La factura de la llum, i els intressos de classe del PP

(www.ara.cat)

Ha saltat a la palestra pública la factura de l'electricitat. Bé, relativament, perquè amb una cerca a mitjans de comunicació clàssics costa trobar la informació en els seus digitals i en d'altres, lligats a sectors del capital i la dreta madrilenya ho encaren de forma esbiaixada o parcial.
Segons un estudi del doctor en Economia per la Universitat d'Oxford, David Robinson, la factura de la llum espanyola és la que ha pujat més, en termes relatius a occident i es situa entre les quatre més cares de la UE.

Gràfica de www.elmundo.es 

En aquest estudi, Robinson desgrana la factura de la llum i ens mostra que la majoria del cost de la factura és de la "cunya governamental", impostos, vaja, que suposa més del 50% del cost enfront de la creació d'energia, el subministra i la xarxa. I el creixement dels preus en el període 2008-14 es dóna precisament en la "cunya governamental", a més de la xarxa, però no així de la creació de l'energia i els seu subministra.
I què hi trobem en aquesta "cunya governamental"? doncs impostos que cobreixen polítiques energètiques públiques, ajudes al sector miner, els sobrecostos de portar electricitat a les illes, l'IVA entre d'altres. I totes aquestes despeses, que recauen en els consumidors, fa que tothom pagui per aquests conceptes quan paga la seva factura, que per cert, tindrà un cost del voltant dels 60€ malgrat no es consumeixi gens d'electricitat.
Aquesta situació és d'una injustícia de gran envergadura, en aquest cas no fruit dels interessos eminentment privats de les empreses, sinó de la visió no redistributiva de la fiscalitat per part dels governants.

El Dr. David Robinson (estatico.sabemosdigital.com)

L'Estat social del benestar es basa en redistribuir la riquesa, no a través de l'expropiació dels bens de producció (i per tant de les plusvalues) si no a través dels impostos que financen serveis públics, com ara l'educació, la sanitat, etc. La qüestió és que la fiscalitat, per facilitar el sentit redistributiu ha de ser progressiva, és a dir que es pagui segons renda. Que pagui més qui més tingui.
Les polítiques neoliberals imperants arreu des de la dècada dels 90, des de la caiguda del bloc socialista, han anat laminant els sistemes redistributius, i en temps de l'actual crisi les mesures imposades a Europa (bressol del -pretès- capitalisme social) han estat les retallades i l'augment de la pressió fiscal però a través d'impostos no progressius (no redistributius) com l'IVA, on tothom paga el mateix, tingui la renda que tingui.
Aquesta opció de fiscalitat respon a un interès de classe dels qui governen, i precismanent aquests interessos de classe no són de les classes populars ni mitjanes, si no de les altes i les elits econòmiques, moltes de les quals situen capital en paradisos fiscals (que no tributen en els seus propis estats).
David Robinson proposa passar part de la "cunya governamental" als pressupostos de l'Estat, en lloc d'estar a la factura de la llum. Òbviament això vol dir generar més despesa pública, el que comporta o bé retallar altra despesa o bé augmentar ingressos, és a dir, pujar impostos. Si aquests impostos fossin progressius (redistributius) passaríem de la injustícia de pagar tots els ciutadans per igual, a haver-ho de suportar més qui més té.
Però aquest escenari d'injustícia social en la factura de la llum, no és la única realitat injusta existent. Si observem el període de creixement desorbitat de la factura de la llum a Espanya, veiem que es tracta dels anys de la profunda crisi financera i del totxo: 2008-2014. En aquest període la pobresa ha crescut espectacularment (29% de la població en situació de risc de pobresa i encara més alt en el cas dels infants i els ancians), apareixent el què es coneix com a pobresa energètica (és a dir, no tenir calefacció, llum ni aigua calenta perquè no es pot pagar la factura).

Les portes giratòries en el sector energètic (ullsvermells.com)

El Parlament de Catalunya va aprovar una llei al respecte, es va tombar al constitucional a instàncies del govern del PP. La llei preveia que les empreses elèctriques no podien tallar la llum per impagament. En un estat oligàrquic i de portes giratòries com és Espanya, us imagineu quina és la raó per la qual el govern del PP va tombar la llei de Pobresa Energètica?

... I com afecta el projecte Castor de Florentino Pérez a la factura del gas? "Los consumidores de gas pagarán 4.731 millones por el cierre de Castor"

El Procés català, una pugna per l'hegemonia. Artur Mas als tribunals

Artur Mas a la porta del TSJC, amb els alcaldes (www.elperiodico.cat)

La matusseria política del govern espanyol ha portat a ministres a parlar sobre l'ús de la força militar o a dir que Catalunya vagaria per l'espai sideral perquè ningú ens voldria (sí que som repugnants els catalans...). Però quan passen dels paraules als fets, la matusseria es multiplica.
L'Estat Espanyol, incloent el govern però més enllà hi tot, està afrontant el procés català des la força amb voluntat d'anorrear el contrincant, de derrotar-lo.
La incapacitat d'adaptar-se a un nou escenari amb uns nous actors, fa que en cada moviment que fa l'Estat, exercint des d'una posició de força formal, amb un tarannà tant agressiu com ineficaç.
L'Estat es mou en uns paràmetres rígids d'estructures sòlides, és per això que creuen que atacant el president del govern català, posen en escac el procés. Quan en realitat el procés català existeix i és viu perquè realment és un moviment popular, al costat de les institucions polítiques, però no al darrera. I aquest moviment popular se'ls hi escapa entre els dits de les grapes estatals, com l'aigua.

S'ha demostrat en la darrera mostra de barroeria de l'Estat, amb l'acció judicial contra Mas, Ortega i Rigau pel 9N, on la ciutadania va ser present fent-li costat, així com més de 400 alcaldes amb les vares. Si la imatge volia ser la d'un president acorralat pels tribunals, aquesta va quedar anul.lada per la imatge d'un moviment popular que no reconeix l'autoritat judicial espanyola (un dels pilars fonamentals de l'Estat).
I la reacció del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) davant les concentracions en suport dels imputats no va poder ser més maldestre, fer un comunicat denunciant les pressions sobre la independència judicial, quan tota la gent que hi havia enfront dels jutjats o les que es van concentrar davant dels ajuntaments no fossin conscients que des del govern (poder executiu) s'havia pressionat a la fiscalia de l'Estat (poder judicial) perquè s'actués judicialment contra el 9N. El fiscal general Torres-Dulce va dimitir poc després del 9N per les pressions rebudes i que van fer que forcés els fiscals del TSJC actuessin contra les seva voluntat contra el 9N.

