La voluntat d'un poble

Amb la frase del títol d'aquest article com a lema de campanya, Artur Mas i CiU es van presentar a les darreres eleccions catalanes. La reacció davant el cartell electoral de Mas, adornat amb el lema i amb un Mas tal Moisès obrint les aigües del Mar Roig, va ser de sorpresa plena d'escepticisme adornada amb somriure sorneguer.
Les formes messiàniques d'un guia del poble cap a la terra promesa eren poc creïbles per una formació política abonada a les tesis de la puta i la Ramoneta. Mesos enrere CDC i, sobretot la UDC de Duran i Lleida no havien assumit les tesis independentistes que van abraçar en les darreres eleccions després de la massiva i històrica manifestació de l'11 de Setembre de 2012, a Barcelona.
Artur Mas i el seu partit no han aconseguit crear confiança total amb la majoria social que ja hi ha a Catalunya a favor de la independència. Es va veure amb els resultats electorals, on els independentistes explícits van sumar 74 diputats, nombre que encara és més gran si s'hi sumen els diputats a favor del dret a decidir d'ICV-EUiA (13 diputats). I aquesta desconfiança no serà pels passos fets per Artur Mas (Declaració de Sobirania al Parlament, creació del Consell de la Transició Nacional, invitació a ingressar els impostos a l'Agència Tributària Catalana, acord amb ERC per fer un referèndum per la independència el 2014, etc), més aviat, la desconfiança ve per la trajectòria autonomista i d'afinitat als poders fàctics econòmics i unionistes (Godó, Fainé, etc) del passat i el soroll que provoquen les declaracions de dirigents de CDC i d'UDC, des de Duran i Lleida fins a Germà Gordó, ambdós tirant aigua al vi sobiranista.
Mas té un gran capital polític: és el president de Catalunya, fet que limita la capacitat d'actuació dels qui fan (o volen fer) trontollar-lo. Artur Mas hauria de tornar a mirar el cartell electoral de les eleccions, tot carrincló ell però molt explícit en el missatge: fer-se seva la voluntat del poble català de portar-lo a la llibertat nacional. La seva força i autoritat li han donat les urnes, la democràcia, i ha d'imposar la voluntat del poble per sobre els interessos d'un partit que veu que el país autonomista que els havia fet guanyar totes les eleccions està canviant. I ja sabem que tot canvi provoca temors als qui han gaudit dels favors de l'statu quo.
Si Mas interpreta que la voluntat del poble és una Catalunya independent (tal com mostra el Parlament) i no una Catalunya convergent (tal com mostra, també, el Parlament), llavors sí que serà capaç de conduir el seu poble. Però per això, ha de ser conscient que haurà d'imposar-se als qui avantposen els interessos de CDC i de UDC i haurà d'abandonar els càlculs partidistes, perquè si assoleix el seu objectiu d'un estat propi pels catalans, ja res serà el mateix, ni la política ni els partits.

Publicat a Nació Digital

No ens podem permetre un president odiat

Ser temut o estimat? Aquest és el dilema tòpic que se li atribueix a Maquiavel, un dels primers assessors polítics de la història, que va intentar marcar el millor camí pels prínceps i governadors italians de la Itàlia renaixentista. A dia d'avui podríem situar el dilema entre el governant que es recolza en l'autoritat rígida, pròxima a l'ordre autoritari, o el líder que busca l'empatia del poble elector, amb la temptació populista ben aprop.
Però si tenia una cosa clara Maquiavel, com qualsevol assessor polític, és que el lideratge d'un governant no es pot sustentar en ser odiat per la majoria. Sentit comú. Amb l'escenari actual d'un país amb un procés d'emancipació nacional iniciat i amb un diluvi en forma profunda crisi social, política i econòmica que li cau al damunt des de fa temps, la complexitat de la gestió de la realitat és enorme. La il·lusió que genera un nou horitzó pot quedar neutralitzada o, fins i tot, aniquilada pel temor i el patiment que provoca la profunda crisi.
Un lideratge que permet un sofriment excessiu i insostenible pel poble, sobretot si és un sofriment que no es veu recompensat per un futur proper i tangible de millora (fer un pas enrere per fer-ne dos endavant, és un lideratge que genera odi. El president Mas, que va resituar el seu nord en la creació d'un estat independent català després de la massiva manifestació independentista de l'11 de Setembre, pot malbaratar la il·lusió majoritària d'un poble que creu que una Catalunya independent, a més de donar resposta a la voluntat dels catalans a governar-nos a sí mateixos, és una de les poques oportunitats de treure el cap de la bassa fangosa i putrefacte de la crisi que patim. Ho pot malbaratar si es queda encallat en retallar i retallar sense prestar atenció en avançar decididament en la consecució de l'estat propi català.
Si la doctrina d'austeritat salvatge de Merkel devora els seus escolanets de la perifèria europea, què pensa Mas que passarà si el seu govern se centre en donar resposta a les mesures asfixiants de mesura que reclament retallades inassumibles pel país? Els catalans tenim una sort que d'altres no tenen: tenim l'oportunitat de crear un nou país. Que el president Mas no malbarati aquest somni convertint-se en un líder odiat pel seu poble.

