El ventilador espanyol de la merda

Que estem en un procés polític que genera una esperança d'un futur amb un país nou i la possibilitat de crear una nova realitat, és un fet. Aire fresc amb què agafar forces per encarar la superació d'un present on l'asfixia social i nacional és un fet quotidià.
Aquest nou horitzó nacional, que seria desitjable que també fos social, no ens ha d'amagar que la lluita present és per fer el camí cap a l'horitzó. Hem d'arribar a fer la consulta, referèndum o el que calgui per decidir si som independents i construïr un nou país. I aquest camí no serà, no és, vaja! un camí fàcil, ni molt menys. No descobrirem res si assenyalem que tenim debilitats pròpies i uns rivals en front nostre que fan i faran mans i mànigues per fer-nos fracassar.
La brutícia que ha aflorat massivament les darreres setmanes, en bona part, mostra una realitat, però si l'aflorament ha estat massiu no és casual. Les clavegueres de l'Estat són profundes. No podem tapar les vergonyes il·legals amb la senyera, però no hem de deixar que utilitzin el ventalidor per escampar la merda, amb perdó, en general. Qui la fa la paga, però no siguem tant ingenus com a país per deixar-nos descabalcar del moment històric que tenim la oportunitat d'aprofitar. Una cosa és la justícia i una altra utilitzar la justícia com ariet contra els catalans i les nostres institucions.
Els catalans fa segles que no tenim estat, un hàndicap a l'hora de demanar sentit d'estat i fermesa davant les ofensives que patirem, des del ventilador de la brutícia fins a tancar l'aixeta econòmica a la Generalitat. Però tenim un avantatge: la voluntat i la il·lusió de transformar un present gris i paupèrrim, d'arribar al nou horitzó que Espanya mai ens oferirà.
Hem d'arribar al dia de la proclamació de la llibertat, de la independència i construir un nou país. A aquell dia, potser hi arribarem esparracats i esgarrinxats, però hi hem d'arribar.

Publicat a Nació Digital

Desmantellar el món local, espanyolitzar Catalunya

Tenia un article redactat quan ahir, després de sortir de l'assemblea de l'Associació de Municipis per la Independència (AMI) a Vilanova i la Geltrú, em vaig assabentar del cop al món local que va infringir el govern espanyol en el darrer consell de ministres. Llegint els mitjans de comunicació, vaig veure que tots obrien i titulaven amb la limitació del nombre de regidors que poden rebre retribució. Els sous dels càrrecs públics són bona carnassa en aquests temps de descrèdit de la política. Però això és la cortina de fum que el govern del PP fa servir per desmantellar el món local.
El problema del món local no són els sous, la majoria de càrrecs electes tenen una retribució petita o nul·la, excepte en les grans ciutats les retribucions no són importants. A més, davant l'afirmació de l'inefable ministre Montoro que la retribució no ha de ser l'únic alicient per fer política, jo dic que ningú s'ha d'enriquir a través de la política, però que ningú s'ha d'apartar de la política per motius econòmics. A més, el que sí que és realment pudent és que no hi hagi incomptabilitats després de l'exercici de la política. Fem pagar als regidors dels pobles el què han provocat els expresidents i exministres que estan en consells d'administració de grans corporacions?
Bé, però tal com he dit, el titular sobre la limitació dels sous dels alcaldes i regidors és una cortina de fum. Ho és per tapar l'atac al món local, l'administració més propera al ciutadà i la que li genera més confiança. Catalunya som un país conformat des del municipalisme, amb una dinàmica pròpia, on es mancomunen servei a través dels consells comarcals, les mancomunitats o consorcis. Des del municipalisme s'han aportat respostes a realitats quotidianes i necessitats ciutadanes que cap altra administració hi ha donat resposta. I tot sense el finançament necessari. Des del món local s'han solucionat problemes reals, adaptats a les realitats més properes. Ara, Madrid vol que els ajuntaments dimiteixin de donar resposta als seus ciutadans i que des les diputacions o governs autònoms es faci. Proximitat?
Espanya té un problema de viabilitat econòmica, el gran endeutament és de l'Estat, però Madrid ho fa pagar a les autonomies i als municipis. Catalunya és la Generalitat i el seu món local, ens volen desmantellar el país. Desmantellar-ho és aplicar el principi de Wert d'espanyolitzar Catalunya, ara a través de carregar-se les institucions catalanes. Un altre front obert.

