I el president de la CECOT va demanar el concert econòmic

Ahir va ser la Global Night, la 13a Nit de l'empresari, de la patronal CECOT. Amb el secretari de Joventut vam assistir-hi, responent a la invitació feta pel seu president el senyor Abad.

El sopar comptava amb una assistència molt àmplia amb representants del món empresarial, polític i periodístic, a més de membres destacats de la societat civil.

En l'acte conduït pel periodista Xavi Coral, es van entregar els premis de reconeixement empresarial. Qui va fer el parlament en nom d'aquests fou l'empresari de l'àmbit de les màquines recreatives el senyor Lao. Em va fer arrufar el nas la seva defensa a una globalització "per sobre de banderes i cultures". Dubto que aquest ha de ser el camí, perquè trepitjar les cultures en nom de l'economia és caminar des d'una perspectiva anti-humana.

Però amb el discurs del senyor Abad em vaig sentir plenament satisfet. Com recorda la convergent Meritxell Lluís en el seu bloc, que també era allà, el preludi brillant va ser la porta coherent a un discurs ferm i sense tabús.

Antoni Abad va reclamar la publicació de les balances fiscals (en nom de la qualitat democràtica), el concert econòmic (no sols una millora del finançament com diu el Telenotícies!), millorar les inversions en infraestructures (i millor execució -oído cocina, ZP?) i que els catalans ens sentim orgullosos de Catalunya, que des de l'autoestima serà quan aconseguirem ser un agent actiu i atractiu en el món globalitzat que estem, en embat a la Catalunya trista. Hi estic d'acord, emprenyats sí, però amb orgull de país, perquè de maltractats hi hem estat sempre i sempre hem tirat endavant!

El fil conductor del president de la CECOT va ser el de construir estructures nacionals (sense terminologia nacionalista ni ideològica) perquè Catalunya existeix en el món global, sense por sinó amb il.lusió i amb eines per afrontar-ho (educació, infrastructures, recerca i el finançament necessari per fer-ho realitat).

Abad va demanar coratge polític al president Montilla. Aquest coratge polític és necessari, malgrat les eleccions que s'apropen, però també és necessari epr tots els partits polítics, des dels partits de govern fins a la oposició de CiU. Un coratge que va faltar a la major part de partits que van donar suport a l'Estatut del 30 de setembre i que van acotar el cap davant la foto imperial-raquítica de Mas i ZP després de la retallada.

És clar que la independència d'aquest país, que els espais de sobirania que han de muntar el puzle de la sobirania nacional, no la faran els partits polítics sols, que la societat civil també hi ha de jugar (i la CECOT n'és de societat civil), però en l'avantguarda del sobiranisme hi ha d'haver el front sòlid i solidari dels partits, els que han de saber entomar els cops de Madrid i fer que la societat civil teixeixi els espais de sobirania.

Hi ha qui pot pensar que les paraules d'Abad són sols parole e parole, les paraules de la CECOT són una invitació als partits polítics catalans a ser ferms i demanar el que pertoca a Catalunya com a nació.

.

PS: El responsable d'Indústria del depertament del Conseller Huguet també era allà, tenim una bona relació des que va venir a Torelló per un acte sobre l'Estatut. Em va dir que ja no pot actualitzar gaire el bloc, és una llàstima. Aquí podeu llegir un apunt sobre el "català emprenyat", molt bo!

Hem retirat la medalla d'or de Torelló a Franco

Avui hem tancat el procés per retirar la medalla d'or de Torelló al dictador de Franco, enemic de la llibertat i de Catalunya, dels drets humans i de la democràcia, cínic i assassí.
Un ajuntament franquista va atorgar la medalla d'or al dictador, al 1967, per l'ajuda rebuda de l'Estat arran dels aiguats del 1940, una calamitat que se sumava a les calamitats de la post-guerra.
Que un governant, demòcrata o no, respongui a les seves responsabilitats davant una catàstrofe, davant la ciutadania, no és cap mèrit per atorgar una medalla.
Aquesta medalla era la submissió dels mandataris locals davant d'un règim ensangonat, amb les mans ben brutes.
Ara el Consistori hem fet justícia.
Des d'aquí, tal com he fet en el Ple, vull felicitar i donar les gràcies a la Montse Ayats per la feina ben feta com a regidora instructora de l'expedient de retirada de la medalla.
Tantmateix, sense ànim de polemitzar, tal com he fet també en el Ple d'avui i en el que es va aprovar obrir el procés, vull mostrar la meva opinió que hauria estat bé fer un acte públic i solemne per fer la retirada de la medall d'or de Torelló, explicar per què se li retira, explicar qui era Franco i el seu règim. Hauria estat un bon moment per incidir en la memòria històrica.
Respecto, però, la decisió d'Ayats i de l'equip de govern de no fer cap acte.
I ara, amics i amigues, és hora de celebrar la justícia d'haver retirat la medalla a Franco.
.
PS: algú hauria d'avisar a aquests, oi?

