partit que té més diputats (el PNB), sinó perquè s'instal.larà el segon partit del Parlament en un govern en minoria, ja que el PP no tindrà cap cartera, sols la presidència de la cambra legislativa. L'objectiu del pacte, doncs, és l'expulsió del PNB.
Per què ZP ha actuat així? Vist els resultats de les darreres eleccions, la seva Espanya plural li va comportar que depengués dels excel.lents resultats del PSC, a Espanya el PP superava el PSOE. Ara toca canvi de via: abandonem el reformisme i abracem l'espanyolitat.
Però la qüestió és com acabarà la legislatura ZP i el PSOE? amb qui aprovarà els pressupostos? amb el PP? O potser amb CiU? però per aconseguir els vots dels convergents necessita que caigui el govern català i que Artur Mas s'instal.li a la Plaça Sant Jaume.
Està asfixiant ZP al govern d'Entesa per aconseguir suports parlamentaris a Madrid de CiU? Aconseguirà fer caure el govern català abans d'arribar a les votacions dels pressupostos espanyols?
Sembla que Zapatero busqui el que mai ha estat possible, guanyar unes eleccions a partir de plantejar uns mals resultats a Catalunya. ZP vol guanyar a Espanya a través de l'espanyolisme (fora PNB) i amb els suports de CiU (fora govern de PSC -i ERC!-). Un estrany cocktail...
Joan Puigcercós: "La debilitat de Zapatero pot ajudar Catalunya amb el finançament" (1)
Joan Puigcercós: "La debilitat de Zapatero pot ajudar Catalunya amb el finançament" (i 2)

Torelló misteriós...

Els Plens de Torelló poden ser plàcids o moguts, però sempre hi ha una sorpresa.
Preparant el d'ahir, em preguntava per on podria sortir aquesta sorpresa. La veritat és que pintava molt tranquil.
Seria amb els reglaments de l'àmbit educatiu? seria en la moció pel Dia Europeu de l'Esport? o per alguna obra del Pla ZP?
Doncs no! la sorpresa va ser l'aparició de dos misteris...
El primer misteri va ser el de l'autofelicitació de Marc Fontserè (amb l'assumpció d'un discurs d'home d'estat -bé, de govern-, voldrà dir alguna cosa?) per la tasca portada a terme ara i durant els darrers anys de govern socialista per encarar la crisi actual (futurologia?).
Va enumerar un reguitzell d'estratègies en l'àmbit educatiu i econòmic que han fet els governs Franch que fa que ara encarem aquesta situació de crisi amb els deures fets.
On rau el misteri? doncs amb l'anunci del Bassas que anunciava apocalípticament que l'atur arribaria al 20% en les properes setmanes a Torelló... Qui desllorigarà el misteri? Fontserè o Bassas? Hi haurà medalla en temps de crisi o no?
El segon misteri fou el de l'existència o no d'una invitació a l'Ajuntament de Torelló per assistir a l'entrega de la Medalla d'Or al primer rector de la UVic, Ricard Torrents.
Vaig preguntar si s'havia rebut la invitació, ja que ningú de l'equip de govern va assistir a l'acte. L'alcalde va respondre amb un "no ho sé".
No ho sap...
Ningú sociovergent sabia si existia aquesta invitació, ningú hi va anar... quin misteri... hi haurà hagut invitació o no? S'hauran oblidat de convidar a l'Ajuntament de Torelló? Algun dels 13 regidors de PSC i CiU, de CiU i PSC ho esbrinarà? algú d'ells es mira el correu? O serà que Vila d'Abadal no ha pensat amb Torelló, malgrat que hi haurà de passar per arribar a Olot?

Avortament: dret o tacticisme electoral?