Publicat a Nació Digital

La confusió catalana

En els darrers temps vivim una situació en la qual sembla que el procés sobiranista està desestabilitzat, que les declaracions d'una banda i de l'altra sotmeten el procés a un grau d'estrès que comença a crear la sensació que tot plegat trontolla i perilla d'esfondrar-se. La manca d'un plantejament netament favorable al dret a decidir, postautonomista, per part de la major part dels partits sobiranistes, començant pel partit de govern, que semblen ignorar que l'Estat ja ha deixat anar els gossos de presa i que ja ha començat l'embat contra Catalunya, amb una asfixia financera calculada i una intoxicació contra les institucions polítiques més que evidents, fa que amb qualsevol sotrac tot trontolli massa.
Tenim un govern que continua optant a ser l'alumne avantatjat en les mesures d'austeritat (llegim retallades) imposades per Madrid (sí, els que ens asfixien financerament), posant difícil el desenvolupament del Pacte de la Llibertat amb ERC i que dóna ales al tacticisme polític i les maniobres de desgast al govern de partits opositors que s'inclouen en el bàndol sobiranista, si més no de paraula. A més, l'acció del govern (o el plantejament d'acció) comporta més enuig que il·lusió a la ciutadania, sense deixar clar l'horitzó de la consulta que és el tronc central d'aquesta legislatura. Si a més hi sumem el paper galdós del duranisme (vull pensar que a UDC no tothom està per fer descarrilar el procés), posant en solfa tots els seus tenors i sopranos a l'hora d'entonar el cant de la confusió respecte la consulta, llavors ens trobem amb un escenari de confusió tan gran que és capaç de generar dubtes i mals entesos fins i tot amb tot una presidenta d'Òmnium Cultural.
Sembla que el paradigma sobiranista encara no ha impregnat la política institucional catalana, aquesta és als llimbs entre l'autonomisme i el sobiranisme, essent conscient de l'amortització de l'etapa autonomista, però mantenint actituds que defugen el rupturisme amb un Estat xantatgista que t'amenaça en l'asfíxia i la fallida si vols exercir la democràcia per decidir quin és el camí a seguir. Sí es continua així, l'única cosa que pot passar és l'escissió interna del sobiranisme i la desmobilització popular. Potser a alguns ja els hi va això, però no ens podem resignar a observar-ho amb la indignació tan soferta en què els catalans tenim la tendència a recrear-nos. Possiblement la manca d'estat propi ha afavorit un gruix d'estadistes important, i això propicia una política en 140 caràcters i de declaracions darrere declaracions i de cops d'efecte partidista, que ha estat el pa de cada dia dels darrers anys. Només un lideratge fort, és a dir, que sàpiga quadrar els seus i que sàpiga mantenir ferm el rumb marcat, pot impedir que a la mínima sotragada ens ofeguem en un got d'aigua.
Senyors, seriositat i responsabilitat! Necessitem lideratges que es creguin el país i el procés, que siguin capaços de ser dignes del moment històric, aparcant càlculs electoralistes i partidistes, perquè si en la legislatura de la consulta aquesta no esdevé, el partit de govern i els partits sobiranistes deixaràn orfes als votants que han donat una majoria ja no sobiranista, sinó independentista que tenim al Parlament.
Alguns diuen que la consulta i la independència generen incerteses, però mantenir-nos a Espanya no en crea, al contrari, en aquest cas hi ha la certesa que Espanya se'ns emporta inexorablement amb ella cap al naufragi polític, social i econòmic on s'ha situat. Davant aquesta certesa, no cal afegir dubtes des de dins el sobiranisme, si no el viatge a Ítaca acabarà naufragant en un mar de dubtes.

Publicat a Nació Digital

ANC, motor cívic cap a la independència

La lluita política per la recuperació de la democràcia i l'autogovern en els darrers anys del franquisme es va aixoplugar sota l'Assemblea de Catalunya, on membres de partits i ciutadans implicats en la lluita compartien un projecte sota el lema de "Llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia" (alguns hi afegien el dret a l'autodeterminació). Aquell moviment va saber copsar la majoria del catalanisme i va ser el catalitzador central de seva lluita política. Tenia uns objectius clars que eren els que l'esmentat lema, punt de trobada dels seus membres, que un cop caiguda la dictadura i recobrada la Generalitat i la democràcia, sota una monarquia parlamentària (en bona part tutelada per l'exèrcit i actors del franquisme, com el mateix Suárez) l'Assemblea va dissoldre's i va donar llum a una societat civil i a un sistema de partits propi del país.
En un moment de transició, ara ja no cap a la recuperació de l'autogovern i la democràcia, sinó cap a l'exercici del dret a decidir sobre la independència, va aparèixer l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) amb la voluntat de catalitzar la cada cop més àmplia majoria independentista de Catalunya. Els partits en sí no formen part activa de l'ANC, així que aquesta ha de conviure amb els partits, a més de les institucions pròpies del país, des dels ajuntaments fins a la Generalitat. Així doncs la dinàmica cívica de l'ANC ha de conviure amb les dinàmiques dels partits i les institucions nacionals.
Les dues assemblees suposen uns baluards per les causes nacionals d'un i de l'altre moment històric, perquè tenien un caràcter transversal, sinó unitari, i tenien un component de base civil que les fa difícils d'anorrear. Aquesta fortalesa, però també comportava i comporta la temptació de manipular-la en beneficis particulars dels partits i l'amenaça per l'estat franquista llavors i l'Estat espanyol actual, fet que comporta que una diana enorme se situï damunt d'aquestes assemblees.
Amenaces internes i externes del procés que vol liderar (o coliderar) l'ANC, amenaces que cal que aquesta sàpiga esquivar mantenint-se ferma en la lleialtat als principis i objectius fundacionals, el de l'alliberament nacional del nostre país, des del consens actual de l'independentisme.
Avui es celebra una assemblea general de l'ANC, una organització cabdal pel procés històric que vivim i que té la voluntat explícita de tenir data de caducitat, que no és altra que la proclamació de l'Estat català. L'ANC té i tindrà tants enemics com imprescindible és per fer el camí cap a la independència, així com també té i tindrà tants enemics com més clara sigui la seva total independència respecte els partits polítics. Poca broma!
El camí no és ni serà fàcil, però apassionant i engrescador segur que sí. I l'ANC ha de mantenir el seu caràcter transversal i ferm com a motor que és del procés nacional d'emancipació.