Colau i Junqueras, a la concentració a Barcelona en suport a Mas

Eduard Voltas va escriure un article brillant on ho sintentitza molt bé, El poder, comparteixo amb ell que el procés s'emmarca en un conflicte que va més enllà de la independència, és una pugna per l'hegemonia del poder. Des de Marx a Weber, trobem que l'Estat és el garant de l'estatus quo i que aquest té uns interessos (a mantenir per l'Estat), i els qui mantenen l'hegemonia a Espanya, a través de l'Estat, volen mantenir l'hegemonia a Catalunya (recordeu el comunicat dels bancs durant la campanya del 27S?). Voltas ve a dir que els del 15M van guanyar a les municipals (Barcelona) i els del 9N les eleccions al Parlament. Dos fronts de en la pugna per l'hegemonia, on les armes de l'Estat no semblen del tot eficaces, a Catalunya, per imposar-se, i menys que ho seran si aquests dos fronts teixeixen una aliança si entenen que la lluita nacional l i la lluita social tenen un mateix objectiu, millorar les condicions de vida de les classes populars i mitjanes, des de la llibertat i la justícia social.

Gispert, Mas i Colau en l'homenatge a Companys (www.ara.cat)

Aquí algú pot preguntar-se que què hi pinta Convergència en aquesta pugna per l'hegemonia, si seguim aquesta tesi. Doncs jo crec que CDC, i en especial Artur Mas, ha entès que si vol ser un actor polític protagonista ha de sumar en aquest nou consens que lluita per una nova hegemonia. No sóc tant ingenu com per pensar que una bona part de CDC no defensa i defensarà uns interessos de classe concrets, però han passat d'estar en disposició d'imposar-lo a incloure'l en un consens més ampli i transversal socialment, és per això que s'ha desempallegat de la UDC de Duran, que encarna l'estatus quo (oligàrquic i del capitalisme d'amics i del BOE) a superar.
Això no treu, que hem d'estar amatents a l'amenaça del Gatopardisme, de canviar-ho tot perquè tot segueixi igual.

Eduard Voltas: El Poder

El dubte de fer President a Mas, una proposta

Artur Mas. Foto: www.abc.es

Les eleccions del passat 27 de setembre, van donar uns resultat amb una clara majoria independentista (72 diputats) i superant en vots als partits del No (CSQP i UDC ja han dit que no els comptin en el bloc del No).
Aquesta majoria absoluta independentista, però, no l'ha aconseguit un partit, sinó entre dos, Junts pel Sí (62) i la CUP (10).
Junts pel Sí, que sumava a CDC, ERC, partits sobiranistes sorgits del PSC i UDC i independents, presentava de cap de llista a un independent, Raül Romeva, però s'havia dit que el candidat a la presidència seria Artur Mas. Aquesta fórmula suposava reconèixer el lideratge institucional que ha portat Artur Mas com a president i alhora reforçar el sentit coral que té Junts pel Sí. Tot plegat feia i fa pensar que la presidència de la Generalitat de la propera legislatura que aviat iniciarem seria la menys presidencialista de totes.
És curiós que en un sistema parlamentari com el que tenim, el poder executiu sigui tant presidencialista al llarg de la història moderna.
Ara, però, si el vot exterior no ho canvia, els 62 diputats de Junts pel Sí no són suficients per investir president a Artur Mas i li cal, com a mínim un vot favorable més, ja que els vots de C's, PSC, CSQP i PP sumen 63, un més que Junts pel Sí. Així que l'abstenció de la CUP ja no val.

Antonio Baños, cap de llista de la CUP

La CUP ha reiterat durant la campanya que no votarien a favor de Mas (s'intuïa una abstenció que no els hi embrutés les mans, però no suposés estressar al procés), però en aquest escenari, la seva abstenció és com un No.
Es diu que el procés cap a la independència està per damunt dels personalismes. Cert, totalment d'acord, però això s'ha de mirar des de les dues bandes, tant basat és en el personalisme enrocar-se en mantenir a Mas President càrrec com per vetar a Artur Mas pel càrrec presidencial.
Potser caldria saber què suma més pel projecte independentista, tenint en compte que ocupa tots els espais socials i ideològics d'aquest país, és un moviment transversal polític i socialment. Per això els resultats que ha tret amb una participació rècord en unes eleccions catalanes.
Humilment, comparteixo una possibilitat. Partint de la creença que Artur Mas suma més que resta, tant a nivell de país com a nivell internacional (ni que sigui perquè ha estat la cara visible i assimilada internacionalment amb el procés nacional), despendre's de Mas, i menys ara que té damunt del cap l'espasa de Damòcles de l'acció judicial pel 9N (el de la celebrada l'abraçada amb David Fernández), no crec que sigui el millor per encarar l'any i mig de trànsit cap a la independència.
Entenc també la recança en segons quins sectors pel què ha representat els governs de Mas i CiU, així com alguns dels seus Consellers com Boi Ruíz.

Mas, Romeva, i Junqueras. Foto: www.elperiodico.cat

Hi hauria una opció que seria escollir a Mas com a President de la Generalitat, però amb un rol institucional i representatiu, no executiu, assimilable als Caps d'Estat de les repúbliques no presidencialistes. Mantindria la presidència, la projecció internacional de la seva persona i el simbolisme que hi ha a l'entorn de la seva figura (que agradi o no, hi és).
Paral·lelament, s'hauria de recuperar la figura del Conseller en Cap que, a tall de Primer Ministre, ostentaria la capacitat executiva del govern, i aquesta podria ser la figura de consens que dirigeixi el govern durant la propera legislatura.
Pels que veuen en Mas el líder del procés, es mantindria el seu símbol. Pels qui tenen por a les retallades neoliberals, li haurien tret les estisores de les mans perquè no pugui retallar.
És una opció viable legalment, només s'hauria de transferir funcions pròpies del President a la del Conseller en Cap.
La figura del Conseller en Cap, es va fer servir durant la Generalitat republicana per mantenir equilibris amb els aliats i les pròpies faccions internes d'ERC, durant la presidència de Macià, el qual tenia una càrrega molt simbòlica entre el poble però no es dedicava en el dia a dia del govern.
Segurament hi ha propostes millors que la proposada suara. Hem de trobar-la, perquè si la legislatura comença amb picabaralles per imposar un nom o per vetar-lo, serà un error que es pagarà tard o d'hora. Perquè la transversalitat ideològica et dóna una representativitat social molt àmplia, però la base més important és la confiança i la generositat.

Resultat de les eleccions del 27 de setembre de 2015

PS: Unes eleccions plebiscitàries no són un plebiscit, perquè un plebiscit compten els vots directes cap a una de dues opcions, en unes eleccions plebiscitàries es voten uns partits, amb el que suposa, si hi ha opcions que no s'enquadren en les dues opcions plebiscitades. 

Sí Catalunya fes un referèndum sobre si seguir a la UE, Merkel vindria a fer campanya pel Sí

Després d'activar el front militarista (versió PP i versió PSOE), l'Estat Espanyol ha activat el front diplomàtic, com sempre agitant la bandera de la por.
Amb cares de pomes agres, diferents líders internacionals occidentals s'han posicionat al costa de l'Estat Espanyol. Segurament el club dels Estats són un dels clubs més corporativistes de tots, és per això que els qui hi entenen adverteixen que en diplomàcia, a vegades és més important el què no es diu que el què es diu.
Per posar un exemple, la intervenció d'Obama parlatnt d'una Espanya "strong and united", resulta que és una fórmula que homenatja més a Kennedy que, en aquest cas, a Espanya. Cliqueu damunt les imatges (@kim_soler) de sóta i veureu per què.

