Estat Islàmic (ISIS): Síria, capital París (II)

Una de les reaccions davant l'animalada terrorista de París va ser contraposar els valors republicans francesos de llibertat, igualtat i fraternitat a l'extermisme, i a les xarxes corria un vídeo que era un fragment de "Casablanca", on els francesos residents en aquesta ciutat colonial francesa entonaven la "Marsellesa" enfront dels cants dels nazis.

La República europea davant la barbàries extremista nazi a Casablanca. Aquest fragment és una gran metàfora de la reacció occidental respecte el terrorisme d'ISIS (o Daesh, l'Estat Islàmic d'Iraq i Síria):

a) posar èmfasi en els valors (teòrics?) democràtics i liberals d'Europa
b) la invisibilitat dels marroquins musulmans, que realment són els qui viuen a Casablanca.
El punt "a", es podria rebatre davant l'evidència del tracte als refugiats de la guerra de Síria, que s'amunteguen en les fronteres perifèriques de la UE, davant murs de policies, militars o de filats punxants. Quins valors de llibertat, igualtat i fraternitat hi ha en aquesta reacció respecte els qui fugen de l'horror del conflicte sirià? I quins valors de fraternitat hi ha en les manifestacions a Polònia o Hongria o en la mateixa Alemanya, per exemple, contra l'acollida de refugiats?

Marxa a Polònia contra l'acollida de refugiats (http://razon.com.mx)

El punt "b" es constata amb la consternació per les morts franceses, però en l'oblit de les morts perpetrades per ISIS al Pròxim Orient. No hem d'oblidar que la gran majoria de morts d'ISIS són musulmans.
La invisibilitat dels musulmans arriba fins i tot en el seu assassinat.
Però no només és la invisibilitat dels morts, també ho es en bona part la del conflicte sirià, d'una gran complexitat i amb un paper bastant galdós per part d'Occident, l'avantguarda del qual s'hi troba França.
És normal que un senti més empatia pel sofriment del més proper, culturalment (els catalans sentirem més empatia per un finès que no pas per un algerià, malgrat que Algèria està a tocar del nostrepaís i el finès al Cercle Polar Àrtic). Però quan s'invoca la universalitat dels valors liberals, s'hauria també de tenir una visió universal dels conflictes. I ara, apareix amb tota la cruesa el conflicte sirià al cor d'Europa.
La capital de Síria ha deixat de ser Damasc per ser París, des d'on els europeus vivim el conflicte en aquest país del Pròxim Orient. Des d'on els europeus vivim la maldat d'ISIS, la de crear terror per emergir conflictes civils. Una maldat que viuen en el dia a dia de Síria (i no només quan decapiten periodistes occidentals).

www.elconfidencial.com

La derrota més gran per ISIS, que obriria la via per la derrota total, seria la d'acabar amb la invisibilitat de les seves víctimes a Síria i Iraq (i Nigèria, i Mali, i...), que la resposta fos des d'una perspectiva de la globalitat del conflicte, i potser el primer que cal fer és una rectificació de les polítiques portades a terme a la regió des dels governs occidentals, que hauria de comportar la fi de l'avituallament d'armes d'ISIS i trencar les vies d'exportació del seu petroli (que només poden sortir pel nord o pel sud, on hi trobem estats musulmans aliats d'Occident).
Plorem els morts de París, deixem d'invisibilitzar les víctimes a Síria (i al Líban, i a Nigèria, i...), i si París ha esdevingut la capital de Síria, que els europeus ens puguem sentir orgullosos de les decisions que es prenguin a partir d'ara.


Estat Islàmic (ISIS): El conflicte sirià i occident (I)
(foto portada: www.cnnexpansion.com)

Estat Islàmic (ISIS): El conflicte sirià i occident (I)

 
Un seguit d'accions terroristes (de terror) es van succeir el passat divendres a París, amb més de 100 morts i encara més ferits. Els atacs els va reivindicar Estat Islàmic d'Iraq i el Llevant (ISIL, ISIS o Daesh en el seu acrònim en àrab), organització terrorista fonamentalista islàmica que se sustenta en un territori, que abasta part d'Iraq i Síria, en tant que Estat (autoerigit en forma de Califat, d'autoritat religiosa de tots els musulmans, a pesar que la majoria d'aquests no el reconeguin).
Les reaccions de solidaritat es multipliquen, escenes de dolor i de la vetlla d'aquest dolor inunden els mitjans occidentals. El vincle emocional amb París és molt gran, un vincle aprofitat per ISIS per inocular el terror arreu d'Occident.

Bashar Al Assad

Però el terror d'ISIS no és nou, és conegut de sobres el comportament sàdic d'aquesta organització sobre mateixos musulmans i minories (i no tant minories) ètniques de la regió de Síria i Iraq,  sobretot xiïtes, yazidites i kurds, així com homosexuals i estrangers presents a la zona, a més dels embats bestials vers el règim de Síria, autoritari i laic dirigit per Baixar Al Assad. Recordem les escenes dantesques de violència extrema, penjades en forma de vídeo i fotografies a les xarxes socials.
Aquesta violència ha provocat una onada de refugiats mai vista a Europa des del final de la II Guerra Mundial, amb centenars de milers de gent que fuig del conflicte de Síria i que ha provocat una reacció a Europa en forma de balles frontereres, com les d'Hongria, fent aflorar la desunió europea intrínseca en el vell continent en cadascun de les crisis i conflictes que hi ha de fer front la UE.
Els atacs a París sembla que farà reaccionar a una a Occident, en la forma més cohesionadora possible, la mà de ferro. Però quin ha estat el paper occidental davant ISIS fins ara?
ISIS és una escissió d'AlQaida a Iraq, una evolució de la organització liderada per Bin Laden i que ha perdut influència des de la seva mort (fins i tot una mica abans). Els americans i els seus aliats van establir un govern titella a Iraq sustentat en la majoria xiïta, a diferència del caràcter sunnita del règim de Saddam Hussein, i aquest govern amb caràcter revanxista fa una política més anti-sunnita que pro-xiïta, fent que la reacció violenta d'AlQaida (i després ISIS), de caràcter sunnita, rebi suport dels sunnites iraquians i fa servir aquesta base popular de trampolí per ocupar i controlar de forma estable un territori que compta amb reserves de petrolis molt importants.

Milicians kurds, "peshmergas"

A Síria, en el moment de les primaveres àrabs, també hi ha moviments de protesta que són reprimits pel règim baasista d'Al Assad i s'aixeca una oposició armada. No hi ha gaires dubtes que els EEUU i els seus aliats occidentals i sobretot de la regió, les monarquies sunnites del Golf, així com Jordània i Túrquia, també sunnites i aliades de Washington, alimenten (i armen) aquesta oposició formada en part per opositors "demòcrates" en l'Exèrcit Sirià Lliure, però que aviat queden minoritzats per grups islamistes com el Front AlNusra, associada a AlQaida, i un incipient ISIS (ambdós acabaran enfrontats entre sí). No per això deixen d'arribar armes a aquesta oposició enfront el règim de Damasc, enemic acèrrim de les monarquies del Golf (Aràbia Saudita, Qatar), d'Israel i inclòs en el famós Eix del Mal de Bush.