Publicat a Nació Digital

Hugo Chavez, desmuntant la resignació de l'esquerra

Ahir va morir Hugo Chavez, líder del moviment revolucionari de l'esquerra bolivariana de l'Amèrica Llatina. Aquest moviment polític, transnacional, és segurament un dels que més debats ha creat a la dreta i a l'esquerra de l'espectre polític occidental.
En un context de resignació política i socioeconòmica per part de bona part de l'esquerra reformista que l'ha portat a l'estancament i a la por als canvis per part de bona part de la població (fins ara) benestant, un escenari que deixa via lliure al gran capital desbocat i als seus sequaços, arrasant qualsevol senyal d'estructura o eina col.lectiva. Tampoc cal oblidar aquí  la desfeta moral postmoderna de l'individualisme exacerbat que ens porta al menyspreu a la cosa pública que ens porta des del saqueig a les arques públiques fins a la destrossa del mobiliari urbà, per exemple.
Això és el nostre occident autocomplaent fins i tot amb el fang fins al coll. A Sudamèrica, l'escenari, en els millors dels casos (com a Veneçuela) era el d'uns països amb grans desigualtats socials, amb una classe dominant formada per classes privilegiades i una classe mitjana fictícia que era més classe alta que res més, amb una classe subalterna formada a base capes baixes paupèrrimes, analfabetes i desheretades, tots plegats governats per una classe política corrupta i endogàmica en les classes dominants i al dictat dels interessos nordamericans. El govern d'uns en benefici propi.
En alguns països la violència (econòmica i a vegades també armada) del sistema va generar violència guerrillera (com les FARC o la guerrilla sandinista). D'altres vegades l'oposició a aquest sistema classista al servei del capital propi i ianqui sorgia en l'àmbit de l'Església, prenem com a paradigma la Teoria de l'Alliberació.
Chavez, que va caure inicialment en la temptació colpista per canviar el sistema (i va fracassar), va fer una aposta per la via democràtica, sense que això suposés resignar-se a les regles del joc imposades per Wall Street. Va guanyar les eleccions successivament amb el suport de les classes populars i bona part de la intel.lectualitat, així com l'aliança, importantíssima en aquelles latituds (que li preguntin a Allende, sinó), amb l'exèrcit. Li deien populista, perquè utilitzava formes que connectessin amb la majoria popular, analfabeta i alienada del sistema polític del passat, corrupte i de classe.
L'acció de govern de Chavez va seguir la línia d'acció de moviment panamericà (del sud) enfront dels interessos dels EEUU, per una banda, i de polítiques per erradicar la pobresa i l'analfabetisme, així com d'aconseguir el control dels recursos naturals propis, com ara el petroli. Tot amb una política obertament socialitzant. No se'n va amagar en cap moment i fins i tot el seu partit el va batejar com a socialista (de marx, no de socialdemòcrata).
Chavez va influenciar els moviments a Equador i Bolívia, per exemple, reeixits. Cadascú va posar via al bolivarisme des de cada realitat nacional, però trencant amb les limitacions del neoliberalisme imperant. Aquesta sacsejada al sistema que semblava inamovible va posar en entredit l'esquerra pretesament reformista europea, que l'únic que feia era matisa les praxis neoliberals que provenien de l'Atlàntic. Mentre l'economia anava perfecte, no semblava haver cap problema sota el paraigües dels valors consumistes i individualistes que s'inoculava a la societat, però a mesura que es veia que la macroeconomia positiva no revertia en les economies familiars, certs sectors de l'esquerra europea va començar a observar aquell líder que citava a Fidel Castro amb el sant crist al costat, que ara anava amb xandall i ara anava vestit de caqui militar.
Quan la bombolla financera i immobiliària va esclatar, davant la manca de resposta de l'esquerra dominant, les mirades cap a Caracas van augmentar. Això no vol dir que majoritàriament, però l'emergència de propostes d'esquerra que plantegen una alternativa al sistema capitalista neoliberal prenien part de l'embat a la resignació que suposava el bolivarisme.
Ara bé, Europa no és Veneçuela, fer un trasllat mimètic de les polítiques chavistes al vell continent seria erroni, com tampoc s'han aplicat les mateixes polítiques a Bolívia i Equador que a Veneçuela. Només les posades en escena ja es veuen improbables a Europa (la suma de Marx i el crucifix, per exemple). La nostra realitat és la de la destrucció de la classe mitjana (fruit de la destrucció de l'Estat del Benestar i d'una economia al dictat del gran capital), en canvi a sudamèrica la classe mitjana ja era gairebé inexistent i s'havia d'actuar contra la pobresa i la pobresa extrema.
El càncer s'ha emportat a Chavez, a una edat no gaire avançada tot sigui dit i en homenatge als més desconfiats vers els tentacles de Washington. Ara la qüestió és si el projecte bolivarià sobreviurà a la seva mort, si emergirà un altre líder a Veneçuela o no (Correa per exemple, d'Equador). Però el que s'ha demostrat és que democràticament es pot construir un nou país, un nou sistema, enfront dels dictats dels mercats i el gran capital. La resignació ja no és una excusa, ni per la resignada i somnolent esquerra reformista europea.