Publicat a Nació Digital

L'Estat català com a oportunitat contra la corrupció

En Jeroni Vinyet és un referent de l'activisme polític independentista i cultural de la meva comarca, la d'Osona; va ser elegit osonenc de l'any del 2009, en una gala al meu poble, Torelló. Era un reconeixement col.lectiu a tots als qui vam fer que la consulta sobre la independència de Catalunya al 13D fos un gran èxit. La gran majoria, per no dir tots, ens vam sentir orgullosos d'aquest reconeixement que, a més, tenia el morbo que l'ajuntament de llavors, amb alcalde del PSC, no hi havia donat suport.
Us parlo d'en Jeroni, perquè un dia, a les portes de les darreres eleccions al Parlament, em va fer la seva reflexió sobre el què és més interessant del procés independentista que ja s'albirava després de la manifestació de l'11 de setembre. Per ell, aquest procés és un esdeveniment històric en un context de descomposició del sistema (més enllà del context nacional), cosa que fa que sigui una oportunitat per reinventar una nova manera d'entendre com ha de ser l'estat, l'exercici de la democràcia i les relacions socioeconòmiques en el marc d'aquest nou estat. Una opinió que comparteixo al 100%.
Les darreres setmanes veiem com al context de crisi econòmica se li suma una corrupció emergent massa extensa per ser anecdòtica. No ens ha d'estranyar aquesta seqüència d'esfondrament de l'economia especulativa desbocada i la subsegüent emergència de corrupció política-financera. Tot forma part d'un sistema fruit d'una degradació del sentit del bé comú i la solidaritat ciutadana que permet la convivència harmònica en societat. Quan el principi principal d'una societat és l'enriquiment al preu que sigui i sense un interès de responsabilitat col·lectiva arribem on som. No és casual que la indignació per tot plegat surti a la llum pública quan la situació social és obertament crítica per una gran part de la societat. Abans, per exemple, la corrupció no tenia les seves conseqüències electorals, només cal recordar els casos del País Valencià i les Illes respecte al PP.
El procés d'independència del nostre país és una oportunitat per fugir d'aquesta degradació moral col·lectiva i sistèmica. I no ho dic insinuant que la corrupció és aliena als catalans (la corrupció a Europa la trobem des d'Islàndia fins a Grècia), sinó que ara els catalans tenim una gran oportunitat per construir un nou país, un nou sistema socioeconòmic, ho podem fer perquè anhelem un estat propi, però també ho podem fer perquè el capital i els actors de l'statu quo estan prou desacreditats i debilitats com perquè no sigui imperatiu la seva tutel·la al procés sobiranista. Està a les nostres mans abraçar l'oportunitat que en Jeroni va voler compartir amb mi, a les portes del 25N.

Publicat a Nació Digital

Maurici Lucena, un senyor de la capital

Un dels grans enigmes de les darreres eleccions va ser qui era el número dos del PSC, Maurici Lucena; i no només pels electors, sinó pels mateixos militants socialistes, que van veure que s'havia reservat aquest lloc tant important en aquestes eleccions a un autèntic desconegut a la política catalana.
Qui és Maurici Lucena? Lucena és un economista de 36 anys que acadèmicament va estar amb l'ara conseller Mas-Colell a finals dels 90 i que ha estat president de l'Agència Europea Aeroespacial. Políticament ha fet vida estrictament a Madrid amb el PSOE, home de confiança, primer de Montilla i, després i sobretot, de Chacón, com a ministres d'Indústria i Defensa respectivament. La seva inclusió en les llistes del PSC no és casual, malgrat ser un gran desconegut per la base del PSC i la ciutadania en general. Cal recordar que es va fer en un moment de crisi d'identitat col.lectiva del PSC a l'hora d'encarar un escenari electoral emmarcat en el debat sobiranista.
Lucena s'ha descobert en les primeres passes d'aquesta legislatura, on encara el Parlament no ha començat a caminar com un polític al dictat de les tesis més alineades amb el PSOE, sense moure's del guió del federalisme sui generis del socialisme espanyol absolutament extemporani i eminentment retòric.
El número dos del PSC és el delegat major del PSOE a les províncies catalanes, disposat a aportar immobilisme absolut en qualsevol pas endavant que es vulgui fer en el dret a decidir a casa nostra. Sentir-li dir que el primer esborrany de treball era un document d'adolescents mostra el seu tarannà del senyor de la capital pedant que se situa per damunt dels provincians de la perifèria. El més extravagant, però, ha estat la seva afirmació d'encarar una declaració de sobirania de Catalunya sense incloure Catalunya com a actor sobirà. Tant extravagant com parlar d'una reforma constitucional espanyol per incloure-hi el dret a decidir...
Aquest senyor de la capital ha demanat no fer emprenyar l'Estat declarant la sobirania catalana per decidir el nostre futur. Quin paper més galdós per un socialista demanar no emprenyar l'Estat en una lluita política davant una injustícia històricament permanent (atac a la llengua, espoli fiscal, etc). Quina vergonya sentirà el dia que miri enrere i vegi les grans ofenses del socialisme internacional als estats en els darrers segles reivindicant drets socials que ara veiem ben normals!
Però els senyors de la capital, com en Maurici Lucena, semblen oblidar les ofenses de l'Estat vers els catalans, des de la llei Wert a les retallades del Constitucional a l'Estat referendat pels catalans i l'espoli que asfixia el desenvolupament socioeconòmic del nostre país. Deu ser que per un senyor de la capital els plantejaments polítics de Catalunya és una cosa provinciana i adolescent, malgrat que darrera hi hagi una majoria parlamentària majoritària escollida per la ciutadania.
En Maurici Lucena no ofendrà mai l'Estat ni el PSOE, perquè és un senyor de la capital, de la metròpoli.