Podreu recordar en notícies de la mateixa TV3 sobre Síria com les imatges de les atrocitats del règim de Damasc contra la oposició de "l'Exèrcit Lliure" i la població civil, portaven un anagrama televisiu d'una bandera amb unes franges verda, blanca i negra. Bé, era l'anagrama dels opositors, inclosos AlNusra i ISIS. TV3, com la resta de mitjans occidentals, se servien de material periodístic aportat per aquestes organitzacions... llavors l'enemic a abatre per Occident era Al Assad. EEUU i els seus aliats arriben a bombardejar les tropes regulars de l'exèrcit sirià, quan s'acusa a Damasc de fer servir armes biològiques contra la població civil. Hi ha controvèrsies sobre l'autoria, però.
Però els EEUU i els seus aliats, comencen a bombardejar ISIS. Per què?
ISIS, liderat per AlBagdadi, en tant que Califa, comença a expandir el seu territori i avança cap al Kurdistan iraquià, aliat dels occidentals i on aquest hi han fet milionàries inversions a l'entorn del petroli allà present. És llavors quan es comença a atacar ISIS, per aturar aquest avanç, no per aturar els avanços sobre el règim de AlAssad, on els opositors (ja sabem qui són) rebien ajuda a través de Jordània i Turquia. Teniu presents els pick-up Toyota armats? són un exemple de l'avituallament a aquesta oposició per part dels occidentals, un avituallament que ha acabat en mans de l'ISIS.

Toyotas armats d'ISIS

I en un moment que Damasc semblava agonitzar, Moscou, que compta amb la seva única base naval al Mediterrani precisament a Síria, decideix intervenir contra l'ISIS, amb bombardejos sobre bases, sumministres i armament pesat dels fonamentalistes islàmics. Amb l'acció russa, la guerra entre Damasc i l'ISIS sembla donar un tomb, aquests retrocedeixen, però mantenen consolidada bona part del control territorial i "militar" gràcies a l'exportació de petroli. Les rutes d'exportació semblen clares: només Turquia i Jordània són estats sunnites fronterers amb els territoris de l'ISIS. Ambdós són aliats dels EEUU.
Alhora, Turquia, aliada dels EEUU, comença a reprimir armadament als kurds turcs que ajuden als kurds sirians enfront de l'ISIS.

Caçabombarder Sukhoi rus

Amb les accions militars russes i les primeres derrotes de l'ISIS, la pressió sobre Washington i els seus aliats es reforça, tot indica que amb la unitat d'acció entre occidentals i russos, l'ISIS pot ser derrotat, si més no desmuntat l'Estat que ha aconseguit bastir. Però els EEUU no accepten cap acord si no representa la destrucció d'AlAssad.
I  enmig d'aquest laberint d'aliances ocultes, d'interessos geoestratègics, d'allà de l'enemic del meu enemic és el meu amic, ISIS ataca el cor d'Europa.

Altres articles meus sobre el conflicte a la regió:
Charile Hebdo, gihadisme i islamofòbia
Síria: molta geopolítica i poca ètica
Democràcia àrabi i "realpolitik" occidental?

Com el pragmatisme de l'esquerra abertzale va facilitar l'aprovació del Pla Ibarretxe

Jo no he estat un gran seguidor de la política basca, ni tampoc l'he presa mai com a referència. Crec que cada poble té el seu camí propi en la història i que l'ha d'escriure autònomament. Ara bé, sempre és bo mirar què passa en d'altres indrets en situacions més o menys similars a la que un viu.
Actualment Catalunya està immersa en un procés independentista, en la fase final de la creació de la República Catalana, després d'anys de mobilitzacions i ampliació d'un important consens per la independència (com mai) i encara més gran sobre el dret a decidir). En aquesta etapa, des de l'Estat Espanyol no s'ha donat resposta a la gran majoria (prop de 3/4 partes de la ciutadania) a favor der fer un referèndum sobre la independència, el que ha empès a les forces independentistes (de l'independentisme històric d'ERC i la CUP, i la de nova incorporació de CDC, MES i DC) a encarar la creació d'un nou Estat català des del Parlament. Els federalistes han optat per l'immobilisme d'esperar una reforma constitucional que faciliti el dret a decidir dels catalans (ICV, EUiA, Podemos i UDC), malgrat que a Espanya sols IU i Podemos donen suport a aquest dret a decidir dels catalans, o bé abandonar el dret a decidir (PSC).
I just ara estem en el moment de la constitució del nou Parlament amb majoria independentista (62 diputats de Junts pel Sí -ERC, CDC, MES, DC i independents, i 10 de la CUP), en aprovar una declaració d'inici del procés de creació de la República Catalana i la investidura del President de la Generalitat.
En quan a la constitució del Ple, ja s'ha fet i s'ha elegit a Carme Forcadell (de Junts pel Sí i ex-presidenta de l'ANC) amb els 72 vots independentistes i 5 de diputats d'altres grups (segurament de Catalunya Sí Que es Pot) i la declaració ja compte amb l'acord de Junts pel Sí i la CUP perquè tiri endavant. Però Junts pel Sí no compta amb el suport de la CUP per investir el seu candidat, Artur Mas, i l'aritmètica parlamentària demana que que com a mínim dos diputats de la CUP voti a Mas i la resta s'abstingui, o bé l'abstenció de la CUP i de part de Catalunya Sí Que es Pot (CSQP). Si Junts pel Sí hagués tret un diputat més, amb l'abstenció de la CUP n'hi hauria prou, però no ha estat així.
De moment, la CUP (i CSQP) es mantenen en votar No a Mas, i els primers reclamen un candidat alternatiu, que ha de ser diputat, però cap diputat de Junts pel Sí, a dia d'avui, no es planteja ser alternativa a Mas. I aquest, diu que si no l'investeixen, després dels sis mesos de marge que té per aconseguir els suports necessaris, convocaria unes noves eleccions.

La presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i Antonio Baños, de la CUP (www.elconfidencial.com)

Jo ja he opinat quina seria, per mi, la millor opció, no la repetiré altra volta. El que està clar és que unes noves eleccions no serien positives, ja que suposaria la més que possible fi de la unitat d'acció de l'independentisme, amb una ferida oberta en quan a la confiança mútua i, a més, la base independentista viuria una decepció profunda que podria comportar certa desmobilització.
I ara, tornem al País Basc, tal com apuntava al principi.