Ahir sector catòlics van tornar a agafar la pancarta i van sortir al carrer per manifestar-se contra el govern del PSOE. L'avortament i la reforma de la seva regulació en són el motiu.
En tertúlia amb el diputat al Congreso, Joan Tardà, durant l'Escola de Formació de les JERC a Sant Pere de Torelló, el republicà ens va explicar que el PSOE no havia mostrat fins ara cap clara voluntat de debatre, i menys, toca de debò la llei d'avortament.
Aquesta iniciativa és clarament un cop d'efecte de tacticisme polític de ZP. Un més.
On marca distàncies el president socialista i el seu govern respecte el PP és en l'àmbit dels drets cívics i ens els espais més ideologitzats (matrimonis gais, Aliança de les Civilitzacions, posar una dona de minstra de defensa, l'avortament, etc). I en un moments de crisi, com l'actual, on el govern pateix un clar desgast davant un PP (que s'autodesgasta amb espies i trajos a mida valencians), ZP necessita un cop d'efecte.
Aquest és l'avortament, que incomòde bona part del PSOE, però el necessiten per autoafirmar-se, fent posicionar a un PP extremat.
Una frivolitat més. Frivolitat no per intentar millorar la regulació de l'avortament, sinó per utilitzar aquest tema per tacticisme electoral...
Ara bé, el sector més esquerrà i el feminista del PSOE, ho aprofitarà i la resta de foracions progressistes també ho haurien de fer, per tal de millorar una llei que deixa desemparada a dones i professionals i que deriva cap al sector privat una intervenció de gran calat social.
Ara veurem, però, si el PP pica l'ham i es posiciona al costat dels antiavortistes clericals que agafen la pancarta en el dia del senyor.

Afer aeroport de Taradell en apunts i notícies

Foto: osona.com

Al Ple Comarcal del dijous, vàrem tancar un dels capítols més foscos del Consell Comarcal, el de l'afer de l'aeroport i la nefasta gestió política de la sociovergència osonenca.
Déu n'hi do el què escrit sobre el tema. Podeu trobar-ho en els enllaços següents:
La sociovergència és un estat d'ànim: el cas de l'aeroport (bloc, 27 de juny de 2008)
Manca de respecte institucional al Consell Comarcal (bloc, 16 de juliol de 2008)
Un aeroport a Taradell? No als fets consumats de la sociovergència (bloc, 11 de març de 2009)
AtARISA com puguis! (bloc, 12 de març de 2009)
Un aeroport a Taradell, un president comarcal solitari (bloc, 20 de març de 2009)
Un aeroport a les estovalles (Opinió Nacional, 21 de març de 2009)
L'aeroport en el Ple Comarcal: Fi d'un capítol negre del Consell (bloc, 27 de març de 2009)
Notícies: Web d'Esquerra:
Esquerra demana responsabilitats polítiques pel tema de l'aeroport
Esquerra denuncia la crispació provocada per la incapacitat de consens del Consell Comarcal amb l’aeroport
Osona.com:
Crònica del Ple Comarcal del 26 de març
El Consell Comarcal proposa ubicar l'aeroport als plans de Mont-rodon de Taradell
El9Nou.cat:
ERC de Taradell es posiciona en contra de l'aeroport de Mont-rodon
Taradell no es presentarà al concurs per acollir l'aeroport corporatiu

En Ballana, no canvia de camisa, canvia de corbata

(Foto d'Osona.com. Adrià Costa)

