Indignats. Cal observar la dimensió social i també la nacional

Aquest apunt és fruit d'un del blocaire torellonenc Joan Ayats (Tenim un problema), que ha fet arran d'un mini debat (intercanvi d'impressions) per part d'alguns osonosfèrics, que m'hi incloc.
L'intercanvi d'impressions osonosfèriques han vingut arran d'aquesta web, per tal de reformar el sistema polític i econòmic de l'Estat Espanyol, la meva resposta ha estat aquest enllaç (també a l'estil Ikea ;), ja que jo no vull reformar l'Estat Espanyol, si no fugir-ne (sí, més que anar-me'n, fugir-ne).
En Joan arriba a dues conclusions arran del moviment dels indignats i els independentistes/sobiranistes/nacionalistes indignats de fa temps:
"1.- És absurd voler fer res a Catalunya sense comptar amb els sectors més de la ceba.
2.- És absurd voler fer creure que la divisió entre nacionalitats separa els bons dels dolents. "
Primer de tot, fer servir el terme "sectors de la ceba" per parlar dels independentistes no em sembla del tot adequat, no crec que jo sigui molt de la ceba ni tampoc que hores d'ara els independentistes catalans siguin els de la ceba (els més identitaris, més nacionalistes, entenc jo, vaja).
Segon, no crec que els catalans que creguin en la reforma de l'Estat Espanyol i els independentistes catalans es divideixin per nacionalitats ni que uns siguin bons i els altres dolents. Clar que potser es referia a aquest article del Carod.
La qüestió que és latent a Catalunya, entre els mateixos catalans, és si podem aconseguir l'encaix amb Espanya o no. La qüestió és que sempre ens ha encaixat Espanya i mai hem estat els catalans qui ens hem encaixat, sobiranament, sense una amenaça més o menys ferma.
El moviment dels indignats, a Catalunya, peca segurament d'ignorar la dimensió nacional del país, centrant-se bàsicament amb demandes d'aprofundiments democràtic i de defensa dels drets socials (habitatge, salut, treball, etc). Ara bé, hi han hagut cosses per assumir el dret a l'autodeterminació de Catalunya i sembla assumir la demanda sorgida de Madrid d'un districte electoral únic.
És curiós que es tingui tant de temor des d'un moviment "revolucionari" al dret als pobles de decidir el seu futur (parlo del català, no del palestí ni el saharaui) i que com a recepta per apropar els elegits als electors, es confii amb un sistema que allunya molt i molt els candidats de la ciutadania.
Crec que qualsevol magnitud revolucionari o de reforma profunda s'hauria de definir, en l'àmbit social i el nacional, en quan els drets és fàcil, crec, sobretot si parlem de justícia i igualtat, justícia pels pobles, igualtat entre pobles. Justícia social i igualtat d'oportunititats.
De moment, simpatitzo amb els indignats quan parlen d'aprofundiment democràtic, però me n'allunya la seva ignorància a la dimensió nacional del meu país i algunes solucions que proposen. I reformar Espanya... encara?
Imatge treta de http://joangraupintura.blogspot.com/

Els indignats al Parlament: Revolució o bullanga?

Avui Catalunya s'ha vist impactada pels fets al Parlament de Catalunya, on els Indignats han encerclat els accessos a l'edifici del poder legislatiu català. Un grup d'aquests indignats han coaccionat a diputats perquè no entressin al Parlament.

Imatges de diputats de tots els partits escortats per la policia, entrant amb furgonetes dels anitdisturbis (llegiu la crònica del Quico Sallés) o bé entrant en helicòpter són d'un gran impacte.

Més enllà o no de si s'està d'acord o no amb els objectius dels Indignats, m'agradaria a aturar-me a reflexionar sobre l'acte d'avui. I repeteixo, no vull reflexionar sobre les idees dels indignats, sinó sobre les formes del moviment.

Hi ha hagut una gran reacció, per part de bona part de la ciutadania, contra les coaccions dels Indignats, basant-se sobretot en dos aspectes: les formes i la seva legitimació per denunciar els sistema parlamentari.

El moviment dels Indignats s'ha mostrat com un moviment d'avantguarda i revolucionari, així és com han actuat. Les seves formes, encara que no la totalitat de la seva estètica les hem vist reproduides en repúbliques de l'est europeu (la revolució de Taronja ucraïnesa, per exemple -a la foto-) i, no cal dubtar-ho, tenen com a referent les revolucions magrebines dels últims mesos. És obvi que els escenaris són diferents, però les praxis tenen la seva semblança.

El moviment dels Indignats, a més, s'ha definit com a moviment d'avantguarda, de minoria que s'estableix com a motor de transformació polític, que lidera la revolució social que diuen protagonitzar. La seva legitimitat són les seves idees, una autolegitimació com a avantguarda

Amb l'acampada a la Plaça Catalunya i amb l'actuació d'avui han posat a la defensiva el sistema democràtic liberal en què vivim, i s'ha demostrat, amb l'acció d'avui, que no sols és estètica, sinó que també hi ha acció.

Ara bé, el què queda per veure és si hi ha lideratge i si hi ha programa i estratègia, sinó tot plegat més que un acte revolucionari haurà estat una bullanga.

PS1: posar al mateix sac a tots els partits polítics del Parlament és infantilisme polític o és voluntat de desprestigiar per constituir una formació política alternativa?

PS2: per què es centra tota la lluita contra un Parlament autonòmic, enlloc d'apuntar al poder financer i al poder polític estatal?

PS3: Què en pensa Arcadi Oliveres. Llegiu aquí, sobre els Indignats, i aquí, sobre els fets del Parlament.

On és l'esperit del 10J?

Fa dies que no feia cap entrada en aquest bloc, la veritat és que la campanya, les eleccions i les post-eleccions municipals han estat bastant bloquejadores, més enllà del diari de campanya.
Avui tampoc no faré un apunt dels que solia fer, però intentaré reprendre la meva activitat blocaire. Aquest cop, però, us vull referenciar l'article que vaig publicar ahir a la meva columna (mòbil, normalment era dimarts, ahir era dilluns i crec que les properes seran en dissabte). Vaig escriure sobre l'auge del poder del PP a Catalunya, que de la mà de CiU ha entrat de ple a la Diputació de Barcelona.
Tot plegat, a través d'un twit, em va fer reflexionar sobre aquest fet, just quan fa un any de la massiva manifestació sobiranista del 10J. On és aquell esperit unitari de la defensa de la nació catalana? I ja no diguem el 13D...
A vegades embla més que l'horitzó nacional que aspirem a Catalunya és més que les forces nacionals algun dia es posaran d'acord per fer un pas en la llibertat del país, que no pas fer aquest pas... I aquí, la reflexió l'hem de fer tots!
Columna a Nació Digital: Els exorcistes de l’esperit del 10-J al poder