Ibarretxe amb Otegi i altres membres
de l'esquerra abertzale (www.20minutes.es)

Al 2004, el lehendakari Ibarretxe, va posar a votació el seu nou Estatut, de tall confederal i que reconeixia el dret a decidir dels bascos, el va impulsar amb els partits que formaven el seu govern (PNB, Eusko Alkartasuna i IU), però l'aritmètica parlamentària basca del moment, obligava a què part dels diputats abertzales, llavors dirigits per Arnaldo Otegi i enquadrats en el grup Sozialista Abertzaleak, hi votessin a favor perquè tirés endavant.
La proposta d'Ibarretxe, coneguda com a Pla Ibarretxe, estava situat en un moment en què ETA era activa i es preveia una possible negociació definitiva entre la organització armada i l'Estat Espanyol.
El grup de l'esquerra abertzale d'Otegi, finalment, va dividir el seu vot entre 3 diputats que hi van votar a favor i 3 que hi van votar en contra. Ho van raonar, segons TV3, dient que valoraven l'autodeterminació, la reforma estatutària i per Euskal Herria (es parlava de les relacions entre tots els territoris bascos), per obrir les portes a un procés de superació del conflicte i portar una pau estable, justa i duradora. En canvi els tres que hi van votar en contra ho van fer contra les imposicions i la falta de claredat i llibertat.
Una acció pragmàtica, facilitant l'aprovació del document sobiranista d'Ibarretxe, però alhora manifestant amb vots les mancances respecte el programa polític de l'esquerra abertzale. No es tracta de practicar el mimetisme amb el País Basc, però potser sí que ens mostra un camí cap a un acord des del pragmatisme en un moment polític clau.

Otegi en Ple parlamentari del Pla Ibarretxe (El País)

El Pla Ibarretxe no va properar a Madrid i el va abortar l'ofensiva judicial contra el món abertzale i il.legalització dels partits de l'esquerra abertzale, que va facilitar la formació d'un govern unionista de PSOE i PP al País Basc, al no tenir suports parlamentaris suficients malgrat guanyar el PNB, al desaparèixer l'esquerra abertzale del Parlament. Però això ja és una altra història...

La factura de la llum, i els intressos de classe del PP

(www.ara.cat)

Ha saltat a la palestra pública la factura de l'electricitat. Bé, relativament, perquè amb una cerca a mitjans de comunicació clàssics costa trobar la informació en els seus digitals i en d'altres, lligats a sectors del capital i la dreta madrilenya ho encaren de forma esbiaixada o parcial.
Segons un estudi del doctor en Economia per la Universitat d'Oxford, David Robinson, la factura de la llum espanyola és la que ha pujat més, en termes relatius a occident i es situa entre les quatre més cares de la UE.

Gràfica de www.elmundo.es 

En aquest estudi, Robinson desgrana la factura de la llum i ens mostra que la majoria del cost de la factura és de la "cunya governamental", impostos, vaja, que suposa més del 50% del cost enfront de la creació d'energia, el subministra i la xarxa. I el creixement dels preus en el període 2008-14 es dóna precisament en la "cunya governamental", a més de la xarxa, però no així de la creació de l'energia i els seu subministra.
I què hi trobem en aquesta "cunya governamental"? doncs impostos que cobreixen polítiques energètiques públiques, ajudes al sector miner, els sobrecostos de portar electricitat a les illes, l'IVA entre d'altres. I totes aquestes despeses, que recauen en els consumidors, fa que tothom pagui per aquests conceptes quan paga la seva factura, que per cert, tindrà un cost del voltant dels 60€ malgrat no es consumeixi gens d'electricitat.
Aquesta situació és d'una injustícia de gran envergadura, en aquest cas no fruit dels interessos eminentment privats de les empreses, sinó de la visió no redistributiva de la fiscalitat per part dels governants.

El Dr. David Robinson (estatico.sabemosdigital.com)

L'Estat social del benestar es basa en redistribuir la riquesa, no a través de l'expropiació dels bens de producció (i per tant de les plusvalues) si no a través dels impostos que financen serveis públics, com ara l'educació, la sanitat, etc. La qüestió és que la fiscalitat, per facilitar el sentit redistributiu ha de ser progressiva, és a dir que es pagui segons renda. Que pagui més qui més tingui.
Les polítiques neoliberals imperants arreu des de la dècada dels 90, des de la caiguda del bloc socialista, han anat laminant els sistemes redistributius, i en temps de l'actual crisi les mesures imposades a Europa (bressol del -pretès- capitalisme social) han estat les retallades i l'augment de la pressió fiscal però a través d'impostos no progressius (no redistributius) com l'IVA, on tothom paga el mateix, tingui la renda que tingui.
Aquesta opció de fiscalitat respon a un interès de classe dels qui governen, i precismanent aquests interessos de classe no són de les classes populars ni mitjanes, si no de les altes i les elits econòmiques, moltes de les quals situen capital en paradisos fiscals (que no tributen en els seus propis estats).
David Robinson proposa passar part de la "cunya governamental" als pressupostos de l'Estat, en lloc d'estar a la factura de la llum. Òbviament això vol dir generar més despesa pública, el que comporta o bé retallar altra despesa o bé augmentar ingressos, és a dir, pujar impostos. Si aquests impostos fossin progressius (redistributius) passaríem de la injustícia de pagar tots els ciutadans per igual, a haver-ho de suportar més qui més té.
Però aquest escenari d'injustícia social en la factura de la llum, no és la única realitat injusta existent. Si observem el període de creixement desorbitat de la factura de la llum a Espanya, veiem que es tracta dels anys de la profunda crisi financera i del totxo: 2008-2014. En aquest període la pobresa ha crescut espectacularment (29% de la població en situació de risc de pobresa i encara més alt en el cas dels infants i els ancians), apareixent el què es coneix com a pobresa energètica (és a dir, no tenir calefacció, llum ni aigua calenta perquè no es pot pagar la factura).

Les portes giratòries en el sector energètic (ullsvermells.com)

El Parlament de Catalunya va aprovar una llei al respecte, es va tombar al constitucional a instàncies del govern del PP. La llei preveia que les empreses elèctriques no podien tallar la llum per impagament. En un estat oligàrquic i de portes giratòries com és Espanya, us imagineu quina és la raó per la qual el govern del PP va tombar la llei de Pobresa Energètica?

... I com afecta el projecte Castor de Florentino Pérez a la factura del gas? "Los consumidores de gas pagarán 4.731 millones por el cierre de Castor"

El Procés català, una pugna per l'hegemonia. Artur Mas als tribunals

Artur Mas a la porta del TSJC, amb els alcaldes (www.elperiodico.cat)

La matusseria política del govern espanyol ha portat a ministres a parlar sobre l'ús de la força militar o a dir que Catalunya vagaria per l'espai sideral perquè ningú ens voldria (sí que som repugnants els catalans...). Però quan passen dels paraules als fets, la matusseria es multiplica.
L'Estat Espanyol, incloent el govern però més enllà hi tot, està afrontant el procés català des la força amb voluntat d'anorrear el contrincant, de derrotar-lo.
La incapacitat d'adaptar-se a un nou escenari amb uns nous actors, fa que en cada moviment que fa l'Estat, exercint des d'una posició de força formal, amb un tarannà tant agressiu com ineficaç.
L'Estat es mou en uns paràmetres rígids d'estructures sòlides, és per això que creuen que atacant el president del govern català, posen en escac el procés. Quan en realitat el procés català existeix i és viu perquè realment és un moviment popular, al costat de les institucions polítiques, però no al darrera. I aquest moviment popular se'ls hi escapa entre els dits de les grapes estatals, com l'aigua.

