Aquest nou horitzó nacional, que seria desitjable que també fos social, no ens ha d'amagar que la lluita present és per fer el camí cap a l'horitzó. Hem d'arribar a fer la consulta, referèndum o el que calgui per decidir si som independents i construïr un nou país. I aquest camí no serà, no és, vaja! un camí fàcil, ni molt menys. No descobrirem res si assenyalem que tenim debilitats pròpies i uns rivals en front nostre que fan i faran mans i mànigues per fer-nos fracassar.
La brutícia que ha aflorat massivament les darreres setmanes, en bona part, mostra una realitat, però si l'aflorament ha estat massiu no és casual. Les clavegueres de l'Estat són profundes. No podem tapar les vergonyes il·legals amb la senyera, però no hem de deixar que utilitzin el ventalidor per escampar la merda, amb perdó, en general. Qui la fa la paga, però no siguem tant ingenus com a país per deixar-nos descabalcar del moment històric que tenim la oportunitat d'aprofitar. Una cosa és la justícia i una altra utilitzar la justícia com ariet contra els catalans i les nostres institucions.
Els catalans fa segles que no tenim estat, un hàndicap a l'hora de demanar sentit d'estat i fermesa davant les ofensives que patirem, des del ventilador de la brutícia fins a tancar l'aixeta econòmica a la Generalitat. Però tenim un avantatge: la voluntat i la il·lusió de transformar un present gris i paupèrrim, d'arribar al nou horitzó que Espanya mai ens oferirà.
Hem d'arribar al dia de la proclamació de la llibertat, de la independència i construir un nou país. A aquell dia, potser hi arribarem esparracats i esgarrinxats, però hi hem d'arribar.
Publicat a Nació Digital
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada