Vídeo-post: El Ball dels Verds de Torelló

Ramon Espadaler (CiU): La llibertat com a justificació de la tortura com a oci

El debat entre taurins i antitaurins és dels més apassionats que hi ha. Dos posicionaments irreconciliables, antitètics en el màxim dels absoluts.

El Parlament de Catalunya, gràcies a una ILP, es votarà la prohibició d'aquesta pràctic que tracta de foradar a un toro amb diferents armes blanques que van des les "banderilles" fins a una pica, passant pe una espassa, i si el matador no és eficaç hi ha un punxó.

El torero, el torturador, va vestit ridículament, però malgrat la vergonya de sortir vestit així davant un munt d'espectadors (últimament, no tant munt) es mostra, normalment, com un assassí que sempre acaba amb la seva víctima, un hervíbor.

Hi ha qui invoca el nacionalisme espanyol (la fiesta nacional!), hi ha qui invoca la part artística (sic) del toreig (de la tortura d'un hervíbor enmig de crits i olés), hi ha qui invoca el fet cultural (com si la cultura fos immòbil respecte l'evolució dels temps i els valors de la societat).

Però també n'hi ha qui invoca la llibertat (d'elegir si s'assisteix o no a la tortura com a espectacle). Aquest argument, el de la llibertat, és el més pervers de tots. Perquè la llibertat és el valor que tothom preua més. Ningú vol que se li coarti la llibertat.

Però la llibertat té un límit, que el posa la societat i les normes que l'autoregulen.

Hi ha un diputat, el demòcratacristià osonenc Ramon Espadaler (bloc), que votarà en contra la prohibició dels toros (bé, del toreig), per llibertat, per la llibertat d'escollir de no anar-hi (que és el que fa ell i que vol que tothom tingui dret a no fer-ho). Diputat Espadaler: legalitzem la lluita de gossos i deixem que la gent esculli o no anar-ho a veure?

Ell diu que el "no als toros" és la opció fàcil, jo crec que la opció de la llibertat és l'opció covarda, que s'amaga darrera un valor universal per justificar la continuitat de la tortura com a oci... i olé!

Apunts sobre el tema:

No deixem morir en pau la Fiesta: una estocada definitiva a les corridas

Abolició de les corridas, un pas endavant!

Catalunya taurina?

Catalunya antitaurina

Apunt del diputat Espadaler (UDC) justificant el seu no a la prohibició: Toros: les meves raons per votar "No" a la Iniciativa Legislativa Popular.

PS: Torelló va aprovar (TV3), a iniciativa d'Esquerra, ja fa anys, que el poble es declarava antitaurí, aquella moció acabava amb una frase, per mi clau: "una nació es pot jutjar per la forma com tracta als seus animals"

Una educació siberiana: la societat dels criminals urkes

Aquest cap de setmana l'he aprofitat per llegir. A mi m'agrada llegir diferents llibres alhora, a vegades fins i tot agafo un llibre ja llegit i faig un tastet. Hi han passatges memorables!... i es mereixen ser rellegits durant tota l'eternitat.
En els darrers dies, però, m'he concentrat en un llibre "Una educació siberiana", editat per Proa.
Si "Gomorra", que explica el món de la camorra napolitana, és un llibre que l'he deixat a mitges i el tinc com a reserva de moments perduts, aquest, que explica el món criminal dels urkes siberians, en canvi m'ha enganxat.
Les societats criminals com la màfia, la camorra, la n'dragueta o els urkes van més enllà que les seves activitats il.legals. Són una manera d'organització social, giarebé tribal. Tenen les seves lleis, el seu llenguatge propi, la seva organització social i una educació pròpia, que igual que en les altres societats, fa prendre identificació en la comunitat.
L'autor d'aquest llibre autobiogràfic, és Nikolai Lilin, "Koloma", resident a Bender, ciutat del Transdniester (regió separada de Moldàvia, però només reconeguda per Rússia; wiki), on la comunitat d'urkes siberians hi van ser deportats per Stalin i hi van arrelar amb la seva cultura i costums.
El llibre ens narra les lleis que governen la comunitat criminal, la organització social i els valors que l'esctructuren i la protegeixen. Els criminals òbviament viuen en un món de violència, però restringida en els seus codis d'honor, tota violència ha d'estar justificada. Tal com un estat.
No hi ha pietat amb els "bòfies", que ni se'ls pot parlar directament, ni tocar res que hagin tocat. Això sí, se'ls pot matar.
Però l'insult i la calúmnia entre criminals està altament penat.
El puritanisme sexual i el respecte a les dones i l'homofòbia també és un dels eixos de l'estructura dels valors morals de la societat dels urkes. No és d'estranyar, en un món tant violent, amb el puritanisme i el respecte a les dones substreuen la violació de la violència de la societat urka.
I només cal llegir el capítol de l'estada a la presó del protagonista per veure que la homofòbia és també una mesura de rebuig a la violència sexual dins les presons entre congèneres.
Llibres com el de Lilin o Saviano (autor de "Gomorra", web) ens mostren que dins les societats hi ha societats amb la seva cultura i les seves regles, sovint contradictòries amb el sistema que els impera i en lluita permenent entre ells.