Orgullós del grup municipal d'Esquerra

Avui he sortit orgullós del Ple ordinari que pertocava al mes d'octubre. Sento que el Grup Municipal d'Esquerra compte amb dos gran regidors, l'Albert i en Lluís, en Lluís i l'Albert.
Jo ja ho sabia que eren grans persones, pencaires, amb idees pel poble, amb visió de la cosa pública i amb il.lusió per Torelló i sobretot la seva gent.
L'Albert, amb una situació complicada per qüestió de la felicitat per ser pare per segona vegada (ja saps el què et fas!?) i per l'angoixa per qüestions de salut en la família, ha complert les expectatives quan vaig proposar-li acompanyar-me a la llista tant amunt com pogués.
La seva generositat i la seva capacitat de treball es barreja en el seu sentit comú amb els qui ens perdem massa per les muntanyes de les idees. Franc, directe, pràctic, Aquest és l'Albert Soldevila.
I en Lluís, el número 2, l'ànima del grup de treball del grup municipal en el darrer mandat, sempre present en la boirosa i freda oposició a una majoria absolutament absoluta.
La seva passió pel municipi és inexpugnable i la seva tossuderia es torna sublim amb la seva perspectiva global de municipi, veu el Torelló d'avui, ve el Torelló de demà.
Els dos, a més del seu tarannà han demostrat tenir una maduresa política en la posada en escena bona, el pànic al micro obert en una sala de Plens plena, valgui la redundància, dels representants de les i els ciutadans de Torelló l'estan superant en escreix. Avui mateix, en especial el Lluís Sabatés ha estat el regidor escollit pel Grup Municipal per defensar el posicionament d'Esquerra en l'aprovació de les ordenances. Ho ha fet perfecte, ha dit el que volia dir, ni més ni menys.
Recordo el meu primer Ple d'ordenances, mai n havia estat tant nerviós a l'hora de parlar en públic, però a partir d'aquell Ple la seguretat em va envair i vaig poder encarar la resta d'intervencions del mandat amb prou serenitat. Ara només falta que facin una cagada en un Ple, es tornin vermells i vegin que no passa res, que tothom es pot equivocar, llavors s'hauran graduat del tot...
Estic content de comptar amb un capital humà i polític tant gran al Grup Municipal, és un privilegi per Esquerra Republicana de Catalunya i com a portaveu d'Esquerra Torelló vull fer-ho saber!