Què diu i què vol dir el que va dir Obama? via @kim_soler (clica damunt la imatge per veure-ho millor)

Un altre espantall és el de quedar o no fora de la UE, en cas d'independència. Els tractats europeus no preveuen la separació interna en la UE, així que hi ha molt a dir. Però Margaritis Schinnas, portaveu de la Comissió Europea, va adevertir que Catalunya seria expulsada automàticament. Avui, però apareix el vicepresident de la Comissió Europea, el letó Valdis Dombrovskis i afirma que "no és la nostra intenció influir en el vot de la ciutadania" i que la UE "està preparada per treballar amb les autoritats escollides o designades democràticament". Realment, una acció-reacció interessant.
I qui és Margaritis Schinnas? és el marit de Mercedes Alvargonzález, militant del PP, cap de gabinet del president del grup parlamentari del PP europeu i cosina germana de l'exministre Federico Trillo ("Manda huevos).
Tot això encara fa més interessant la rèplica del letó Dombrovskis.

Valdis Dombrovskis

Però si fem una mica de política ficció, imaginem una Catalunya independent i que posa en referèndum la voluntat o no de continuar a la UE. Creieu que Merkel i companyia no farien campanya pel Sí, perquè Catalunya estigui en la UE? Jo crec que sí. I si vosaltres penseu el mateix, creieu que expulsaran a Catalunya de la família europea així a la brava, com segurament li agradari a Trillo?
I per què crec això? Doncs perquè Catalunya entre el 2007 i el 2011 ha estat el major contribuent net en relació al seu PIB de la UE, i perquè la majoria de mercaderies espanyoles que van Europa passen per Catalunya, per no citar totes les multinacionals europees establertes a Catalunya,
Ara bé, Europa no s'acaba a la UE (Noruega, Islàndia, Suïssa...), així com l'Euro tampoc (Montenegro el té), potser els catalans hauríem de reflexionar i posar a votació també la nostra pertinença a aquesta UE, sovint esclaròtica i en mans dels mercaders (com va dir un company de tertúlia meu), i mirar si potser un acord bilateral seria el millor. Què millor que decidir-ho? També seria divertit veure els líders europeus fent declaracions per la incorporació catalana.

Comença la campanya més important de les nostres vides

Festa dels candidats de Junts pel Sí. Foto: Vilaweb

Quan avui passi un minut de les 12 de la nit, començarà la campanya electoral del 27S, unes eleccions que no són unes autonòmiques més, queda clar que tenen un caràcter plebiscitari sobre la independència de Catalunya. Malgrat que alguns s'entestin a negar-ho, la independència ha marcat la convocatòria d'aquestes eleccions i la ciutadania té molt clar quins són els recomptes a fer el 27 de setembre al vespre.
Jo formo part de Junts pel Sí, estic al comitè comarcal i al local, no he amagat mai els meus dubtes sobre una llista unitària independentista, però ser que ara és la millor eina que tenim els independentistes. Hagi es veu en totes les enquestes (Junts pel Sí sempre surt vencedora) i així es veu al carrer, aquesta candidatura il·lusiona a la gent a peu de carrer sobiranista.
Aquest espiral d'il·lusió contrasta amb la tebiesa, en els millors dels casos en les altres candidatures, possiblement perquè una proposta a la contra mai il·lusiona (ho sabem els que vam fer campanya pel No a l'Estatut retallat a Madrid) i perquè les terceres vies del pacte amb Espanya ja no se les creu ningú. No cal dir que el discurs de la por o de l'insult (nazis!) tampoc il·lusiona.

L'independentisme català en els darrers anys s'ha obert en un procés social digne d'estudi quan es pugui veure en perspectiva, hem superat aquella expressió sorruda de bona part de l'independentisme (encara algun en queda), fruit de cert purisme ideològic. Com tot moviment popular els matisos i els accents es fusionen espontàniament, i això és el que ha succeït en l'independentisme, on hem confluït una majoria social des diferents origens polítics, socials i generacionals, però amb un fil conductor: la confiança amb la gent, les ganes de lluitar per un futur millor i el somriure com a carta de presentació. Quan ha fallat algun d'aquests tres pilars, l'independentisme ha patit. I Junts pel Sí ho ha copsat, i es veu en cada plaça plena per la ciutadania per compartir un espai i un temps per parlar i escoltar sobre les possibilitats d'una Catalunya independent, i ho fem amb antics rivals de costat, que han posat la pausa en la rivalitat per aconseguir una fita per a tots, un Estat que ens sigui propi.

Pablo Iglesias en un míting a Rubí on va apel.lar al vot d'andalusos i extremenys. Foto: Ara

Serà una campanya dura, ja ho és la pre-campanya, amb un tots contra Junts pel Sí, des de l'unionimse explícit de PP (amb ministre de la Guerra inclòs) i de Ciutadans, també des de l'unionisme soft del PSC (amb Felipe González dient-nos etnicistes i nazis) fins a les terceres vies del neocambonià de Duran i Lleida i el seu lleial escuder Espadaler i la tercera via d'ICV i Podemos, amb el sempre enfurismat Rabell i un Pablo Iglesias, amb tuf etnicista, que apel·la el vot segons els origens de la gent (bufa!). Però tot això no deixa de reafirmar que són unes eleccions plebiscitàries que donen resposta a la consulta que l'Estat Espanyol no ens ha deixat fer.
Tenim un país nou que podem construir si la majoria vol, un país que comptarà amb els recursos òptims perquè, si els catalans ho volem així, el puguem fer més pròsper i just, i que sigui respectuós amb la nostra realitat cultural, històrica i nacional. I, també, perquè ningú apel.li l'origen dels cognoms dels catalans, com ara fan els polítics que venen de la metropoli  a fer mítings a Catalunya.
Comença la campanya més important de les nostres vides, i  l'hem de guanyar.

La seducció socialista a los Catalanes... nazis!

Felipe González amb Rafael Vera Barrionuevo, alts càrrecs del seu govern, entrant a la presó pels GAL

Felipe González (wiki), president espanyol pel PSOE des del 1982 fins al 1996, i paradigma de la porta giratòria que es mou entre la política i el gran capital, va mostrar l'amor i el respecte vers als catalans, amb un article publicat a El País que es titula "A los catalanes", tot tractant de feixistes i nazis als qui participen del procés independentista de Catalunya ("[El procés] Es lo más parecido a la aventura alemana o italiana de los años treinta del siglo pasado. Pero nos cuesta expresarlo así"), així com oferint una visió etnicista del procés ("Ya se siente esa fractura en la convivencia, y se empiezan a oír voces de rechazo a los que no tienen “pedigrí” catalán").  
Escoltant els dirigents del PSC, un cop publicat l'article i veient alguns moviments del PSOE ("El govern d'Aragó es compromet a derogar la llei del LAPAO" ), sembla que els suara esmentats perogrullos de l'ex-president González contradiuen l'estratègia comunicativa socialista de cara el 27S: els socialistes representem l'Espanya que estima Catalunya. El fort de tot plegat és que els del PSC ho diuen invocant la carta del Felipe!

