 |
| Sveti Stefan, De En Jordi als Balcans |
Abans d'entrar a la feina he pogut llegir la notícia de La Vanguardia sobre Montenegro, on després d'uns anys d'independència es viuen tensions, si es pot dir així, turístiques, entre el potencial i la realitat que té el país.
En el meu primer viatge per aquell petit país preciós, una espècie de Catalunya amb miniatura (muntanya, ciutat i costa) , vaig poder gaudir de zones precioses, sobretot els de la badia de Kotor, amb Budva i Sveti Stefan com a paradigma d'aquesta bellesa.
El segon cop que hi vaig ser, una estada a Podgorica amb una escapada a Budva, vaig poder assistir, per casualitat a un congrés nacional sobre turisme. Jo que no sé res de serbocroat (o montenegrí que diuen allà) no entenia res, però sí que vaig adonar-me que hi havia un debat obert, més enllà del ministre socialista i de l'oposició liberal.
Els amics del Carnet Jove montenegrí, que van ser els qui m'hi van portar, em van explicar el debat sobre el model turístic que hi havia en aquells moments. Dubrovnik, la perla saquejada de l'adriàtic és molt present en les seves ments, tant per l'èxit econòmic que té com la massificació vulgaritzant que pateix.
A mi, personalment, no m'agradaria veure Montenegro com un territori venut al turisme de masses, buscant una estada barata en detriment del respecte als qui l'acull.
Però el debat del turisme amaga un debat de fons de quin país vol ser Montenegro (wiki), una nació presidida per un home acusat de contrabandista de tabac (biografia de Milos Djukanovic) i que viu i perviu enmig de l'eslavisme balcànic i el llatinisme mediterrani.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada