Aquest apunt és fruit d'un del blocaire torellonenc Joan Ayats (Tenim un problema), que ha fet arran d'un mini debat (intercanvi d'impressions) per part d'alguns osonosfèrics, que m'hi incloc.L'intercanvi d'impressions osonosfèriques han vingut arran d'aquesta web, per tal de reformar el sistema polític i econòmic de l'Estat Espanyol, la meva resposta ha estat aquest enllaç (també a l'estil Ikea ;), ja que jo no vull reformar l'Estat Espanyol, si no fugir-ne (sí, més que anar-me'n, fugir-ne).
En Joan arriba a dues conclusions arran del moviment dels indignats i els independentistes/sobiranistes/nacionalistes indignats de fa temps:
"1.- És absurd voler fer res a Catalunya sense comptar amb els sectors més de la ceba.
2.- És absurd voler fer creure que la divisió entre nacionalitats separa els bons dels dolents. "
Primer de tot, fer servir el terme "sectors de la ceba" per parlar dels independentistes no em sembla del tot adequat, no crec que jo sigui molt de la ceba ni tampoc que hores d'ara els independentistes catalans siguin els de la ceba (els més identitaris, més nacionalistes, entenc jo, vaja).
Segon, no crec que els catalans que creguin en la reforma de l'Estat Espanyol i els independentistes catalans es divideixin per nacionalitats ni que uns siguin bons i els altres dolents. Clar que potser es referia a aquest article del Carod.
La qüestió que és latent a Catalunya, entre els mateixos catalans, és si podem aconseguir l'encaix amb Espanya o no. La qüestió és que sempre ens ha encaixat Espanya i mai hem estat els catalans qui ens hem encaixat, sobiranament, sense una amenaça més o menys ferma.
El moviment dels indignats, a Catalunya, peca segurament d'ignorar la dimensió nacional del país, centrant-se bàsicament amb demandes d'aprofundiments democràtic i de defensa dels drets socials (habitatge, salut, treball, etc). Ara bé, hi han hagut cosses per assumir el dret a l'autodeterminació de Catalunya i sembla assumir la demanda sorgida de Madrid d'un districte electoral únic.
És curiós que es tingui tant de temor des d'un moviment "revolucionari" al dret als pobles de decidir el seu futur (parlo del català, no del palestí ni el saharaui) i que com a recepta per apropar els elegits als electors, es confii amb un sistema que allunya molt i molt els candidats de la ciutadania.
Crec que qualsevol magnitud revolucionari o de reforma profunda s'hauria de definir, en l'àmbit social i el nacional, en quan els drets és fàcil, crec, sobretot si parlem de justícia i igualtat, justícia pels pobles, igualtat entre pobles. Justícia social i igualtat d'oportunititats.
De moment, simpatitzo amb els indignats quan parlen d'aprofundiment democràtic, però me n'allunya la seva ignorància a la dimensió nacional del meu país i algunes solucions que proposen. I reformar Espanya... encara?
Imatge treta de http://joangraupintura.blogspot.com/
8 comentaris:
Ostres! Manifestacions massives en les que no es demana la independència...
Però d'on caram ha sortit aquesta gent!!!???
En fi, que com sempre he pensat, hi ha gent del país que es mou per unes reclamacions principals (que no exclouen altres) i una altra gent que es mou per altres reclamacions principals (que no exclouen altres).
En resum, hi ha molts motius d'indignació. Tots igual de legítims i no perquè excloents (o sí)
No em dec explicar bé, però rellegint el post no entenc el to del teu comentari, Iñaki...
La qüestió no és de prioritats o no, sinó del marc. I les traves que hi ha hagut sobre el dret a decidir, demostra que bona part del moviment té un marc merament espanyol. I no sorprenc a ningú si el meu marc no és espanyol, si no tot el contrari. Em sap greu...
Però tal com apunto hi ha propostes que van molt en línia en el marc espanyol (sistema proporcional pur i districte únic, per exemple).
Bé, és que el meu comentari no anava circumscrit exactament al teu post. També enllaçava amb altres debats que hem tingut en el passat.
El marc és espanyol? Potser sí, però són catalans, que pensen com una bona part de catalans i mouen desenes de milers de persones. És una dada, punt. Em fa gràcia, perquè fins fa 4 dies semblava que la indignació només estava en altres "marcs".
Jo, qui hagi vist moltes de les darreres "piulades" meves ho sap, no coincideixo en moltes coses del moviment #15M. En algunes de les "no coincidències" estic amb tu, d'altres són de collita pròpia.