Miquel Iceta, líder del PSC (Foto: El País)

Que Felipe titlli als milions de persones que han participat en les manifestacions independentistes o en la votació del 9N de nazis i feixistes amb pedigrí català és una esmena a la totalitat a qualsevol mostra d'amor d'aquest (que no existeix en l'article, malgrat l'obstinació socialista) que pogués haver en l'article.
Segurament, l'origen de tot plegat, el pecat original, és que els socialistes, ni d'aquí ni d'allà, no han expulsat del seu Olimp el president que va acomiadar amb abraçades els polítics del seu govern condemnats pel GAL (grup paramilitar organitzat per l'Estat per lluitar contra ETA, terrorisme d'Estat, vaja). No direm que Felipe fou el creador dels GAL, perquè no s'ha demostrat judicialment (tampoc la Infanta Cristina anirà a la presó), però la complicitat bruta amb els condemnats pel terrorisme d'Estat l'hauria d'inhabilitar per pontificar sobre democràcia i legalitat.
L'unionisme nostrat, de tall endolcit com el socialista o amargant com el del PP i Ciudadanos, sempre acompanya els seus arguments amb la por, l'amenaça o la descalificació. El problema que tenen, és que el discurs de la por fet des d'un Estat Espanyol que no dóna gaires garanties de futur no és gaire reeixit. I la desqualificació barroera de l'adversari només atreu els propis que se senten còmodes amb aquests atacs, poca seducció es fa a possibles indecisos. 
I els socialistes del PSC, que han passat de governar amb independentistes a permetre que aquests siguin titllats de nazis, més que ningú, haurien de saber els motius perquè tants federalistes s'han passat al sobiranisme en els darrers anys. I l'ex-delegat del govern a Catalunya, amb Felipe de president espanyol, Martí i Jusmet, ho explica prou bé, responent a la carta de Felipe: "El poble català s’ha sentit menyspreat i assetjat".

El País: A los Catalanes
El Singular Digital: Martí Jusmet: "El PSOE ha caigut en el parany del nacionalisme espanyol"

L'eina que tenim per fer la independència, #JuntsPerGuanyar

Junqueras i Romeva.  Foto: www.20minutos.es

Personalment jo m'he posicionat davant l'escenari de les eleccions plebiscitàries perquè els diferents partits polítics independentistes es presentessin per separat, obrint els seus espais propis (centre dreta nacionalista CDC, esquerra popular ERC i esquerra anticapitalista CUP) per tal d'arribar al màxim de votants possibles, donant resposta a la complexitat de la societat catalana. S'hauria hagut de pactar un punt comú al programa amb el camí a fer per fer la independència i presentar-se, amb el que es deia, una marca paraigua (Ara és l'hora, per exemple). El model eslovè de DEMOS.
Com ja he escrit, la clau per guanyar el plebiscit són els indecisos, els independentistes que voten altres opcions que CDC, ERC i CUP, gent que votaria independència, però que ara ha de votar un partit (o coalició de partits amb entitats) diferent al que han fet normalment.
La meva aposta no era una aposta tacticista, partidista, etc., per ser militant d'ERC, sinó que ho feia mirant dades de comportament electoral. És més, tot indicava que en aquest escenari, qui guanyaria les eleccions seria Artur Mas i CDC. El que compta, però és sumar majoria absoluta de diputats i, pel que diuen, també més del 50% dels vots.

Artur Mas

Després d'un trajecte, a vegades en forma de sainet del Pitarra, llarg i tortuós des que Mas va convertir la consulta del 9N en un procés participatiu, les tres forces polítiques independentistes han anat fent el camí amb més revolts dels que realment hi havia, signant acords com els acords27s.cat, que Mas deixa en paper mullat, amb conferències i contraconferències, amb pinces d'una banda i l'altra per fotre al del mig, amb girs argumentals plens de tensió dramàtica... i amb les entitats com ANC i Omnium renunciant a imposar un acord amb uns paràmetres mínims, sovint per les pressions externes, com ara, per exemple, els d'antics membres del secretariat nacional de l'ANC pressionant per terra, mar i aire per imposar les seves idees...
Tot plegat ha tingut un desllorigador que els historiadors valoraran (valorarem) segons el resultat final del procés, que té alguns pecats originals que esperem que no acabin de pesar més del compte.

Carme Forcadell i Muriel Casals. Foto: www.lavanguardia.com

Ara ja tenim llista unitària de CDC, ERC, Omnium i ANC, que pel que primer serveix, és per cohesionar el sobiranisme, acabant amb un debat de desgast que es feia insostenible a menys de 3 mesos per les eleccions.
Ara tenim una llista amb un cap de llista com Raül Romeva, ex-eurodiputat per ICV (ara que ICV s'alinea amb Podemos), que obre l'escletxa per tapar la via d'aigua de pèrdua de vots que suposava una llista que facilités que el plebiscit del 27s per la independència el convertissin uns i altres amb el plebiscit sobre Mas, a l'estil de Trias a Barcelona que tant malament va sortir a l'encara CiU. Romeva pot, si es sap jugar bé les cartes, donar resposta a la realitat que l'independentisme creixent a Catalunya està desplaçat a l'esquerra.
Romeva pot fer que el 27s, Josep Termes, l'historiador que va impulsar la tesi que la base real del catalanisme és popular i no burgesa,  i desmuntar la tesi de Soler-Tura que el catalanisme és burgès, un escenari que s'instil·la en la simplista i falsa dicotomia entra la dreta nacionalista i l'esquerra lerrouxista. La Catalunya dual del pujolisme (de la Catalunya fruit de la Transició), on el catalanisme era la dreta (CiU) i l'esquerra no podia ser catalanista (PSC-PSOE), una Catalunya dual que va trencar el govern de Maragall i que ara ha saltat pels aires amb la decomposició d'un PSC en vies de ser residual, amb més socialistes a fora que a dins, i amb una CiU que ha volat pels aires.
Ara ja tenim candidatura, la liderada per Romeva, acompanyat per Forcadell, Casals, Mas, Junqueras i molts més, al costat la candidatura de la CUP, que no s'hi ha volgut sumar. No era la meva opció, però ara és l'eina que tenim i hem d'anar a per totes! Anem d'anar #JuntsPerGuanyar

Quo Vadis ICV?