Conferència de l'EYCA. política internacional

La diplomàcia és un art polític que es pot desenvolupar de diferents maneres. Una és la més barruera i simple: la violència i l'amenaça, històricament ha estat la més eficaç, però en el món globalitzat del segle XXI, si més no a Occident, el cop de puny no sol ser l'arma més eficaç a l'hora de reforçar el paper d'un estat o nació en el marc internacional.
Hi ha la versió econòmica de la violenta, però quan es remena gaire coses del mercat globalitzat alguns fonaments comencen a trontollar i dubto que cap governant li agradi la inestabilitat.
També hi ha el de la conxorxa i intoxicació, fent que els veïns es barallin entre ells i que el tercer (l'intoxicador) quedi reforçat. Ara bé, al final sempre se sol pagar, ja sigui perquè es descobreix les males arts de l'intoxicador o bé per l'ona expansiva de la crisi generada.
Hi ha una altra forma que és la de l'aïllament, tipus Birmània. És la diplomàcia del no existir, de no existir per fer el què vulguis dins les fronteres. Normalment l'abús és el què acabes fent dins aquestes fronteres.
Per acabar, hi el poder de la seducció, el de fer les coses ben fetes i voler treballar conjuntament amb el teu entorn: fer les coses i fer-les ben fetes.
Els catalans (i catalanes), com que no tenim armes i últimament (des del 1640!) la pólvora sempre ens acaba socarrimant, descartem la primera opció diplomàtica, com que l'únic recurs natural que tenim els catalans són les ganes de treballar però hem d'importar gairebé tot el necessari per poder treballar produint alguna cosa, no ens podem plantejar la violència econòmica.
En quan a la conxorxa i la intoxicació perquè es peguin els veïns... si hem de fer que es barallin francesos i espanyols, malament i encara acabaríem rebent nosaltres!
L'aïllacionisme no va amb nosaltres, suposo pel fet que Catalunya s'ha anat fent amb trosso d'aquí i d'allà i que sempre hem volgut projectar-nos per entendre'ns i comerciar. La Catalunya mai podrà ser birmana, si més no mentre allà hi manin militars.
Així que ens queda el poder de la seducció i del treballar bé. Doncs així ho hem fet.
Aquest cap de setmana s'ha clos la XXIIIa Conferència de l'EYCA (European Youth Card Association - Associació Europea del Carnet Jove) que s'ha desenvolupat al llarg de tota la setmana.
Catalunya, que no és membre de ple dret de l'EYCA, malgrat que és el govern català qui té tota la responsabilitat i competències en l'expedició del carnet jove a casa nostra i malgrat que 500.000 dels 4 milions d'europeus que tenen carnet són catalans, ha estat l'amfitriona d'aquesta edició, i l'equip del Carnet Jove de l'Agència Catalana de Joventut ha fet una tasca impressionant.
La conferència internacional ha estat important a l'hora de la presa de decisions, com ara l'ampliació a tot Europa de l'ampliació del carnet fins als 29 anys, donant cobertura al nostra +25 i cobrint tota l'edat juvenil de Catalunya.

Però a més, Catalunya ha pogut demostrar que fem les coses ben fetes i que tenim ganes de ser reconeguts amb tota normalitat en l'àmbit de l'EYCA.
En primera persona he pogut palpar que els membres i assistents de l'EYCA han sortit molt contents de la Conferència i de l'estada en el nostre país, sobretot gràcies a tot l'equip del Carnet Jove i de l'Agència Catalana de la Joventut (amb tres persones claus: Julià Fernández, Xavier Castellana i Domènech Ballester) i amb el suport total de la consellera d'Acció Social i Ciutadania, Carme Capdevila, i el secretari de Joventut l'Eugeni Villalbí.
El país també es construeix en aquests àmbits de relació internacionals. I ho hem fet!
.
Informació al portal Jove.cat

Apunts d'un dimecres qualsevol: Sidastudi, obscurantistes i immigració

Avui és un dimecres qualsevol, m'he llevat massa d'hora pel meu esperit nocturn, me n'aniré a dormir massa tard pel meu despertador matiner.

Avui he assistit a un acte que ha passat massa desapercebut, el del 20è aniversari de Sidastudi, una de les entitats de l'avantguarda de la lluita contra el VIH a casa nostra. Fa 20 anys, tot eren dubtes, prejudicis i ignorància. Vint anys després que engegués el projecte amb el dr. Miravet al capdavant, la percepció de risc davant la possibilitat d'infecció o el fet de patir de la malaltia (s'està consolidant la idea que és una malaltia crònica i no mortal, si es desenvolupa).

Sidastudi continua treballant cada dia, fins i tot davant els prejudicis obscurantistes, ho patim conjuntament des de la Secretaria de Joventut com en el cas de dos opuscles sobre sexualitat dirigit a adolescents i pre-adolescents.

Estic content que Sidastudi arribi als 20 anys amb tant empenta.

He arribat a la meitat del dia dinant amanida russa i mandonguilles al restaurant Viladomat.

Acabo el dia mirant l'agenda tot tornant d'una reunió interessant, intensa i per reflexionar. Miro la pantalla i veig que demà Salvador Cardús, en presència de l'Oriol Amorós, secretari d'Immigració i amb qui vaig dinar la setmana passada a Vic acompanyat dels dos regidors de la ciutat, el Lluís i el Xevi Rovira. La conferència de Cardús promet, és sobre la immigració, i es fa en el marc de la presentació de la Guia d'Acollida de Torelló, en què hi vam aportar coses tots els grups durant el darrer mandat, una felicitació per la regidora Maria Àngels Casals.

.