Ahir un nou patriota català d'esquerres es va sumar a la gran família republicana.
Joan Ballana, l'ex-primer secretari del PSC a Vic, es va sumar, de la mà del president d'Esquerra, Joan Puigcercós, al projecte d'Esquerra Republicana de Catalunya, del sobiranisme d'esquerres català.
Esquerra a Vic i a Osona, suma.
Com va dir en Puigcercós, qui sigui d'esquerres a Catalunya ha de ser independentista, perquè sense un estat propi, a Catalunya mai es podran fer polítiques socials avançades. Només cal mirar el tema del finançament... malgrat parlar de xifres que no solucionaran la balança fiscal, el PSOE es nega a acceptar-los.
En Joan, suma a Esquerra. Com li vaig dir, en Joan no s'ha canviat de camisa, sinó de corbata, perquè com va dir, ell no s'ha mogut de l'espai polític, sinó d'eina.
Estic realment satisfet del pas del Joan a Esquerra, i espero que molta més gent d'esquerra i que tingui sentit de país truqui la porta d'Esquerra, segur que els hi obrirem.
Bloc de Joan Ballana: Per Vic, som-hi!
Bloc de Jordi Casals (antic): El PSC s'ha carregat en Ballana!
Bloc de Jordi Casals (antic): Ballana, advocat i polític (socialista i català)
Osona.com: Puigcercós presenta Joan Ballana com l'esperança blanca d'ERC a Vic
El9Nou.cat: Joan Puigcercós presenta Joan Ballana com el nou fitxatge estrella d'ERC a Vic
Avui: ERC de Vic fitxa Joan Ballana, exregidor i exprimer secretari del PSC de la capital osonenca

La socialdemocràcia està estranya...

Hi ha un munt de partits socialdemòcrates que tenen una actitud ben estranya, i s'hi han ficat ells solets.
A França, el PSF està ensotat en una crisi de manca de popularitat fruit de l'últim congrés on van apartar a l'heterodoxa Segolen Royale del camí cap al lideratge orgànic del partit, per situar-hi una apparatxic feta i dret com és Aubry. Ara sembla que fins i tot l'extrema esquerra supera als socialistes francesos...
A Alemanya Die Linke, el partit a l'esquerra dels socialdemòcrates del SPD va avançant gràcies al mordaç Napoleó del Sarre, Oskar Lafontaine, ex-secretari general del SPD que va marxar enfrontat per Gerhard Schroeder.
A Espanya, el PSOE està empantanegat en una política de cortines de fum per la incapacitat d'encarar una crisi econòmica negada fins després de les eleccions, mentres es cuina un acord amb el PP (arxienemic) a Euskadi per foragitar el nacionalisme (basc) del govern basc, cosa que li complica formar majories al Congrés espanyol.
A Israel, els laboristes entren a governar amb la coalició de dreta-extrema dreta de Netanyahu i els extremistes nacionalistes i religiosos.
A Hongria, el primer ministre penja d'un fil, després que hagués estat enregistrat afirmant que havia mentit i rementit sobre la mala situació econòmica del país (això em sona...).
A Catalunya, el govern del PSC es veu escanyat pel seu aliat hispànic, el PSOE, que frena un acord de finançament (aprovat en l'estaut), esperant que caigui el govern presidit per un socialista català per tal que CiU pugui ocupar la Plaça Sant Jaume i pugui ajudar a Zapatero a governar a la Moncloa.
La rosa es va pansint...?