Foto: www.elperiodico.cat

Una setmana després que Mas contraposés l'independentista (com ell l'enten) al Si se puede i un dia després que sortís una enquesta a El Periódico que dibuixava un panorama pel 27S on un Catalunya en Comú que emulés el Barcelona en Comú d'Ada Colau guanyaria en vots les eleccions, Pablo Iglesias, ICV i Procés Constituent s'encaminen a una confluència electoral de cara el 27S.
Aquesta maniobra, que el temps dirà si tàctica o estratègica, ve precedida per un menysteniment de Pablo Iglesias als seus més que provables socis, primer la monja Teresa Forcades (descartant-la com la cap de llista, tal com ella es va autoproposar -ai, la supèrbia...) i després a Joan Herrera (ICV) i Jordi Nuet (EUiA), sense comptar el menyspreu total a IU a nivell estatal.
Amb aquest pas, ICV, més que confluir amb Podemos, s'hi sotmet, el que el PSUC sempre havia treballat per evitar respecte al PCE o la mateixa ICV amb IU, abandonant el paradigma nacional català com a marc polític, per abraçar l'espanyol que imposa la preponderància de Podemos. Amb això no vull dir que ICV s'hagi convertit en un partit unionista assimilable al PP o Ciutadans, però sí al federalisme (ai!) espanyol del PSC. Ja s'hi pot escarrassar l'històric d'ICV i independentista Jaume Bosch a traçar un discurs per justificar una via independentista a través de "Catalunya en Comú", però la realitat és que Pablo Iglesias aposta per un procés constituent espanyol que mai es farà realitat veient les previsions electorals estatals on Podemos quedarà segon o tercer.

Enquesta d'El Periódico, la primera amb Podemos i ICV junts, la segona per separat

Segurament  el fet de poder guanyar unes eleccions enlloc de ser el partit amb menys diputats, tal com indica l'enquesta d'El Periódico, és molt llaminer pels ecosocialistes, però el preu polític a pagar per passar de ser cap de ratolí a cua de lleó és tant gran que  a alguns ens fa feredat: trencar la tradició de partit sobirà encetada amb el PSUC entrant a la III Internacional, al marge del PCE, o persistir en una consulta sobre la independència que Espanya dirà que No, tantes vegades com se li pregunti.
I una última cosa que em ronda pel cap, el PSUC va asseure's a la taula amb l'AP de Fraga, amb l'UCD de Suárez i amb la CDC de Roca i Junyent i Pujol per fer la Constitució Espanyola, es va asseure amb CiU per fer l'Estatut de Sau i l'Estatut de Maragall, com a ICV, però ara no pot tolerar participar d'unes eleccions plebiscitàries al costat de CDC, ERC i la CUP?
Quina llàstima que els companys d'ICV no vulguin cridar "Si se puede, amb la República Catalana!"

Jaume Bosch: El sí-sí no és només de Mas
Entrevista a ElCritic.cat a Pablo Iglesias. Hi trobareu tot el que pensa dels seus futurs companys de viatge a Catalunya...

El factor Unió Democràtica en unes eleccions plebisctiàries

Josep-Antoni Duran i Lleida. Foto: www.elsemanaldigital.com/

El factor UDC, amb la seva separació de CDC, encara no s'ha valorat prou, al marge de l'alleugeriment per part dels sobiranistes de CDC, però quines conseqüències pot tenir l'aparició d'UDC en les properes eleccions en un escenari plebiscitari?
Unió Democràtica de Catalunya (UDC) és un partit polític històric de Catalunya, es va fundar al mateix any
que el partit degà català, ERC, al 1931. UDC és un partit democristià (o socialcristià com li agrada dir a Espadaler) i netament nacionalista català, malgrat que mai hagi apostat obertament per la independència (ells han estat sempre confederalistes, que als 30 tenia sentit però al segle XXI no gaire...

UDC des que es va coaligar i federar després amb CDC, formant les sigles hegemòniques de la Catalunya autonomista, CiU, ha estat un partit desproporcionat entre les seves dimensions i el poder, amb presidències del Parlament, presidents de diputacions, consellers i candidats a eleccions estatals, a més d'un munt de càrrecs intermedis a les institucions i alcaldies que copaven per acords fets des de Barcelona.
Quan s'ha sabut que el partit sols compta amb 4.000 militants, tots ens hem fet creus d'aquesta desproporció.
Però els partits no només valen pel seu nombre de militants, també pel seu prestigi i el seu simbolisme. I aquest és el cas d'UDC, ja que com a partit democristià europeu té una xarxa pròpia internacional en la Internacional de la Democràcia Cristiana, amb partits tant importants com la CDU de Merkel; i són unes sigles històriques d'una dreta catalanista que, al contrari que la Lliga de Cambó, mai va flirtejar amb els militars sublevats de Franco (ans al contrari, el seu líder Carrasco i Formiguera va ser afusellats pel bàndol franquista).
Així que Jordi Pujol va apostar per sumar al seu prestigi i carisma personal a unes sigles històriques com UDC, entrant en paràmetres europeus de sistemes de partits dels 70/80, partits de centre-dreta (normalment democristians) enfront de partits socialistes (PSC a Catalunya) i comunistes (PSUC).
Al llarg del període autonomista sota el lideratge del pujolisme, UDC va anar prenent un paper de moderantisme nacionalista a Catalunya, de conservadorisme en l'eix social i de defensor del lobby del Pont Aeri a Madrid, sota la batuta d'un Duran i Lleida desplaçat de la successió de Pujol, en favor d'Artur Mas.

Duran i Lleida a la seva base de comandament, ala suite de l'Hotel Palace, de Madrid. Foto de www.elpais.com

La cohabitació entre Duran i Mas, ha saltat pels aires quan el darrer es va sumar al clam (o pressió) popular i parcialment polític per endegar el camí del dreta a decidir, primer, i de l'independentisme després. Aquesta deriva obertament sobiranista de CDC i, per extensió de CiU, posava en escac la situació de poder i influència de Duran dins la federació, sobretot a Madrid, on havia establert el seu feu el líder d'Unió.
Amb la consulta interna a UDC sobre l'acceptació o no del Full de ruta pel 27S, Duran va aconseguir el pitjor resultat: ni va guanyar amb claredat per imposar les seves tesis i negociar des d'una posició de força amb CDC, ni ser derrotat, el que justificava la seva sortida i, possiblement, la seva incorporació en una força centrista no sobiranista (Construïm?).
Espadaler ha agafat el timó i UDC no ha acceptat el Full de ruta pel 27S. Sense trencar amb el sobiranisme, però sense contemplar una DUI, com a sortida a l'enrocament espanyol davant d'una possible consulta acordada. UDC es presentarà al marge de CDC, quina és la capacitat d'incidència que pot tenir?
Els democristians sols s'han presentat dues vegades sols en unes eleccions, i el darrer cop va ser el 1979, amb el resultat de 2 diputats.
Però ara, UDC més enllà del dividit que estigui o del nombre de militants que tingui, pot representar una opció viable pels catalanistes centristes i fins i tot sobiranistes que dubten d'una DUI, o de la possible o no sortida de la UE, etc. Uns votants que difícilment votarien a l'espanyolisme de PP o C's i que el PSC o ICV estan en una altra marc simbòlic de posicionament polític. Si UDC aconsegueix concentrar aquest vot del sobiranisme temorós, podria arreplegar uns vots que podrien ser claus, traduïts en escons per fer una majoria independentista al Parlament.
Així que el President Mas, enlloc de reobrir debats que no generen consens dins l'independentisme, hauria d'estar treballant ja per convèncer als sobiranistes temorosos que no hi ha res a témer i que el votin a ell, no a UDC. I si aconsegueixen superar el mínim exigit del 3% dels vots es plantaran fàcilment en 3, 4 o 5 diputats...