PS: tinc l'orgull d'haver participat directament en l'elaboració dels opuscles sobre sexualitat, podeu mirar-los aquí:

A mi també em passa... i a tu? (dirigit a pre-adolescents)

Fes-te'l teu! (dirigit a adolescents)

L'Espanya plural de ZP no arriba ni a les "chapas"

Sembla que l'España plural, de Zapatero, no arriba ni a les "chapas" d'Aznar.
És significatiu la poca confiança que té l'ex-reformista Zapatero amb els ciutadans espanyols per aplicar polítiques desaznaritzants més enllà de la retirada de tropes d'Iraq amb remor de cassolades de fons.
L'España plural zapaterista no suportaria un distintiu "autonòmic" a les matrícules, el CAT és una amenaça per la convivència, es veu... Els lobbyes del negoci dels automòbils de lloguer o de segona mà veuen perillar els beneficis. L'España plural de ZP no aguanta ni la mala cara dels negociants del motor.
Al federalista de paper Zapatero fins i tot l'ha avançat el jacobí de dretes Sarkozy, la França encarcarada ja ha decidit posar distintius "regionals" a les matrícules.
L'España plural de Zapatero s'escriu amb Ñ i no amb Z.
Fins aquí arriba Espanya i, restant aquí, Catalunya en queda fora.
.
Apunts sobre el suposat reformisme de Zapatero:
Navarra, cavant més avall la tomba del reformisme de Zapatero
Està Espanya preparada per negociar amb ETA?
La fi del paradigma antifranquista

Maragall, Pasqual

Vull fer una aturada per parlar d'un dels personatges clau dels últims 30 o 40 anys: Pasqual Maragall.

Maragall va ser un dels líder del FOC (Front Obrer de Catalunya), un partit antifranquista minoritari però un magnífic planter de polítics bàsicament a l'òrbita del PSC, però també un il.lustre personatge com Miquel Roca i Junyent.

Quan semblava que esdevindria un tecnòcrata socialista, Narcís Serra li va obrir la porta a l'ajuntament de Barcelona, des d'on farai contrapès, més o menys encertat, a Jordi Pujol des de l'altra banda de la plaça Sant Jaume.

Va ser alcalde olímpic i alcalde díscol, per no estar d'acord amb el PSC va deixar l'alcaldia i va començar un exili acadèmic a Roma. El partit no va tardar anar a buscar el fill pròdig per plantar batalla a les últimes eleccions de Jordi Pujol. Maragall va treure més vots però menys diputats i Pujol va poder governar recolzant-se amb el PP de la majoria absoluta d'Aznar.

En el segon intent Maragall es va imposar per vots a l'hereu Artur Mas, i va tenir prou suport parlamentari per fer el primer govern d'esquerres des de la Generalitat Republicana. Va ser l'anomenat Tripartit, govern espectacular, per la feina i per l'espectacle. Va remoure fonaments de l'oasi català i ho va pagar car, el tripartit i Maragall.

El president de l'Estatut del 30-S, al final ho del pactat per Mas i ZP a canvi del seu cap presidencial.

El nét del poeta Joan Maragall, ha estat l'alcalde olímpic i el president del nou estatut, ha estat el líder del PSC que l'ha abandonat dues vegades. L'home que es va voltar d'uns ciutadans que volien el canvi (i que ara ja no el volen). El líder de les ziga-zagues institucionals.

El polític més federalista de l'Espanya que el seu avi li va dir adéu. Potser l'únic federalista d'Espanya... i potser ara ni això, perquè ja no mira Madrid sinó Brusel.les.

Maragall vol treballar pel mediterrani, per l'Euroregió (Països Catalans a l'estil barroc-europeïsta de Maragall), per un nou partit de centre-esquerra europeu (el Partit Demòcrata) i, a la força, haurà de lluitar contra un dels enemics pitjors que es pot trobar un, l'Alzheimer, el major destructor de l'ànima humana.

Maragall: olímpic, heterodox, federalista (espanyol) i nacional (català), alcalde i president, estimat i odiat. Socialdemòcrata i burgès. Valent, agosarat, i impacient (per això no ha acabat gaires coses de les moltes que ha començat). Geni i figura.

.

Saül Gordillo ha dedicat dos apunts a Pasqual Maragall:

Maragall, més entranyable que mai

Maragall també estripa el carnet del PSC

.

