Avui, després de dies de reflexió després d'una trobada que potser va ser casual o no, però que em va encendre tots els dubtes, he pres una decisió. Potser una de les més importants de la meva vida...No m'ha calgut que ell m'acabés de convèncer ja n'estava.
Ho haig de reconèixer, és dur haver de reconèixer que el pare tenia raó quan deia que un quan es fa més gran evoluciona, que els ideals es dilueixen amb el pragmatisme, que els somnis d'horitzons brillants queden anul.lat pels anhels de ser feliç l'avui.
La república i la independència és una quimera, un somni esbojarrat d'estiu, l'adolescència del catalanisme. Jo ja no vull ser més un adolescent polític i vull participar de la maduresa del catalanisme que ha guiat Catalunya cap als camins més brillants de la seva història, només anorreats per la violència castrense del nacionalisme espanyol.
Estic cansat de picar pedra per un futur que mai arribarà, no vull perdre més temps enlloc d'aprofitar-lo per treballar pel presents dels i les catalanes.
Faig una passa endavant i dic SÍ a la Casa Gran del Catalanisme. Aquest és el projecte que necessita la nostra petita pàtria, un comú denominador de l'acció política i de govern, que acabi amb la trencadissa d'esquerra i dreta que ens volen imposar els socialistes i ecosocialistes, i car, doncs és l'única manera que tenen de governar.
Faig una passa endavant, no estripo el carnet d'Esquerra, perquè crec que té lloc en aquesta casa comuna liderada per Mas. Però segurament me n'expulsaran. Cal refundar Esquerra lluny de radicalismes estèrils per treballar pel benestar i el progrés econòmic dels nostres conciutadans.
Sempre li retrauré a Mas que pactés amb Espanya la retallada de l'Estatut a canvi de la sociovergència que l'investiria president, però el seu projecte de la Casa Gran és l'única via vàlida per la nostra nació. Ell ens va posar en aquest forat, però només la Casa Gran ens en pot treure...
Faig aquest pas endavant, sota l'amenaça d'haver de deixar totes les meves responsabilitats a Torelló, al Consell Comarcal i a Joventut, no el vull fer sol, des d'aquí demano a l'amic Joan Ballana, que es decideixi a acompanyar-me, que es decideixi a fer el què vam imaginar ara fa dos dies enmig de l'aroma calenta d'un Cacaolat.
Ser que està dolgut, ser que vol marxar, però ell no ho farà mai de deixar al seva ciutat, ho diu, però no s'atrevirà. Joan, acompanya'm i construïm la comarca, el meu Torelló i el teu Vic des de la Casa Gran! .
PS: només disculpar-me per no haver avisat abans als meus companys Lluís, Raül, Marta, Josep Maria, Jordi, Daniel, Josep, Isaac, Toni, Òscar, Joan, Rosa, Ramon, Pau, Jaume, Albert, Lluís, Jesús, Bruna i tota la resta, així com als meus amics i companys de fatigues a Joventut, Eugeni, Juli, Aina, Ramon, Xavis i Jaume. Si em deixeu jo hi seré, si no, jo ho entendré...
PS2: curiosament ens trobem més d'un fent el pas cap al catalanisme pragmàtic i nacionalista, el bon company Lluís Pérez Lozano al final fa el que em va comentar que anava barrinant des de feia alguns mesos. No crec que haguem de sortir del partit, amic, però respecto la teva decisió, ens veiem a la Casa Gran.
Ahir va ser el dia els Sants Innocents. És un dia que sempre m'empesco alguna innocentada. Així que la decisió política més important de la meva vida era una innocentada...