La clau són els indecisos...

Aquest cap de setmana, el President Mas va tornar provocar un terratrèmol en el món sobiranista, proposant a l'ANC i Òmnium que facin una llista i que ell estava a disposició d'aquestes entitats per ser-hi, vaja, que l'anomenada "llista de país" ja no la faria ell sinó que l'haurien de fer les entitats sobiranistes AMB ell. Tota una patata calenta de grans dimensions que passa irresponsablement a les entitats, immerses ja en la preparació de la campanya "Ara és l'Hora".
Mas ja provocà un terratrèmol polític en la seva famosa conferència post 9N, quan va proposar la llista del President, amb tots els partit diluint-s'hi. Llavors, com ara, no n'havia parlat amb ningú, no es basava en cap acord previ i ho feia públicament. Ara ha fet el mateix, saltant-se l'acord de full de ruta pel 27S, signat per CDC, ERC, AMI, Òmnium i ANC, i no n'ha parlat ni amb ANC ni amb Òmnium. Curiosament antics membres del secretariat nacional com Jaume Marfany, Pere Pugès o Toni Morral són els que s'hi han apuntat ràpidament. Quina diferència amb el silenci respectuós amb el nou secretariat de la Carme Forcadell...
L'èpica d'una llista única pel Sí, topa amb la realitat d'un sobiranisme plural en l'espai polític (CDC, ERC i CUP), amb una societat complexa on podem trobar independentistes votant Podemos i ICV (els del Si, se puede! menystinguts per Mas en la mateixa conferència) i no independentistes votant CiU. No s'hauria de simplificar l'oferta electoral independentista i sobretot, cal salvaguardar la transversalitat de les entitats sobiranistes, per donar cabuda a totes les sensibilitats polítiques. A més, els partits contraris a la independència no faran una llista única, ni els del NO-NO ni els de la dita tercera via (més aviat de "Encuentros en la Tercera Fase"), i no ho faran perquè, entre altres coses, els votants de Podemos no votarien mai una llista amb gent del PP...

Gràfica de Sergi Castanyé (@sergicastanye), on es pot veure dels possible votants de cada partit què en pensen de la independència

Tampoc cal obviar que CDC, el partit de Mas, està en procés de refundació, en cercles convergents parlaven, des de feia setmanes, de la conferència de Molins de Rei de l'altre dia com el tret de sortida de la refundació convergent. Veient el contingut de la mateixa s'entén per on anaven els trets...
El problema és si centrem la victòria independentista del 27S en la victòria del candidatura on vagi Artur Mas. La victòria de l'independentisme del 27S serà el de la suma dels escons de les candidatures a a l'entorn de CDC, ERC i la CUP. No és qüestió de personalismes, oi? I el President Mas faria bé de no abonar el terreny personalista fent afirmacions com que plegarà si no guanya ell les eleccions del 27S, perquè ell és un capital polític que el procés no se'n pot despendre.
El que hauria de fer el món de CDC és no mirar tant de reüll a ERC (perquè a la CUP, no ho fan) i intentar que la candidatura d'UDC no sigui capaç d'atreure el votant sobiranista indecís davant les amenaces apocalítptiques sobre el procés que llança La Vanguardia, per cert, el diari del grup comunicatiu que cuida més el govern actual de la Generalitat.
Perquè la clau de la victòria són atreure cap a les opcions pro-independentistes als votants independentistes que estarien disposats a votar a formacions no independentistes i a tots els indecisos, ja portin corbata, portin samarreta o camisa sense corbata, i aquí és on trobem el gran encert de diferents candidatures independentistes que puguin donar resposta a tot l'espectre polític en clau social.
I emulant el "It's the economy, stupid!" de Clinton, m'atreveixo a dir, "Són els indecisos, estúpid!"

Articles relacionats:
Andreu Barnils: Les tres idees de bomber d'Artur Mas
Roger Palà: Si Artur Mas no guanya les eleccions s'acaba el procés sobiranista
Xavier Mir: Intent de contestar i rebutjar sense menystenir la proposta del MHP Mas

A 100 dies pel 27S, Junqueras crida a una Aliança per la República Catalana

Avui falten 100 dies per les eleccions catalanes del 27S, unes eleccions plantejades com a plebiscitàries per qui les convoca, el president de la Generalitat Artur Mas, i assumides com a tal per les altres dues forces sobiranistes, ERC i la CUP.
Segons el full de ruta signat per CDC, ERC, ANC, Òmnium i l'AMI, si d'aquestes eleccions en resulta una majoria independentista, s'iniciarà un procés polític i constituent de 18 mesos que desembocarà en la proclamació de l'Estat Català, ja sigui acordat amb l'Estat Espanyol o no.
Ja fa temps, després del 9N, que es parla d'aquestes eleccions plebiscitàries que han de substituir la consulta negada per l'Estat Espanyol. Just després del procés participatiu exitós, amb més de 2 milions de catalans votant sobre la independència, es va començar a parlar de com configurar en ofertes electorals unes eleccions catalanes plebiscitàries, on havia de quedar clara la posició dels partits respecte la independència. Segurament els del Sí, ho faran molt evident, els del No (versíó No o Sí-No, segons la preginta del 9N) segurament no ho explicitaran, ja que des d'ICV fins al PP i Ciutadans neguen la naturalesa plebiscitària d'aquestes eleccions. Però si les forces independentistes van amb un punt comú i clar pel Sí i guanyen, el procés per la independència serà un fet.
I avui Oriol Junqueras ha escrit un article a l'Ara on posava damunt la taula la seva proposta electoral, amb la creació de l'Aliança per la República Catalana, amb ERC de pal de paller, però oberta a personalitats i als sectors sobiranistes d'esquerres.
Aquesta candidatura formarà part del SÍ, amb les altres dues del centra-dreta liberal a l'entorn dels independentistes de CiU i centrada amb la figura del President Mas; i la de l'esquerra alternativa a l'entorn de la CUP. Tres opcions que facilitaran que ningú deixi de votar independència per motius d'eix ideològic i donant cobertura a tot l'aspectre ideològic de cara el procés constituent a partir de les plebiscitàries, si guanyem...