Notícia a l'Avui: L'Alzheimer no atura Maragall

.

Alguns apunts meus sobre Maragall (em sorprèn la duresa dels meus apunts):

Mas i Maragall: amb l'estatut ja som els primers de la classe

Moisès, Pujol i Maragall

Les metes de Maragall, feina feta?

Deixin pas a la sociovergència

Moments d'incertesa

Ridícul

Una sala de Plens pel President

Conferència Nacional: Esquerra més forta

Avui ha estat un dia molt important pel present d'Esquerra. La conferència nacional ha estat un èxit amb més de 2600 assistents i amb un debat serè i ric a l'entorn de la ponència presentada, amb moltes esmenades incorporades, i amb les esmenes que no s'havien transaccionat.
D'aquestes darreres esmenes suara esmentades n'hi havien de dos tipus que sobresortien per la càrrega que portaven al darrer, l'esmena a la totalitat de Reagrupament.CAT i les parcial d'Esquerra Independentista.
La primera, defensada per un militant de la secció local de La Secuita, amb una intervenció plantejada, més que basant-se amb el text alternatiu presentat, atacant la direcció actual del partit, amb moltes referències directes (i malintencionades) cap al secretari general Joan Puigcercós, a més d'una defensa dura dels plantejaments del Reagrupament, desmentint fins i tot rumors. El que no m'ha agradat ha estat la demanda secret del vot, insinuant que hi podia haver coaccions a l'hora de votar. Crec que aquesta afirmació porta una mala llet incorporada excessiva.
L'esmena a la totalitat dels homes (i dones) de Carretero ha tingut el suport del 22% dels votants.
Les esmenes d'Esquerra Independentista pivotaven amb en dos eixos bàsics: un full de ruta "seriós" cap a l'exercici del dret a decidir i la reformulació del pacte d'Entesa amb el PSC i ICV, que no la ruptura del govern.
Les diferents esmenes han tingut un suport desigual, fluctuant entre el 25% i el 35%, excepte la defensada per Uriel Bertran, que ha tingut el suport del 42,8% dels vots. Més enllà del contingut de l'esmena, el gran filó de vots ha estat la brillant exposició política que ha fet, efectuant el discurs de referència d'Esquerra Independentista.
Crec que Esquerra Independentista ha tingut alguns errors com el fet de demanar un congrés nacional precipitat abans d'hora, magnificar els "mals resultats" a les municipals i visualitzar un apropament, que sembla irreal, amb Reagrupament. Però a dins, hi ha un capital polític i humà que el projecte de l'esquerra nacional no es pot deixar perdre.
La comissió ponent fins i tot ha transaccionat una esmena d'Esquerra Independentista, on curiosament i per felicitat meva hi era inclosa la Renda Bàsica.
I per comparar unes esmenes i unes altres, les de Reagrupament i les d'Esquerra Independentista, els primers han apuntat a la direcció i han fracassat (22%) les dels segons han estat de projecte polític, han estat rebutjades, però sense caure en la marginalitat, arriban fins a prop del 50% en una i aconseguint transaccionar-ne una altra, és a dir incorporant-la al text.
Al final, la votació del text definitiu, allà on s'havia de visualitzar la divisió o la unió d'Esquerra Republicana de Catalunya, el text ha tingut un 82% de suport i un 12% d'oposició, la resta de vots han estat en blanc.
La unitat d'Esquerra ha sortit reforçada, malgrat els embats externs, malgrat els embats interns. La unitat n'ha sortit reforçada perquè el debat ha estat clar i participat, sense imposicions d'una cúpula distant, l'àrbitre ha estat la militància.
La militància ha parlat, ara el partit ha de caminar amb més força que abans de la Conferència Nacional perquè la gran majoria dels militants s'han manifestat a favor del text resultant d'un debat participatiu que ja desitjarien els militants de molts altres partits.
N'estic convençut que Esquerra avui és més forta que abans d'ahir, i així l'independentisme és més fort.
.
Podeu veure més informació de la Conferència Nacional a Nació Digital:
- Conclusió de la Conferència Nacional
- Les esmenes d'Esquerra Independentista
- L'esmena de Carretero
- Joan Ridao i Joan Puigecercós
.
PS: els grans discursos han estat els de Puigcercós, Huguet, Uriel Bertran, Tardà, Ridao i Carod-Rovira.