Sobre el sistema electoral, no m'agrada la proposta que fan, però la considero millor que el que hi ha ara (està demostrat que amb el sistema proporcional amb circumscripció única, els partits nacionalistes queden si fa no fa igual, els grans beneficiats són IU, UPyD i algun partit regionalista -andalucistes principalment- i perden PPSOE i algun partit nacionalista molt petit -NA-BAi, EA...-)
Com que ve de discussions anteriors, no voldria entrar-hi, però volia comentar que tot i que els partits "nacionalistes" (mes aviat "d'àmbit nacional", parlaria jo) no fossin els principals afectats, cal posar en valor el fet que es perdria qualsevol importància que se li pogués atorgar (i mira que ja és poca, si no, mira quin senat tenim) al territori.
Pel que fa al marc d'actuació de què parles, crec que, en els termes de què estem parlant (el reconeixement de drets i llibertats), es pot simplificar molt: parlem de sobirania. La sobirania recau sobre la nació. Els ciutadans d'aquesta en són els únics titulars. I crec que a Catalunya sovint entrem en contradiccions porugues: per una banda, una amplia majoria de la societat defineix Catalunya com una nació; per l'altra (no sé si són majoria, caldria comprovar-ho) hi ha gent que tot i així, és nega el dret a l'autodeterminació.
Buf! Jordi, em fas llegir molt. ;.)
- Lo de la ceba és una manera de generalitzar el concepte del catalanisme per incloure a tothom qui s'hi vulgui incloure. Pot estar més o menys afortunat, però diria que s'entén i no crec que calgui derivar el debat cap aquí, vaja.
- Jo no qüestiono l'independentisme en el post. Simplifico molt els conceptes per focalitzar l'atenció en "el problema" que suposa que cadascú vagi a la seva.
Salut!
Ei, heu animat força aquest bloc somnolent. Moltes gràcies!
Iñaki, ja sé que no et 'mol' gaire l'auge sobiranista en les mobilitzacions dels darrers anys ;) però jo mo desmareixo gents el moviment dels indignats ni pel fet que el seu marc sigui espanyol. El problema, per mi, i en la línia del Josep, és que no em sento partícep del marc.
I amb això responc també al Joan, potser no tot es pot unir ni barrejar. Jo amb un indignat social que es cenfi representat per C's o UPyD po. Recorregut farem junts, al igual que amb un nazi que fos independenrista.
Una última cosa, a mi m'és igual si el parrit que voto es beneficiaria o no en una reforma electoral, el cal es que sigui justa i, per mi, apropar l'elector als candidats.
Jo sóc 15m i 11s (no m'agrada utilitzar les etiquetes mediatitzades d'indignats i independentistes, ja que, ambdues cordes, estiren del mateix bou: Apropar el poder a la ciutadania de peu pla).
El tema del referendum del 15 d'octubre ha estat desmentit com a proposta del 15m per la gent de Democràcia Real Ja i pels diversos col·lectius agrupats al 15m. De fet, hi ha una manifestació organitzada per aquell mateix dia i sembla que un grupet se n'ha desmarcat amb una proposta més integracionista i menys social que la que respira el 15m.
La proposta de la circunscripció única es va treure a les assamblees, però no va prosperar. Al igualq ue aquella altra que demanava que es donés pa a tothom cada dia al dematí. En una assamblea es deixa parlar a tothom i s'accepten els punts que tenen més consens.
I, pel tema de l'autodeterminació, ja s'està veient en la pràctica del moviment i en les diferències que es van produint entre AsambleaSol i AssambleaBCN.
Certament, el fons és més social que nacional, però això ens hauria de fer feliços a tots els 11s, perquè només vol dir que el tema nacional és una qüestió que ja no aixeca polèmiques al carrer. En alguna de les acampades s'ha tret el tema de la "indisoluble unidad de la nasión"? Doncs no. Han hagut de treure el referendum aquest per mirar de colar-ho.
Per tot això, crec que no hi ha conflicte entre els 15m i els 11s i que, si volem avançar en les dues vies, cal que els que som integrats en els partits politics, comencem a girar les orelles als diversos col·lectius i, a través de l'apropament del poder a la ciutadania, ens desfem de jous inútils i possibilitem tant les reivindicacions socials com les nacionals.
Apa! Salut i empenta a tohom.
D'acord amb tu, Lluís, però el 15m és més eclèctic i el marc és eminentment espanyol. I aquí trobem el punt de tensió entre el 10j i el 15m.
Publica un comentari a l'entrada