Us enllaço un apunt interessant del Daniel Mallén, que hi toca molt en la realitat sudamericana: Quatre claus per entendre una mica més qui ha estat Hugo Chavez.

El ventilador espanyol de la merda

Que estem en un procés polític que genera una esperança d'un futur amb un país nou i la possibilitat de crear una nova realitat, és un fet. Aire fresc amb què agafar forces per encarar la superació d'un present on l'asfixia social i nacional és un fet quotidià.
Aquest nou horitzó nacional, que seria desitjable que també fos social, no ens ha d'amagar que la lluita present és per fer el camí cap a l'horitzó. Hem d'arribar a fer la consulta, referèndum o el que calgui per decidir si som independents i construïr un nou país. I aquest camí no serà, no és, vaja! un camí fàcil, ni molt menys. No descobrirem res si assenyalem que tenim debilitats pròpies i uns rivals en front nostre que fan i faran mans i mànigues per fer-nos fracassar.
La brutícia que ha aflorat massivament les darreres setmanes, en bona part, mostra una realitat, però si l'aflorament ha estat massiu no és casual. Les clavegueres de l'Estat són profundes. No podem tapar les vergonyes il·legals amb la senyera, però no hem de deixar que utilitzin el ventalidor per escampar la merda, amb perdó, en general. Qui la fa la paga, però no siguem tant ingenus com a país per deixar-nos descabalcar del moment històric que tenim la oportunitat d'aprofitar. Una cosa és la justícia i una altra utilitzar la justícia com ariet contra els catalans i les nostres institucions.
Els catalans fa segles que no tenim estat, un hàndicap a l'hora de demanar sentit d'estat i fermesa davant les ofensives que patirem, des del ventilador de la brutícia fins a tancar l'aixeta econòmica a la Generalitat. Però tenim un avantatge: la voluntat i la il·lusió de transformar un present gris i paupèrrim, d'arribar al nou horitzó que Espanya mai ens oferirà.
Hem d'arribar al dia de la proclamació de la llibertat, de la independència i construir un nou país. A aquell dia, potser hi arribarem esparracats i esgarrinxats, però hi hem d'arribar.

Publicat a Nació Digital

Desmantellar el món local, espanyolitzar Catalunya

Tenia un article redactat quan ahir, després de sortir de l'assemblea de l'Associació de Municipis per la Independència (AMI) a Vilanova i la Geltrú, em vaig assabentar del cop al món local que va infringir el govern espanyol en el darrer consell de ministres. Llegint els mitjans de comunicació, vaig veure que tots obrien i titulaven amb la limitació del nombre de regidors que poden rebre retribució. Els sous dels càrrecs públics són bona carnassa en aquests temps de descrèdit de la política. Però això és la cortina de fum que el govern del PP fa servir per desmantellar el món local.
El problema del món local no són els sous, la majoria de càrrecs electes tenen una retribució petita o nul·la, excepte en les grans ciutats les retribucions no són importants. A més, davant l'afirmació de l'inefable ministre Montoro que la retribució no ha de ser l'únic alicient per fer política, jo dic que ningú s'ha d'enriquir a través de la política, però que ningú s'ha d'apartar de la política per motius econòmics. A més, el que sí que és realment pudent és que no hi hagi incomptabilitats després de l'exercici de la política. Fem pagar als regidors dels pobles el què han provocat els expresidents i exministres que estan en consells d'administració de grans corporacions?
Bé, però tal com he dit, el titular sobre la limitació dels sous dels alcaldes i regidors és una cortina de fum. Ho és per tapar l'atac al món local, l'administració més propera al ciutadà i la que li genera més confiança. Catalunya som un país conformat des del municipalisme, amb una dinàmica pròpia, on es mancomunen servei a través dels consells comarcals, les mancomunitats o consorcis. Des del municipalisme s'han aportat respostes a realitats quotidianes i necessitats ciutadanes que cap altra administració hi ha donat resposta. I tot sense el finançament necessari. Des del món local s'han solucionat problemes reals, adaptats a les realitats més properes. Ara, Madrid vol que els ajuntaments dimiteixin de donar resposta als seus ciutadans i que des les diputacions o governs autònoms es faci. Proximitat?
Espanya té un problema de viabilitat econòmica, el gran endeutament és de l'Estat, però Madrid ho fa pagar a les autonomies i als municipis. Catalunya és la Generalitat i el seu món local, ens volen desmantellar el país. Desmantellar-ho és aplicar el principi de Wert d'espanyolitzar Catalunya, ara a través de carregar-se les institucions catalanes. Un altre front obert.