Cap de setmana republicà

Aquest cap de setmana serà autènticament polític i republicà per un servidor.

Avui divendres la secció local d'Esquerra Vic celebrarà una assemblea local per elegir nova executiva després de la sòrdida i sorollosa dimissió del gruix de l'anterior executiva, juntament amb el candidat. Tot després de passar de 4 regidors a 2 a les eleccions locals del maig.

Fins ara, na gestora liderada per l'ex-regidor Santi Crusellas i formada per membre de les diferents sensibilitats del partit a Vic a portat un procés en busca del consens.

Sembla que aquest consens no ha estat possible, però sols hi haurà una candidatura, la de Raül Escobar. De fons hi ha algun soroll de qui no està d'acord en tot plegat.

La gent d'Esquerra Torelló coneixem prou bé en Raül perquè ens va ajudar a portar la campanya, i tot va anar a la perfecció.

Personalment crec que és un molt bon candidat i que serà un encara millor president d'Esquerra Vic, en una etapa de reanimació de la secció local.

Com a membre de l'executiva comarcal seré allà per recolzar a tota la militància de Vic en una assemblea tant important.

Demà tindrem sessió intensa amb la Conferència Nacional d'Esquerra, on teòricament s'ha d'aprovar un text estratègic que complementi la ponència del Congrés de Lleida. Malgrat tot, però, sembla que des d'algun sector no es vol anar a parlar d'estratègia sinó de noms i lideratges. Això toca en un Congrés Nacional i no en una Conferència Nacional.

Mentrestant els alcaldes han impulsat el manifest Esquerra Forta (podeu llegir-lo aquí) que ha rebut moltes adhesions encara que hi ha qui no té les coses clares.

Serà un cap de setmana intens políticament, un cap de setmana excitant.
.

PS: Els ponents del text de la Conferència han acceptat l'esmena que em va aprovar la secció local sobre el paper de la cultura popular a l'hora de vertebrar una societat amb cosmovisió nacional catalana.

.

PS2: Des de la secretaria comarcal d'Imatge i Comunicació hem publicat el número 8 de La Veu d'Esquerra

JOVE.CAT, el portal de referència pels joves catalans

Ahir es va fer la inauguració del nou portal de la Secretaria de Joventut, Jove.cat.

Al matí es va fer una roda de premsa amb el secretari de Joventut i la consellera d'Accio Social i Ciutadania, Carme Capdevila i al vespre, en un acte conduït per Roger De Gràcia i pel secretari de joventut, Eugeni Villalbí, mostrant una bis de showman fins ara amagada, es va presentar el què ha de ser una eina de referència d'informació pels joves del nostre país.

A través d'ell els joves es poden informar de l'actualitat (amb una secció de dossiers especials) però també d'àmbits temàtics més concrets, com ara, per la part que em toca com a director de programes, habitatge, treball, salut, educació, cultura, participació, cooperació, així com també temes com el medi ambient o esports, per exemple.

El Jove.cat ha de ser el portal de referència pels joves catalans, una eina molt completa i que segur que encara creixerà.

Amb això, també vull fer referència a l'estudi del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació que diu que els joves consumeixen més mitjans de comunicació en castellà que en català. Des de la conselleria apuntaven, com una de les raons, la qualitat i la oferta en català. Amb aquesta eina d'alta qualitat, creiem que podem reforçar l'ús del català a Internet entre els joves a l'hora d'informar-se del què més els interessa.

Per altra banda, és de ressaltar que cada dia, la portada i la capçalera tindrà una imatge diferent, amb fotografies del Fotoconcurs del Carnet Jove, podeu veure les fotos que han anat sortint clicant aquí.

Us convido a què hi entreu! http://www.jove.cat

.

Podeu llegir la notícia de presnetació oficial a Vilaweb

La majoria de catalans no estan en contra de la independència

"Els catalans demanen un referèndum però no volen la independència", així titula El Periódico de Catalunya la notícia d'una enquesta sobre l'estat de la qüestió nacional a Catalunya.

Què vol dir això? doncs que segons l'enquesta un 58,6% dels catalans estarien d'acord amb la celebració d'un referèndum d'autodeterminació i que un 33,9% votaria que SÍ en aquest suposat referèndum.

Aquest és l'anàlisi que en fa el diari barceloní. No us sobte res?