La batalla partidista dels immigrats

Era previsible, comença la batalla pels immigrats, batalla en camp obert.
A Catalunya hi ha comunitats d'immigrats que tenen dret a vot, els comunitaris (sobretot gent de Romania i Polònia) i d'altres que tenen convenis de reciprocitat, és adir que els ciutadans del Regne d'Espanya poden votar als seus països, sobretot de Sud-Amèrica. També hi ha els immigrats que ja han aconseguit la ciutadania. I no podem perdre de vista la voluntat política del PSOE d'accelerar el procés d'aprovar el dret a vot dels immigrats en les eleccions municipals.
Hi ha qui veu el dret a vot una eina de ciutadania, que ho és, per mi, i tal com ja he escrit, però, no hauria de ser el primer, sinó el culminant. Votar és un dret qualitatiu com a ciutadà, que demana un arrelament en la societat que hom en forma part.
I aquesta societat és multidimensional, té a veure en el benestar, en l'àmbit local i el nacional. I és en aquest darrer on hi haurà una batalla ideològica per sumar els immigrats a la concepció nacional catalana o a l'espanyola.
També, no ens enganyem hi ha els ui pensen en el dret a vot com un factor quantitatiu, la quantitat de vots que van destinats als partits. Una visió pobrament partidista, molt reduccionista.
Els socialistes catalans han creat sectorials per a immigrats segons el seu origen (sudamericans, subsaharians, europeus de l'est, etc.). Això no es fa des d'un punt de vista transversal i nacional, sinó comunitarista. Fa tuf a cases regionals... Qui és el responsable del PSC en això? Josep Maria Sala (wiki, entrevista amb PDF de "Amigos de Andalucía"), un llauner de la política catalana del PSC que ha passat per la presó...
A CDC, amb la Casa Gran del Catalanisme com a paraigua, té a Àngel Colom (wiki) com a agent actiu per captar a sectors de la immigració. Enlloc de tenir una estratègia transversal (d'inclusió nacional) ha encetat un mètode comunitarista, com el PSC, i ha creat una Casa Gran dels romanesos que viuen a Catalunya.
Òbviament hi ha hagut xoc de trens entre Colom i Sala, entre CDC i PSC. Tot per voler captar la comunitat romanesa.
És una llàstima que els dos principals partits catalans juguin a captar el vot immigrat a través de de les seves comunitats. És que els immigrats no són persones per si soles? És que els immigrats no poden ser ciutadans al marge de la seva comunitat?
Catalunya necessita incloure als immigrats a la seva comunitat nacional, en tant que futurs ciutadans d'aquesta, no com a membres de comunitats captives dels partits.
Dubto que els immigrats, molts dels quals menyspreen la política fruit dels polítics dels seus països d'origen, s'incorporin políticament a la nostra societat si el partidisme de vol gallinaci els assenyala com a peons electorals.
PS: Una curiositat, què en diu del treball de CiU i PSC respecte els immigrats el diputat de Ciudadanos, Antonio Robles: Pastores i Rebaños en el PSC

Dia estrany

Avui ha estat un dia espès, d'aquells que són fills d'una nit de mig insomni, mig nuvolosa del dormir inconsistent.
He sentit cadascuna de les vegades que el termòstat ha provocat l'encesa del calefactor i la dispersió d'aigua calenta pels radiadors, amb una improvisació de concert d'estranyes percussions vàries pels tubs.
El matí de reunions i emails estranys, la tarda de reunions a l'ajuntament i de dinar a l'hora del te, oh, my god!
Avui és un dia de notícies kosovars, de finançaments indignes, de plantejaments cínics i notícies amb plantejaments estranys, de pistolers amb pistoles d'aigua.
Monges argentines patriotes catalanes, tigres de mafiosos fugits als boscos, policies compinxats amb macarrons, robots femenines nudistes i el retorn de Spandau Ballet!!!!!
Clar que em pregunto si l'estrany sóc jo...

Apunts sobre la crisi

En Quico Sallés (bloc abandonat) és un d'aquells periodistes que deixen empremta en el què escriuen, que si mai redacten una notícia signada per "Redacció", tothom sap qui l'ha fet.
En diversos apunts ja he mostrat la meva admiració cap a la ploma esmolada, incisiva i sempre amb un somriure sorneguer del Quico.
Com ja vaig escriure, entre d'altres coses, dirigeix el Diari de la Crisi, diari d'economia del Grup NacióDigital.
Sempre hi ha una petita editorial, signada per en Sallés, que no em perdo cap dia. Podeu llegir-les aquí.
Us transcric un exemple:

Si Marx aixeca el cap, torna a la tomba

Marx afirmava: "la classe obrera només pot vendre la seva força de treball. Els treballadors no poden esdevenir emocionalment, intel·lectualment o estètica éssers humans complets, queden desposseïts de si mateixos, pateixen l'alienació". Seat, 18 de març,els antics marxistes munten un referèndum, i queden desposseïts, això sí, democràticament. Pobre Marx, pobre sindicat, pobres de nosaltres.