S'ha demostrat en la darrera mostra de barroeria de l'Estat, amb l'acció judicial contra Mas, Ortega i Rigau pel 9N, on la ciutadania va ser present fent-li costat, així com més de 400 alcaldes amb les vares. Si la imatge volia ser la d'un president acorralat pels tribunals, aquesta va quedar anul.lada per la imatge d'un moviment popular que no reconeix l'autoritat judicial espanyola (un dels pilars fonamentals de l'Estat).
I la reacció del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) davant les concentracions en suport dels imputats no va poder ser més maldestre, fer un comunicat denunciant les pressions sobre la independència judicial, quan tota la gent que hi havia enfront dels jutjats o les que es van concentrar davant dels ajuntaments no fossin conscients que des del govern (poder executiu) s'havia pressionat a la fiscalia de l'Estat (poder judicial) perquè s'actués judicialment contra el 9N. El fiscal general Torres-Dulce va dimitir poc després del 9N per les pressions rebudes i que van fer que forcés els fiscals del TSJC actuessin contra les seva voluntat contra el 9N.

Colau i Junqueras, a la concentració a Barcelona en suport a Mas

Eduard Voltas va escriure un article brillant on ho sintentitza molt bé, El poder, comparteixo amb ell que el procés s'emmarca en un conflicte que va més enllà de la independència, és una pugna per l'hegemonia del poder. Des de Marx a Weber, trobem que l'Estat és el garant de l'estatus quo i que aquest té uns interessos (a mantenir per l'Estat), i els qui mantenen l'hegemonia a Espanya, a través de l'Estat, volen mantenir l'hegemonia a Catalunya (recordeu el comunicat dels bancs durant la campanya del 27S?). Voltas ve a dir que els del 15M van guanyar a les municipals (Barcelona) i els del 9N les eleccions al Parlament. Dos fronts de en la pugna per l'hegemonia, on les armes de l'Estat no semblen del tot eficaces, a Catalunya, per imposar-se, i menys que ho seran si aquests dos fronts teixeixen una aliança si entenen que la lluita nacional l i la lluita social tenen un mateix objectiu, millorar les condicions de vida de les classes populars i mitjanes, des de la llibertat i la justícia social.

Gispert, Mas i Colau en l'homenatge a Companys (www.ara.cat)

Aquí algú pot preguntar-se que què hi pinta Convergència en aquesta pugna per l'hegemonia, si seguim aquesta tesi. Doncs jo crec que CDC, i en especial Artur Mas, ha entès que si vol ser un actor polític protagonista ha de sumar en aquest nou consens que lluita per una nova hegemonia. No sóc tant ingenu com per pensar que una bona part de CDC no defensa i defensarà uns interessos de classe concrets, però han passat d'estar en disposició d'imposar-lo a incloure'l en un consens més ampli i transversal socialment, és per això que s'ha desempallegat de la UDC de Duran, que encarna l'estatus quo (oligàrquic i del capitalisme d'amics i del BOE) a superar.
Això no treu, que hem d'estar amatents a l'amenaça del Gatopardisme, de canviar-ho tot perquè tot segueixi igual.

Eduard Voltas: El Poder

El dubte de fer President a Mas, una proposta

Artur Mas. Foto: www.abc.es

Les eleccions del passat 27 de setembre, van donar uns resultat amb una clara majoria independentista (72 diputats) i superant en vots als partits del No (CSQP i UDC ja han dit que no els comptin en el bloc del No).
Aquesta majoria absoluta independentista, però, no l'ha aconseguit un partit, sinó entre dos, Junts pel Sí (62) i la CUP (10).
Junts pel Sí, que sumava a CDC, ERC, partits sobiranistes sorgits del PSC i UDC i independents, presentava de cap de llista a un independent, Raül Romeva, però s'havia dit que el candidat a la presidència seria Artur Mas. Aquesta fórmula suposava reconèixer el lideratge institucional que ha portat Artur Mas com a president i alhora reforçar el sentit coral que té Junts pel Sí. Tot plegat feia i fa pensar que la presidència de la Generalitat de la propera legislatura que aviat iniciarem seria la menys presidencialista de totes.
És curiós que en un sistema parlamentari com el que tenim, el poder executiu sigui tant presidencialista al llarg de la història moderna.
Ara, però, si el vot exterior no ho canvia, els 62 diputats de Junts pel Sí no són suficients per investir president a Artur Mas i li cal, com a mínim un vot favorable més, ja que els vots de C's, PSC, CSQP i PP sumen 63, un més que Junts pel Sí. Així que l'abstenció de la CUP ja no val.

Antonio Baños, cap de llista de la CUP

La CUP ha reiterat durant la campanya que no votarien a favor de Mas (s'intuïa una abstenció que no els hi embrutés les mans, però no suposés estressar al procés), però en aquest escenari, la seva abstenció és com un No.
Es diu que el procés cap a la independència està per damunt dels personalismes. Cert, totalment d'acord, però això s'ha de mirar des de les dues bandes, tant basat és en el personalisme enrocar-se en mantenir a Mas President càrrec com per vetar a Artur Mas pel càrrec presidencial.
Potser caldria saber què suma més pel projecte independentista, tenint en compte que ocupa tots els espais socials i ideològics d'aquest país, és un moviment transversal polític i socialment. Per això els resultats que ha tret amb una participació rècord en unes eleccions catalanes.
Humilment, comparteixo una possibilitat. Partint de la creença que Artur Mas suma més que resta, tant a nivell de país com a nivell internacional (ni que sigui perquè ha estat la cara visible i assimilada internacionalment amb el procés nacional), despendre's de Mas, i menys ara que té damunt del cap l'espasa de Damòcles de l'acció judicial pel 9N (el de la celebrada l'abraçada amb David Fernández), no crec que sigui el millor per encarar l'any i mig de trànsit cap a la independència.
Entenc també la recança en segons quins sectors pel què ha representat els governs de Mas i CiU, així com alguns dels seus Consellers com Boi Ruíz.

Mas, Romeva, i Junqueras. Foto: www.elperiodico.cat

Hi hauria una opció que seria escollir a Mas com a President de la Generalitat, però amb un rol institucional i representatiu, no executiu, assimilable als Caps d'Estat de les repúbliques no presidencialistes. Mantindria la presidència, la projecció internacional de la seva persona i el simbolisme que hi ha a l'entorn de la seva figura (que agradi o no, hi és).
Paral·lelament, s'hauria de recuperar la figura del Conseller en Cap que, a tall de Primer Ministre, ostentaria la capacitat executiva del govern, i aquesta podria ser la figura de consens que dirigeixi el govern durant la propera legislatura.
Pels que veuen en Mas el líder del procés, es mantindria el seu símbol. Pels qui tenen por a les retallades neoliberals, li haurien tret les estisores de les mans perquè no pugui retallar.
És una opció viable legalment, només s'hauria de transferir funcions pròpies del President a la del Conseller en Cap.
La figura del Conseller en Cap, es va fer servir durant la Generalitat republicana per mantenir equilibris amb els aliats i les pròpies faccions internes d'ERC, durant la presidència de Macià, el qual tenia una càrrega molt simbòlica entre el poble però no es dedicava en el dia a dia del govern.
Segurament hi ha propostes millors que la proposada suara. Hem de trobar-la, perquè si la legislatura comença amb picabaralles per imposar un nom o per vetar-lo, serà un error que es pagarà tard o d'hora. Perquè la transversalitat ideològica et dóna una representativitat social molt àmplia, però la base més important és la confiança i la generositat.