Oriol Junqueras: Cap a una Aliança per la República Catalana (Diari ARA)

Charlie Hebdo, gihadisme i islamofòbia

Aquests dies estem sobresaltats pels actes violents d'activistes islamistes a la República Francesa, iniciats en l'atac i la massacre a la redacció de la publicació satírica Charlie Hebdo, amb l'assassinat d'autors gràfics de la publicació i d'agents de policia, inclòs un de rematat a sang freda al mig del carrer, per part dels germans Kouachi.
Està clar que aquests islamistes radicals actuen en nom de l'Islam, però que de cap manera representen a la majoria de musulmans que viuen a Europa. Malgrat aquesta realitat, les forces islamofòbes europees, cada cop més creixents al nostre vell continent, atien el relat de l'islam violent i agressiu contra els valors liberals i democràtics europeus. Els dos extrems busquen la dialèctica entre els seus relats de conflicte enfront dels cristians neocolonials per una banda i per l'altra dels musulmans violents, agressius i expansius.
L'auge del conflicte entre occident i el món islàmic sorgeix de la fi del món bipolar de la Guerra Freda i del triomfant poder únic americà, de tall imperial. El seu intervencionisme internacional topa sobretot en el món musulmà i es troba davant seu antics protegits de Washington, com els integristes afganesos i o el mateix Bin Laden, entrenat i finançat per fer la guerra contra el comunisme a Afganistan.
Enmig d'aquest procés geostratègic global, l'augment de la immigració a una puixant Europa envellida i assedegada de mà d'obre jove i de l'enquistament de comunitats culturals estanques en ciutats com París o Londres sumat a l'esclat d'una crisi econòmica mai vista, fa que hi hagi qui busqui en les essencies identitàries i religioses referents sòlids davant l'esvaïment del benestar material.
Des del terrorisme internacional rampant que representa Al Qaida, es fan cops a Occident, en els seus diferents cors palpitants (Nova York, Londres, Madrid, el trio de les Açores, dels aliats que van envaïr Iraq), mentre que els americans i els seus aliats feien caure règims hostils a l'obertura dels seus mercats i de la seva submissió i provocaven el caos de guerres civils, sense rastre de cap victòria liberal-demòcrata musulmana, la promesa de l'intervencionisme imperial de Bush fill.
Iraq, Líbia, Síria, tres exemples d'aquest caos de l'intervencionisme occidental en el món musulmà. Curiosament tres règims no islamistes, i que la intervenció occidental obre les portes al poder o li apropa molt a forces integristes islàmiques, sovint violentes. L'Estat Islàmic n'és un clar exemple...
Els extremistes europeus, com el Front Nacional o l'UKIP, abonaran el discurs islamòfob davant un islamisme radical, intransigent i violent que continuarà sacsejant la pau als estats occidentals i intentarà obtenir una base territorial sòlida que substitueixi, a la fi, el santuari que suposava l'Afganistan dels Taliban; això és l'Estat Islàmic.
És interessant, per entendre l'estratègia a Europa de l'Islamisme violent i integrista, llegir sobre Al-Suri, ho podeu fer en aquest article de Vilaweb: Al-Suri: un hispano-sirià al capdavant del nou gihadisme: Base territorial pel gihadisme internacional i guerra civil a Europa entre musulmans i no musulmans. Això només pot passar amb el triomf de l'Estat Islàmic i si a Europa els frontistes islamòfobs i els islamistes radicals i intransigents s'apoderen del relat hegemònic en el vell continent.

Estiu de Sobiranistes VII: La sobirania restringida dels europeus i d'Ucraïna

Com cada any, intento mantenir viva la sèrie d'article/apunts al bloc sota el títol "estiu de sobiranistes" (o similar). Malgrat pugui semblar que l'article va sobre la nació catalana, no sempre és així, i aquest any, el del Tricentenari i el de la consulta, com ja se n'ha escrit molt i millor del que ho podria fer jo, deixo el meu estiu de sobiranistes per una altra dimensió, la europea, comptant Europa fins els Urals (fins al Mar d'Azov, em val).
Internacionalment, aquest estiu estem tenint dos punts calents, Ucraïna i el Pròxim Orient, amb la guerra a la república ex-soviètica per una banda i el Califat de l'Estat Islàmic expandint-se i els atacs a Gaza per l'altra.
Em centraré amb el cas ucraïnès, on s'han succeït en els darrers mesos uns fets que han portat a fer caure un president, Ianukovitx, a través d'una revolta popular a la capital, Kiev, on els territoris de l'est i el sud de la república ucraïnesa, amb majoria russa s'ha revoltat i ha demanat, primer, una reforma federal d'Ucraïna, i després la independència previ pas a la unió amb Rússia. Qui ha fet tot el trajecte fou Crimea, territori històricament rus (amb permís dels Tàrtars) que Kruschev va cedir a la seva Ucraïna soviètica durant el seu mandat (1950/60).
Vist des de l'òptica occidental, és a dir a través dels mitjans "oficials" (siguin públics o privats) i els portaveus governamentals, el conflicte es redueix a un president corrupte i titella de Putin, deposat pel poble ucraïnès per establir una millor democràcia i integrar Ucraïna en la família europea i atlantista (del Mar Negre a Los Ángeles!) i alliberar-lo de les urpes de l'ós rus, que imposa a la força la revolta a l'est i sud d'Ucraïna i invadeix i s'annexiona Crimea. Ja només queda veure a TV3 el mapa de les agressions imperialistes russes pel món post-soviètic (Transdniester, Abkhàsia, Ossètia del Sud... i Nagorno Karabakh -sic!- sense analitzar el com i perquè hi ha aquests conflictes i quin paper hi té Rússia en tot plegat) per veure la vilesa intrínseca de Rússia. L'amença asiàtica a Europa...
Si busquem informació alternativa al "oficial" o bé mitjans russos, trobarem altra tipus de propaganda o informació que aquí no arriba, com els grups d'extrema dreta al govern "revolucionari demòcrata" de Kiev, de grups d'aquests com el Pravy Sektor (Sector Dretà), amb parafernàlia neo-nazi va dirigir les "autodefenses" en la revolta contra el president Ianukovitx a la Plaça Maidan i com després van crear grups paramilitar que van actuar i actuen a les regions rebels, els contactes de senadors republicans americans amb els grups extremistes, els lligams entre Merkel i Khlitxko, un líder de Maidan ara alcalde de Kiev; agressions falses i televisades com a reals, extremistes ucraïnesos que cremen vius prop de 50 persones a la pro-russa Odessa, etc.
Però algú es pregunta perquè va començar tot plegat? Simplificant, Ucraïna és molt diversa, amb majoria russa a est i sud, i que tendeixen a sentir-se identificats en l'imaginari col.lectiu de l'àmbit soviètica, molt proper a Rússia i obertament oposats a la OTAN, i la UE ni fu ni fa. A l'Oest trobem territoris amb una identitat nacional ucraïnesa molt forta i un sentiment anti-rus (anti-soviètic), molt fort. Són territoris recuperats als ans 40 per la URSS, que no van viure els anys de la creació de l'Estat Soviètic sinó directament els anys d'Stalin. Igual que Kiev i el centre són territoris a favor d'una major integració amb Europa, però en aquesta part més central, no es rebutja tant l'espai ex-soviètic i si que es rebutja (si més no abans del conflicte armat a l'Est) l'OTAN, majoritàriament.
Ucraïna ha estat des del 1991, dissolució de la URSS un país neutral, que havia de formar part del cordós sanitari de Rússia respecte la OTAN, cada cop més petit davant les queixalades atlantistes a l'Europa de l'Est i en repúbliques ex-soviètiques com les Bàltiques i, fallidament, Geòrgia.
La revolta de Maidan, s'encen quan el corrupte Ianukovitx es desdiu de signar un acord d'associació amb la UE, per signar-ne un amb Rússia i la Unió Aduanera Euro-Asiàtica. I quan Ianukovitx ha de triar entre Europa o Rússia, Ucraïna es trenca i més quan els revolucionari imperants empren una retòrica xovinista anti-russa i parlen d'integració a la OTAN.
Quin és l'objectiu de Rússia en el conflicte, recuperar a Ucraïna per l'esfera d'influència històrica, russa, o com a mínim, blindar la neutralitat ucraïnesa a través d'una federalització de la república amb dret a veto de les regions per grans acords com serien la integració a la UE o la OTAN. I pel mig es "recupera" Crimea...
I, ara després d'una guerra oberta entre les tropes governamentals i dels rebels de les Repúbliques Populars de Donetsk i de Luhansk (autoproclamades en diuen els mitjans catalans i, suposo, occidentals) amb més de 2000 morts segons la ONU (2000! en bona part civils) i amb un avió comercial misteriosament abatut, els EUA han impulsat al costat de la UE un seguit de sancions a Rússia, econòmiques i comercials que han suposat un seguit de mesures i sancions russes a la UE i els EUA.
I amb aquest intercanvi de sancions en una guerra comercial entre occident i Rússia, els pagesos, entre ells els catalans, es fa palesa la submissió europea respecte els interessos americans. Va ésser el posicionament dels americans, atiant l'anti-russisme de països com Polònia, que va fer que les tesis més extremistes a Maidan s'imposessin a les més pactistes (com la de l'abans esmentat Khlitxko), apadrinades per Merkel. Els EUA han imposat els falcons en aquest conflicte que trenca els vincles comercials en un dels mercats emergents per Europa, Rússia, a més de desestabilitzar de forma greu la frontera oriental de la UE.
Quina ironia del destí, quan els mitjans i els opinadors parlen de la desgràcia d'Ucraïna, amb una sobirania restringida, com a mera peça d'un tauler d'escacs rus, resulta que Ucraïna també és una peça del taulell a mans dels EUA, una peça més al costat de la UE i dels pagesos com a peons.