A mi em sobte que per fer l'afirmació sobre el referèndum es fa des d'una majoria que respon afirmativament i que la segona segons la minoria que respon afirmativament.

Si aprofundim en la segona, ens trobem que diria que Sí a la independència el 33,9% esmentat abans, que diria que No el 43,9%, que votaria en blanc o no votaria el 9,8% i que no sap què faria un 12,5%.

Si girem el plantejament i preguntéssim la majoria dels catalans no volen la independència? la resposta seria que no, només 43,9% hi votaria en contra.

Així que si no hi ha una majoria a favor del Sí ni del No, la decisió sobre la independència o no de Catalunya estaria en mans dels indecisos: el 12,5%, que ajudaria a arribar tant al Sí com al No a superar el 50%.

Algú es podria pensar que fins a un 56,4% dels catalans podrien arribar a votar per la independència de la nostra nació? Aquesta dada és esperançadora.

Per veure la gràfica d'El Periódico de l'enquesta cliqueu aquí.

A tenir en compte:

- A la pregunta de quina és la millor relació Espanya-Catalunya, la independència sols obté el 18% de suport, enfront del 33,9% que han respost que votarien que Sí en un referèndum.

- Relativament, hi ha un % més de federalistes que voten a ERC que independentistes (25,3%) a CiU (19,6%) i que federalistes (15,8%) a CiU també.

- Hi ha un 13% i un 13,3% de votants socialistes i convergents, respectivament, que diuen que seria millor una relació Catalunya-Espanya que no fos ni la independència, ni el federalisme, ni l'autonomisme ni el centralisme, la pregunta és quina!?

- Hi ha un 3,2% de votants d'ERC que creuen que la millor relació entre Espanya i Catalunya s'hauria de basar en el centralisme. Parlen d'una Catalunya centralista?

.

PD: us recomano llegir aquest article de Roger Buch a Tribuna Catalana

A La Vanguardia li fa por el patriotisme (català?)

A La Vanguardia del diumenge, Alfredo Abián, vicedirector del rotatiu del Grupo Godó, escrivia contra el patriotisme ("Rebrote Patriótico"), lamentant-se d'un rebrot del patriotisme.

Abián lligava patriotisme en excessos en nom de la pàtria que hi ha hagut en els darrers segles, des de la guillotina jacobina fins a Hitler, com no.

El vicedirector de La Vanguardia, però, ignora en el seu article el patriotisme cívic, aquell patriotisme solidari entre els teus compatriotes i que no té perquè ésser agressiu amb les pàtries veïnes. Parlo del patriotisme republicà, dels valors civils, de la responsabilitat pública.

Dubto que aquest patriotisme sigui perillós, i ca! és un patriotisme que s'ha de fonamentar. El patriotisme català ha de ser un patriotisme en positiu i autoexigent.

Però dubto que Abián fes una reflexió dominical sobre el patriotisme i les pàtries, que amb les seves afirmacions marcianes com: "Las identificaciones emotivas y subjetivas son cócteles de difícil digestión. Máxime cuando la razón se extravía y da paso al delirio colectivo". Com pot un no identificar-se des de la subjectivitat? I si ha de ser des de l'objectivitat, la identificació que una llei ens hi obliga a commulgar, anem cap a la pàtria dels xais, o cap al ser espanyols per coll... del PP i sectors del PSOE.

Abián cau en el simplisme analític de lligar identitat patriòtica amb irracionalitat (parla de deliri!). Potser hauria de recordar que de la racionalitat i el liberalisme en van sortir les concepcions nacionals a Europa.

Però hem de contextualitzar l'article d'Abián, és un atac més al sobiranisme creixent de Catalunya (que amb aquest article no l'anomena, però s'entén), un atac més dels que ens deixa anar La Vanguardia en els últims temps (provocant reaccions com la d'Òmnium Cultural).

Fa quatre anys els atacs eren contra Esquerra, ara un cop el sobiranisme va impregnant la societat civil i surt del monopoli del sistema de partits, La Vanguardia, portaveu de l'immobilisme de l'oasi català, redefineix el seu punt de mira, tot ampliant-ho.

.

.