Publicat a Nació Digital

Ja no cal demanar la República als Reis

Quan fa anys militava a les JERC, a la meva comarca ens vam inventar la campanya "Per Reis demanem la República al rei", que es tractava d'enviar de forma massiva (se'n repartien moltes i eren molt ben acollides per la ciutadania) una postal dissenyada per a la ocasió a la Zarzuela, proclamant el dret a decidir de la nació catalana. Ja ens perdonareu l'ús del verb demanar, però era necessari per fer el joc de paraules necessari. Gràcies.
Mentre l'independentisme polític anava treballant per construir una majoria social per la independència des d'un únic partit parlamentari, ERC (i finalment dos, amb SI), campanyes d'agitació, algunes de més combatives i d'altres més simpàtiques (com la dels Reis abans esmentada) eren recorrents. Espero poder veure algun dia alguna exposició per observar l'evolució de la cartelleria d'agitació de l'independentisme a casa nostra. L'agitació i propaganda és una via de treball en les polítiques de massa (o que ho volen ser) necessària al costat de l'acció política institucional i de carrer.
Ara que encetem el 2013, ja no caldrà, si se'm permet allargar més en l'exemple dels Reis d'Orient, demanar la República per Reis, ens queda un any de treball a les institucions per bastir els fonaments legals, polítics i d'eines d'Estat per tal d'exercir amb garanties el dret a decidir a Catalunya i encarar efectivament una possible victòria del Sí, al 2014. Per aconseguir ambdós èxits de l'independentisme d'agitació i propaganda des dels àmbits polítics i cívics de cara a barraca, és a dir, centrant el missatge (ara sí) cap el procés d'alliberament nacional, no en el concepte en sí mateix sinó en l'exercici del qual. S'ha de desemmascarar el discurs de la por i de l'amenaça de l'unionisme, s'han d'evitar els pals a les rodes pel partidisme curt de mires i, sobretot, s'ha de fer creure al poble català que és un subjecte polític i històric que té a les seves mans decidir el seu futur.
No necessitem, ja, una agitació i propaganda de resistència, més o menys simpàtiques, sinó de lluita per la victòria, perquè des de les proclamacions de la República Catalana de Macià, primer, i de Companys, després, mai no ho havíem tingut tant aprop. Podem dir que ja no cal fer una carta als Reis, ara només depèn de les nostres institucions (al Parlament hi ha 74 diputats independentistes i pel dret a decidir n'hi ha 87) i dels nostres ciutadans.

Publicat a Nació Digital

12 apunts del 2012

Per fer una mica de balanç del ja passat 2012, ho faré a través de 12 apunts que he penjat en el meu bloc personal (bé, un serà del d'ERC, del meu diari polític a l'ajuntament).
Gener: Fraga i l'espectacle de la desmemòria
Febrer: D'Atenes a l'IES Lluís Vives
Març: Signatura de l'acord de govern entre CiU i ERC-Junts per Torelló

Abril: Un Elliot Ness pel frau fiscal

Maig: Bankia, els Miserables poderosos

Juny: Els vagons descarrilats dels Països Catalans

Juliol: L'Antipolítica

Agost: Neverland: la Catalunya immobilista

Setembre: #11S2012, punt dinflexió nacional

Octubre: Partits a l'alçada del moment històric

Novembre: El vot de Carod i Maragall

Desembre: El Compromesso Storico català per la llibertat

... I recordeu, aquest 2013 serà un any inolvidable perquè construïrem un 2014 històric!