Publicat a Nació Digital

L'Estat català com a oportunitat contra la corrupció

En Jeroni Vinyet és un referent de l'activisme polític independentista i cultural de la meva comarca, la d'Osona; va ser elegit osonenc de l'any del 2009, en una gala al meu poble, Torelló. Era un reconeixement col.lectiu a tots als qui vam fer que la consulta sobre la independència de Catalunya al 13D fos un gran èxit. La gran majoria, per no dir tots, ens vam sentir orgullosos d'aquest reconeixement que, a més, tenia el morbo que l'ajuntament de llavors, amb alcalde del PSC, no hi havia donat suport.
Us parlo d'en Jeroni, perquè un dia, a les portes de les darreres eleccions al Parlament, em va fer la seva reflexió sobre el què és més interessant del procés independentista que ja s'albirava després de la manifestació de l'11 de setembre. Per ell, aquest procés és un esdeveniment històric en un context de descomposició del sistema (més enllà del context nacional), cosa que fa que sigui una oportunitat per reinventar una nova manera d'entendre com ha de ser l'estat, l'exercici de la democràcia i les relacions socioeconòmiques en el marc d'aquest nou estat. Una opinió que comparteixo al 100%.
Les darreres setmanes veiem com al context de crisi econòmica se li suma una corrupció emergent massa extensa per ser anecdòtica. No ens ha d'estranyar aquesta seqüència d'esfondrament de l'economia especulativa desbocada i la subsegüent emergència de corrupció política-financera. Tot forma part d'un sistema fruit d'una degradació del sentit del bé comú i la solidaritat ciutadana que permet la convivència harmònica en societat. Quan el principi principal d'una societat és l'enriquiment al preu que sigui i sense un interès de responsabilitat col·lectiva arribem on som. No és casual que la indignació per tot plegat surti a la llum pública quan la situació social és obertament crítica per una gran part de la societat. Abans, per exemple, la corrupció no tenia les seves conseqüències electorals, només cal recordar els casos del País Valencià i les Illes respecte al PP.
El procés d'independència del nostre país és una oportunitat per fugir d'aquesta degradació moral col·lectiva i sistèmica. I no ho dic insinuant que la corrupció és aliena als catalans (la corrupció a Europa la trobem des d'Islàndia fins a Grècia), sinó que ara els catalans tenim una gran oportunitat per construir un nou país, un nou sistema socioeconòmic, ho podem fer perquè anhelem un estat propi, però també ho podem fer perquè el capital i els actors de l'statu quo estan prou desacreditats i debilitats com perquè no sigui imperatiu la seva tutel·la al procés sobiranista. Està a les nostres mans abraçar l'oportunitat que en Jeroni va voler compartir amb mi, a les portes del 25N.

Publicat a Nació Digital

Maurici Lucena, un senyor de la capital

Un dels grans enigmes de les darreres eleccions va ser qui era el número dos del PSC, Maurici Lucena; i no només pels electors, sinó pels mateixos militants socialistes, que van veure que s'havia reservat aquest lloc tant important en aquestes eleccions a un autèntic desconegut a la política catalana.
Qui és Maurici Lucena? Lucena és un economista de 36 anys que acadèmicament va estar amb l'ara conseller Mas-Colell a finals dels 90 i que ha estat president de l'Agència Europea Aeroespacial. Políticament ha fet vida estrictament a Madrid amb el PSOE, home de confiança, primer de Montilla i, després i sobretot, de Chacón, com a ministres d'Indústria i Defensa respectivament. La seva inclusió en les llistes del PSC no és casual, malgrat ser un gran desconegut per la base del PSC i la ciutadania en general. Cal recordar que es va fer en un moment de crisi d'identitat col.lectiva del PSC a l'hora d'encarar un escenari electoral emmarcat en el debat sobiranista.
Lucena s'ha descobert en les primeres passes d'aquesta legislatura, on encara el Parlament no ha començat a caminar com un polític al dictat de les tesis més alineades amb el PSOE, sense moure's del guió del federalisme sui generis del socialisme espanyol absolutament extemporani i eminentment retòric.
El número dos del PSC és el delegat major del PSOE a les províncies catalanes, disposat a aportar immobilisme absolut en qualsevol pas endavant que es vulgui fer en el dret a decidir a casa nostra. Sentir-li dir que el primer esborrany de treball era un document d'adolescents mostra el seu tarannà del senyor de la capital pedant que se situa per damunt dels provincians de la perifèria. El més extravagant, però, ha estat la seva afirmació d'encarar una declaració de sobirania de Catalunya sense incloure Catalunya com a actor sobirà. Tant extravagant com parlar d'una reforma constitucional espanyol per incloure-hi el dret a decidir...
Aquest senyor de la capital ha demanat no fer emprenyar l'Estat declarant la sobirania catalana per decidir el nostre futur. Quin paper més galdós per un socialista demanar no emprenyar l'Estat en una lluita política davant una injustícia històricament permanent (atac a la llengua, espoli fiscal, etc). Quina vergonya sentirà el dia que miri enrere i vegi les grans ofenses del socialisme internacional als estats en els darrers segles reivindicant drets socials que ara veiem ben normals!
Però els senyors de la capital, com en Maurici Lucena, semblen oblidar les ofenses de l'Estat vers els catalans, des de la llei Wert a les retallades del Constitucional a l'Estat referendat pels catalans i l'espoli que asfixia el desenvolupament socioeconòmic del nostre país. Deu ser que per un senyor de la capital els plantejaments polítics de Catalunya és una cosa provinciana i adolescent, malgrat que darrera hi hagi una majoria parlamentària majoritària escollida per la ciutadania.
En Maurici Lucena no ofendrà mai l'Estat ni el PSOE, perquè és un senyor de la capital, de la metròpoli.