Resultat de les eleccions del 27 de setembre de 2015

PS: Unes eleccions plebiscitàries no són un plebiscit, perquè un plebiscit compten els vots directes cap a una de dues opcions, en unes eleccions plebiscitàries es voten uns partits, amb el que suposa, si hi ha opcions que no s'enquadren en les dues opcions plebiscitades. 

Sí Catalunya fes un referèndum sobre si seguir a la UE, Merkel vindria a fer campanya pel Sí

Després d'activar el front militarista (versió PP i versió PSOE), l'Estat Espanyol ha activat el front diplomàtic, com sempre agitant la bandera de la por.
Amb cares de pomes agres, diferents líders internacionals occidentals s'han posicionat al costa de l'Estat Espanyol. Segurament el club dels Estats són un dels clubs més corporativistes de tots, és per això que els qui hi entenen adverteixen que en diplomàcia, a vegades és més important el què no es diu que el què es diu.
Per posar un exemple, la intervenció d'Obama parlatnt d'una Espanya "strong and united", resulta que és una fórmula que homenatja més a Kennedy que, en aquest cas, a Espanya. Cliqueu damunt les imatges (@kim_soler) de sóta i veureu per què.

Què diu i què vol dir el que va dir Obama? via @kim_soler (clica damunt la imatge per veure-ho millor)

Un altre espantall és el de quedar o no fora de la UE, en cas d'independència. Els tractats europeus no preveuen la separació interna en la UE, així que hi ha molt a dir. Però Margaritis Schinnas, portaveu de la Comissió Europea, va adevertir que Catalunya seria expulsada automàticament. Avui, però apareix el vicepresident de la Comissió Europea, el letó Valdis Dombrovskis i afirma que "no és la nostra intenció influir en el vot de la ciutadania" i que la UE "està preparada per treballar amb les autoritats escollides o designades democràticament". Realment, una acció-reacció interessant.
I qui és Margaritis Schinnas? és el marit de Mercedes Alvargonzález, militant del PP, cap de gabinet del president del grup parlamentari del PP europeu i cosina germana de l'exministre Federico Trillo ("Manda huevos).
Tot això encara fa més interessant la rèplica del letó Dombrovskis.

Valdis Dombrovskis

Però si fem una mica de política ficció, imaginem una Catalunya independent i que posa en referèndum la voluntat o no de continuar a la UE. Creieu que Merkel i companyia no farien campanya pel Sí, perquè Catalunya estigui en la UE? Jo crec que sí. I si vosaltres penseu el mateix, creieu que expulsaran a Catalunya de la família europea així a la brava, com segurament li agradari a Trillo?
I per què crec això? Doncs perquè Catalunya entre el 2007 i el 2011 ha estat el major contribuent net en relació al seu PIB de la UE, i perquè la majoria de mercaderies espanyoles que van Europa passen per Catalunya, per no citar totes les multinacionals europees establertes a Catalunya,
Ara bé, Europa no s'acaba a la UE (Noruega, Islàndia, Suïssa...), així com l'Euro tampoc (Montenegro el té), potser els catalans hauríem de reflexionar i posar a votació també la nostra pertinença a aquesta UE, sovint esclaròtica i en mans dels mercaders (com va dir un company de tertúlia meu), i mirar si potser un acord bilateral seria el millor. Què millor que decidir-ho? També seria divertit veure els líders europeus fent declaracions per la incorporació catalana.

Comença la campanya més important de les nostres vides

Festa dels candidats de Junts pel Sí. Foto: Vilaweb

Quan avui passi un minut de les 12 de la nit, començarà la campanya electoral del 27S, unes eleccions que no són unes autonòmiques més, queda clar que tenen un caràcter plebiscitari sobre la independència de Catalunya. Malgrat que alguns s'entestin a negar-ho, la independència ha marcat la convocatòria d'aquestes eleccions i la ciutadania té molt clar quins són els recomptes a fer el 27 de setembre al vespre.
Jo formo part de Junts pel Sí, estic al comitè comarcal i al local, no he amagat mai els meus dubtes sobre una llista unitària independentista, però ser que ara és la millor eina que tenim els independentistes. Hagi es veu en totes les enquestes (Junts pel Sí sempre surt vencedora) i així es veu al carrer, aquesta candidatura il·lusiona a la gent a peu de carrer sobiranista.
Aquest espiral d'il·lusió contrasta amb la tebiesa, en els millors dels casos en les altres candidatures, possiblement perquè una proposta a la contra mai il·lusiona (ho sabem els que vam fer campanya pel No a l'Estatut retallat a Madrid) i perquè les terceres vies del pacte amb Espanya ja no se les creu ningú. No cal dir que el discurs de la por o de l'insult (nazis!) tampoc il·lusiona.

L'independentisme català en els darrers anys s'ha obert en un procés social digne d'estudi quan es pugui veure en perspectiva, hem superat aquella expressió sorruda de bona part de l'independentisme (encara algun en queda), fruit de cert purisme ideològic. Com tot moviment popular els matisos i els accents es fusionen espontàniament, i això és el que ha succeït en l'independentisme, on hem confluït una majoria social des diferents origens polítics, socials i generacionals, però amb un fil conductor: la confiança amb la gent, les ganes de lluitar per un futur millor i el somriure com a carta de presentació. Quan ha fallat algun d'aquests tres pilars, l'independentisme ha patit. I Junts pel Sí ho ha copsat, i es veu en cada plaça plena per la ciutadania per compartir un espai i un temps per parlar i escoltar sobre les possibilitats d'una Catalunya independent, i ho fem amb antics rivals de costat, que han posat la pausa en la rivalitat per aconseguir una fita per a tots, un Estat que ens sigui propi.

Pablo Iglesias en un míting a Rubí on va apel.lar al vot d'andalusos i extremenys. Foto: Ara

Serà una campanya dura, ja ho és la pre-campanya, amb un tots contra Junts pel Sí, des de l'unionimse explícit de PP (amb ministre de la Guerra inclòs) i de Ciutadans, també des de l'unionisme soft del PSC (amb Felipe González dient-nos etnicistes i nazis) fins a les terceres vies del neocambonià de Duran i Lleida i el seu lleial escuder Espadaler i la tercera via d'ICV i Podemos, amb el sempre enfurismat Rabell i un Pablo Iglesias, amb tuf etnicista, que apel·la el vot segons els origens de la gent (bufa!). Però tot això no deixa de reafirmar que són unes eleccions plebiscitàries que donen resposta a la consulta que l'Estat Espanyol no ens ha deixat fer.
Tenim un país nou que podem construir si la majoria vol, un país que comptarà amb els recursos òptims perquè, si els catalans ho volem així, el puguem fer més pròsper i just, i que sigui respectuós amb la nostra realitat cultural, històrica i nacional. I, també, perquè ningú apel.li l'origen dels cognoms dels catalans, com ara fan els polítics que venen de la metropoli  a fer mítings a Catalunya.
Comença la campanya més important de les nostres vides, i  l'hem de guanyar.

La seducció socialista a los Catalanes... nazis!