El compromesso storico català per la llibertat

Em faré meves les paraules del ja president, de nou, Artur Mas, que estem en un moment històric que molta gent fa anys que somniava; després de la signatura del Pacte de la Llibertat, entre CiU i ERC, Catalunya encara un procés per exercir el dret a decidir sobre la independència.
 El tradicional escepticisme de l’independentisme polític, fruit de saber-se carregat de raons però no amb prou força parlamentària fins aquesta legislatura, on els vots explícitament independentistes sumen 74 diputats (una àmplia majoria absoluta), feia que hi haguessin dubtes d’un acord sobre la consulta, que havia d’anar acompanyat d’un acord de mesures fiscals per pal·liar les retallades, no arribaria a bon port. Però hi ha arribat i ja tenim un compromís per una consulta pel 2014 i les mesures fiscals suara esmentades.
Aquest acord ha estat realitzat pels dos principals grups del Parlament català, el principal de la dreta, CiU, i el principal de l’esquerra, ERC. Un compromís històric, un pacte d’estat que m’agrada veure’l similar al Compromesso Storico de la convulsa Itàlia de finals dels 70, entre la democràcia cristiana d’Aldo Moro i el PCI de Berlinguer, avortat per l’assassinat del primer per part de les Brigades roges d’extrema esquerra (per algú, finançades en aquell moment per la CIA, per tal de boicotejar aquest acord al marge de la lògica de la Guerra Freda).
Hem de ser conscients de la fortalesa i la legitimitat democràtica que representa per l’independentisme aquest compromís històric, que ens ha de fer abandonar l’escepticisme per la capacitat que té el nostre poble per encarar el camí cap a la llibertat nacional. Seria frustrant que fossin forces i col·lectius favorables al dret a decidir (encara que no siguin independentistes) els que facin descarrilar el procés per partidisme de vol gallinaci extemporani al moment històric que vivim, no només des del punt de vista eminentment nacional, sinó també democràtic, perquè el que plantegem és si el poble català és un actor històric i sobirà amb capacitat de decidir el seu procés vital en la història de la humanitat.
El Compromesso Storico català ha de ser des d’on parteixi el procés que ens ha de portar a la llibertat i ha d’estar obert a la incorporació d’altres formacions polítiques, això vol dir generositat entre partits i lleialtat amb el procés polític, és a dir, sentit d’estat, d’Estat català.

Publicat s Nació Digital

Wert el conqueridor (i Montoro l'asfixiador)

José Ignacio Wert s'ha convertit en l'ariet de la política uniformitzadora del nacionalisme espanyol rampant, és el porta estendard del nacionalisme espanyol aznarista que apunta a la fractura social catalana com a antídot a l'exercici del dret a decidir dels catalans. Quan Wert apunta a la llengua a les escoles, sap perfectament el què fa, sap que la societat catalana s'ha relligat com a un sol poble a través d'un consens lingüístic a l'entorn del català com a llengua nacional, sense que això suposi una hostilitat ni una marginació del castellà.
Però a més d'atacar aquest consens nacional català a l'entorn de la llengua, Wert també aplica el seu dogma en què se suposa que l'independentisme català s'inocula en la quitxalla a través de la llengua a l'escola, així com a través d'un adoctrinament en les aules a través de la història. No descobrim res si afirmem que l'escola transmet uns coneixements en base a un context, en base a una cosmovisió. Però darrera tota educació, sobretot, hi ha uns objectius pedagògics de transmissió i creació de coneixements. Wert s'erigeix en un ministre d'Ensenyament que el que menys l'importa és l'educació dels nens catalans sinó l'adoctrinament nacional d'aquests, practicant (o volent practicar) una tasca política sotmesa la idea nacionalista espanyola, amb la missió d'esborrar la consciència nacional d'un poble, un obstacle per la idea d'Estat nació espanyol de l'aznarisme, una idea cada cop més hegemònica a Espanya.
Però si Wert avança en el front educatiu i lingüístic, Montoro es mou en les penombres tot asfixiant econòmicament les institucions catalanes, aprofitant la clau de la caixa per debilitar Catalunya, malgrat el preu social i econòmic que suposa pels catalans. La mà de la Mocloa que apreta el nostre coll, no ens vol morts, sinó prou dèbils i desesperats perquè sols observem el curt termini.
L'autonomisme és caduc, i Wert i Montoro protagonitzen els embats dels qui en volen fugir, precisament amb eines que permet els sistema autonòmic. Els catalans només ens en podrem sortir davant aquests embats si les nostres institucions superen psicològicamnet el marc autonòmic. El procés cap a l'exercici del dret a decidir, ens porta a un xoc de trens de legitimitats nacionals, uns tenim la democràcia i els altres les estructures d'estat, amb la Constitució al davant. L'objectiu del nacionalisme espanyol governamental és asfixiar les nacions, com la catalana, en la decadència de l'autonomisme, esdevenint aquest una trampa fatal si no en sabem fugir ja.

