A Ràdio Ona li costarà 2.500€ ser una emissora d'Espanya

Cada cop més sovint parlem de les balances fiscals i el dèficit fiscal que pateix el nostre país. Ara fins i tot el PSC ja demana la publicació de les balances.
Però vull explicar el cost que pot arribar a tenir formar part de l'Estat espanyol. En el cas de Ràdio Ona: 2.500€.
Aquest és el preu que el Patronat haurà de pagar per presentar uns plànols al Ministerio en castellà, això vol dir traduïr un informe i refer els plànols al castellà.
Algú dirà que no és molt. Per mi sí. És una pèrdua de diners que els llançarem pel simple fet que Espanya no entén que més d'un terç del territori de l'Estat hi existeixen més llengües oficial a més del castellà.
Espanya plural?

La monarquia i el poder judicial espanyol no passen la prova del cotó democràtic (de les caricatures de Mahoma al Jueves)

Avui, amb febre, he anat a Ràdio Ona, he participat conjuntament amb en Lluís Sabatés al programa Consistori, que actualment condueix la cada cop més consolidada Íngrid Franquesa.
Hem repassat l'actualitat municipal des de les eleccions del maig passat, hem parlat del tercer espai, de la fi de la majoria absoluta del PSC, del govern en minoria de Miquel Franch, de les tres mocions (ja comença a esdevenir un referent històric de la política de Torelló), del Consell de Joventut, de Ràdio Ona i de les ordenances.
En acabar, però, també hem fet un tomb per l'actualitat política de Catalunya i de l'estat, com ara la crema de fotografies del rei, del "me llamo Josep Lluís aquí, en la China Popular y en la otra",del "¿por que no te callas tu?" i de les caricatures del príncep i princesa copulant a la portada de El Jueves.
La Íngrid m'ha fet saber que han imposat una multa de 6000€ als autors del dibuix. Ja fa temps, en el meu antic bloc, vaig fer un apunt sobre l'enrenou que van provocar les caricatures de Mahoma en els sectors més islamistes de l'Islam (valgui la redundància). En aquell apunt vaig apuntar (valgui també la redundància aquí) que l'humor i la sàtira és la prova del cotó democràtic, que la maduresa democràtica de les societats es demostra (entre d'altres) quan s'accepta la sàtira política. És evident que amenaçar de mort als autors de les caricatures del profeta i assaltar ambaixades escandinaves (pel boc gros!) no és una demostració de maduresa democràtica.
El què m'ha fet afirmar en antena, que la monarquia i el poder judicial espanyol, dos dels elements claus del Regne d'Espanya no tenen maduresa democràtica, no passen la prova del cotó democràtic.
Quina diferència hi ha entre uns i altres, doncs?