Felipe González amb Rafael Vera Barrionuevo, alts càrrecs del seu govern, entrant a la presó pels GAL

Felipe González (wiki), president espanyol pel PSOE des del 1982 fins al 1996, i paradigma de la porta giratòria que es mou entre la política i el gran capital, va mostrar l'amor i el respecte vers als catalans, amb un article publicat a El País que es titula "A los catalanes", tot tractant de feixistes i nazis als qui participen del procés independentista de Catalunya ("[El procés] Es lo más parecido a la aventura alemana o italiana de los años treinta del siglo pasado. Pero nos cuesta expresarlo así"), així com oferint una visió etnicista del procés ("Ya se siente esa fractura en la convivencia, y se empiezan a oír voces de rechazo a los que no tienen “pedigrí” catalán").  
Escoltant els dirigents del PSC, un cop publicat l'article i veient alguns moviments del PSOE ("El govern d'Aragó es compromet a derogar la llei del LAPAO" ), sembla que els suara esmentats perogrullos de l'ex-president González contradiuen l'estratègia comunicativa socialista de cara el 27S: els socialistes representem l'Espanya que estima Catalunya. El fort de tot plegat és que els del PSC ho diuen invocant la carta del Felipe!

Miquel Iceta, líder del PSC (Foto: El País)

Que Felipe titlli als milions de persones que han participat en les manifestacions independentistes o en la votació del 9N de nazis i feixistes amb pedigrí català és una esmena a la totalitat a qualsevol mostra d'amor d'aquest (que no existeix en l'article, malgrat l'obstinació socialista) que pogués haver en l'article.
Segurament, l'origen de tot plegat, el pecat original, és que els socialistes, ni d'aquí ni d'allà, no han expulsat del seu Olimp el president que va acomiadar amb abraçades els polítics del seu govern condemnats pel GAL (grup paramilitar organitzat per l'Estat per lluitar contra ETA, terrorisme d'Estat, vaja). No direm que Felipe fou el creador dels GAL, perquè no s'ha demostrat judicialment (tampoc la Infanta Cristina anirà a la presó), però la complicitat bruta amb els condemnats pel terrorisme d'Estat l'hauria d'inhabilitar per pontificar sobre democràcia i legalitat.
L'unionisme nostrat, de tall endolcit com el socialista o amargant com el del PP i Ciudadanos, sempre acompanya els seus arguments amb la por, l'amenaça o la descalificació. El problema que tenen, és que el discurs de la por fet des d'un Estat Espanyol que no dóna gaires garanties de futur no és gaire reeixit. I la desqualificació barroera de l'adversari només atreu els propis que se senten còmodes amb aquests atacs, poca seducció es fa a possibles indecisos. 
I els socialistes del PSC, que han passat de governar amb independentistes a permetre que aquests siguin titllats de nazis, més que ningú, haurien de saber els motius perquè tants federalistes s'han passat al sobiranisme en els darrers anys. I l'ex-delegat del govern a Catalunya, amb Felipe de president espanyol, Martí i Jusmet, ho explica prou bé, responent a la carta de Felipe: "El poble català s’ha sentit menyspreat i assetjat".

El País: A los Catalanes
El Singular Digital: Martí Jusmet: "El PSOE ha caigut en el parany del nacionalisme espanyol"

L'eina que tenim per fer la independència, #JuntsPerGuanyar

Junqueras i Romeva.  Foto: www.20minutos.es

Personalment jo m'he posicionat davant l'escenari de les eleccions plebiscitàries perquè els diferents partits polítics independentistes es presentessin per separat, obrint els seus espais propis (centre dreta nacionalista CDC, esquerra popular ERC i esquerra anticapitalista CUP) per tal d'arribar al màxim de votants possibles, donant resposta a la complexitat de la societat catalana. S'hauria hagut de pactar un punt comú al programa amb el camí a fer per fer la independència i presentar-se, amb el que es deia, una marca paraigua (Ara és l'hora, per exemple). El model eslovè de DEMOS.
Com ja he escrit, la clau per guanyar el plebiscit són els indecisos, els independentistes que voten altres opcions que CDC, ERC i CUP, gent que votaria independència, però que ara ha de votar un partit (o coalició de partits amb entitats) diferent al que han fet normalment.
La meva aposta no era una aposta tacticista, partidista, etc., per ser militant d'ERC, sinó que ho feia mirant dades de comportament electoral. És més, tot indicava que en aquest escenari, qui guanyaria les eleccions seria Artur Mas i CDC. El que compta, però és sumar majoria absoluta de diputats i, pel que diuen, també més del 50% dels vots.

Artur Mas

Després d'un trajecte, a vegades en forma de sainet del Pitarra, llarg i tortuós des que Mas va convertir la consulta del 9N en un procés participatiu, les tres forces polítiques independentistes han anat fent el camí amb més revolts dels que realment hi havia, signant acords com els acords27s.cat, que Mas deixa en paper mullat, amb conferències i contraconferències, amb pinces d'una banda i l'altra per fotre al del mig, amb girs argumentals plens de tensió dramàtica... i amb les entitats com ANC i Omnium renunciant a imposar un acord amb uns paràmetres mínims, sovint per les pressions externes, com ara, per exemple, els d'antics membres del secretariat nacional de l'ANC pressionant per terra, mar i aire per imposar les seves idees...
Tot plegat ha tingut un desllorigador que els historiadors valoraran (valorarem) segons el resultat final del procés, que té alguns pecats originals que esperem que no acabin de pesar més del compte.

Carme Forcadell i Muriel Casals. Foto: www.lavanguardia.com

Ara ja tenim llista unitària de CDC, ERC, Omnium i ANC, que pel que primer serveix, és per cohesionar el sobiranisme, acabant amb un debat de desgast que es feia insostenible a menys de 3 mesos per les eleccions.
Ara tenim una llista amb un cap de llista com Raül Romeva, ex-eurodiputat per ICV (ara que ICV s'alinea amb Podemos), que obre l'escletxa per tapar la via d'aigua de pèrdua de vots que suposava una llista que facilités que el plebiscit del 27s per la independència el convertissin uns i altres amb el plebiscit sobre Mas, a l'estil de Trias a Barcelona que tant malament va sortir a l'encara CiU. Romeva pot, si es sap jugar bé les cartes, donar resposta a la realitat que l'independentisme creixent a Catalunya està desplaçat a l'esquerra.
Romeva pot fer que el 27s, Josep Termes, l'historiador que va impulsar la tesi que la base real del catalanisme és popular i no burgesa,  i desmuntar la tesi de Soler-Tura que el catalanisme és burgès, un escenari que s'instil·la en la simplista i falsa dicotomia entra la dreta nacionalista i l'esquerra lerrouxista. La Catalunya dual del pujolisme (de la Catalunya fruit de la Transició), on el catalanisme era la dreta (CiU) i l'esquerra no podia ser catalanista (PSC-PSOE), una Catalunya dual que va trencar el govern de Maragall i que ara ha saltat pels aires amb la decomposició d'un PSC en vies de ser residual, amb més socialistes a fora que a dins, i amb una CiU que ha volat pels aires.
Ara ja tenim candidatura, la liderada per Romeva, acompanyat per Forcadell, Casals, Mas, Junqueras i molts més, al costat la candidatura de la CUP, que no s'hi ha volgut sumar. No era la meva opció, però ara és l'eina que tenim i hem d'anar a per totes! Anem d'anar #JuntsPerGuanyar

Quo Vadis ICV?