Publicat a Nació Digital

Vots de la il·lusió, la indecisió i la indignació

Il·lusió, indecisió i indignació són tres factors que han influït en la campanya electoral d'unes eleccions sobrevingudes pel tsunami polític que ha representat l'11 de Setembre farcit d'estelades i de càntics i consignes a favor de la independència de Catalunya.  Respecte en d'altres eleccions, és de sobrevalorar que els electors es plantegen, en bona part, qui dóna resposta en major mesura al factor d'il.lusió que determinarà el seu vot, a diferència del mal costum de buscar quina opció desil·lusionarà menys a hom. Hi ha bona part de la ciutadania, molt representada en la manifestació de l'11 de Setembre, que els il·lusiona l'horitzó de crear un nou país.

També és de destacar la gran indecisió davant l'urna i les paperetes de vot. Quina posar? Qui hagi voltat, escoltat i observat en actes de campanya, en paradetes d'informació de partits, haurà vist que hi havia gent que demandava informació, que cercava respostes. Persones atentes a discursos i a explicacions, allunyant-se de l'adhesió per se. No recordo que mai els partits haguessin prestat tanta atenció a la porció dels indecisos com en aquestes eleccions. Tampoc mai havia vist un nombre tant gran d'indecisos sense voluntat d'abstenció. La mare de les batalles d'aquestes eleccions és la seducció d'aquests indecisos per part dels partits. Uns vots altament reflexionats i que seran molt exigents amb els partits beneficiats. Però compte, bona part d'aquesta indecisió també és fruit del discurs que ha volgut inocular la por en bona part de la societat catalana.
Finalment, hi ha la indignació, que és polièdrica, però que empelta col.lectivament, creant un gruix solidari en la indignació, o millor dit, les indignacions. Perquè d'indignacions n'hi ha vàries, que podríem classificar-les amb la del grup de la indignació socioeconòmica, la nacional i la que existeix vers les institucions. Possiblement la indignació nacional és la que en aquestes eleccions haurà aconseguit trobar la seva vàlvula d'escapament en aquestes eleccions. No de bades són unes eleccions emmarcades en clau nacional, on el dret a decidir i la independència ha estat el marc de referència del debat. No per això, però, s'ha d'oblidar de la indignació per la situació econòmica i per les mesures dels poders públics davant aquest escenari (llegim retallades). En el marc d'un debat públic eminentement nacional, és tota un incògnita el pes en la decisió final del vot que tindrà aquesta indignació social.
Més fàcil de llegir i preveure és la conseqüència de la indignació vers les institucions, concretament les polítiques: l'abstenció, el vot en blanc, el vot nul, o bé per formacions que no han participat de les decisions polítiques de la última dècada, ja sigui per no obtenir representació o bé per no haver volgut participar en comicis durant aquests anys.
Tres factors que toparan, que s'anul·laran o bé es complementaran per dibuixar el Parlament elegit el 25 de novembre. Ja que estem en reflexió: jo reflexiono que el millor vot és del que no te'n penedeixis al cap de quinze dies, són unes eleccions massa singulars com per equivocar-se amb el vot.