Coses de la vida, durant un temps La Vanguardia donava joc a les demandes nacionals de Catalunya, però a la seva manera, és clar! Ho podeu llegir a: La Vanguardia i les mobilitzacions catalanistes

Companys, l'assassinat de la Catalunya nacional

El 15 d'octubre de 1940, Lluís Companys i Jover, Molt Honorable president de la Generalitat, president de Catalunya, va ser afusellat per un escamot d'afusellament de l'exèrcit espanyol sota les ordres del règim de Franco.
Després d'un procés sumaríssim que ja tenia sentència dictada abans de començar, la Catalunya autogovernada (per primera vegada des del 1714) i republicana era aniquilada en la figura del seu president.

Fets com l'elaboració d'una Llei de la Memòria Històrica que no anul.la les sentències dels tribunals franquistes em crea repulsió humana i frustració política.

La vice-Presidenta espanyola Fernández De la Vega, en visita a Catalunya, en el marc de la commemoració de l'assassinat del President Companys es va comprometre a anul.lar el procés al president màrtir. Com sol ser normal en les promeses als catalans, el govern del reformista autocensurat Zapatero no va complir, no ha complert.

És d'obligació commemorar la mort del President Companys per part de totes i tots els catalans que valorem la concepció nacional del nostre país. Amb bales feixistes van voler anorrear la voluntat d'autogovern de Catalunya, com ja van fer anteriorment les tropes borbòniques al 1714.

Més enllà que Companys fos un líder de l'Esquerra Republicana, que fos el portaveu de bona part de la classe obrera i camperola, de les classes mitjanes i del republicanisme confederalista, més enllà de les afinitats ideològiques, cal commemorar la mort d'un President de Catalunya.

A Vic, com cada any se l'hi farà un homenatge a la Plaça que porta el seu nom. Es farà diumenge 14 a les 12 del migdia. Podeu veure la notícia amb fotografies de l'acte a Osona.com (cliqueu aquí).

A Prats de Lluçanès, es passarà el documental "Companys, procés a Catalunya", a les 7 de la tarda a Cal Bach.

Apunt de Josep Maria Freixanet, diputat d'ERC, en motiu de l'acte commemoratiu del 2006: "66è aniversari de l'assassinat de Companys"

Publicat a Opinió Nacional

12-O, la Hispanidad: una resposta a Rajoy

"Rajoy solicita para el viernes algún gesto que muestre lo que guardamos en el corazón, para que todo el mundo sepa lo que por España, y que sabemos proclamarlo sin aspavientos".

"Rajoy diu que demostrem el que sentim. Demà pengem tots la senyera, passa-ho".

PS: No us perdeu les botifarres de les JERC a la Hispanidad a Torelló! Podeu veure el cartell aquí.

Jaume Bosch, és com és... tapant les vergonyes de la ministra de Fomento

El senyor Bosch, un clàssic d'ICV, i diuen que un dels membres destacats de l'ala catalanista de la formació ecosiocialista, ha retret a Esquerra que hagi votat a favor de la compareixença al Parlament català de la ministra espanyola de Foment, Magdalena Álvarez, juntament amb CiU i el PP, contradient el vot socialista i d'Iniciativa.

El senyor Bosch ha dit que clar! els d'Esquerra som com som, i que segons les enquestes o els moviments interns els republicans catalans ens distanciem de socialistes i els ecosocialistes.
La Veritat és que el senyor Bosch retòricament ha esmentat bé, molt bé, però políticament ha demostrat un perfil propi i de defensa dels interessos nacionals i de la ciutadania que no supera el fang del tacticisme.
I més greu, potser encara, és que després d'un repoker d'avaries a Rodalies en la última setmana, el PSC i ICV no demanin la compareixença i a sobre acceptin que segurament la Ministra no vindrà malgrat la reclamació del Parlament. Això és assumir una democràcia i una autonomia de fireta i quedar-se tant amples!
Tots els partits pateixen atacs de tacticitis, a vegades aguda, però amb el tema de les infraestructures, com en la de la memòria històrica, Esquerra ha mantingut un trajectòria contínua, sense haver de tapar les vergonyes de ningú.
Com va dir un dia en Pau, Iniciativa, més que ecosocialista, és l'eco dels socialistes. És una llàstima...

El Periódico de Catalunya: ERC es desmarca del PSC i ICV i emana amb CiU i PPC la compareixença d'Álvarez al Parlament

PS: a Esquerra som com som, per això hi ha un conseller que fa la tonteria de dissenyar un Pla de Foment de la lectura... serà per la pressió de Carretero o per les enquestes, senyor Bosch?