Foto: www.elperiodico.cat

Una setmana després que Mas contraposés l'independentista (com ell l'enten) al Si se puede i un dia després que sortís una enquesta a El Periódico que dibuixava un panorama pel 27S on un Catalunya en Comú que emulés el Barcelona en Comú d'Ada Colau guanyaria en vots les eleccions, Pablo Iglesias, ICV i Procés Constituent s'encaminen a una confluència electoral de cara el 27S.
Aquesta maniobra, que el temps dirà si tàctica o estratègica, ve precedida per un menysteniment de Pablo Iglesias als seus més que provables socis, primer la monja Teresa Forcades (descartant-la com la cap de llista, tal com ella es va autoproposar -ai, la supèrbia...) i després a Joan Herrera (ICV) i Jordi Nuet (EUiA), sense comptar el menyspreu total a IU a nivell estatal.
Amb aquest pas, ICV, més que confluir amb Podemos, s'hi sotmet, el que el PSUC sempre havia treballat per evitar respecte al PCE o la mateixa ICV amb IU, abandonant el paradigma nacional català com a marc polític, per abraçar l'espanyol que imposa la preponderància de Podemos. Amb això no vull dir que ICV s'hagi convertit en un partit unionista assimilable al PP o Ciutadans, però sí al federalisme (ai!) espanyol del PSC. Ja s'hi pot escarrassar l'històric d'ICV i independentista Jaume Bosch a traçar un discurs per justificar una via independentista a través de "Catalunya en Comú", però la realitat és que Pablo Iglesias aposta per un procés constituent espanyol que mai es farà realitat veient les previsions electorals estatals on Podemos quedarà segon o tercer.

Enquesta d'El Periódico, la primera amb Podemos i ICV junts, la segona per separat

Segurament  el fet de poder guanyar unes eleccions enlloc de ser el partit amb menys diputats, tal com indica l'enquesta d'El Periódico, és molt llaminer pels ecosocialistes, però el preu polític a pagar per passar de ser cap de ratolí a cua de lleó és tant gran que  a alguns ens fa feredat: trencar la tradició de partit sobirà encetada amb el PSUC entrant a la III Internacional, al marge del PCE, o persistir en una consulta sobre la independència que Espanya dirà que No, tantes vegades com se li pregunti.
I una última cosa que em ronda pel cap, el PSUC va asseure's a la taula amb l'AP de Fraga, amb l'UCD de Suárez i amb la CDC de Roca i Junyent i Pujol per fer la Constitució Espanyola, es va asseure amb CiU per fer l'Estatut de Sau i l'Estatut de Maragall, com a ICV, però ara no pot tolerar participar d'unes eleccions plebiscitàries al costat de CDC, ERC i la CUP?
Quina llàstima que els companys d'ICV no vulguin cridar "Si se puede, amb la República Catalana!"

Jaume Bosch: El sí-sí no és només de Mas
Entrevista a ElCritic.cat a Pablo Iglesias. Hi trobareu tot el que pensa dels seus futurs companys de viatge a Catalunya...

El factor Unió Democràtica en unes eleccions plebisctiàries

Josep-Antoni Duran i Lleida. Foto: www.elsemanaldigital.com/

El factor UDC, amb la seva separació de CDC, encara no s'ha valorat prou, al marge de l'alleugeriment per part dels sobiranistes de CDC, però quines conseqüències pot tenir l'aparició d'UDC en les properes eleccions en un escenari plebiscitari?
Unió Democràtica de Catalunya (UDC) és un partit polític històric de Catalunya, es va fundar al mateix any
que el partit degà català, ERC, al 1931. UDC és un partit democristià (o socialcristià com li agrada dir a Espadaler) i netament nacionalista català, malgrat que mai hagi apostat obertament per la independència (ells han estat sempre confederalistes, que als 30 tenia sentit però al segle XXI no gaire...

UDC des que es va coaligar i federar després amb CDC, formant les sigles hegemòniques de la Catalunya autonomista, CiU, ha estat un partit desproporcionat entre les seves dimensions i el poder, amb presidències del Parlament, presidents de diputacions, consellers i candidats a eleccions estatals, a més d'un munt de càrrecs intermedis a les institucions i alcaldies que copaven per acords fets des de Barcelona.
Quan s'ha sabut que el partit sols compta amb 4.000 militants, tots ens hem fet creus d'aquesta desproporció.
Però els partits no només valen pel seu nombre de militants, també pel seu prestigi i el seu simbolisme. I aquest és el cas d'UDC, ja que com a partit democristià europeu té una xarxa pròpia internacional en la Internacional de la Democràcia Cristiana, amb partits tant importants com la CDU de Merkel; i són unes sigles històriques d'una dreta catalanista que, al contrari que la Lliga de Cambó, mai va flirtejar amb els militars sublevats de Franco (ans al contrari, el seu líder Carrasco i Formiguera va ser afusellats pel bàndol franquista).
Així que Jordi Pujol va apostar per sumar al seu prestigi i carisma personal a unes sigles històriques com UDC, entrant en paràmetres europeus de sistemes de partits dels 70/80, partits de centre-dreta (normalment democristians) enfront de partits socialistes (PSC a Catalunya) i comunistes (PSUC).
Al llarg del període autonomista sota el lideratge del pujolisme, UDC va anar prenent un paper de moderantisme nacionalista a Catalunya, de conservadorisme en l'eix social i de defensor del lobby del Pont Aeri a Madrid, sota la batuta d'un Duran i Lleida desplaçat de la successió de Pujol, en favor d'Artur Mas.

Duran i Lleida a la seva base de comandament, ala suite de l'Hotel Palace, de Madrid. Foto de www.elpais.com

La cohabitació entre Duran i Mas, ha saltat pels aires quan el darrer es va sumar al clam (o pressió) popular i parcialment polític per endegar el camí del dreta a decidir, primer, i de l'independentisme després. Aquesta deriva obertament sobiranista de CDC i, per extensió de CiU, posava en escac la situació de poder i influència de Duran dins la federació, sobretot a Madrid, on havia establert el seu feu el líder d'Unió.
Amb la consulta interna a UDC sobre l'acceptació o no del Full de ruta pel 27S, Duran va aconseguir el pitjor resultat: ni va guanyar amb claredat per imposar les seves tesis i negociar des d'una posició de força amb CDC, ni ser derrotat, el que justificava la seva sortida i, possiblement, la seva incorporació en una força centrista no sobiranista (Construïm?).
Espadaler ha agafat el timó i UDC no ha acceptat el Full de ruta pel 27S. Sense trencar amb el sobiranisme, però sense contemplar una DUI, com a sortida a l'enrocament espanyol davant d'una possible consulta acordada. UDC es presentarà al marge de CDC, quina és la capacitat d'incidència que pot tenir?
Els democristians sols s'han presentat dues vegades sols en unes eleccions, i el darrer cop va ser el 1979, amb el resultat de 2 diputats.
Però ara, UDC més enllà del dividit que estigui o del nombre de militants que tingui, pot representar una opció viable pels catalanistes centristes i fins i tot sobiranistes que dubten d'una DUI, o de la possible o no sortida de la UE, etc. Uns votants que difícilment votarien a l'espanyolisme de PP o C's i que el PSC o ICV estan en una altra marc simbòlic de posicionament polític. Si UDC aconsegueix concentrar aquest vot del sobiranisme temorós, podria arreplegar uns vots que podrien ser claus, traduïts en escons per fer una majoria independentista al Parlament.
Així que el President Mas, enlloc de reobrir debats que no generen consens dins l'independentisme, hauria d'estar treballant ja per convèncer als sobiranistes temorosos que no hi ha res a témer i que el votin a ell, no a UDC. I si aconsegueixen superar el mínim exigit del 3% dels vots es plantaran fàcilment en 3, 4 o 5 diputats...