El darrer apunt sobre Ucraïna i el paper de Putin, era l'inici del conflicte: "El 2013, com el 2009, el gas apuntala el poder internacional de la Rússia de Putin"

Estiu Sobiranista (2002)
Estiu de Sobiranistes II (2003)
Estiu de Sobiranistes III: Europa, Iraq i Gibraltar (2004)
Estiu de Sobiranistes IV: El caos còsmic post-Pujolista (2007)
Estiu de Sobiranistes V: Olimpiades, el Cauques i finançament (2008)
Estiu de Sobiranistes VI: Gibraltar (2013)

Oriol Papell, el millor homenatge la victòria.

L'Oriol ens ha deixat, per sorpresa, i massa d'hora, als 31 anys. Li ha fallat el cor, l'òrgan del seu cos que sobresortia més d'ell, amb permís del seu riure, generosos i apassionats els dos.
Com diu el Dani Mallén, se n'ha anat un tio com cal.

Company de militància i sobretot de lluita, per les llibertats nacionals i per la justícia dels nostre poble. També vam compartir hores de riures compartits, onerosos, emfàtics, escandalosos. Crec que amb ell vaig passar les millors dues hores de l'Acampada Jove, parlant de política a través de l'humor i les seves imitacions fantàstiques! 

L'Oriol tenia el do de gents, la felicitat que traslladava als grups ens rejuntava. Felicitat i lluita, ambdós casos abrandats. També era valent, mostrant-se com era, com pensava i com vivia.

El record de la teva cara somrient, de mirada inquieta, ens reconfortarà en la teva enyorança.

Oriol Papell has marxat sense viure des de primera l'arribada al somni compartit amb tants d'altres patriotes. El millor homenatge serà la victòria. El dia que llancem al vent, lliure, la nostra ensenya victoriosa el record de molts serà per tu.

Una abraçada al teu marit, la família i a tots els companys de partit. 

El 2013, com el 2009, el gas apuntala el poder internacional de la Rússia de Putin

Fent una mica d'endreça a l'ordinador, he trobat un article que vaig publicar el 2009 a l'Esquerra Nacional, la revista d'ERC. L'article era sobre els conflictes oberts entre la Rússia de Putin i Ucraïna i Geòrgia. Amb la primera república ex-soviètica, Rússia va fer servir el gas com a arma, en la segona, va fer les armes de foc per contrarestar la il.luminació bel.licista del president georgià de llavors.
En el tram final de l'any, hem vist com Kiev, la capital d'Ucraïna, s'inundava de manifestant pro-europeus davant la retirada del seu govern de la taula de negociacions amb Brusel.les per retornar a la taula de negociacions amb Moscou per tal d'integrar Ucraïna en la Unió Aduanera Euroasiàtica, que abasta bona part de l'esfera geogràfica de la URSS.
Els manifestants habituallats de banderes ucraïneses i europees (també alguna d'ultranacionalista de partits parafeixistes) esperaven que els europeus de la UE posessin tota la carn a la graella perquè Ucraïna signés un acord d'associació amb la UE. No va ser així, qui sí que ho va fer va ser Putin, amb una rebaixa del costa del Gas, acordat amb el president (pro-rus) Ianukovitx. Immediatament les manifestacions es van anar desinflant, així com l'interès de Brusel.les i de les televisions occidentals.
El Gas és, i era ja en el 2009, l'arma amb què relligava la seva inflència imperial la Rússia de Putin. Va guanyar llavors i ha tornat a guanyar ara.
Podeu llegir l'article referit anteriorment: La Guerra Freda de l'energia

Algunes notícies sobre el conflicte intern a Ucraïna sobre la UE i la Unió Aduanera Euroasiàtica:
Tots els articles referents a la Unió Aduanera de la revista Sputnik
RIANovosti: Medvedev: "Ucraïna podria seguir els passos de Grècia i Xipre si s'associa amb la UE"
Rusia Today: Rússia lluita per integrar Ucraïna a la Unió Aduanera
CIDOB: Nicolás de Pedro: "La Unió Aduanera ¿Integració Euroasiàtica o resurgir neoimperial rus?"
El País: "Ucraïna es debat entre dos mons"
324.cat: "Enèsima manifestació de l'oposició ucraïnesa"
El Periódico: "Rússia abarateix el gas i inverteix 15.000 milions € a Ucraïna"
Extramurs.cat: "Ucraïna dóna un cop de porta a la UE"