Bloc de Jordi Cervera: Una educació siberiana

TV3.cat: entrevista a Lilin

Entrevista de Lluís Bonada a Nikolai Lilin

Vilaweb.cat: Reportatge especial: Transdnièster, allà on el món s'acaba (I)

Independència de Catalunya, de Kosovo i La Vanguardia. Alguns enllaços

Ahir em van publicar un article que em van demanar a Osona Comarca, setmanari osonenc. L'article es titula Ja ha passat. La independència de Catalunya al Parlament, i el podeu llegir aquí.
En Sergi, al seu bloc, té ganes de dir-la grossa sobre el tema de la Solidaritat, el seu apunt es diu Cridar
També sobre Solidaritat, faig referència a un molt bon article de Lluís Pérez Lozano, es titulanice work if you can get it"> Solidaritat Catalana: nice work if you can get it, us el recomano.
I per acabar, el Tribunal de La Haya, màxim òrgan judicial de la ONU, ha avalat la independència de Kosovo i el dret a l'autodeterminació dels pobles. Llegiu-ho a Naciódigital: El Tribunal Internacional de Justícia avala la independència de Kosovo . També en parla La Vanguardia: La Haya ve la declaración de independencia de Kosovo acorde con el Derecho Internacional, per després afegir-hi (casualitat?) això Detenido el gobernador del Banco Central de Kosovo en una operación anticorrupción...

21 diputats voten per la independència de Catalunya

El divendres passat va ser un dia històric pel Parlament de Catalunya (un altre, vivim temps històrics!), per primera vegada es va parlar clar i català sobre la indpendència de Catalunya. Fins i tot es va votar una resolució, presentada per ERC, per encetar un procés per exercir el dret a decidir sobre la independència.

L'Enric Xicoy (bloc) sempre ha insistit que el fracàs de l'Estatut portaria a l'avenç cap a la independència.

El que està clar és que el que necessitem és una bona eina per l'independentisme a les institucions. No tinc cap dubte que aquesta eina és ERC, que és qui ha portat l'independentisme a governar, amortitzant el federalisme i l'autonomisme al topar Catalunya amb el mur constitucional espanyol. És el que passa quan es fan polítiques nacionals des del govern de Catalunya, malgrat està ja descafeïnades des d'aquí...

Fins i tot La Vanguardia mostra en una enquesta que la gàbia constitucional espanyola reforça l'independentisme (vegeu l'enquesta).

L'independentisme està guanyant cetralitat política.

I què va passar en les votacions al Parlament sobre la independència? Doncs que hi ha 3 blocs clars i algú que s'ho pensa: PP i C's són el bloc espanyolista, el PSC i ICV el bloc federalista que espera una reforma constitucional, Esquerra és la única força que va avalar la independència i CiU s'ho pensa, encara.

Estem en un moment constituent per Catalunya, el debat ja no és tripartit sí, tripartit no. La qüestió en les properes eleccions han de ser dret a decidir sí, dret a decidir no.

I per qui estem per la independència, Esquerra s'ha mostrat l'enia més forta i útil.

La Vanguardia: El fallo del TC catapulta el respaldo a la independencia, que roza el 50%

Bloc de Josep Maria Freixanet: El Parlament ja parla obertament d'independència sí o no

D’IPes i ILPes... Acatem la sentència?