Publicat a Nació Digital

El vot de Carod i Maragall

Ja estem en campanya electoral, en una que desembocarà en unes eleccions històriques, d’aquells que, si ho sabem fer bé, ocuparan pàgines d’or en les cròniques. Unes eleccions que conformaran un Parlament que pot ser constituent de l’estat independent català. Però aquestes eleccions també han de servir per com s’executen les polítiques del dia a dia, perquè les conselleries no es quedaran aturades esperant el dia del referèndum. La majoria parlamentària dissenyarà l’acció de govern i en els moments delicats que vivim social i econòmicament les coses es poden encarar de diverses maneres i aquí és on entren les ideologies. I és que malgrat els anhels nacionals, no podem tapar les retallades, bona part d’elles ideològiques, amb l’estelada. Però com diu la Gemma Calvet, tampoc podem tapar l’estelada amb la denúncia de les retallades com alguns també pretenen per motius electoralistes (o de plantejament polític).
 Per això és important que CiU no tingui majoria absoluta, perquè ja sabem quina agenda social i pressupostària portarà a terme. Però també és important quina serà la força nacional que ha d’acompanyar el partit que totes les enquestes indiquen que guanyarà. I aquí és quan podem observar que en aquestes eleccions també s’hi albirarà el futur polític del país.
Quan Carod Rovira, Romeva i Ernest Maragall fan una conferència parlant de crear un pol polític i electoral d’esquerres que pugui ser alternativa a la dreta catalana, CiU, haurien de reflexionar quina hauria de ser la base des d’on construir aquest pol de progrés, que també es vol que sigui nítidament nacional i a favor d’una Catalunya lliure.
Totes les enquestes dibuixen un escenari on la segona, la tercera i la quart força política estaran molt igualades, ocupant-les ERC, PSC i PP, no se sap encara en quin ordre. I aquest pol de progrés hauria de pivotar entre el PSC (refundat nacionalment i separat del PSOE) o ERC. Carod Rovira, Romeva i Maragall haurien de reflexionar quin és el millor camí per arribar a aquesta esquerra nacional amb voluntat de ser hegemònica. Si fos el PSC tot començaria a partir d’un partit en una dinàmica depressiva i negativa, en caiguda lliure i presa de les contradiccions internes respecte una esquerra nacional amb el PSOE i entre les mateixes elits polítiques del partit (Chacón, per exemple).
L’oportunitat d’impulsar un pol d’esquerra nacional és que ERC pugui ser l’esquerra victoriosa en aquestes eleccions, per tal, de poder articular la futura esquerra nacional des d’una dinàmica positiva i il·lusionant. I, tornant a l’inici, què millor que obrir un període constituent català de consens, que fer-ho amb l’impuls d’una dreta i una esquerra nacional sent les principals forces al Parlament?

Publicat a Nació Digital

El discurs de la por… a què?

La ruïna econòmica, la fi de les pensions, l’expulsió de la UE, la invalidesa dels títols universitaris, la fractura social, el boicot als productes catalans, el conflicte polític... A l’unionisme espanyol només li falta parlar de les awr plagues bíbliques i ja haurà aplicat totes les desgràcies hagudes i per haver a una Catalunya independent. Amb aquest discurs de la por, els líders polítics que són proactius espanyolistes (es facin dir federalistes, autonomistes, regionalistes o falangistes) volen soscavar qualsevol temptació independentista dels que tenen incerteses davant un procés d’emancipació nacional català. No negarem que hi ha incerteses en el procés, fins i tot s’hauria de reclamar una explicació major de com es planteja el camí cap a la llibertat pels qui tenen intenció de liderar el procés.  
Però posats a fer ús de la por, del terror, davant un futur incert, podem parlar de la por a un present encara més incert. La fractura social ja existeix a Catalunya, només cal veure les estadístiques que situen a prop del 20% el nombre de catalans en la pobresa o prop d’aquesta. Només cal veure el nombre d’aturats que ostenta una Catalunya que forma part d’Espanya, després de la incompetència i la incapacitat de fer-hi front per part dels diferents governs espanyols i les estructures espanyoles.
Espanya està dins la UE, però cada cop està més a prop de ser un país pària dins aquesta i si al final es decideix una UE a dues velocitats, amb països membres de primera i de segona categoria, Espanya haurà de començar a posar ciris a la Mare de Déu del Pilar i a peregrinar massivament a Santiago per no estrenar una tercera velocitat.
Als qui estan (estem, encara) en el vaixell espanyol hauríem de començar a patir per la viabilitat i la continuïtat a mitjà termini del sistema de pensions, que el Ministre de Guindos ja ha advertit que perilla, davant la incapacitat d’Espanya a aixecar el cap. I respecte als empresaris catalans, els autònoms i les PIME, però també les grans empreses, quin pitjor boicot pot haver-hi que la manca (deliberada) d’inversió en infraestructures claus pel desenvolupament econòmic (port, aeroport, tren de mercaderies, etc)?
Qui digui que amb la independència tot se soluciona, no dirà la veritat, però si que són certes dues coses: primer, que Espanya s’enfonsa no lliurarà cap salvavides a ningú que hi sigui al damunt, i, segon, que un Estat català podrà concentrar tots els seus esforços i recursos per reflotar social i econòmicament la Catalunya, fins ara autonòmicament espanyola.