Diari de la Crisi
Editorials del Diari de la Crisi

El monopoli de la violència (Mossos), però sense Estat (Beques)

Foto de NacióDigital

"Que tornen els grisos" he llegit. La contundència dels Mossos d'Esquadra, polícia de Catalunya, en el desallotjament (no podia pas ser light) i en les manifestacions posteriors (no era necessària la violència emprada, segons diferents versions) ha fet remmemorar a alguns la polícia franquista espanyola, porra amb mà perseguint manifestants (Avui, TV3, El Periódico, La Vanguardia, Vilaweb, NacioDigital).
És irònic, però, que un govern es vegi criticat i desgastat per una càrrega de la seva policia a manifestacions que en el seu fons, aquest govern, no hi pot donar solucions.
El Pla de Bolonya, procés que dona nom a l'Espai Europeu d'Ensenyament Superior, és la bèstia negra dels ocupants de la universitat desallotjada per la policia, la qual ha estat la que ha carregat contra els manifestants que denunciaven el desallotjament.
Entre els problemes que denuncien que comporta el Pla Bolonya és que els hi demana una dedicació gairebé exclusiva, això provoca que els que han de treballar per pagar-se els estudis no ho puguin fer. Com s'ho faran? La resposta és una: majors i millors beques, però això no és així.
Les beques són competència de l'Estat Espanyol, és aquest el qui no dóna resposta a la qüestió i l'únic que ho pot fer.
El mateix podríem dir del Sistema de Finançament i el finançament òptim per les universitats catalanes.
Diu Weber (wiki) que "l'Estat és qui té el monopoli de la violència", a Catalunya tenim el monopoli de la violència però no tenim l'Estat que ens hauria de permetre trobar solucions perquè no s'hagi d'emprar la violència.
Paradoxes autonòmiques...
Bloc de Roger Tugas: Crònica sentida i en calent del meu primer cop de porra
Bloc d'Isaac Peraire: Quin fàstig l'actuació dels Mossos
Bloc de Joan Safont: La farsa de la revolució

Vídeo-post: Oriol Junqueras a Osona

. .

Més vídeos a CasalsPrat-TV
(vídeo extret d'El9Nou.cat)

Retrobant la lectura al bus amb la independència de Catalunya

Avui he recuperat una tradició abandonada fa uns anys, el de llegir llibres a l'autobús que em porta o em torna de Barcelona.
El fet que la companya Sagalés regali El Periódico i Sport als viatgers, la necessitat de recuperar hores de son durant el trajecte i el fet de llegir ja dos o tres llibres simultàniament, m'havien fet desdir.
Avui, però he posat un llibre a la maleta, el qual he tret al seure a la butaca (si se'n pot dir així) de l'autobús.
Un llibre lleuger, un divertimento, l'autora del qual vol que ens faci reflexionar (a més de passa una bona estona). El llibre és "Crònica de la independència", de Patrícia Gabancho, editat per l'Arquer, i s'hi explica l'assoliment de la independència el 2010, els conflictes conseqüents i la realitat de la societat plural catalana d'aquesta Catalunya independent.
La història està construïda a base d'articles periodístics ficticis, però signats (malgrat que no escrits) per periodistes reals, a més d'entrevistes a personatge del 2037 que ens expliquen des de la seva visió tot el procés d'emancipació nacional.
Gabancho aprofita per analitzar el context actual, a més d'imaginar-ne una sortida per la via independentista.
Com he dit, un llibre àgil i un exercici d'història ficció en clau futura (com???), on Gabancho ens mostra la seva tesi de com s'aconseguiria la independència i com seria la Catalunya independent.
Per cert, el pare de la independència és ... Miquel Roca i Junyent! Serà que Gabancho no creu en els líders actuals?