La clau són els indecisos...

Aquest cap de setmana, el President Mas va tornar provocar un terratrèmol en el món sobiranista, proposant a l'ANC i Òmnium que facin una llista i que ell estava a disposició d'aquestes entitats per ser-hi, vaja, que l'anomenada "llista de país" ja no la faria ell sinó que l'haurien de fer les entitats sobiranistes AMB ell. Tota una patata calenta de grans dimensions que passa irresponsablement a les entitats, immerses ja en la preparació de la campanya "Ara és l'Hora".
Mas ja provocà un terratrèmol polític en la seva famosa conferència post 9N, quan va proposar la llista del President, amb tots els partit diluint-s'hi. Llavors, com ara, no n'havia parlat amb ningú, no es basava en cap acord previ i ho feia públicament. Ara ha fet el mateix, saltant-se l'acord de full de ruta pel 27S, signat per CDC, ERC, AMI, Òmnium i ANC, i no n'ha parlat ni amb ANC ni amb Òmnium. Curiosament antics membres del secretariat nacional com Jaume Marfany, Pere Pugès o Toni Morral són els que s'hi han apuntat ràpidament. Quina diferència amb el silenci respectuós amb el nou secretariat de la Carme Forcadell...
L'èpica d'una llista única pel Sí, topa amb la realitat d'un sobiranisme plural en l'espai polític (CDC, ERC i CUP), amb una societat complexa on podem trobar independentistes votant Podemos i ICV (els del Si, se puede! menystinguts per Mas en la mateixa conferència) i no independentistes votant CiU. No s'hauria de simplificar l'oferta electoral independentista i sobretot, cal salvaguardar la transversalitat de les entitats sobiranistes, per donar cabuda a totes les sensibilitats polítiques. A més, els partits contraris a la independència no faran una llista única, ni els del NO-NO ni els de la dita tercera via (més aviat de "Encuentros en la Tercera Fase"), i no ho faran perquè, entre altres coses, els votants de Podemos no votarien mai una llista amb gent del PP...

Gràfica de Sergi Castanyé (@sergicastanye), on es pot veure dels possible votants de cada partit què en pensen de la independència

Tampoc cal obviar que CDC, el partit de Mas, està en procés de refundació, en cercles convergents parlaven, des de feia setmanes, de la conferència de Molins de Rei de l'altre dia com el tret de sortida de la refundació convergent. Veient el contingut de la mateixa s'entén per on anaven els trets...
El problema és si centrem la victòria independentista del 27S en la victòria del candidatura on vagi Artur Mas. La victòria de l'independentisme del 27S serà el de la suma dels escons de les candidatures a a l'entorn de CDC, ERC i la CUP. No és qüestió de personalismes, oi? I el President Mas faria bé de no abonar el terreny personalista fent afirmacions com que plegarà si no guanya ell les eleccions del 27S, perquè ell és un capital polític que el procés no se'n pot despendre.
El que hauria de fer el món de CDC és no mirar tant de reüll a ERC (perquè a la CUP, no ho fan) i intentar que la candidatura d'UDC no sigui capaç d'atreure el votant sobiranista indecís davant les amenaces apocalítptiques sobre el procés que llança La Vanguardia, per cert, el diari del grup comunicatiu que cuida més el govern actual de la Generalitat.
Perquè la clau de la victòria són atreure cap a les opcions pro-independentistes als votants independentistes que estarien disposats a votar a formacions no independentistes i a tots els indecisos, ja portin corbata, portin samarreta o camisa sense corbata, i aquí és on trobem el gran encert de diferents candidatures independentistes que puguin donar resposta a tot l'espectre polític en clau social.
I emulant el "It's the economy, stupid!" de Clinton, m'atreveixo a dir, "Són els indecisos, estúpid!"

Articles relacionats:
Andreu Barnils: Les tres idees de bomber d'Artur Mas
Roger Palà: Si Artur Mas no guanya les eleccions s'acaba el procés sobiranista
Xavier Mir: Intent de contestar i rebutjar sense menystenir la proposta del MHP Mas

A 100 dies pel 27S, Junqueras crida a una Aliança per la República Catalana

Avui falten 100 dies per les eleccions catalanes del 27S, unes eleccions plantejades com a plebiscitàries per qui les convoca, el president de la Generalitat Artur Mas, i assumides com a tal per les altres dues forces sobiranistes, ERC i la CUP.
Segons el full de ruta signat per CDC, ERC, ANC, Òmnium i l'AMI, si d'aquestes eleccions en resulta una majoria independentista, s'iniciarà un procés polític i constituent de 18 mesos que desembocarà en la proclamació de l'Estat Català, ja sigui acordat amb l'Estat Espanyol o no.
Ja fa temps, després del 9N, que es parla d'aquestes eleccions plebiscitàries que han de substituir la consulta negada per l'Estat Espanyol. Just després del procés participatiu exitós, amb més de 2 milions de catalans votant sobre la independència, es va començar a parlar de com configurar en ofertes electorals unes eleccions catalanes plebiscitàries, on havia de quedar clara la posició dels partits respecte la independència. Segurament els del Sí, ho faran molt evident, els del No (versíó No o Sí-No, segons la preginta del 9N) segurament no ho explicitaran, ja que des d'ICV fins al PP i Ciutadans neguen la naturalesa plebiscitària d'aquestes eleccions. Però si les forces independentistes van amb un punt comú i clar pel Sí i guanyen, el procés per la independència serà un fet.
I avui Oriol Junqueras ha escrit un article a l'Ara on posava damunt la taula la seva proposta electoral, amb la creació de l'Aliança per la República Catalana, amb ERC de pal de paller, però oberta a personalitats i als sectors sobiranistes d'esquerres.
Aquesta candidatura formarà part del SÍ, amb les altres dues del centra-dreta liberal a l'entorn dels independentistes de CiU i centrada amb la figura del President Mas; i la de l'esquerra alternativa a l'entorn de la CUP. Tres opcions que facilitaran que ningú deixi de votar independència per motius d'eix ideològic i donant cobertura a tot l'aspectre ideològic de cara el procés constituent a partir de les plebiscitàries, si guanyem...

Oriol Junqueras: Cap a una Aliança per la República Catalana (Diari ARA)