Publicat a Nació Digital

Una campanya a l'alçada del moment històric

El 25N són unes eleccions formen part d'un moment històric del nostre país. Després del manifestació més gran mai vista a Barcelona, centenars de milers de catalans van unir-se pacíficament i cívicament sota el clam per la independència de Catalunya. De tots és sabut què ha anat passant des de la magnífica manifestació de l'11 de Setembre.
Ara, encarem unes eleccions, precipitades en el temps perquè amb prou feines s'havia arribat a la meitat de la legislatura, però, necessàries per obrir, si la ciutadania així ho vol, un procés d'emancipació nacional. Les condicions objectives hi són perquè trobem una Catalunya en crisi amb l'Estat Espanyol per l'economia, la llengua, la institució i la democràcia.
Per això cal ser clars i contundents en l'aposta per un estat català. I ERC ho serem. Però també cal escoltar el palpit de la ciutadania, que defuig les picabaralles partidistes per se; ara més que mai hi ha una demanada d'una campanya que defugi les travetes, els dits al ull i l'insult entre el catalanisme.
Aquesta campanya ha de ser neta i afirmativa, mostrant-nos tal com som i el què volem pel nostra país. No es tracta de dir que hom és el més independentista ni el més d'esquerres, sinó de formular unes propostes clares de país. Hem de buscar que la gent ens esculli a nosaltres pel que som, no pel que no són els altres. Defugim el pim pam pum que plantejaran altres formacions. En les últimes eleccions vam rebre estopa per moltes bandes, van ser unes eleccions on els partits independentistes i els d'esquerres miràvem més als altres partits que a la ciutadania. En aquestes no. I per això, des de l'equip de campanya plantejarem una campanya constructiva i afirmativa, i per això tots vosaltres, en tant que electes, membres de les seccions locals i simpatitzants us necessitem.
Són moments històrics i hem d'estar a l'alçada de les circumstàncies. I ho estarem!

Escrit com a Cap de Campanya d'ERC Osona
Esquerra Osona: L'equip de campanya d'ERC Osona es posa en funcionament
Esquerra Torelló: Jordi Fàbrega i Berta Faro candidats de la Vall del Ges a la llista d'ERC

L'espanyolisme ensenya les seves credencials

Després d’un mes de setembre, on l’independentisme va inocular el catalanisme majoritari social i polític, i on hi va haver un esclat cívic i públic per la llibertat dels catalans a decidir que va tenir el seu tret de sortida al Passeig de Gràcia a l’11 de setembre, l’espanyolisme ha mostrat les seves credencials posant amb el 12 d’octubre marcat al calendari. Les casernes militars s’han fet sentir obertament a través d’oficials reservistes, entre passadissos a l’Estat Major espanyol i amb maniobres militars al cel català i a carrers de Barcelona. També al Facebook, amb un anunci extravagant mostrant l’exèrcit com a element d’unitat espanyola.

Des del govern espanyol han aparegut les amenaces d'arruïnar els catalans si aquests decideixen fer els seu propi camí al marge de les fronteres espanyoles. Una ruïna que arribarà davant un Estat espanyol que es disposa, filosofalment (una altra cosa és la capacitat material), a ser agent actiu en l’aïllament dels ciutadans que viuen en les ciutats i pobles catalans, parlin castellà o català, es diguin Vilallonga o González. Si no som espanyols ens volen pobres, aïllats i deprimits. “La maté por que era mía”, un principi nacional de l’espanyolisme governamental. També des de les institucions espanyoles hem sentit amb vergonya aliena com l’expresident extremeny reclamava el retorn forçat del immigrats extremenys a Catalunya i els seus fills i néts. D’això se’n diu deportació forçosa... Un iaia catalana vinguda d’Extremadura li va receptar “morcilla”.

Des del Ministeri d’Educació i Cultura, el ministre Wert, de la factoria FAES, ha posat damunt de la taula el seu objectiu polític vers els infants: l’adoctrinament ideològic i identitari. Nacionalcatolicisme franquista pur i dur. No sé si a més de deportar forçosament infants catalans d’avis extremenys també segrestaran als nens catalans dels pares que no se sentin espanyols. I tampoc podem oblidar el ja recorregut maltractament en les inversions al territori català. Els darrers pressupostos espanyols demostra que l’Estat es retira de Catalunya, a l’espera de la victòria per retornar-hi o de la derrota després de practicar l’estratègia de terra cremada.

Si l’11 de setembre el centre de Barcelona es va col·lapsar sota l’estel de la llibertat de l’estelada, el 12 d’octubre l’espanyolisme s’ha concentrat, sense capacitat de manifestar-se a manca d’efectius, darrera una bandera “rojigualda” que no desprèn amor pels catalans sinó voluntat de domini.

Publicat a Nació Digital

Unitat independentista

Ahir la política catalana, i més concretament la independentista, va viure un nou episodi del desencontre entre formacions independentistes.

Davant unes eleccions amb tints plebiscitàries i constituents, però que no són realment ni una cosa ni l'altra, era molt difícil aconseguir una candidatura única. Primer perquè part de l'independentista, la CUP, se'n va excolure ja d'inici. Després perquè es va fer a llum i taquígraf, més amb una voluntat exhibisionista que de negociació profunda; i, finalment, per les presses: s'havia d'obrir i tancar la negociació en un dia.