Publicat a Nació Digital

Ja no cal demanar la República als Reis

Quan fa anys militava a les JERC, a la meva comarca ens vam inventar la campanya "Per Reis demanem la República al rei", que es tractava d'enviar de forma massiva (se'n repartien moltes i eren molt ben acollides per la ciutadania) una postal dissenyada per a la ocasió a la Zarzuela, proclamant el dret a decidir de la nació catalana. Ja ens perdonareu l'ús del verb demanar, però era necessari per fer el joc de paraules necessari. Gràcies.
Mentre l'independentisme polític anava treballant per construir una majoria social per la independència des d'un únic partit parlamentari, ERC (i finalment dos, amb SI), campanyes d'agitació, algunes de més combatives i d'altres més simpàtiques (com la dels Reis abans esmentada) eren recorrents. Espero poder veure algun dia alguna exposició per observar l'evolució de la cartelleria d'agitació de l'independentisme a casa nostra. L'agitació i propaganda és una via de treball en les polítiques de massa (o que ho volen ser) necessària al costat de l'acció política institucional i de carrer.
Ara que encetem el 2013, ja no caldrà, si se'm permet allargar més en l'exemple dels Reis d'Orient, demanar la República per Reis, ens queda un any de treball a les institucions per bastir els fonaments legals, polítics i d'eines d'Estat per tal d'exercir amb garanties el dret a decidir a Catalunya i encarar efectivament una possible victòria del Sí, al 2014. Per aconseguir ambdós èxits de l'independentisme d'agitació i propaganda des dels àmbits polítics i cívics de cara a barraca, és a dir, centrant el missatge (ara sí) cap el procés d'alliberament nacional, no en el concepte en sí mateix sinó en l'exercici del qual. S'ha de desemmascarar el discurs de la por i de l'amenaça de l'unionisme, s'han d'evitar els pals a les rodes pel partidisme curt de mires i, sobretot, s'ha de fer creure al poble català que és un subjecte polític i històric que té a les seves mans decidir el seu futur.
No necessitem, ja, una agitació i propaganda de resistència, més o menys simpàtiques, sinó de lluita per la victòria, perquè des de les proclamacions de la República Catalana de Macià, primer, i de Companys, després, mai no ho havíem tingut tant aprop. Podem dir que ja no cal fer una carta als Reis, ara només depèn de les nostres institucions (al Parlament hi ha 74 diputats independentistes i pel dret a decidir n'hi ha 87) i dels nostres ciutadans.

Publicat a Nació Digital

12 apunts del 2012

Per fer una mica de balanç del ja passat 2012, ho faré a través de 12 apunts que he penjat en el meu bloc personal (bé, un serà del d'ERC, del meu diari polític a l'ajuntament).
Gener: Fraga i l'espectacle de la desmemòria
Febrer: D'Atenes a l'IES Lluís Vives
Març: Signatura de l'acord de govern entre CiU i ERC-Junts per Torelló

Abril: Un Elliot Ness pel frau fiscal

Maig: Bankia, els Miserables poderosos

Juny: Els vagons descarrilats dels Països Catalans

Juliol: L'Antipolítica

Agost: Neverland: la Catalunya immobilista

Setembre: #11S2012, punt dinflexió nacional

Octubre: Partits a l'alçada del moment històric

Novembre: El vot de Carod i Maragall

Desembre: El Compromesso Storico català per la llibertat

... I recordeu, aquest 2013 serà un any inolvidable perquè construïrem un 2014 històric!