Després de la sentència del TC, Esquerra va dir: “no acatarem la sentència”.
No acatar la sentència volia dir, primer: no acceptar que la voluntat dels catalans expressada en les urnes està subjecte a ser coartada per l’Estat espanyol i, segon, que el xoc de legitimitats entre Espanya i Catalunya es materialitzava.
Ahir, la Mesa del Parlament va fer marxa enrere després que CiU i ICV es sumessin al bloc del PP i PSC en contra de l’acceptació de la IP (Iniciativa Popular) per fer una consulta sobre la independència de Catalunya. Esquerra es va quedar sola...
La IP és una fórmula recollida en la Llei de Consultes Populars que va aprovar el govern català fa uns mesos. La marxa enrere arriba després que el Consell de Garanties Estatutàries dictaminés que fer un referèndum sobre la independència estava fora de l’ordre constitucional, malgrat dir que tots els processos d’independència el món mundial s’han fet al marge dels ordres constitucionals on estaven reclosos. Una obvietat!
Tampoc cal oblidar que els dictàmens d’aquest consell no és vinculant, no té valor jurídic, només polític. És a dir, que CiU i ICV van fer marxa enrere per motius polítics, no legals.
Tot seguit es va votar si s’acceptava una ILP per fer una consulta també per la independència, al marge de la Llei de Consultes, perquè aquesta llei estava sentenciada pel TC.
Cal acatar la sentència i impulsar la ILP en lloc de la IP?
Potser és complicat d’entendre que es voti a favor de la IP i no de la ILP, però era acatar la sentència del TC (votar la ILP) o no (apostar per la IP). Jo no acato la sentència!
I que no ens enganyin! que Esquerra no va votar en contra de fer un referèndum per la independència, s'hi va quedar sola!

PS: Unitat... unitat... unitat per a fer què?!

Ja tenim la gent el carrer. Ara, propostes clares

Quan la gent surt el carrer, en democràcia, és que el sistema no dóna les respostes que el poble, l'amo de la democràcia, espera.
El 10 de juliol una gran massa va sortir al carrer darrera (i davant) un lema: Som una nació i nosaltres decidim. Aquest era el lema final, que va provocar discussions que s'han vist estèrils, ja que el lema es va veure sobrepassat per les crides a la independència de Catalunya. Clam majoritari com van ser les estelades. En una twitada del Joan Ayats deia: "portava una senyera enmig d'un mar d'estelades".
La gent va sortir al carrer per enterrar l'autonomisme fruit d'un pacte constitucional que les estructures de l'Estat (el Tribunal Constitucional, l'interpretador de la Constitució) l'han involucionat.
Espanya ha dit prou. Prou a l'autonomisme, prou al federalisme.
La democràcia representativa es basa en els partits, que representen la ciutadania al Parlament. Ara, els partits, per responsabilitat han de fer propostes clares de quin és el futur que volen encarar si governen.
Les mitges tintes ja no tenen lloc i, sobretot, els enganys electorals tampoc. Perquè ja tenim la gent al carrer.

Naciódigital.cat: La base es torna exigent
Naciódigital.cat: El poble fa història
Bloc de Saül Gordillo: Clam per la independència

Que la mandra no ens faci traïdors: tots a la mani del 10j

Possible lema per la mani: Visc a Catalunya!

Els moments de transició entre el vell i el nou ja porten a situacions pecul.liars com la que vivim els catalans aquests dies post-sentència del TC.
Unitat, aquest és el paradigma on ens volem moure. Una unitat basada en l'Assemblea de Catalunya, encara.
En aquella unitat de l'antifranquisme, en què tots estaven units contra el franquisme, la dictadura. Comunistes, liberals, catalanistes, autonomistes, regionalistes i independentistes. Tots units fem força, com al Barça.
Però Catalunya és més que un club, és més complexa. Catalunya és menys que una nació sobirana, és més complexa...
La unitat no és possible en els paràmetres antifranquistes, ara ja no estem en una posició resistencialista, ara estem en una situació propositiva, creativa. Cap on volem anar?
Hi ha qui s'agafa a la bandera per no dir res...
Proposo un lema que ens hi encabiria a tots, a la mani: Visc a Catalunya!

Estreno columna a Naciódigital

El dissabte em vaig estrenar com a columnista periòdic a Naciódigital, ho vaig fer amb l'article Que no se’ns podreixi la poma catalana, en referència al procés de maduració nacional catalana que parla Artur Mas, per dir no a un referèndum sobre la independència de Catalunya.
No sé si amb la sentència del Tribunal Constitucional hem madurat bastant més o no...
A part de l'article en sí, és curiós la diferència d'encarar un article que escriguis al bloc a o a iniciativa absolutament pròpia, com els que he anat publicant a El9Nou, a Osona.com, al Torelló, entre d'altres, amb aquest article, ara dins una comana quinzenal de fer un article en un mitjà.
Jo que sóc de teclat fàcil (perquè no escric en ploma) em vaig sentir col.lapsat, patint la crisi de la pantalla en blanc (perquè no escric en paper). La idea hi era però les paraules no sortien. Curiós.
Així doncs, cada dos dissabtes em podreu trobar a la secció Opinió Nacional del diari electrònic Nació Digital, i al llarg de la setmana a opinadors com ara Jordi Finestres, Jordi Portabella, Jordi Badia (quants jordis, no?) o Xavier Grasset, entre d'altres.

Article a Opinió Nacional: Que no se’ns podreixi la poma catalana