Si aquestes eleccions fossin a l'entorn només d'un sí o un no tot hauria estat molt fàcil, perquè tots els partits reunits i l'autoexclòs estan pel sí a la independència, ara i després de les eleccions. Però com ja he dit aquestes eleccions no són plebiscitàries. Són unes eleccions que en sortirà un Parlament que haurà d'impulsar o no un referèndum que haurà de preguntar o no si Catalunya vol ser un estat independent, un estat sobirà o fins i tot hi ha algú (ICV) que vol demanar si vol ser un estat federat a Espanya (sic).

Serà un Parlament que marcarà o no el tempo d'un procés d'emancipació nacional, si serà o no un procés a velocitat de la llum o a la d'un cargol, si s'aprofundira o no, més o en menys mesura, en les polítiques d'austeritat o de creixement. I el partits ahir reunits no tenen perquè està d'acord en tots aquests aspectes, tenint en compte que és més que provable una àmplia majoria (tant de bo no absoluta) de CiU, que encara més que enterrar la Puta i la Ramoneta l'haurien d'haver incinerat, no fos cas...

Quan en el debat públic previ a la cimera, hi havia qui volia bastir una opció d'esquerra sobiranista amb sectors polítics i electorals del desencís produït per un PSC enquistat en la pròpia supervivència orgànica, temorós del PSOE dominant, hi havia dirigents d'altres formacions presents en la cimera que rebutjaven, ja no la incorporació de socialistes díscols, sinó els votants socialistes sobiranistes!

Davant d'això, i sense comptar els interessos partidistes (de tots) en quan situar personal a les llistes, quina opció d'acord estratègic es podia arribar?

La unitat pre-electoral en democràcia està sobrevalorada, la unitat post-electoral està minusvalorada. La unitat només pot ser el resultat d'un acord profund i amb visió estratègica, llavors sí que és possible i real(ista). El que cal és bastir unes opcions diverses, que no busquin el canibalisme entre opcions independentistes, sinó l'expansió electoral de l'independentisme. I llavors aprofundir en un consens nacional que porti a bon port l'opció de preguntar clara i explícitament si la ciutadania catalana vol tenir un estat propi independent (recalco, independent) o no. I això, malgrat la fallida cimera d'ahir, és possible aonseguir a partir de les eleccions del 25N. I tant!

Partits a l'alçada del moment històric

Catalunya ha anat cremant etapes històriques en els darrers anys, primer l'autonomista, després la federalista i finalment la particularista, en paraules d'Almirall, o foralista, en relació a les comunitats forals basques i navarreses i els seus concerts econòmics. Cada etapa s'ha anat fonent a mesura que la marxa històrica la dirigia unes elits polítiques que no han estat a l'alçada dels respectius moments històrics. L'autonomisme es va saturar quan el peix el cove va passar d'una eina per evolucionar l'autogovern a una eina de subsistència política del pujolisme, llançant-se als braços d'Aznar.
El federalisme es va col·lapsar quan l'endemà d'aprovar un estatut de tall federal (asimètric) el partit federalista català, el PSC, es va llançar a Madrid a fer esmenes al text sortit del Parlament i, finalment, el peix al cove més putrefacte es va materialitzar amb l'intercanvi de les retallades a l'Estatut del Parlament, per part de la CiU de Mas, a canvi del suport a CiU per aconseguir la Generalitat, per part del mentider Zapatero. Finalment, la via “particularista” o “foral” s'ha evaporat perquè la contrapart imprescindible en el pacte fiscal ha negat fins i tot la capacitat de preguntar-ho realment. La manifestació massiva a favor de la independència ha fet la resta.
Les vies autonomista, federalista i “particularista” o “foral” també han fracassat perquè en els escenaris bilaterals amb Espanya, ni el PSOE ni el PP de cada moment (els de Felipe, Aznar, Zapatero, Rajoy i Rubalcaba) van estar a l'alçada de les circumstàncies, a l'igual que les forces polítiques catalanes, tampoc. Els primers per voluntat o incapacitat, els darrers per oportunisme i egoisme. Ara encetem l'etapa sobiranista, la d'exercir el dret a decidir. A diferència de les altres etapes, la responsabilitat d'estar a l'alçada del moment històric tant sols recau als partits catalans, perquè ara decidim nosaltres, des d'aquí. Caldrà debat des de la lleialtat, claredat en les propostes i generositats el dia després de les eleccions, dels qui guanyin i dels qui no.
Des d'Espanya ho voldran fer descarrilar, però només ho podran fer si els nostres, els de casa, ho permeten, no estant a l'alçada del moment històric.

Publicat a Nació Digital