El compromesso storico català per la llibertat

Em faré meves les paraules del ja president, de nou, Artur Mas, que estem en un moment històric que molta gent fa anys que somniava; després de la signatura del Pacte de la Llibertat, entre CiU i ERC, Catalunya encara un procés per exercir el dret a decidir sobre la independència.
 El tradicional escepticisme de l’independentisme polític, fruit de saber-se carregat de raons però no amb prou força parlamentària fins aquesta legislatura, on els vots explícitament independentistes sumen 74 diputats (una àmplia majoria absoluta), feia que hi haguessin dubtes d’un acord sobre la consulta, que havia d’anar acompanyat d’un acord de mesures fiscals per pal·liar les retallades, no arribaria a bon port. Però hi ha arribat i ja tenim un compromís per una consulta pel 2014 i les mesures fiscals suara esmentades.
Aquest acord ha estat realitzat pels dos principals grups del Parlament català, el principal de la dreta, CiU, i el principal de l’esquerra, ERC. Un compromís històric, un pacte d’estat que m’agrada veure’l similar al Compromesso Storico de la convulsa Itàlia de finals dels 70, entre la democràcia cristiana d’Aldo Moro i el PCI de Berlinguer, avortat per l’assassinat del primer per part de les Brigades roges d’extrema esquerra (per algú, finançades en aquell moment per la CIA, per tal de boicotejar aquest acord al marge de la lògica de la Guerra Freda).
Hem de ser conscients de la fortalesa i la legitimitat democràtica que representa per l’independentisme aquest compromís històric, que ens ha de fer abandonar l’escepticisme per la capacitat que té el nostre poble per encarar el camí cap a la llibertat nacional. Seria frustrant que fossin forces i col·lectius favorables al dret a decidir (encara que no siguin independentistes) els que facin descarrilar el procés per partidisme de vol gallinaci extemporani al moment històric que vivim, no només des del punt de vista eminentment nacional, sinó també democràtic, perquè el que plantegem és si el poble català és un actor històric i sobirà amb capacitat de decidir el seu procés vital en la història de la humanitat.
El Compromesso Storico català ha de ser des d’on parteixi el procés que ens ha de portar a la llibertat i ha d’estar obert a la incorporació d’altres formacions polítiques, això vol dir generositat entre partits i lleialtat amb el procés polític, és a dir, sentit d’estat, d’Estat català.

Publicat s Nació Digital

Wert el conqueridor (i Montoro l'asfixiador)

José Ignacio Wert s'ha convertit en l'ariet de la política uniformitzadora del nacionalisme espanyol rampant, és el porta estendard del nacionalisme espanyol aznarista que apunta a la fractura social catalana com a antídot a l'exercici del dret a decidir dels catalans. Quan Wert apunta a la llengua a les escoles, sap perfectament el què fa, sap que la societat catalana s'ha relligat com a un sol poble a través d'un consens lingüístic a l'entorn del català com a llengua nacional, sense que això suposi una hostilitat ni una marginació del castellà.
Però a més d'atacar aquest consens nacional català a l'entorn de la llengua, Wert també aplica el seu dogma en què se suposa que l'independentisme català s'inocula en la quitxalla a través de la llengua a l'escola, així com a través d'un adoctrinament en les aules a través de la història. No descobrim res si afirmem que l'escola transmet uns coneixements en base a un context, en base a una cosmovisió. Però darrera tota educació, sobretot, hi ha uns objectius pedagògics de transmissió i creació de coneixements. Wert s'erigeix en un ministre d'Ensenyament que el que menys l'importa és l'educació dels nens catalans sinó l'adoctrinament nacional d'aquests, practicant (o volent practicar) una tasca política sotmesa la idea nacionalista espanyola, amb la missió d'esborrar la consciència nacional d'un poble, un obstacle per la idea d'Estat nació espanyol de l'aznarisme, una idea cada cop més hegemònica a Espanya.
Però si Wert avança en el front educatiu i lingüístic, Montoro es mou en les penombres tot asfixiant econòmicament les institucions catalanes, aprofitant la clau de la caixa per debilitar Catalunya, malgrat el preu social i econòmic que suposa pels catalans. La mà de la Mocloa que apreta el nostre coll, no ens vol morts, sinó prou dèbils i desesperats perquè sols observem el curt termini.
L'autonomisme és caduc, i Wert i Montoro protagonitzen els embats dels qui en volen fugir, precisament amb eines que permet els sistema autonòmic. Els catalans només ens en podrem sortir davant aquests embats si les nostres institucions superen psicològicamnet el marc autonòmic. El procés cap a l'exercici del dret a decidir, ens porta a un xoc de trens de legitimitats nacionals, uns tenim la democràcia i els altres les estructures d'estat, amb la Constitució al davant. L'objectiu del nacionalisme espanyol governamental és asfixiar les nacions, com la catalana, en la decadència de l'autonomisme, esdevenint aquest una trampa fatal si no en sabem fugir ja.

Publicat a Nació Digital

Vots de la il·lusió, la indecisió i la indignació

Il·lusió, indecisió i indignació són tres factors que han influït en la campanya electoral d'unes eleccions sobrevingudes pel tsunami polític que ha representat l'11 de Setembre farcit d'estelades i de càntics i consignes a favor de la independència de Catalunya.  Respecte en d'altres eleccions, és de sobrevalorar que els electors es plantegen, en bona part, qui dóna resposta en major mesura al factor d'il.lusió que determinarà el seu vot, a diferència del mal costum de buscar quina opció desil·lusionarà menys a hom. Hi ha bona part de la ciutadania, molt representada en la manifestació de l'11 de Setembre, que els il·lusiona l'horitzó de crear un nou país.

També és de destacar la gran indecisió davant l'urna i les paperetes de vot. Quina posar? Qui hagi voltat, escoltat i observat en actes de campanya, en paradetes d'informació de partits, haurà vist que hi havia gent que demandava informació, que cercava respostes. Persones atentes a discursos i a explicacions, allunyant-se de l'adhesió per se. No recordo que mai els partits haguessin prestat tanta atenció a la porció dels indecisos com en aquestes eleccions. Tampoc mai havia vist un nombre tant gran d'indecisos sense voluntat d'abstenció. La mare de les batalles d'aquestes eleccions és la seducció d'aquests indecisos per part dels partits. Uns vots altament reflexionats i que seran molt exigents amb els partits beneficiats. Però compte, bona part d'aquesta indecisió també és fruit del discurs que ha volgut inocular la por en bona part de la societat catalana.
Finalment, hi ha la indignació, que és polièdrica, però que empelta col.lectivament, creant un gruix solidari en la indignació, o millor dit, les indignacions. Perquè d'indignacions n'hi ha vàries, que podríem classificar-les amb la del grup de la indignació socioeconòmica, la nacional i la que existeix vers les institucions. Possiblement la indignació nacional és la que en aquestes eleccions haurà aconseguit trobar la seva vàlvula d'escapament en aquestes eleccions. No de bades són unes eleccions emmarcades en clau nacional, on el dret a decidir i la independència ha estat el marc de referència del debat. No per això, però, s'ha d'oblidar de la indignació per la situació econòmica i per les mesures dels poders públics davant aquest escenari (llegim retallades). En el marc d'un debat públic eminentement nacional, és tota un incògnita el pes en la decisió final del vot que tindrà aquesta indignació social.
Més fàcil de llegir i preveure és la conseqüència de la indignació vers les institucions, concretament les polítiques: l'abstenció, el vot en blanc, el vot nul, o bé per formacions que no han participat de les decisions polítiques de la última dècada, ja sigui per no obtenir representació o bé per no haver volgut participar en comicis durant aquests anys.
Tres factors que toparan, que s'anul·laran o bé es complementaran per dibuixar el Parlament elegit el 25 de novembre. Ja que estem en reflexió: jo reflexiono que el millor vot és del que no te'n penedeixis al cap de quinze dies, són unes eleccions massa singulars com per equivocar-se amb el vot.

Publicat a Nació Digital

El vot de Carod i Maragall

Ja estem en campanya electoral, en una que desembocarà en unes eleccions històriques, d’aquells que, si ho sabem fer bé, ocuparan pàgines d’or en les cròniques. Unes eleccions que conformaran un Parlament que pot ser constituent de l’estat independent català. Però aquestes eleccions també han de servir per com s’executen les polítiques del dia a dia, perquè les conselleries no es quedaran aturades esperant el dia del referèndum. La majoria parlamentària dissenyarà l’acció de govern i en els moments delicats que vivim social i econòmicament les coses es poden encarar de diverses maneres i aquí és on entren les ideologies. I és que malgrat els anhels nacionals, no podem tapar les retallades, bona part d’elles ideològiques, amb l’estelada. Però com diu la Gemma Calvet, tampoc podem tapar l’estelada amb la denúncia de les retallades com alguns també pretenen per motius electoralistes (o de plantejament polític).
 Per això és important que CiU no tingui majoria absoluta, perquè ja sabem quina agenda social i pressupostària portarà a terme. Però també és important quina serà la força nacional que ha d’acompanyar el partit que totes les enquestes indiquen que guanyarà. I aquí és quan podem observar que en aquestes eleccions també s’hi albirarà el futur polític del país.
Quan Carod Rovira, Romeva i Ernest Maragall fan una conferència parlant de crear un pol polític i electoral d’esquerres que pugui ser alternativa a la dreta catalana, CiU, haurien de reflexionar quina hauria de ser la base des d’on construir aquest pol de progrés, que també es vol que sigui nítidament nacional i a favor d’una Catalunya lliure.
Totes les enquestes dibuixen un escenari on la segona, la tercera i la quart força política estaran molt igualades, ocupant-les ERC, PSC i PP, no se sap encara en quin ordre. I aquest pol de progrés hauria de pivotar entre el PSC (refundat nacionalment i separat del PSOE) o ERC. Carod Rovira, Romeva i Maragall haurien de reflexionar quin és el millor camí per arribar a aquesta esquerra nacional amb voluntat de ser hegemònica. Si fos el PSC tot començaria a partir d’un partit en una dinàmica depressiva i negativa, en caiguda lliure i presa de les contradiccions internes respecte una esquerra nacional amb el PSOE i entre les mateixes elits polítiques del partit (Chacón, per exemple).
L’oportunitat d’impulsar un pol d’esquerra nacional és que ERC pugui ser l’esquerra victoriosa en aquestes eleccions, per tal, de poder articular la futura esquerra nacional des d’una dinàmica positiva i il·lusionant. I, tornant a l’inici, què millor que obrir un període constituent català de consens, que fer-ho amb l’impuls d’una dreta i una esquerra nacional sent les principals forces al Parlament?

Publicat a Nació Digital